Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 22 de març del 2019

RESSENYA de cine: EL BALCÓN DE LAS MUJERES





EL BALCÓN DE LAS MUJERES
Emil Ben-Shimon

M’agrada veure pel·lícules que em transporten a altres realitats i mentalitats, ja ho he dit més d’una vegada. També m’agrada veure en pantalla bon cine de qualitat i més si cal quan les protagonistes són unes dones tan valentes i sensates que amb el seu rol fan denuncia social i pretenen l’apoderament femení en la societat. I fa poc ho he fet, he vist una pel·lícula amb tots estos ingredients amb la que he gaudit. Es tracta del film israelita “El balcon de las mujeres” fet amb humor per mostrar històries diverses i diversos comportaments en el context del judaisme ortodox. 

Està molt ben dirigida per un home, Emil Ben-Shimon, que va agafar idees per als personatges mirant sa mare, una lluitadora inconformista com les de la pel·lícula. També va prendre idees de “Lisistrata” d'Aristofanes, obra de la qual s’han fet moltes versions. I el guió està escrit per una dona, Shlomit Nehama, que ha sabut donar la sensibilitat i el tacte amable adequat per mostrar l’encertada idea que el director volia plasmar. I esta amabilitat i humor que mostra evitant critica dura i inquisidora és la clau per aconseguir despertar consciencies. Però el camí és llarg i difícil per a la dona i en este cas per a la dona jueva ortodoxa.

"El balcon de las mujeres" mostra especialment la desigualtat de gènere i el fanatisme religiós. Trobe que la pel·lícula té el valor de ser universal perquè malgrat estar en context jueu val per mostrar la realitat del fanatisme d’altres religions i el comportament respecte a la dona que sempre és infravalorant-la i relegant-la a segon pla.

En la pel·lícula es veu la desigualtat quan, per exemple,  les dones no poden compartir el temps de l’oració amb els homes i ho han de fer en un habitacle a banda. És la base i l’excusa del tema de la pel·lícula. En este cas és un balcó que inesperadament un dia mentre se celebra una festivitat s’enderroca. El rabí de la comunitat queda en estat de shock i per ocupar les seues funcions arriba un jove rabí dirigent, que amb les seues normes retrogrades i intransigents pretén anular el paper de les dones. El rabí desestabilitza la comunitat i la relació marital entre les parelles. En un principi, els homes, entre les forces religioses que miren cap enrere i la modernitat, es deixen portar pel rabí, que es una veu alienadora i no escolta les reclamacions de les dones. I és quan, totes elles, es veuen obligades a unir les veus per reivindicar els seus drets.

Després de la lluita,  al capdavall, guanya el poder de la unió que la comunitat sempre ha tingut. Eixa unió es veu molt bé en les escenes que mostren carrers estrets i cases menudes que em donen a entendre els lligams existents entre famílies que viuen unes tan a prop d’altres. S’endevina que viuen  junts i van  tots a una en harmonia. Veure els carrers m’han recordat els que vaig veure al barri jueu de Jerusalem quan fa anys hi vaig estar, i m'ha recordat les dones amb el cabell cobert i faldes llargues que junt als marits i xiquets amb tirabusons als cabells anaven al seu aire.

A banda de mostrar carrers de la comunitat israelita mostra els seus costums religiosos, com la de minyan o la necessitat d’ajuntar-se 10 homes per poder resar cada dia o la  de buscar nuvi mitjançant cites en les que els homes decideixen fent preguntes a la possible esposa. Són dos aspectes que no coneixia i m’han resultat singulars.

M’alegra que es facen pel·lícules com esta i que a més  a més siguen un èxit en el seu país, com ha estat està. La pel·lícula comença amb una festivitat, el bar mitzvah, del net d’una de les protagonistes i acaba amb altra festivitat,  un casament. El fet que acabe com s’inicia em fa concloure que al final les dones es queden com estaven abans perquè la lluita ha estat per recuperar un dret que ja tenien i no per aconseguir-ne de nous. S’ha de veure el gest reivindicatiu,  que és un primer pas de la revolució que estes dones poden arribar a fer, i ho, faran, però pas a pas. És el toc d’esperança que  veig en esta acció-lluita tan singular i valenta que la pel·lícula ens ha volgut mostrar.




2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies pel comentari, és una pel.licula diferent i divertida que mostra altres maneres de ser i de pensar i això sempre és interessant.

      Elimina