ITÀLIA:BOLONYA: inici del passeig- I PART

Així s’ha de visitar Bolonya, amb molts dies per davant, amb temps per passejar la ciutat i assaborir racons, amb temps de gaudir dels voltants...

A Bolonya s'hi respira molta tranquil.litat, de nit i de dia.

La porta Gallera és un dels llocs per on cada dia passem per anar i tornar de l’estació, quan anem o tornem del tren en les nostres visites als voltants de Bolonya. La porta va ser construïda l’any 1661 té a la dreta el que queda de l’antiga ciutadella cinc voltes construïda, cinc voltes destruïda per la ràbia del poble des del quattrocento ( segleXV) com símbol del poder despòtic.

La porta Gallera

Al costat està el parc Montagnola jardí públic amb plantacions fetes l’any 1806 que té una escalinata monumental edificada al final del XIX sobre restes de la ciutadella i unida al record de la rebel•lió popular en contra dels austríacs el 8 d’agost de 1848 i celebrada amb el monument al ciutadà l’any 1904, davant la porta, l’estàtua d’Ugo Bassi, sacerdot liberal que va ser afusellat pels autriacs amb el vist i plau dels papistes evoca el fet.

Parc Montagnola

L’any 1900 s’enderrocaren les muralles i començà en Bolonya una perifèria. Nosaltres hi anem per buscar el MAMbo un centre cultural. Totes les perifèries són iguals, en esta ciutat continuen les edificacions amb pòrtics però els edificis són funcionals, on viu gent i no com el centre on hi ha molts palaus.

Els pòrtics criden l’atenció, molt a prop de l’hotel, en via Marsala, en tenim uns dels més antics que s’ho conserven, sobre els pòrtics ja he contat un poc el seu origen, ara fem simplement el passeig per la ciutat. Hi ha molts, antics i bonics, alguns molts decorats. Els pòrtics són realment un aspecte que distingeix la ciutat.

I quants pòrtics!

La via marsala és una perpendicular de via independenza , la via comercial més popular.

Via Independenza

Hi està la catedral, em resulta estranya la seua situació, al costat d’uns edificis seguint la vorera, simplement diferenciant-se de la resta perquè no té pòrtics com la resta d’edificis. Resulta estrany que una catedral similar, no estiga en una plaça com en la majoria de llocs. A Bolonya cobra rellevància la basílica de san Petronio que està al lloc més privilegiat de la ciutat.

La Catedral

Piazza Maggiore és el punt neuràlgic i com a tal, en este bloc li dedique un apartat especial perquè és molt el que l’envolta, molta història i arquitectura.

Seguim en un lateral de la plaça i per via l’archigimnasio trobem un bon assortiment de botigues prohibitives, de les que els preus tenen tres xifres.

Piazza Maggiore

Nosaltres no anem de tendes, volen anar a l’archigimnasio, seu de la primera universitat més antiga d’occident. El pati està decorat amb els escuts d’armes dels estudiants més il•lustres. A l’edifici està la Biblioteca cívica, on no deixen entrar tothom, i el teatre anatòmic, que és realment interessant perquè és el lloc on els professors de la Universitat realitzaven les disseccions amb cadàvers per a les classes d’anatomia, una cosa impensable encara en la resta d’Europa.

Archigimnasio

Teatre anatòmic

Per via Farina. sota unes voltes pintades i elegants. arribem a la plaça Cavour.

Les voltes són obres d'art

Volem anar a l’església de sant Domenico, construïda al segle XIII pels dominics per acollir les despulles del fundador que està soterrat a una de les capelles. Les restes estan en un bagul minuciosament treballat en marbre i en la seua confecció treballaren nombrosos artistes, alguns de renom com Michelangelo. A la part exterior vegem una tomba de los glossadores.

San Domenico

Després retornem pel camí fet i ens endinsem en l’àrea del quadrilater, hi esta el palau de la mercaderia fet amb rajola roja entre 1384 i 1391, és el lloc on s’hi trobava la duana, és l’àrea del mercat.

Àrea del Quadrilater

En esta part de Bolonya de dia els carrers estan plens de gent comprant fruita fresca exposada al carrer, les botigues reclamen el client amb uns bons escaparates hi ha unes quantes especialitzades en embotits que tanta fama tenen a la zona Emilia Romaña, hi ha peix fresc hi ha pasta. També hi van artistes de carrer oferint la seua musica a canvi d’unes monedes. Ells van on està la gent.

En la zona del quadrilater, de dia...hi ha molta activitat...

Per la vesprada canvia d’aspecte i és el lloc idoni per anar de bars per prendre alguna cosa al final de dia. Hi ha molts llocs que a partit de les 6 de la vesprada ofereixen self servis amb copa. Això suposa pagar un preu establert de 7 o 8 euros segons locals tens dret a copa, qualsevol copa, i menjar del buffet exposat al dia a base d’ensalades o tostes. Pots menjar el que vulgues, alçar-te tantes vegades com abelleisca. Qui beu beguda alcohòlica i vol menjar,  amb això pot sopar, li resulta debades. Qui veu un refresc o una cervesa que màxim val 4 euros tampoc paga el menjar que té a disposició.

Hi ha molta gent demanant almoina, a les portes de les esglésies o pintats de mims que no representen res i s’hi dediquen a passar la gorra.

I de nit, hi ha molts llocs per prendre una copa.

...i de nit hi ha molts llocs on prendre una copa.

Hi ha una llibreria- tenda- restaurant, especialitzada en menjars que és realment un lloc acollidor i eixa mescla li dona un encís especial. Hi fan presentacions de llibres també, cada planta té un restaurant i en cada planta s’hi barreja lectura, productes alimentaris i restaurants. El sostre transparent deixa veure les cúpules i monuments alts i propers de la ciutat

Quina llibreria-botiga més original!

CONTINUARÀ..

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, BOLONYA

Per saber més, clicar en l'etqueta corresponent BOLONYA I VOLTANTS

FOTOS i MÚSICA de Villa del CASALE de Sicilia

Sicilia sorprèn...

per les ruines, pels volcans, per les platges... 

i també per conservar esta villa amb tant de mosaic 

de l'epoca romana.

Música:

Jesper Kid

LISBOA: HOSPITAL DE BONECAS (NINES)

Un hospital inusual on les parets estan impregnades de nostàlgia... on s’hi respira passat... on s’hi veu un treball fet amb meticulositat.

Praça Figueira nº7, Lisboa: un hospital inusual.

Que bonica és Lisboa! Tenim l’hotel molt a prop de la praça Figueira que situada al cor de la ciutat és una acollidora i menuda plaça que manté plenament el sabor antic en cada façana. Cada dia la trepitgem, cada dia passem per davant les botigues que s’hi conserven intactes de generació en generació. Hi ha una mercat tancat, el mercat da Figueira, on sovint entrem a comprar fruita fresca, també hi ha una pastisseria centenària.

Però d’entre tot, i quasi passant desapercebuda, hi ha una botiga fundada l’any 1830 és una botiga situada al nº7, amb personalitat, amb encant. Nosaltres, que anem sense presses perquè tenim molts dies per davant, cada vegada que passem per la porta parem front l’escaparata sense poder-ho evitar.

La façana crida l'atenció per la quantitat de ninos que exposa.

I és que és una botiga on hi ha nines, i tal volta ens fa retrocedir al temps de la infantesa i a més a més ens fa treure la xiqueta que portem dins i que mai se’n va malgrat passar el anys. I no hi ha dues o tres, a l’escaparata hi ha moltes nines, hi ha grans i menudes, modernes i antigues, també s’hi veuen altres joguines. Parem més l’atenció i ens adonem que no és una botiga qualsevol, esta és a més a més un hospital, hospital de bonecas diu el rètol que encapçala tenda. M’intriga. Veig que a més a més hi ha un museu. La intriga augmenta.

És un hospital on no curen humans.

Fins que un dia entrem.

Una vegada dins no parem de mirar, hi ha tants ninos de tot tipus, la majoria de llauna o de porcellana! Tot són joguines que segurament farien les delícies dels nostres avantpassats. Hem decidit visitar el museu que hi ha instal·lat a la primera planta d’esta menuda i estreta botiga. S’hi respira l’atmosfera del passat com si s’hagués quedat impregnada a les vitrines i a les parets, s’hi respira nostàlgia que és la que hauran sentit els clients que arriben a este hospital amb la seua nina heretada feta malbé i que volen restaurar per conservar-la.

Només entrar es perd la vista amb tanta joguina antiga...

Ens atén una diligent i amable xica de nom Marta que és  la que en este moment està de dependenta darrere del mostrador. Estem en temps de vacances i dels quatre treballadors que té este negoci tan peculiar en queden dos. Així que, com Marta ha de pujar a fer-nos de guia i mostrar-nos el museu, per tenir cura de la tenda, dóna avis a l’ama del negoci que viu també a l’edifici, per a que s’hi quede darrere del mostrador mentrestant dura la visita.

Cavallets, cotxets, ninos, peluixos...hi ha de tot!

I pugem per la fosca escala. Entrem per la porta i de sobte ens trobem amb el primer impacte visual: és una prestatgeria tota plena de nines i ninos, tots embolicats en bosses transparents. Marta ens conta que són els que ja estan restaurats i a punt de lliurar als amos. Fent símil hospitalari, són els que ja estan “curats” i a punt de donar l’alta. Estan col·locats per ordre d’antiguitat i així parem l’atenció en les nines dels fons, perquè és on estan les centenàries, les que tenen cara de porcellana i vestimenta amb brodats, les heretades de les iaies que no es volen deixar perdre perquè són tresors sentimentals, a més de ser valuoses per l’antiguitat. 

A la part alta hi ha ninos amb disfresses, Marta ens conta que són les vestimentes pròpies de cada regió. Este hospital també s’hi dedica a la confecció de disfresses i vestimentes especials. A més a més, segons ens conta, a reparar art sacre.

Secció del que ja està restaurat, "curat".

Just enfront, al mateix estret corredor de l’entrada, altra prestatgeria acomoda els ninos peluixos i altres joguines “en llista de espera”. Està clar que és un hospital com la resta, amb la diferència que els pacients que hi venen no són humans sinò de porcellana, plàstic o tela.

Secció on estan les joguines en llista d'espera.

Quin plaer escoltar la veu melodiosa de Marta que per fer-se entendre ens parla espai i amb veu clara. I és que amb passió, ens conta tot el que sap sobre les joies que estem veient. L’hospital va començar a principi del segle XIX sent una botiga on l’ama, D. Carlota, seia al carrer a fer les nines. Estava a prop del mercat, on cada dia mares i xiquets anaven a fer la compra diària. Els ninos i joguines són com imants per als xiquets, així que D. Carlota tenia sovint xicalla al seu voltant, demostrant una paciència infinita fent el treball i  també mostrant-lo als menuts, alguns dels quals li portava els seus ninos trencats per a que els arreglara. A poc a poc D. Carlota es va fer famosa entre la xicalla. El record de D. Carlota va passar de generació en generació perquè era molta alegria la que proporcionava.

Tal volta no és l’únic hospital al món, però al menys de Portugal si que ho és. 

Després passem a les sales on es fan les reparacions, el quiròfan seguint amb la terminologia mèdica.

Lloc on s'hi treballa.

En esta dependència hi ha calaixos que guarden de tot, ulls, braços, perruques...tot ben classificat i a la vista per veure-ho al primer colp d’ull i agafar-ho quan s’hi necessita per a la restauració.

Calaixos amb peces de repost.

Hi ha pintures i pinzells per a retocar els desperfectes, hi ha fils i agulles per a cosir les teles...Damunt la taula hi ha ninos a meitat reparar i vegem com una treballadora, que en un hospital seria el cirurgià, restaura un peluix de tela. Observem què fa, ens explica el procés, i ho conta amb calma de la mateixa manera que treballa. I admirem la minuciositat com ho fa i l’amor que li posa. Eixa és la premissa d’esta botiga-hospital-museu: estimar molt el material que li arriba i tractar-lo amb delicadesa. M’agrada molt este gran treball artesanal que es mereix tot el respecte i admiració.

Vegem el proces de treball.

Després passem al que és ja el museu i malgrat ja estar acostumades a veure nines amuntegades, no deixem de bocabadar-nos amb el que trobem a la primera sala, i després a la segona i a la tercera.

Iniciem la visita al museu.

Mai havia vist tantes joguines concentrades, ni quan vaig visitar a Ibi una fàbrica o el museu dedicat al joguet. I disposat en vitrines, taules armaris, llits i parets hi ha de tot: cavallets, trens, avions i cotxets, carros,  titelles, casetes de nines amb totes les dependències i mobiliari corresponent, peluixos diferents, nines grans i xicotetes, i de totes les races...tot el que utilitzaven antigament els menuts de la casa per a passar el temps.

Tenen tant que no ho comptabilitzen...

També hi ha altres objectes exposats que no són pròpiament joguines però no desentonen perquè formen part del passat. Són més bé objectes d’us d’adult, i així veig una maquina d’escriure o una maquina de fotografiar, veig una gramola, maletes, maquines de cosir i fotos centenàries familiars i escolars.

Hi ha joguines de porcellana, de llauna, de plàstic i també de paper...que no es poden banyar perquè es desfarien.

Hi ha una sala diferent, on els ninos no estan col·locats de manera ordenada, més bé estan amuntegats, són els que no tenen solució i s’hi guarden per si les seues peces poden servir per reparar altre, és,  seguint el símil de l’hospital, la sala on es guarden els òrgans.

Marta contesta totes les nostres preguntes, que no en són poques, i en una de les respostes deixa escapar la imaginació. Li pregunte si no té por de veure tanta nina junta i ella contesta que no, que imagina que a les nits totes les joguines baixen de les prestatgeries i cobren vida, fan festa i s’ho passen d’allò més bé ballant i xerrant. Imagina les nines més antigues contant coses sobre la seua època a les nines més modernes i estes alhora contant aspectes actuals i del present a les nines del passat.

Este museu deu ser un goig per a col.leccionistes...no sé si els xiquets actals sabran valorar-lo.

M’agrada este conte i el que ens ha explicat esta xica que és conscient que treballa en un lloc únic, un lloc on es curen les nines i joguines que arriben fets malbè, on fan cirurgia canviant peces per altres. Ella mateixa ens mostra tots el retalls de premsa on apareix la publicitat sobre este museu i ens conta l’experiència front a les càmeres.

Marta, la jove que ens ha explicat tot, m'ha donat permís per a publicar la seua fotografia, és sabedora també que les seues paraules apareixerien a este bloc. Gràcies per tota la informació.

Quan acabem la visita baixem a la botiga i ens rep l’ama del negoci- hospital màgic, negoci encetat l’any 1830. I cert que al primer cop d’ull com està sense moure’s darrere del mostrador al costat de la prestatgeria on hi ha altres nines, em sembla una nina més.

Per acomiadar-nos li donem les gràcies a Marta per la seua predisposició i paciència explicant-nos i també ens dirigim a la mestressa a la que li diem que ens ha agradat molt el seu museu i que lluite per conservar-lo molts anys més, perquè xiquets i col·leccionistes li ho agrairan de debò. Eixim per la porta i veig en la cara de la propietària  un somriure de satisfacció.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA, estiu 2014

Si vols llegir més sobre Lisboa en l'etiqueta corresponent.

RESSENYA Literària i de cine: Palmeras en la nieve

PALMERAS EN LA NIEVE

Pelicula dirigida per Fernando Gonzalez Molina

M’agrada el cine en general  i el bon cine espanyol més encara, ja ho he dit més d’una vegada. Entre veure una pel•lícula americana i una espanyola tinc clara l’elecció. I sortosament el cine espanyol es fructífer en qualitat.

Fa mesos vaig llegir el llibre i la ressenya la podeu llegir més avall. La història que conta m’atreia amb força, l’ambient i els escenaris també, tanmateix no em va enganxar la manera com està escrita la novel•la, sé que sóc molt exigent i mire detalls i veig on ningú veu.

Però com la història que conta és bonica, esperava amb ganes la pel•lícula que podia compensar la narrativa que no m'havia acabat d'agradar. I l’esperava amb ànsia perquè la pel•lícula ha arrossegat molta publicitat prèvia que ha creat més expectativa  encara.

I cert que està feta amb tots els ingredients per a enganxar: actors de renom, recreació d’escenaris paradisíacs, història de l’Espanya colonial de fons...música interpretada per un cantant de moda... Tota la barreja ja és prou per deisitjar no deixar de veure-la.

I al final...l’he vista...i m’ha agradat però no tant com pensava després de veure el màrqueting al seu voltant, el que s’ha fet i el que continua fent-se després d’estrenar-la.

Sense cap dubte, continue pensant que  és una història molt bonica, una història que té dins altres més: històries d’amor i d’Espanya...els escenaris estan bé, ens situen en el lloc que representen, el vestuari també...la música és bonica i la cançó final de Pablo Alboran preciosa.

Però Kilian, el personatge principal, no m’ha convençut. I en això se que em pose a la majoria de dones en contra. I es que Kilian, és un personatge preciós per sensible, per respectuós, per demostrar amor incondicional... però malauradament tot este allau d’emocions no es veuen en pantalla com deurien veure’s. Ho sento molt per les fans, que ja m'estan criticant per dir estes paraules, però al meu parer, a Mario Casas, que sempre demostra impassiblitat interpretativa, ( ressenya de Ismael) li falta xispa per interpretar un personatge tan complet i la pel.licula hauria tingut molta més força amb altre actor diferent.

Destaque la interpretació de Berta Vazquez, la jove guineana que s'enamora de Kilian, és una nova actriu, però cert que cada vegada que apareix en pantalla anul.la la resta captivant amb la seua presència.

Destaque també l'ambientació i el vestuari, paisatges de Huesca es barregen amb els que et transporten a Guinea, que en realitat és Colombia i Canaries, però l'escenografia si que em convenç i m'ha agradat i ajuda a entendre la història. Una historia que també és un encert tracar-la, com dic a la ressenya de la novel.la, perquè poques vegades es mostra.

PALMERAS EN LA NIEVE 
la novel.la de Luz Gabás

Extracte de la contraportada ed. Planeta

Un excel•lent relat que recupera els nostres arrels colonials i una extraordinària i commovedora historia d’amor prohibit que recorda a “Memòries d’Africa”

Opinió personal

Vaig començar a llegir el llibre sense saber què anaven a fer una pel•lícula. I m’ha fet més mal que bé, saber quina cara tenien els protagonistes, simplement  perquè m’agrada imaginar i que no m’ho donen fet. I és que en moltes ocasions mentre llegia i passava pàgina, em venien al cap les cares de les actrius i dels actors escollits sense poder-ho remeiar. I com no ho podia evitar havia de seguir i m’he tingut que conformar. No he pogut posar jo la cara que volia, ja li l’havien posada, no tenia alternativa.

El vaig escollir com a lectura d’estiu perquè el llibre té 732 fulles escrites i les vacances és l’època quan tenim més temps per davant, però sobre tot el vaig triar d’entre un quants, perquè les paraules de la contraportada, les que he seleccionat i copiat al principi, em van agradar. M’atreia que tinguera d’escenari la Guinea colonial. Fa molts anys vaig conéixer un guineà a València, el veí del pis on vivia, que em contava aspectes del seu país, de com havien viscut els seus avantpassats i com vivien en l’actualitat. Llegint esta novel•la m’abellia contrastar. Aquell xic em va contar moltes històries i no totes agradables.

El fet que, com diu a la contraportada, hi haguera una història com la de "Memòries d’Africa" m’acabà d’engatussar. Qui no troba bonica eixa història que a més a més va passar a pantalla amb el Robert Redford i la Meryl Streep? Crec que poca gent, home o dona, diu el contrari. Així que en este cas el màrqueting creant similituds ha funcionat.

I vaja que ha funcionat, i funciona!. També va bé el marqueting col.locant exemplars en totes les llibreries del país, on només entrar-hi entropesses amb ells. Va ser (és, i a partir de la pel.licula ho serà més), un best seller llegit per moltíssimes persones, algunes de les quals només agafen un llibre de tant en tant. Així que estava clar que este llibre acabaria en pel•lícula i segurament també arrasarà en taquilla.

He fet un sondeig entre gent que l'ha llegida i tothom diu:  ufff quina novel.la més bonica!. Per què?, pregunte jo. Veig que el que agrada, sobre tot, són les històries romàntiques que mostra però malauradament la majoria no mira més. Pense que una novel•la se l’ha de valorar, tan positivament com ha estat esta, quan tots els aspectes els supera amb creixents: el contingut, l’estil i la forma.

A mi m’agraden les històries d’amor. Com no? Amor és viure, però en este cas, en la meua subjectiva opinió (i no sóc cap experta critica literària) mentre llegia, em semblava un format de telenovel•la.

El context històric m’agrada perquè està bé mostrar el passat colonial tan desconegut i tan propi. És la nostra herència. M'agrada la història i reconec que em vaig enganxar a la lectura perquè volia saber el desenllaç final i com es desembolicava la trama. Dic en veu molt forta i amb convenciment, que té un inici apassionant, i que als que els agraden els relats viatgers, com a mi,  els pot interessar. És quan el jove protagonista inicia el camí cap a Guinea, el viatge amb vaixell dies i dies... el contrast que troba entre la zona de naixença i on va a establir-se, tot està molt ben explicat. M’ha recordat uns testimonis reals que tinc enregistrats i relatats, de joves, avantpassats de coneguts, que anaren de soldats a Cuba. Gent jove i inexperta que no havia eixit mai del seu poble i de sobte es troba amb un món diferent, el calor sufocant, el color de la pell de la gent...

Esta part m’ha captivat.

Tanmateix, conforme avançava, cada vegada més anava passant pàgines sense l'avidesa de llegir "bona literatura", la que a mi m'agradava. Seguia per curiositat. I és que, i sempre subjectivament parlant, no m’atreia com està escrita la novel•la, la narrativa la trobava pobra, amb un estil que no m'estava "enganxant" en absolut i  amb unes reiteracions, que no comprenia com, sent tan evidents, al corrector ortotipogràfic de l'editorial se li havien escapat: s'hi poden llegir 9 o 10 vegades les expressions morderse el labio inferior o pasar la lengua por el labio inferior. A Luz Gabás la puc disculpar en este apartat, segurament, l'autora delegaria en la correcció posterior de l'editor. A més a més per experiència pròpia sé com costa escriure un relat, s’han de mirar tants detalls, tants aspectes... si és llarg la complicació augmenta, s'han de quadrar dates, personatges, situacions...això es mereix totes les valoracions positives del món.

També pensava, mentre llegia la novel.la, que podria ser més curta i que l’autora havia perllongat situacions de manera innecessària. I és que de vegades a alguns escriptors els han fet creure que quan més llarg és el text, més "categoria" té. Jo crec que la "categoria" o qualitat no ve en nombre de paraules, s'han de tenir en compte altres aspectes. Es per això que pense i espere no enganyar-me, que la pel•lícula, em pot agradar. Primer perquè el guionista encarregat ha demostrat la seua valia prèviament i després perquè en la pel•lícula se cenyiran a la part fonamental perquè s’ha de resumir el total.

A qui li comente estos aspectes em diu: és que eixes coses només ho veus tu. i jo em pregunte: Jo només? Per què? És que no ens parem a analitzar el text?.Tal volta ho fem malament des de l'escola i no ensenyem als alumnes a ser critics i saber jutjar amb criteri propi, no els ensenyem a no fer cas de campanyes de marquètig que poden ser enganyoses. En la vida hem de ser crítics perquè això suposa pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar.

I ara algú em pot dir: I com t’atreveixes a parlar malament d’una novel•la que per contrapartida a tothom agrada? Justament tu que acabes de publicar-ne una!. T’arrisques a que et puguen també criticar... I jo els conteste que, les critiques benintencionades sempre ajuden a millorar.

GUATEMALA: recinte arqueològic de CEIBAL

Ens endinsem en la selva més allunyada, creuant un riu-espill amb simetries inimaginables i de bellesa incomparable.

RIU DE LA PASIÓN: Les aigües són espills...

Estem de periple per la Guatemala desconeguda i allunyada, hui no imaginem què ens espera, sabem què anem a la selva i que no podem portar tot l’equipatge, també ens han avisat que el corrent elèctric està limitat, que no hi ha aigua calenta i l’únic mitjà de transport que anem a utilitzar és el kayuco. 

L’odissea comença al moll de Sayaxche on hem arribat des de Flores acompanyats per Israel, un jove molt simpàtic que en lloc de portar-nos pel camí directe es ha desviat per mostrar-nos el seu poble i també altres, com la població de San Francisco o la Libertad. Així podem veure millor l’ activitat del dia a dia dels seus habitants. 

Camí de Flores a Sayatxe, població de La Libertad.

Ens acomiadem d’Israel en arribar a Sayaxche. Des del moll que enfronta el poble agafarem les barques. D’este poble ens quedarà el record d’un bebè de poques setmanes que hem vist com estava dormint dins d’una caixa arrimat a un racó, és una mostra més de la pobresa i misèria que en certs llocs s’hi respira.

Sayatxe

Per anar pel riu de la Pasión tenim dos llanxers perquè els kayucos són més menudets. Anem tres persones en un i tres en altre. Ara entenem perquè no podíem portar molt d’equipatge.

Atentament observem tot el que es mou per l’aigua, els troncs pareixen cocodrils o...són cocodrils que pareixen troncs? No sabem què és perquè el nostre mut llanxer no diu res. Després David, l'altra persona experta que guia l'altra llanxa, conta que al llac si se’n veuen però esta no és l’època. Així respirem tranquils...encara queden dos dies d’anar riu amunt i riu avall.

En ruta pel riu camí del recinte arqueològic.

I riu amunt, durant una hora envoltats només d’aigua i vegetació, arribem al recinte arqueològic de Ceibal, les tres xiques amb el llanxer jove que no solta ni una paraula i els xics que els ha tocat en sort el llanxer experimentat David que ens farà de guia pel recinte.

A Ceibal. Abans de començar la caminada ens mirem com estan de netes les botes i així poder comparar al final.

Ceibal és un lloc encar quasi verge, inexplorat (només el 3% descobert), un poc salvatge...Fem una llarga caminada on no hi ha més que mosquits i mosquits que ens obliguen a tapar-nos cames, braços i quasi cara, a més a més de “ensulfatar-nos” amb repel•lent fins i tot per damunt la roba. I tot sota un calor sufocant i humit que ens fa suar i suar de valent.

David ens guia, a soles ens perdriem.

L’encís de Ceibal no són les ruïnes excavades, és el passeig pujant i baixant pels monticles que són cases soterrades, piràmides i temples encara tot amagat per la selva. I això se sap perfectament perquè s’ha vist en fotografies i radiografies preses pels meteosats.

I a més a més, David ens conta sobre tot el que en ve al pas...sobre la vegetació, sobre els animals...
parem l'atenció en un gran formiguer.

Sempre entre vegetació, caminem per la selva frondosa com si fórem descobridors, això si, seguint les passades de l’expert David apassionat de la seua història antiga, i de l’actual, i que no deixa de parlar en cap moment. De vegades es fa un poc dificultosa la caminada per les pujades o baixades però els arrels descobert per la humitat del terreny, fan de suport facilitant les passades com si foren una escalinata natural.

La natura tapa els vestigis. És un lloc verge, és un lloc màgic.

I el suor rellisca i rellisca per la cara, pel cabell, per l’esquena... per tots els llocs del cos. Mullats de cap a peus, després d’hores caminant, arribem als únics llocs restaurats, un observatori rodó, (diferent als vistos abans) i una piràmide. També hi ha esteles però res a destacar perquè està molt deteriorat. 

Hi ha alguna part on els edificis maies es veuen perfectament.

El millor és sentir-se com Indiana Jones buscant el tresor perdut, això si amb la diferència que nosaltres notem els mosquits rondant i de tant en tant picant i a Harrison Ford per ser pel•lícula i ficció no li picarien mai.

Hi ha una maqueta al costat d'uns edificis i un espantamosquits cremant

I també és reconfortant  la tornada al kayuko, descansant de la pesada caminada i admirant les simetries impressionants que s’hi formen entre l’aigua i la vegetació. 

Tornem amb kayuko, l'unic mitjan de transport que fem servir durant uns dies.

Fins arribar a Sayaxche, hem estat una hora mirant, altra vegada, postals naturals. 

A Sayatxe, dinem en un “comedor” local amb vistes al riu.

Quina diferència amb el món al que estem acostumats!

 I en acabar, de nou amb kayucos, anem al lloc de dormir a 1 hora allunyat del poble i de tot. 

El lodge on dormim és casa de Don Julian, som els únics inquilins.

L’amfitrió del lodge és D. Julian. Som els únics inquilins i estem com en família rebent les atencions i explicacions en exclusiva. Al primer cop d’ull, la posada Caribe, que eixe és el nom, sembla un campament juvenil, però estem a la selva i a poc a poc ens adonem de la diferència: tenim aranyes, panderoles, granotes...com  a companyes de recinte i  també com a ames de les habitacions, proveïdes de les necessàries mosquiteres previsores de les picades.

Don Julian ens dóna un tracte molt familiar, com si estiguerem en sa casa, que de fet ho és.

Als micos aulladors, els escoltem  en tot moment: quan arribem... mentre passegem per una senda amb l’amo D. Julian que amb el seu matxet obri el pas per on es mou... mentre sopem el que ens ha preparat i... mentre intentem dormir per estar descansats i enfrontar amb força l’anunciada caminada del dia següent, que es presenta amb les mateixes característiques que la ja viscuda a Ceibal.

QUADERN DE VIATGE,  GUATEMALA:  estiu 2009 

Per llegir més sobre Guatemala, clicar a l'etiqueta corresponent.

ANIVERSARI: 3 anys de RACÓ VIATGER de MARILÓ

El racó viatger està de celebració, celebrem tres anys. Si, ja en són tres. No és poc el temps compartint experiències viatgeres i també ressenyes de pel•lícules i de llibres…així com pensaments viatgers que se m’acudeixen. I s’ha de celebrar perquè en el món virtual, hi ha molt a elegir sobre viatges a només un clic. Que els clics s'hi facen al racó viatger m’afalaga i m’enorgulleix.

El bloc rep una mitja de 70-80 visites diàries i per a mi és una alegria. Algunes vegades passa de 100. En total ja en són més de 47000 visites rebudes, demostra la quantitat de gent que s’ha interessat per les 300 entrades publicades. Paga la pena l’esforç fet mantenint al dia el bloc amb periodicitat i intentant mostrar aspectes interessants. 

Si, ja en són tres anys gaudint omplint pàgines i recordant experiències, omplint el canal youtube amb videos, que no són de professional però si personals i fets amb estima, el symbaloos de videos, el symbaloo de ressenyes o el pinterest per a que tot estiga més organitzat i en una ullada trobeu allò que us interesse. I ja en són dos fent publicitat del racó al facebook, al twiter i també col•laborant amb el periòdic digital VILAWEB en la secció viatgera estiuenca “Mira si he corregut terres”.

El bloc va variant, evolucionant segons necessitats. La columna lateral és un referent per buscar i trobar. En esta columna m’he agafat una llicència que se n’ix del que és pròpiament viatge. Hi tenim des de fa un mesos ocupant lloc especial un gadget sobre la meua novel•la EN PRIMERA PERSONA, que té pàgina de face i pàgina al bloc....que si bé no mostra un viatge “literalment parlant” si que mostra un viatge per la vida, el millor viatge que cal experimentar. Fer publicitat d’esta novel•la, és com dir en veu alta que la meua passió viatgera es compagina amb la passió d’escriptora. És convidar-vos a entrar per a llegir literatura viatgera que, coincidint amb el títol de la novel•la, està escrita sempre en primera persona.

Sé que el bloc agrada a viatgers i és un honor rebre bones critiques de gent entesa en el tema. Continue, com l’any anterior, amb la intenció d’arribar als docents. Sortosament ja comencen a utilitzar-lo com a complement, malgrat els entrebancs que ens arriben des de dalt per poder fer una escola lúdica i més interessant per als alumnes. Sé de primera mà que el bloc viatger es mostra als instituts com exemple de quadern de viatge, també com model de ressenya literària, així com les fotos que il•lustren els posts ajuden a fer entendre algun que altre tema que està dins del currículum escolar. A poc a poc en serem més els que emprem els blocs de viatge a les aules, cada dia es farà un pas endavant al respecte, estic segura. Este és el lema del bloc, anar fent sense presses i sense parar.

Per a celebrar este tercer aniversari incorpore al bloc una pàgina nova dedicada a postals i segells, M'abellia rescatar del bagul dels records estos dos ingredients perquè unes i altres, formem part del meu esperit viatger.

Les postals que mostraré seran les comprades fa dècades durant els viatges, que ara, nostàlgicament, escanege per mostrar-vos. Avise de bestreta que algunes han perdut qualitat en passar-les per l’escàner i altres han perdut la qualitat pel pas del temps. També avise que m'agradaven en blanc i negre. Com sempre volia emportar-me a casa imatges del que veia per a recordar, les comprava perquè la càmera de fotos em treia imatges de baixa qualitat. Quan vaig canviar a una càmera millor ja no en comprava, al menys no tantes.

Els segells que us mostraré en esta pàgina són els que col•leccionava d'adolescent, abans d’iniciar-me en els viatges, quan encara eren somni i mirant-los coneixia llocs, els seus esdeveniments i paratges. Estic segura que qui ha tingut esta afició, entén estes paraules.

Espere us agrade este nou apartat on podeu entrar de tant en tant.

La finalitat es anar fent este racó viatger gran i emmagatzemar viatges per tenir-ho a punt en el moment que el lector li abelleisca entrar. Perquè el bloc viatger pretén ser com una biblioteca on entres, mires, busques, et perds amb tant que hi ha, trobes, elegeixes i lliges. 

Gràcies a tots per acompanyar-me en esta altra manera de fer viatge, un escrit cobra vida quan es llig, així que tots junts sou els que el feu reviure i viatgeu amb mi.