Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 23 d’abril de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR de Marta Robles

 


LA CHICA QUE NO SUPISTE AMAR

Marta Robles

Llegint “La chica que no supiste amar” he descobert la Marta Robles escriptora. Coneixia la seua faceta periodística i comunicadora però no la novel·lística. Mai és tard. M’he n’he adonat que Marta Robles fa igual de bé l’ofici de periodista com el d’escriptora, domina les dues facetes perfectament i que en certa mesura les barreja. I és que parlem  d’una novel·la amb molt de contingut, escrita amb ingredients de l’estil periodístic com són les frases curtes, el llenguatge col·loquial, l’agilitat... i està escrit en present, que ho fa més trepidant. M’ha agradat.

En el llibre és interessant tant la forma com està escrit com el contingut, que són uns temes que no deixen impassibles. “La chica que no supiste amar” és una denuncia sòrdida i fosca que ens endinsa en un món desconegut per a la majoria, el de les màfies de tracta de blanques atrapades per mig de xarxes ben organitzades i el dels clubs d’alternar, que hi ha de diferents tipus, segons l’escalafó social. Marta Robles ens revela com es mouen els protagonistes: els despietats proxenetes, les joves innocents atrapades per mig de xarxes ben organitzades tot per culpa de la misèria, les prostitutes ja majors que passada la joventut es dediquen a explotar de la mateixa manera que ho feren amb elles i també, els consumidors del plaer pagat que pensen que amb diners per davant tenen dret a tot. Molt revelador.

I a més a més llegim sobre les dobles vides, la infidelitat o lleialtat, el masclisme, l’addicció al joc, la gelosia... cert, és una completa novel·la que enganxa des de la primera línia. Gràcies Marta per denunciar, per mostrar fets, per remarcar que la societat no ha de girar la cara a la delinqüència i ha de saber empatitzar amb les víctimes a les que la majoria de les vegades se les qualifica de culpables.  

La novel·la ens mostra pinzellades de la guerra d’Africa i allò que s’arriba a fer en circumstàncies extraordinàries. No és excusa, tampoc el fet de ser jove, però de vegades el passat apareix mostrant facetes de vida que tal volta seria millor oblidar-les. Li passa al protagonista, l’investigador del cas de l’assassinat d’una jove prostituta nigeriana  i a  l’amic, el client que el busca per a que l’ajude a eixir-se’n de la trama en la que està involucrat. També ens mostra la societat nigeriana, i en acabar de llegir estos passatges s’entén el perquè les joves busquen eixir d’on viuen i s’arrisquen a emigrar pensant que van a trobar un món millor. I tal volta si que ho és  però la majoria de les vegades acaben desenganyades. Moltes són joves nugades pel vudú que és un ingredient important en tota la trama.

Hi ha uns personatges principals, per una banda està el detectiu Tony Roures, que personalment desconeixia que és detectiu també en les dos novel·les anteriors de l’autora, i per altra banda l’amic Alberto Llorens, el client. Els dos són amics de quan eren reporters de guerra. Alberto està casat amb una empresària castellonenca però al·legant problemes conjugals s’ha tornat un assidu al club més famós de la costa llevantina. I es quan comencen els seus problemes. No conte més.

Tal volta llisga les dos novel·les precedents de Marta Robles. Cadascuna és independent i no hi ha problema per llegir.les per separat. M’ha agradat este corresponsal de guerra reconvertit  en investigador. És un personatge que a poc a poc va descobrint-se i que encara té molt a mostrar. Segur que Marta Robles ja està preparant  altra novel·la amb Roures de protagonista i seguirà inventant sobre com evoluciona la seua vida.  En “La chica que no supiste amar”, s’han quedat uns temes personals en l’aire que es poden estripar en altres entregues novel·lístiques.

En resum. Està molt bé. Si voleu un text ben filat i escrit amb destresa, endavant, si voleu intriga llegiu-la, no ho dubteu.  Res és el que pareix, o si? Esta novel·la convida al lector a ser un investigador desxifrant pistes i deduint qui pot ser el culpable de l’assassinat alhora que ho fa l’inspector protagonista. Està bé que el lector participe. El llenguatge i l’estil emprat es propici per a eixa connexió amb l’escriptor. El lector llig i s’endinsa en els fets, el lector pateix, el lector s’alegra, el lector viu la novel·la intensament. I en este cas pren a més a més pren consciencia d’una greu problemàtica.

I per últim dir que m’ha agradat que l’escenari on situa l’acció siga proper. Sempre és un goig reconèixer noms de paratges i ciutats entre les pàgines dels llibres. En aquesta ocasió tot passa en la ciutat castellonenca de Benicàssim i la seua platja. Qui conega la zona pot donar fe que anomena paisatges, hotels i restaurants que existeixen realment. Pense que la promoció de les nostres localitats, que mai està de sobra, està bé i en aquest cas, més si cal, servint de fons escenogràfic per conscienciar d’un problema ocult i greu que existeix en la societat en general.

 

Cap comentari:

Publica un comentari