RESSENYA de cine: UNA HISTORIA DE LOCOS

UNA HISTORIA DE LOCOS

Robert Guédiguian

He eixit del cine compungida, pensativa. Valore en veu alta el que he vist i resumeisc dient que m’ha agradat molt la pel·lícula. Potser perquè Armènia és un país on vull anar, el tinc estudiat i no m’agrada el genocidi que patiren els seus avantpassats,  potser perquè estic llegint una novel·la ambientada al País Basc (Pàtria) i trobe molts paral·lelismes amb el que he vist. El cas és que pense que val la pena veure pel·lícules o llegir llibres d’este tipus per entendre més els conflictes i la societat en general. És bo parar l’atenció i analitzar les raons per les quals es fan les coses. Val la pena saber per no jutjar sense coneixement de causa.

En este cas s’analitza el terrorisme derivat de la venjança armènia després del genocidi patit a mans otomanes. La pel·lícula no justifica la violència però si fa reflexionar-hi sobre els motius que porten a ella.

Es diferencien dues parts clarament delimitades. La primera es remunta a una època passada i mostra l’assassinat del dirigent Talat Pashá l’any 1921, arquitecte de l’holocaust armeni  a mans de l’heroi Soghomon tehlirian absolt pel tribunal alemany. És en blanc i negre. Millor així, hi ha una escena molt dura de l’atemptat de bala directa al cap que ja copa tot el grau de crueltat sanguinolenta que ha de tindre la pel·lícula. L’escena en color hauria sigut més cruel, la sang negra és menys cridanera.

La segona part, la més llarga, ja és en color i està situada en la dècada de 1980. La violència no es veu amb tant de dramatisme i s’endevina. Hi ha qui ho critica i diu que “Una historia de locos” no mostra clarament el genocidi i les massacres històriques i deuria fer-ho. Pense que no fa falta afegir morts, s’entenen. La pel·lícula és didàctica i no cal veure més volència.  Particularment m’ha fet ganes de saber més enllà del que et diuen i això és un èxit que no totes les pel·lícules aconsegueixen. 

I buscant informació he sabut que “Una història de locos” es va fer l’any 2015, amb motiu dels 100 anys del genocidi armeni. I sobre el genocidi, he sabut que  foren un milió i mig d’armenis els assassinats pel govern otomà entre 1915-1023. Actualment encara s’està demanant responsabilitat a Turquia, que no nega les massacres però no les anomena genocidi, es demana que la resta de països del món reconeguin els fets i fins el moment només quasi una trentena ho han fet.

També he sabut que la pel·lícula està basada en un llibre, “La bomba”, del periodista espanyol Jose Antonio Gurriarán que va patir un atemptat armeni en Madrid el 30 de desembre de 1980. Van haver 9 ferits, Gurriarán un d’ells. El periodista va estar convalescent durant temps lluitant per salvar les dues cames, com un dels protagonistes. A l’hospital en la dura i llarga recuperació, comença a documentar-se sobre la causa Armènia. I només eixir de l’hospital Gurriarán va voler  anar a parlar amb els seus botxíns, de la mateixa manera  també, com passa en la pel·lícula. Els va trobar un any després al Líban, eren els líders de ESALA (exèrcit secret armeni per a  l’alliberament d’Armènia) i es va reunir amb ells. Els militats anaven coberts amb passamuntanyes i portaven fusells a les mans. Gurriarán,  va donar al líder del grup armeni un llibre de Martin Luther King per a que pensara en el camí escollit. “ La bomba” va ser escrit amb intenció de ser un manifest pacifista dedicat a tots els terroristes del món. Va ser traduït a l’armeni i al francès i va tindre molta repercussió internacional. Una vegada trobats els motius, el periodista es va convertir en un dels principals defensors dels reconeixement del genocidi armeni.

I la pel·lícula mostra la història de l’absurd del terrorisme i la violència, és la historia d’una  bogeria, que podria ser substituïda per altra alternativa en la que no es derramara sang. La demostració que esta idea no és cap utopia està en Ghandi i com va tirar als anglesos de la India.

I basant-se en l’experiència del periodista espanyol, la pel·lícula es centra en el tema del perdó i la comprensió, concretament en el comportament de la mare del terrorista que se sent culpable de l’acció violenta del fill i decideix visitar a la víctima a qui la bomba deixarà coix de per vida. També mostra el comportament de la víctima que necessita parlar amb el terrorista per saber per pròpia boca el per què.  La víctima està plena d’odi, vol respostes i és a través d’ell que les sabem nosaltres. Quan ell aconsegueix la pau la trobem els espectadors. I encara que la resta del món no entén eixa relació que s’estableix entre la família del terrorista i la de la víctima, no importa, cadascú ha de buscar les respostes que vulga, i les que li dicta el cor. El diàleg de víctimes i botxins és un tema important que malauradament en temps actuals deuria d’estar més vigent per oblidar odis i rancors. Hi ha moments emotius, les emocions cobren importància encara que es busque  objectivitat.

En “Una història de locos”, no està clar qui són els bojos, i això m’agrada, així com el to esperançador que adopta el terrorista quan es planteja si l’acció violenta és la millor solució. Convida a la reconciliació, a la idea que cal el perdó i comprendre, és un bon missatge.

La lluita armada i les raons és un tema espinós, en Espanya coneixem la del País Basc, el llibre “Patria” tracta el mateix tema, el de reflexionar-hi sobre les dues parts implicades, és el llibre que estava llegint mentre mirava la pel·lícula. El llibre “Patria” i la pel·lícula “ Una historia de locos”, malgrat parlar de grups armats diferents, es complementen. A la fi, com bé queda patent en la pel·lícula, els grups terroristes estaven en contacte i s’ajudaven entre ells quan es necessitaven.