RACÓ VIATGER de Mariló: ITÀLIA: POMPEIA I ERCOLANO, a l’ombra del VESUVI napolità

dissabte, 23 de novembre del 2013

ITÀLIA: POMPEIA I ERCOLANO, a l’ombra del VESUVI napolità

I quan el volcà es desperta…per allà on passa, ho fa tot cendra…

El Vesuvi, fascinant i atemoridor, està considerat un dels volcans més perillosos del món. Dorm des de l’any 1944. Havíem començat amb entrebancs el viatge i llegir esta informació sobre el volcà de Nàpols no era res encoratjador.

És perillós perquè al seu voltant viuen al voltant de tres milions de persones i les seues erupcions han sigut violentes. A Nàpols hi ha anualment plans d’emergència per si de cas... i en dates previstes, conviden els ciudatans a fer un simulacre d’evacuació. Hi desenvolupen estratègies per salvar vides, bens materials i arqueològics. Val més prevenir que curar. Se sap que les erupcions són cícliques…se sap que produirien terratrèmols forts i molt destructors.

Però estàvem a la ciutat catalogada popularment de “perillosa” , a més a més del volcà, pels nombrosos carteristes que ronden pels carrers i nosaltres, després d’haver passat l'entrebanc malaurat dels robatori amb violència, en primera persona, ja no teníem por de res.

La ciutat de Nàpols des del camí de pujada al Vesubi.

Així que malgrat saber allò de les erupcions cícliques, volíem veure’l de prop, volíem trepitjar la seua arena volcànica i respirar l’aire del seus voltants. No ens importà l’ ingredient de perillositat, al cap d’uns dies a Nàpols ja tan se valia...així que ens buscàrem un transport que ens portà allà dalt.

Hi havia autobusos però també nombrosos vehicles que estaven dispostos a porta-nos-hi. Tinguérem sort perquè quan anàrem a contractar-ne un va acudir més gent que buscava el mateix i el preu minorà perquè compartírem vehicle. Va ser un ajust entre viatgers.

El Vesubi no està lluny de Nàpols, solament a 33 quilòmetres. Sabíem que el vehicle pujava fins a un punt determinat i després havíem de caminar un poc per una ruta establerta que arribà al cim perquè el volcà està a 1270 m d’altura. Pel camí obsevàrem la quantitat de pobles que hi viuen aprofitant-se de la fertilitat de les terres.

Baixàrem del vehicle i començàrem la caminada. No és difícil, no és complicada. Les vistes en tot moment eren espectaculars mirant la badia de Nàpols i l’illa de Capri.

I al final arribàrem. Hi veiérem un gran con, era el que més destacava. Li donàrem la volta. Lava i més lava. Observàrem els vapors de gasos procedents d’esquerdes, eren fumaroles. Observàrem i callàrem. Els volcans imposen, els volcans obliguen a un respecte. En cap moment oblidàrem que el Vesuvi estava actiu i podia fer-se de notar quan volguera.

L'acces no era dificil, tal volta un poc fatigant...
Conserve poques fotos i de poca qualitat.
No hi havia temps per a fotos durant l'ascens.

Amb este visita havíem complit el desig despert des del mateix moment d’arribar a la ciutat quan vàrem veure la silueta del volcà a la badia de Nàpols. Personalment havía satisfet la curiositat que em desperta cada volcà que m’hi trobe pels camins. Així, ja en tenia un més al meu llistat, perquè com he dit en nombroses ocasions, allà on vaig els busque.

El cràter, imponent, com en tots els volcans.

Faig dos fotos i les ajunte...és el mètode rudimentari però en esta ocasió és suficient per poder comprovar com és de gran el cràter del Vesubi.

I si el volcà Vesuvi és tan afamat és perquè l’any 79, concretament el 24 d’agost, una erupció va arrasar Pompeia i Ercolano. Els terratrèmols destruïren les ciutats i tones de cendra les sepultaren.

Visitàrem primer Pompeia i férem una passejada en silenci per les ruïnes. Diuen que la majoria de gent va morir en enderrocar-se els edificis i no per la pluja de cendres. Millor pensar-ho així, encara que qualsevol mort és roina i irremeiable i el sentiment que sentiria aquella gent en veure la mort arribar, en adonar-se’n com el Vesuvi tirava el foc i que els arribava de sobte, deu ser d’una esgarrifosa angoixa intentar respirar i no poder per l’asfixia, intentar fugir i no saber com ni on.

En Pompeia causa gran respecte observar com va quedar la ciutat despres del desastre, és dificil imaginar la desgràcia, el caos...

Després visitàrem Ercolano, i m’agradà més...tal volta perquè no té tanta publicitat darrere i era una ciutat més menuda, se suposa que n’eren al voltant d’un 5000 el que l’habitaven mentre que a a Pompeia s’estima que n’eren de 10000 a 25000. Ercolano estava més propera al cràter però la direcció del vent va minvar el desastre, així i tot quedà sepultada sota 23 metres de material arribat des del cràter i la majoria de víctimes foren per estes onades dipositades i les altes temperatures.

Ercolano també va sofrir les conseqüències del despertar del volcà.
Estes ruines són ménys visitades que les de Pompeia, que són les més afamdes.
Particularment m'agrada més Ercolano, tal volta perquè hi havia menys gent visitant la ciutat.

Ni una ni altra ciutat foren reconstruïdes i encara que van haver sobrevivents de la catàstrofe, la seua localització va ser oblidada fins el segle XVIII.

Per la meua banda, en una i en altra el sentiment era el mateix, una mesclà d'agre-dolç que tantes vegades experimentes en veure una cosa desitjada. No m’agradà el que estava veient. Pompeia i Ercolano, tan afamades i tan visitades estaven descuidades, tota Nàpols ho estava, tota la ciutat s’hi veia deteriorada, però Pompeia..Ercolano....em dolia en l’ànima veure un Patrimoni de la Humanitat en eixes males condicions. Hi havia brutícia i descontrol. La gent tirava deixalles per on volia, en racons amagats que alhora eren fàcilment visibles per a tothom. I que és el que sempre passa? Que si veus brutícia no importa embrutar. Total un paper o pot de llanda més! Que li fa?

Actualment Pompeia i Ercolano són dos ciutats que estan en perill de perdre la catalogació de Patrimoni de la Humanitat, s’han trobat humitats, han caigut edificis...la brutícia continua...Pompeia està abandonada per part de les autoritats competents. Cada dia la visiten milers de turistes, i eixe allau també fa malbè. Són massa gent trepitjant uns carrers històrics... i no per l’allau, que també pot ser, sinó per la falta de vigilància. Hi ha parets ratllades amb escrits, símbols d’amor...no hi ha altre lloc?...unes parets que guarden tanta història! La falta de vigilància és la culpable d’este aspecte i la falta de dedicació pressupostaria en matèria patrimonial és el que fa que els edificis acaben per caure després de sofrir les intempèries de l’oratge i la decadència pròpia del pas del temps. El desastre va arribar l’any 2010, quan caigué un edifici situat a l’avinguda principal, “la Domus de los Gladiadores” on s’entrenaven els atletes en l’antiga Pompeia i l’any 2011, altre mur va caure, el del pati de “la casa del moralista”.

Dos anys ha donat la Unesco a Itàlia de termini per posar al dia la conservació de les zones arqueològiques i fins final d’any té de temps per explicar les mesures de protecció que ha de portar endavant. Sinó d’estar a la llista de Patrimoni de la humanitat passarien a formar part del llistat de patrimoni en perill http://whc.unesco.org/en/danger/. Seria un desprestigi per al país que per altra banda és el que més patrimonis de la humanitat conserva.

L’amenaça és ferma però el govern italià fa poc cas, no li dóna la urgència que reclama la Unesco. Seria una llàstima. Itàlia i Nàpols perdrien una font d’ingressos turística important...però sembla que l’ interès per mantenir la cultura estan en segon pla, hi ha retalls en Patrimoni i això està fent-se de notar.

Cultura, Patrimoni i educació són intocables per a una nació i qui no li dóna valor, sofrirà conseqüències. En el cas de Pompeia i Ercolano corren el perill de quedar de nou soterrades, i esta vegada no per la cendra.