LA CHICA QUE NO
SUPISTE AMAR
Marta Robles
Llegint “La chica que no supiste amar” he descobert la
Marta Robles escriptora. Coneixia la seua faceta periodística i comunicadora però
no la novel·lística. Mai és tard. M’he n’he adonat que Marta Robles fa igual de
bé l’ofici de periodista com el d’escriptora, domina les dues facetes
perfectament i que en certa mesura les barreja. I és que parlem d’una novel·la amb molt de contingut, escrita
amb ingredients de l’estil periodístic com són les frases curtes, el llenguatge
col·loquial, l’agilitat... i està escrit en present, que ho fa més trepidant.
M’ha agradat.
En el llibre és interessant tant la forma com està escrit
com el contingut, que són uns temes que no deixen impassibles. “La chica que no
supiste amar” és una denuncia sòrdida i fosca que ens endinsa en un món
desconegut per a la majoria, el de les màfies de tracta de blanques atrapades
per mig de xarxes ben organitzades i el dels clubs d’alternar, que hi ha de
diferents tipus, segons l’escalafó social. Marta Robles ens revela com es mouen
els protagonistes: els despietats proxenetes, les joves innocents atrapades per
mig de xarxes ben organitzades tot per culpa de la misèria, les prostitutes ja
majors que passada la joventut es dediquen a explotar de la mateixa manera que
ho feren amb elles i també, els consumidors del plaer pagat que pensen que amb
diners per davant tenen dret a tot. Molt revelador.
I a més a més llegim sobre les dobles vides, la
infidelitat o lleialtat, el masclisme, l’addicció al joc, la gelosia... cert, és
una completa novel·la que enganxa des de la primera línia. Gràcies Marta per denunciar,
per mostrar fets, per remarcar que la societat no ha de girar la cara a la delinqüència
i ha de saber empatitzar amb les víctimes a les que la majoria de les vegades
se les qualifica de culpables.
La novel·la ens mostra pinzellades de la guerra d’Africa
i allò que s’arriba a fer en circumstàncies extraordinàries. No és excusa,
tampoc el fet de ser jove, però de vegades el passat apareix mostrant facetes
de vida que tal volta seria millor oblidar-les. Li passa al protagonista,
l’investigador del cas de l’assassinat d’una jove prostituta nigeriana i a
l’amic, el client que el busca per a que l’ajude a eixir-se’n de la
trama en la que està involucrat. També ens mostra la societat nigeriana, i en acabar
de llegir estos passatges s’entén el perquè les joves busquen eixir d’on viuen i
s’arrisquen a emigrar pensant que van a trobar un món millor. I tal volta si
que ho és però la majoria de les vegades
acaben desenganyades. Moltes són joves nugades pel vudú que és un ingredient
important en tota la trama.
Hi ha uns personatges principals, per una banda està el detectiu
Tony Roures, que personalment desconeixia que és detectiu també en les dos
novel·les anteriors de l’autora, i per altra banda l’amic Alberto Llorens, el client.
Els dos són amics de quan eren reporters de guerra. Alberto està casat amb una
empresària castellonenca però al·legant problemes conjugals s’ha tornat un
assidu al club més famós de la costa llevantina. I es quan comencen els seus
problemes. No conte més.
Tal volta llisga les dos novel·les precedents de Marta Robles.
Cadascuna és independent i no hi ha problema per llegir.les per separat. M’ha
agradat este corresponsal de guerra reconvertit en investigador. És un personatge que a poc a
poc va descobrint-se i que encara té molt a mostrar. Segur que Marta Robles ja
està preparant altra novel·la amb Roures
de protagonista i seguirà inventant sobre com evoluciona la seua vida. En “La chica que no supiste amar”, s’han
quedat uns temes personals en l’aire que es poden estripar en altres entregues novel·lístiques.
En resum. Està molt bé. Si voleu un text ben filat i
escrit amb destresa, endavant, si voleu intriga llegiu-la, no ho dubteu. Res és el que pareix, o si? Esta novel·la
convida al lector a ser un investigador desxifrant pistes i deduint qui pot ser
el culpable de l’assassinat alhora que ho fa l’inspector protagonista. Està bé
que el lector participe. El llenguatge i l’estil emprat es propici per a eixa
connexió amb l’escriptor. El lector llig i s’endinsa en els fets, el lector
pateix, el lector s’alegra, el lector viu la novel·la intensament. I en este
cas pren a més a més pren consciencia d’una greu problemàtica.
I per últim dir que m’ha agradat que l’escenari on situa
l’acció siga proper. Sempre és un goig reconèixer noms de paratges i ciutats
entre les pàgines dels llibres. En aquesta ocasió tot passa en la ciutat
castellonenca de Benicàssim i la seua platja. Qui conega la zona pot donar fe
que anomena paisatges, hotels i restaurants que existeixen realment. Pense que
la promoció de les nostres localitats, que mai està de sobra, està bé i en
aquest cas, més si cal, servint de fons escenogràfic per conscienciar d’un problema
ocult i greu que existeix en la societat en general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada