VALÈNCIA: JARDÍ DE MONFORTE

 Fa un dia solejat i s’agraeix. El passeig és agradable. El jardí té vida, la de la vegetació que el forma i la de la gent que el visita.

Hui ens anem a passejar entre plantes i flors, anem a gaudir de moments de tranquil·litat i sol. Si, tenim sort, l’oratge és immillorable per passejar per un jardí valencià que a mi m’agrada molt. El jardí de Monforte. 

És un parc menut i acollidor. No és la primera vegada que vinc, però les altres vegades no he parat l’atenció en la vegetació ni en les escultures. Hui el veig amb altres ulls. El primer que crida l’atenció és l’edifici, un pavelló d’esbarjo o palauet de l’any 1859 construït per Sebastián Monleón Estelles.

Ens envolta l’estil neoclàssic que era el que imperava en tota Espanya en aquella època.

Si busquem els orígens d’este lloc tan acollidor, hem de remuntar-nos a un dels jardins que hi havia a la zona extramurs, era l’hort de Don José Vich, Baró de Llaurí. L’any 1849, el terreny fou venut al marqués de San Juan, Juan Bautista Romero Almenar, ric comerciant de la seda, dedicat també a la industria tèxtil, que és qui va manar construir i va  promoure la creació del jardí. El marques volgué crear un lloc de recolliment dedicat a l’esposa, afectada per la mort en 1845 del fill que tenia només 20 anys. És el motiu pel qual al jardí se’l coneix també com l’hort de Romero. El marques no va tindre descendència i quan va morir, l’any 1872,  tot passà a mans de Josefa Sancho Conchés, una neboda de l’esposa. 

La neboda es casà amb el senyor Joanquin Monforte Parrés, que és el nom pel qual se’l coneix més. En 1941 fou declarat Jardí Artistic Nacional passant a mans de l’Estat. Diuen que és l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València. Es va conservar en mans de la família Monforte fins la dècada de 1970, quan l’ajuntament de Valencià el va adquirir i el va rehabilitar per obrir les portes al públic.

A l’inici, el jardí tenia tres zones, la part que enfronta la casa, amb arbustos disposats geomètricament i la recreació d’un bosc. La tercera part era un hort, que actualment ja no hi es.

Anem per on anem, l’edifici ressalta entre la verdor, al llarg del passeig es veu tothora, malgrat la vegetació. I cada vegada que el veig pense com seria  viure en aquell entorn tenint un jardí semblant només eixir al pati exterior. 

També criden l’atenció, en l’escala d’accés al palau, al mateix pati o plaçoleta semicircular d’entrada, dos lleons vigilant, un a cada costat. Són escultures realitzades per José Bellver Collazos. Els lleons estaven destinats a congrés dels diputats de Madrid però eren massa menuts i no arribaren a la capital. L’any 1864 l’amo del palauet o pavelló d’esbarjo, els comprà i des d’aleshores reben als visitants. 

Després d’uns dies ennuvolats, el sol s’agraeix. El passeig és agradable. Quanta vida! La de les plantes i flors i la de la gent que el visita.  Hi ha famílies i iaios solitaris als banquets. M’agrada que València tinga estos raconets tan bonics on no se senten sorolls urbans.

Parem a cada estàtua, he llegit per algun lloc que hi ha 33, són de marbre i la majoria amb temàtica mitològica de la infància. També parem en les fonts que hi ha moltes...  

...i estanys, hi ha algun que és molt gran, on els nenúfars són les flors protagonistes i també les granotes cantadores que no paren de raucar. Es un goig sentir-les.

Hi ha treballadors donant forma als arbustos que envolten les escultures. El verd predomina. Però tot jardí necessita molta cura i trobe un poc de deixadesa en la part dels rosers. Hi ha roses, i alguna que altra flor més, que estan musties i no entenc per què. Els rosers és la part més visitada i lloada i deuria de ser el punt de mira dels jardiners. Hi ha tantes roses amb fulles engroguides i seques! Però vull pensar que és transitori i que en no res, el roser lliurà preciós.

Per sort la resta està tot perfecte: les plantes aromàtiques, els tarongers...o els  exemplars d’antics arbres que ens eixen al pas.

I quin goig passar pel túnel de la buguenvíl·lia que delimita espais es una bóveda vegetal formada per una estructura metàl·lica recolzada al mur que tanca el jardi. Les vistoses buguenvíl·lies donen color i vistositat.

Al jardí hi ha una part especial, amb una cascada... un pont de fusta... i  una muntanyeta amb un mirador que està sobre un antic aljub que subministrava aigua a totes les fonts ornamentals. Des del mirador tenim altra perspectiva del jardí, l’estany amb les granotes està a prop.

El jardí té grans exemplars d’espècies d’arbres importants i bonics com l’arbre de la magnòlia, però destaca per antiguitat el ginkgo bilobac conegut com l’arbre dels quaranta escuts o l’albercoquer de plata, és singular, hi ha pocs en el món i  pot arribar a medir 35 metres d’alt. L’exemplar mascle que hi ha a Monforte, arribà en el seu temps, des de Xina, des d’on es originari. Té ara al voltant de 170 anys. 

Diuen d’esta espècie que va apareixer fa 270 milions d’anys, abans de les flotrs i dels dinosaures. Es una arbre immortal, quan l’arbre arriba a cent anys li creixen una espècie d’estalactites, que el japonesos anomenen  chichi icho és a dir, les “mamas de ginkgo” que fan arrels que ja mai moren. A més a més és resistent a tot, a contaminació i productes tòxics o radiactius. No té depredadors ni és sensible a cap malaltia.

És l’unic que va resistir després d’Hiroshima, rebrotà un any després de la catastrofe a un quilometre d’on va ocorrer l’expolosió, per la qual cosa se’l considera l’arbre de l’esperança. Des de fa més de 4000 anys s’empra en la medecina xinesa i els científics occidentals han avalat els beneficis especialment per a la circulació de la sang i per al bon funcionament del cervell ( memòria, capacitat cognitiva...)

Contemplant este mil·lenari arbre, que està just al costat del palauet, ens acomiadem d’este jardi tan bonic, però abans d’eixir...passem de nou per la glorieta dels arcs... 

...i ja fora...fem una última mirada...

Tornarem a este recés de pau,  lloc on no entropesses amb corredors fent esport i el silenci mana...les úniques que tenen permís per alçar la veu són les granotes de l’estany i els pardalets que vulguen compartir l’espai.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, primavera 2021