Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dijous, 10 de febrer del 2022

RESSENYA LITERÀRIA: ESAS MUJERES LLAMADAS SALVAJES de Rosita Forbes

 

ESAS MUJERES LLAMADAS SALVAJES

Rosita Forbes

Quin llibre de relats viatgers més curiós! Em refereisc a “Esas mujeres llamadas salvajes”, i ho és pel que conta i com ho conta i per suposat també per qui ho conta. Comence hui per esta part perquè explicant la biografia ja s’avança de què va el llibre. Pense que és important, abans de llegir el llibre, saber realment qui és Rosita Forbes per assaborir el contingut i entendre'l. Tal volta al llibre li falta un pròleg d'introducció perquè la majoria de gent no llig les notes biogràfiques. I és important perquè sinò, tal volta el lector pot pensar que el que llig és tot inventat. 

Qui era Rosita Forbes? en primer lloc, cal una matisació: atenció i no confondre el cognom amb Fornés. 

Podria dir-se que Rosita Forbes és un exemple de valentia i decisió, pot ser tossuderia i caprici també però el cas és que, malgrat ser dona va fer coses que tenia prohibit fer, sense dubtar en cap moment. Tal volta és exagerar molt atenent que era una dona rica i quan diu que viatjava amb baix pressupost no vol dir que no tenia diners per pagar ajudants: guies, portadors, cuiners, traductors... El que si es pot dir és que va ser lliure i se saltava les normes. 

No coneixia Rosita Forbes, que pel nom pensava que era espanyola. Reconec la meua ignorància. En realitat li deien Joan Rosita Torr i resulta que era una escriptora, nascuda en 1983, gran aventurera, intrèpida i exploradora britànica del segle. Fins i tot va rebre la medalla d’orde la societat geogràfica d’Amberes i la francesa!, un honor que només havia sigut atorgat a la científica Marie Curie. També va rebre reconeixement per part de la Real Societat d’Arts de Gran Bretanya. Reitere la meua ignorància per no saber sobre este personatge tan peculiar en el món de les dones escriptores viatgeres. Quan vaig llegir un resum de la biografia vaig pensar que, amb tota seguretat, tenia moltes coses interessants escrites. I així és. Al menys el que jo he llegit en este llibre, és  apassionat.

Rosita va créixer en un ambient encorbatat i una manera d’escapar fou casant-se. Ho va fer als vint-i-u anys i amb el marit Ronald Forbés, que era militar se’n va anar a destinacions colonials britàniques com la Xina, a la India i a Australia. Guapo però poc fidel i amb mal geni, el matrimoni s’acabà als tres anys. 

Ja divorciada, els enamorats mai li faltaren. I seguí la vida viatgera. En els seus viatges anava per on cap persona s’atrevia i suportava adversitats que pocs britànics, dones o homes podrien resistir. En 1917 inicià un viatge amb una amiga primer per Africa i després a Asia  i començà a escriure relats del que veia en cada país que visitava. En 1920 va fer el viatge que la catapultà a la fama perquè travessant més de 900 quilometres de desert libi va aconseguir arribar a l’oasi de Kufrah en Líbia, quan estava prohibit que hi anaren europeus. Es va fer passar per dona àrab, viuda i filla d’un comerciant egipci. No anà sola, l’acompanyà altre aventurer de fama Ahmed Bey Hassanein, un funcionari egipci educat en Oxford. Res era impossible per a ella. S’implicava allà on anava, s’interessava per la gent i va lluitar per la independència dels països àrabs. Era fins i tot amiga de Laurence de Arabia.

Els seus escrits aconseguiren molta fama i Rosita era molt sol·licitada per a donar conferències o per a presidir festes de l’alta societat. Hi anava, sempre amb els millors vestits, barrets o les pameles més vistoses. 

Es casà per segona vegada amb Arthur McGrath també militar i un amant dels viatges com ella amb el que viatjà per Sud america. Realment al llarg de la seua vida portà una vida atrafegada i sempre destacava per una personalitat encisadora. Tal volta tanta vida social  carregada de frivolitat va fer que no li valoraren la seua activitat viatgera i literària com calia. I no és just. Els detractors deien que els seus viatges no eren per a tant, que se li donava massa importància, que el que si sabia era vendre’s perquè era una excel·lent relacions públiques d’ ella mateixa. Pot ser fora cert, però no li lleva el mèrit de tot el que va veure i trepitjar, i de les odissees que va experimentar i la fortalesa física i mental que va demostrar. 

Rosita, aliena al que digueren seguia viatjant. Viatjava per aventura, per investigar cultures diferents, per escriure, per fer fotos o fins i tot en una ocasió amb la intenció de fer una pel·lícula. Anava a soles o en companyia d’altres exploradors i també acompanyant al marit en les seues expedicions per Europa treballant per al departament de guerra. Pel que a mi respecta i seguint el fil de les critiques dels detractors,  he tirat en falta saber qui l'acompanya en cada aventura, perquè no ho diu i la majoria de les vegades sembla que només és ella la protagonista de l'odissea i la que resol tot. Em sembla un poc egocentrista. Reconec que, de nou file prim fent crítica, perdó. És que sóc molt curiosa i ho vull saber tot i quan llig vull imaginar el que em conten i en este cas, em falten personatges.

Els viages que tenen mèrit propi són els que tenien per finalitat entrevistar a dirigents, als governants, als reis... a les personalitats rellevants de cada país, com per exemple Reza Khan, Kemal Atatürk, Mussolini o Hitler... tots la rebien amb les millors atencions.

podem dir que portava una doble vida entre deserts o selves i balls elegants, entre túniques o matxets i barrets elegants. Per una banda la en la vida viatgera era capaç de passar per totes les penalitats, i s’adaptava a tot, dormia en cabanyes o a la intempèrie i no dubtava en anar a peu, en carro, en mula o en camell i compartia la filosofia en contra de les possessions. I per altra, en la vida no viatgera, la familiar i d’amics,  era de despreocupació total en la que oblidava tots els ensenyaments de vida simple apresa durant els viatges i vivia en cases ricament decorades i extravagants.

Va escriure algunes novel·les que fins i tot es portaren al cine, però sense èxit. Al final acabà vivint en la Bahames en una casa que semblava els Castells del Loira i va morir en 1967. I molt del que he explicat en este resum de biografia es llig en “Esas mujeres llamadas salvajes”.

Este apassionant llibre són 16 episodis variats situats al llarg del món. Hi podem veure com no es limitava a mirar, que sempre contactava amb els locals intentant saber més, que es mostrava interessada en conèixer allò més desconegut i que buscava ciutats mítiques i llocs que no estaven ni als mapes. Anava amb cuiner, guia i intèrprets, depenent del llocs. Algunes vegades vivia en casa d’amics o coneguts que la portaven a llocs inusuals. Es barrejava entre la gent, en els mercats o als bars, es guanyava la confiança i preguntava. Rosita demostrà allà on anava molta curiositat.  I el que veu i  aprèn ho mostra en cada capítol.

No descriu massa els paisatges per on passa, siga Etiòpia, Aràbia, Rússia, xina, Armènia, Turquia, Amazònia Tibet, Marroc, Tunisia, Síria, Japó, Amèrica central o Africa, però si, en cadascú del llocs procura centrar l’atenció en les dones que d’una manera o altra són poc convencionals. Rosita les mostra sense prejudicis i nosaltres hem de mirar-les sota el prisma de cada mentalitat. I capítol a capítol  anem coneixent esclaves d’Abissínia i Aràbia, revolucionaries russes o xineses, les dones de foc de la Guyana francesa, dones de l’Amazònia i la Coxinxina, sacerdotesses d’Haití, una heroïna turca, dones missioneres, una legionària al Marroc, bruixes de Java, dones d’harem, dones d’Africa i d’America... , algunes amb millor destí que altres,  que amb el seu discurs, li obriren els ulls en molts aspectes. hi ha molt de vudú i supertició.

Ha estat un plaer llegir este compendi d’experiències i situacions en les que les dones són tan inversemblants que podem pensar que són fruit de la imaginació. Però no. Tot els personatges són reals i es creuaren en el  camí del Rosita en algun moment de la seua vida.

I tot està ben escrit, amb una narrativa excel·lent que endinsa al lector en la lectura de les aventures que Rosita explica. Perquè escriu el que viu intensament i sap transmetre i el lector pot sentir perill o tranquil·litat, alegria o cansament si és el que sent Rosita. Valore positivament el treball de la traductora per les notes esclaridores que en cada pàgina hi ha, perquè ajuda a conèixer més la realitat  de la que en parla. El llibre, originàriament es publicà en 1935 però malgrat els anys, trobe que és atemporal, no està gens desfasat, mostra unes dones que semblen tretes dels temps més moderns i el fet que l’autora explique les històries i no especifique els anys quan passaren fa que el lector oblide que està llegint un llibre de principis de segle XX. Tambè contribueix el fet que explique sobre tradicions i poblats antics per on el temps no passa i si passa ho fa a un ritme lent que no dona pas a molts canvis.

Endavant, vos anime que llegiu “Esas mujeres llamadas salvajes”, o qualsevol llibre escrit per Rosita Forbes, una dona que segon les seues paraules viatjà sola, a  cavall, en mula o en camell, en qualsevol vehicle imaginable, des de balses fins a carros blindats o acompanyada d’amics fortuïts als que va apreciar, va estimar i deixà a la velocitat d’una milotxa. Que va deambular fins eixir-se’n del mapa i va gaudir molt.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada