Girona és una ciutat acollidora i no excessivament gran, la la majoria de la població està al barri vell, tot està a un pas.
M’agrada Girona, i no puc començar este escrit d’altra manera. No hi ha cap raó especial, alguns dirien que és perquè està prop de Barcelona, altres dirien perquè està situada entre el mar i la muntanya, no sé, tal volta jo la trobe agradable per la grandària. No es veu multitud de gent, té tots els avantatges de les grans ciutats i no els inconvenients. És acollidora, ni excessivament gran ni excessivament xicoteta.
Hem vingut per quedar-nos una setmana, escodrinyarem la ciutat i amb tren o bus visitarem els seus voltants. No tenim cap previsió sinó la d’un llistat de recomanacions. Ens deixarem portar pels horaris dels transports i pels suggeriments que ens vinguen de moment, els que ens puguen fer la gent que trobem. El primer que fem és anar a l’oficina d’informació i turisme, que com experts que són, ens aconsellen.
En esta ocasió tenim l’hotel allunyat del centre urbà. És la primera sensació quan arribem ja de nit, però una vegada fet el primer trajecte diürn , situats i sabent el camí, tot està a un pas. Cada dia travessem el parc de la Devesa per anar al centre històric de Girona. Però és un goig de passeig quan no hi ha cap pressa, el parc té més de 2500 arbres plataners dels quals alguns superen els 50 metres d’alçària.
I quan arribem a centre històric, al barri vell, ens meravellem amb els monuments, amb les vistes, amb l’ambient, amb els carrerons costeruts i les places porticades. Passegem pels seus carrers sense aglomeracions, sense entropessar, puc admirar el seus ponts i eixe conjunt de cases, que són la imatge que la identifiquen.
És el que destaque, la panoràmica de les cases del Oñar que són famoses pel color i per la situació, conegudes per tothom pel conjunt que formen junt al riu sobreeixint la catedral per damunt de tot.
I ponts...de ponts hi ha uns quants. En total en són deu. El riu Ter, és el que passa per la ciutat i el seu afluent Onyar divideix la ciutat en dues zones.
El pont de sant Feliu així com el pont de ferro són els que nosaltres més utilitzem per passar d’un costat a l’altre, per accedir a la vora dreta que és on està el barri vell.
Els ponts solucionaren el problema d’unir les dos parts de la ciutat separades pel riu, actualment no queda cap dels medievals i els que hi ha són de nova construcció. Destaquen tres ponts històrics, fidelment conservats i un de construcció més recent.
Un és el pont de Pedra, datat a l’any 1856 i construït amb la típica pedra gironina amb abundants fòssils. Es va dissenyar per ser pont principal, per a persones si carruatges.
Altre és el pont de ferro o de les pescateries velles, construït per la companyia Eiffel l’any 1877. Té escales d’accés i és d’us de vianants. Va substituir a unes passarel•les de fusta junt a les pescateries que sempre es feien malbé en les freqüents inundacions.
I també està el pont de Gómez d’us de vianants solament, de 1916, fet amb formigó que aleshores era una novetat en construcció. Té un únic arc i és un pont esvelt i modern. Porta el nom de la persona que va cedir part de sa casa per a poder construir-lo.
I altre més, com un dels més moderns està el pont de san Feliu, construït l’any 1995.
Cada vegada que creuem un dels ponts parem l’atenció en la vista de les cases, és una panoràmica perfecta. Mirem i no podem evitar fer comparacions amb Venecia. El que tenim davant no és com Venècia, no comparem la bellesa, el que mirem és que moltes de les portes d’entrada a casa en la ciutat italiana donen a l’aigua, en este cas és la part darrera la que dóna al riu.
Observem amb deteniment detalls que ens delaten la vida que es fa a les cases, vegem cadires en terrasses que ens diuen que algunes són bars, vegem també roba estesa. Tot, li dóna a la ciutat un aire popular. Estic segura que esta estampa és similar a la de fa un grapat d'anys.
Fem una caminada fins a una part de la muralla que està ben conservada situada junt a un jardí molt propici per fer una relaxant passejada.
La muralla carolíngia, és segons diuen un element únic en Europa. La voregem fent el camí de ronda antic i gaudint de les vistes que els miradors ofereixen.
Visitem els banys àrabs al final del passeig arqueòlogic. S’anomenen àrabs però en realitat és una construcció cristiana romànica del segle XII, però el disseny està inspirat en banys àrabs i termes romanes.
I anem el bari jueu, el Call, que és un dels millors conservats d’Espanya. A l’edat mitjana el barri jueu de Girona junt al de
Besalú que és una població menuda de la província, formaven uns dels centres culturals me representatius de la comunitat sefardita d’Espanya.
És un goig visitar la ciutat, el conjunt històric està concentrat i els monuments estan molt a prop uns dels altres.
I així arribem al monestir benedictí de san Pere de Gallimants, del segle XII, destaca els capitells de l’església i el claustre. Es de 1992 forma part del museu arqueòlogic.
Seguint el nostre deambular passem per la capella de sant Nicolau enfront de Sant Pere Galligants, és un temple romànic llombard del segle XII amb una única nau molt elegant i un cimbori octogonal. Es va edificar al barri de sant Pere per donar serveis parroquials al monestir. Actualment pertany a l’ajuntament i s’utilitza per a exposicions.
I passem per sant Feliu, originaria dels primers temps dels cristianisme, conserva molt de l’edifici romànic completat posteriorment per elements gòtics i barrocs. Conté valuosos sepulcres romans i paleocristians.
I com no? no deixem d’anar a la catedral, que ressalta per la façana barroca. Va ser construïda entre els segles XI i XVIII, i el que la fa peculiar és una ampla nau gòtica, diuen que la més ampla del món desprès de la del Vaticà. Particularment m’agrada una part que data del segle XVIII: l’escalinata de la catedral, que és espectacular, té 90 escalons distribuïts en tres trams i balustrada de pedra a cada costat. Es com si anàrem pujant camí cap al cel...
Del claustre del segle XII destaca l’ornamentació.
Carlomagno està molt present en la història d Girona, es diu que va alliberar la ciutat del domini musulmà i va construir la catedral al mateix lloc on s’hi trobava la mesquita.
I com hi ha temps per a tot, no solament dediquem el temps a caminar i visitar monuments, cada vesprada i nit, parem a una plaça acollidora, la plaça de la independència que és on s’hi concentren restaurants i llocs d’esplai, un lloc sempre ple de gent i activitat.
Que bonica és Girona!. La preocupació per la conservació del Patrimoni, és una constant en la ciutat i en la província, tal volta és el que li dóna encant, tal volta és el que la fa un lloc bonic, el sentir-se quasi transportat en el temps mentre passeges pels seus nombrosos racons i places.
QUADERN DE VIATGE, GIRONA, primavera 2005
.jpg)
