Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 24 d’agost de 2012

LA BRETANYA FRANCESA: SENDA DELS DUANERS per la Costa de Granit Rosa.


La Costa de Granit Rosa i la reserva natural de Ploumanach són unes meravelles impressionants: la roca es torna escultura en arribar al mar.

A la senda dels duaners trobem escultures modelades de manera natural.

Estem a la costa atlàntica, concretament a Côtes d’Amor, la Costa del Granit Rosat i just a un racó de la Bretanya francesa anomenat Perros-Guirec, un antic poble mariner on actualment la vida gira quasi exclusivament al voltant de prendre el sol i el bany a la platja, així com descansar en algun café a la vora del mar.

I s’aprecia només entrar a la població de Perros Guirec que el que més abunda són les mines de roca granítica carregada d’òxid de ferro, perquè totes les cases estan fetes amb la pedra rosada que dóna la zona i configuren una totalitat uniforme molt peculiar i agradable a la vista. És el que es veu al primer colp d’ull, però imagine també que este granit decoraria mobles, xemeneies i escalinates de palaus en temps passats.

Hem dinat mirant el mar, a un restaurant situat vora l’aigua i hem descansat en unes gandules respirant l’agradable brisa marítima que ens arribava directament.


Dinem en un lloc privilegiat contemplant a traves de la finestra i el cristall el mar i les roques arrodonides i rosades  que trobe molt especials. A la terrassa hi ha unes gandules que conviden al descans.


Després ens hem enfilat per una senda per fer una caminada. Mentre estàvem reposant el bon dinar no érem conscients de la meravella de paisatge que uns minuts després anàvem a veure, no sabíem que gaudiríem com xiquets passejant entre unes inusuals roques, corrent, pujant i baixant-les, i de vegades lluitant contra el vent que ens volia tirar al terra.

La platja és d'arena fina i blanca; i molt gran. Tot junt al paisatge que l'envolta fa que esta zona siga molt turística.


I és que a més de prendre el sol i el bany a les fabuloses platges de la zona, si es vol estirar les cames, s’hi pot anar a donar una volta pel “sentier de Douaniers” entre Perros-Guirec, que porta el nom per un sant bretó, Guirec St, i Ploumanac’h, que va ser una dels primers assentaments celtes i el nom es tradueix com “pantano de los monjes”.

Ens dirigim a un lateral de la platja per iniciar el camí...


Este és un dels millors trams de la senda costera atlàntica perquè passa per l’espectacular promontori conegut com “Pointe de Squewel”. En este punt i també al llarg del trajecte, pedres apilades i rosades s’amuntonen formant capricioses formes erosionades al llarg dels segles per l’efecte del vent, la intempèrie i el mar. I és tanta la bellesa que no importa saber el nom del que s’hi esta mirant, importa gaudir de cada instant.

Ho explique pas a pas, perquè si algun dia pareu per estes terres bretones heu de visitar este paratge, no s’ho podeu perdre.

Agafem la senda dels duaners, la que voreja la costa, que es va obrir per als senderistes l’any 1907. Esta ruta (GR 34) és una de les millors maneres de descobrir Bretanya a peu. És una infraestructura per als caminants de a peu, que voreja la costa al llarg d’uns 2000 quilòmetres i on les sendes estan perfectament senyalitzades i separades de la resta de vies. Estan protegides fins l’extrem que si alguna persona té parcel•la privada, ha de deixar pas obligatòriament a tothom. També hi ha al llarg dels que s'estimes al voltant d'un 2000 quilòmetres una xarxa d’albergues i “gîtes d’etape” per poder descansar i dormir.

I seguim durants uns minuts la ruta , entre vegetació, la ruta marcada. Al fons s'hi veu el blau del mar .

La senda té la seua història que es remunta al segle XVIII: Jean Baptiste Colbert ministre del rei Lluis XIV va implantar unes tasses duaneres per als productes d’exportació. Este fet va propiciar el contraban, així que per a lluitar contra este negoci fraudulent, que venia sobre tot de Gran Bretanya, va establir un sistema de vigilància al llarg de tota la costa nord. Els duaners tenien una caseta on resguardar-se amb un determinat tram per vigilar i unes vistes espectaculars cap als imponents penya-segats. Actualment vegem cases, en trobem una molt gran, una mansió senyorial, i altres disseminades al llarg de la senda. Quin privilegi!, Quines vistes!

De lluny divisem un far. I enfront una enorme casa edificada en la part alta.

Estes formacions rocoses estan al llarg de 25 hectàrees. Són Patrimoni Nacional francés i propietat del Conservatori del Litoral. És reserva de la Biosfera, la primera en establir-se en França i per demanda dels habitants del lloc. Les sendes estan marcades per a que no trenquen el normal desenvolupament de la fauna i flora autòctones.

Totes les vistes panoràmiques són boniques, es mire on es mire. A l'horitzó s'hi divisen illes.

Un dels trams més afamats són al voltant d’uns set quilòmetres, anada i tornada.  Nosaltres no comencem pel principi, i tampoc tornem pel mateix lloc pel qual accedim. Seleccionem la part més espectacular, no obstant això tot el circuit sencer és un tram fàcil que en un matí a pas relaxat i fent parades s’hi pot fer. Ho deixe pendent per a altra ocasió, perquè este és un dels llocs on no m’importaria tornar. Fem la caminada per la vesprada i s’endevina que hores més endavant, a l’hora de la posta del sol, les pedres adquiriran una tonalitat ataronjada diferent que segur li donarà un encís particular.

En arribar al far, volem apropar-nos per veure millor els penya-segats i les enormes formes de les roques.

Comencem a caminar i fa calor, molta calor, més de l’esperada en estes terres, però alhora corre un vent que minora la xafogor. En som molts els que anem pel camí, és un lloc turístic de fàcil accés, cadascú camina el que vol, pot fer un tram i tornar-se’n. Nosaltres ens enfilem i anem a seguir durant uns quilòmetres per eixir en altra banda diferent.

El camí fins arribar al far és fàcil, altra cosa és que es vulga muntar per damunt de les roques i en eixe cas simplement fa falta un bon calçat. Amb sol és fàcil, tal volta si plou les roques rellisquen.

Encara que no sóc molt amiga de llocs massificats este m’agrada per ser a l’aire lliure no s’hi nota tant la quantitat de persones concentrada. Perquè de gent hi ha molta, gent gran i gent petita. Els xiquets estan continuament corrent amunt i avall, les persones grans van al seu ritme, parant i avançant i retornant després pel mateix camí pel qual han arribat. 

Al nostre pas van apareixent roques, algunes menudes i altres d’enormes dimensions. Hi ha que arriben fins els 20 metres d’altura. Totes de granit rosat, amb formes modulades ondulades, sinuoses, rodones i allargades, adoptant unes vegades figures fàcilment identificables. Primer crida l’atenció el far i després ja mire amb deteniment les roques i  veig una cara i no molt lluny una enorme orella, i una botella, una bruixa, una parella...


La naturalesa ha creat figures...
... que la imaginació humana li pot donar nom.

De tant que hi ha no sabem on mirar, el cap va cap a un costat, cap a altre, mirant per davant, per darrere... Hem deixat la senda per anar per damunt les roques, hi ha molts xiquets que busquen raconets per jugar a l’amagatall, altres es tiren per les pedres com si fossin tobogans i mirant-los, cert que dóna ganes de fer el mateix. L’alegria infantil contagia.

El vent a les parts altes espenta amb força, s'ha d'anar amb cura per a que no et tombe al terra.

No hem fet un trajecte llarg malgrat estar més d'una hora caminant. Tampoc ha estat una caminada seguida, ha estat un passeig relaxat barrejat amb el joc pujant i baixant roques admirant el color dels camps i les pedres. Quin conjunt més harmoniós! Roques grans i xicotetes, sepàrades o amuntegades...camps acolorits.

He dit que ha estat un passeig relaxat i pensant-ho bé caldria  matisar, perquè és estressant voler mirar-ho tot, no voler deixar res per fotografiar, només impedeix que fem foto quan tenim el sol de cara, perquè sabem que la fotografia eixirà fosca...encara que fins i tot obscura, marcant silueta del contrallum, serà bonica.

Aparentment mirant les fotos pot semblar tot igual, però no ho és. 
En cap moment resulta un paisatge repetitiu.

Em recorda Irlanda, em recorda Galicia... És una enorme sensació de llibertat total per la llunyania de l’horitzó, per estar en espai obert amb el vent d’acompanyant, per estar envoltada a més a més per extensions vegetals,  com si foren estores de color morat i verd. És el bruc i l’argelaga el que acompanya este paisatge singular donant el seu color que li va perfectament al rosa de la roca i el blau del mar.

M'agrada el  bruc i el color lila esguitant el paisatge.

El que hem vist és senzillament bocabadant, magnífic, és un d’eixos paratges que regala la Mare Naturalesa i que hem de valorar. 

Amb la mateixa imatge inicie i acabe. 
S'hi pot apreciar les dimensions de la roca comparant la gent que camina o escala al voltant.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA FRANCESA, estiu 2012



Cap comentari:

Publica un comentari