RESSENYA de cine: GREEN BOOK

GREEN BOOK

Peter Farrelly

Green book és una gran pel·lícula, ho dic jo i també el jurat de l’acadèmia dels Oscars de Holywood d’este any 2019. És un crit contra el racisme que hi havia fins fa poc als EEUU, un racisme que, malauradament,  no ha desaparegut en l’actualitat.

Mostra un viatge al sud d’Estats Units, des de Nova Iork a Nova Orleans, i conforme s’avança al sud, l’odi als negres és més fervorós. És un trajecte tranquil per uns escenaris que no ho són tant per culpa de la mentalitat. I també és un viatge personal dels dos protagonistes en un principi antagònics però que en realitat són iguals. Mostra lluita contra racisme i contra prejudicis però també mostra l’evolució d’una relació en la que cadascú té alguna cosa que aportar a l’altre per aixì aconseguir unió, perquè es necessari per a sobreviure a la barbàrie i tirar endavant en el viatge.

I és que la pel·lícula ens recorda la poca humanitat que hi ha quan es discrimina sense raó a persones simplement pel color de la pell, i alhora adverteix que això no pot seguir passant. Però passa. Som racistes. Espanya, Europa o Occident està  formada per persones racistes que es mouen pel poc trellat perquè la poca sensibilitat i empatia no demostren altra cosa més que ignorància.

La pel·lícula passa l’any1962, els govern recolzava els drets civils però al país hi havia molt que canviar. El racisme estava molt arrelat i en el dia  a dia s’actuava de manera molt descabellada i un encontre blanc-negre podia acabar en pallissa o assassinat: el negre sent la víctima i el blanc quedant indemne. 

Resulta bocabadant saber que existia una guia d’hostatges per a negres, “El llibre verd”, amb un llistat de llocs on podien parar i estar segurs sense que els blancs els molestaren, és impactant i dur, és pesarós pensar que això ha passat i relativament no fa molt de temps.

És un drama però mostrat amb format comèdia, així fent riure va conscienciant de la tragèdia. La pel·lícula mostra una realitat en la que els papers estan canviats.

Per una banda està qui mana, que és un elegant i solitari negre pianista afamat i alcohòlic afroamericà, Don Shirley, que té dificultat de trobar el seu lloc a la societat, no cap ni entre els blancs, que no el volen pel color de la pell, ni entre els negres, que el trobem massa sofisticat.

I per altra banda està el servent guardaespatlles, que és un genuí, malparlat, italo americà, un tant grosser i inculte, anomenat Toni Vallelonga. Viggo Mortensen, de la que soc una fidel seguidora, fa un paper fabulós representant a Toni, i va haver d'engreixar al voltant de 20 quilos per a representar el personatge, que és un golós que sempre està menjant en exageració.

Tambè  mostra la falsedat dels rics blancs que contracten al músic afamat i alhora admirat però, per posar un exemple,  no el deixen sopar o utilitzar el bany com a la resta de la gent perquè l’odien.

La pel·lícula està basada en fets reals i el guió el va escriure el fill del guardaespatlles, la qual cosa, és garantía de fidelitat argumental, al menys d’una part, faltaria veure què diu la família del músic afamat sobre el tema.

Se la podria catalogar de previsible cent per cent, donat que imagines i saps tot el que va a passar  en cada moment, però eixe fet no li lleva mèrit, tal volta el de la voluntat de fer cine popular que entenga tothom. Però no està malament la idea de voler arribar al màxim públic possible perquè així s’assegura que el missatge antirracista arriba a més gent.

La simplicitat de la pel·lícula i emotivitat que desprenen els personatges són un encert. M’alegra que la pel·lícula haja estat reconeguda i premiada als EEUU, pensé que és el que es mereix.