RESSENYA de cine: LA GRAN ENFERMEDAD DEL AMOR

La gran enfermedad del amor

Michael Showalter

“La gran enfermedad del amor” és una simple història d’amor de xic coneix  xica, però tal volta el que, personalment, m’atrau més de tot, és precisament eixa simplicitat aparent.

A més a més, hi ha molts aspectes que m’atrauen i que també estan agradant a la gent que la veu, la prova està en els premis i bones crítiques que ha rebut des que es va estrenar. I és que és una història peculiar, tendra i familiar però amb un encant personal que la fa mereixedora de totes les lloances.

M’agrada com està contada la trama amorosa camuflant temes conflictius importants com és la barreja racial, la intolerància i els prejudicis en els que cauen per desconeixement o per tradició alguns dels personatges. I és que els protagonistes de la història de amor són un jove del Pakistan, Kumail, i una americana, Emily, i en la diferència de raça sorgeix la problemàtica. Tots dos viuen a Xicago.

Però la pel·lícula, és més que la simple atracció que va fent-se més forta i que té la incomprensió familiar pel xoc de cultures. En “La gran enfermedad del amor” , la xica cau malalta i es quan eixen a relluir els veritables sentiments i la relació entre tots els membres familiars involucrats es defineix. No explique més, no vull desvetllar res.

El que passa sembla increïble però és veritat. El que es veu és un cas real i el mateix protagonista Kumail Nanjiani , és el que ha viscut els fets en primera persona i ha volgut contar-los a tot el món. Segons diu el mateix protagonista, hi ha només un 10% de invenció per adaptar la vida real a la pel·lícula. I tanta veritat està contada de manera agradable i entretinguda, amb l’espontaneïtat que es respira en tot moment, i també amb l’humor que Kumail té de manera natural, perquè en realitat és humorista de monòlegs.

Si, ser dramàtica i graciosa alhora en este cas és una bona combinació.

La pel·lícula també té un punt moralista. El xoc entre cultures del qual parla està enfocat des de la perspectiva del fill educat en valors occidentals, i està molt bé que es veja la lluita que han de viure estes generacions que viuen a cavall de dos mons diferents. El jove ha de lluitar contra el  matrimoni concertat, ha de lluitar contra uns estudis marcats… ha de lluitar perquè el seu món on viu realment és altre i poques persones l’entenen.

El problema principal bé per part de la família musulmana, més aferrada a la tradició i sense intenció d’obrir la ment al món occidental en el que estan vivint. Hi ha una pregunta clau que en un moment donat diu el jove pakistaní i que molt bé la podrien fer molts emigrants com ell, joves segons generacions procedents d’altres països que creixen en un món diferent al que tenen en casa. Kumail diu adreçant-se als pares: Per que em porteu a Amèrica sinó puc fer el mateix que els americans? I és cert els immigrants creen  a les ciutats i als pobles guetos i algunes d’estes persones els costa l’adaptació.

En este ocasió no hi ha oposició a la relació amorosa interracial per part de la família occidental americana, que es mostra tolerant i permissiva, afectuosa amb la filla i dialogant. Tal volta posar els americans com els que accepten la relació sense inconvenient és per contrarestar la imatge generalitzada de l’Amèrica racista: la d’abans enfrontant-se injustament als negres i l’actual amb un dirigent que no té cap problema en mostrar les idees xenòfobes. Només el pare es mostra  un poc torpe a l’hora de tractar al que serà el gendre i li fa preguntes banals al voltant de l’11-S perquè al final cau, com la gran majoria dels mortals, en el tòpic de posar a tots els musulmans en el mateix sac.

No hi ha bons ni roïns, només mentalitats més obertes o més tancades. Està escrita per un oriental però és una pel·lícula americana i al final, un poc “patriotica” com tot producte americà. I és que Kumail és un americà més, perquè viu a Amèrica i sobre tot perquè ell ho vol ser.

I amb tot, també vol mostrar la soledat  i els somnis no aconseguits d’ell i d’altra gent. És una comèdia romàntica diferent a les que ens passen per la tele dissabtes i diumenges per les vesprades que segueixen totes un estereotip i estan carregades de dolçor empallegosa. Esta no, té la dosi romàntica correcta.

M’ha agradat, malgrat ser previsible, per ser autèntica per ser una  història d’amor incondicional  que dóna esperança a pensar que el món no està tancat en el materialisme i embolics politics allunyats de sensibilitat.

Que triomfe l’amor és una bona notícia.