novel.la: UN TESTIGO LLAMADO CERVANTES de Begoña Valero
pel.lícula: EL CAUTIVO d'Alejandro Amenabar
“Un testigo llamado Cervantes” és una lliçó d’història novel·lada,
una llarga història que inclou moltes històries, és un viatge literari que et transporta
en el temps, a la València del segle XVI i també a les presons d’Alger de la
mateixa època. Begoña Valero es basa en fets reals per a recrear aventures i
desventures que tenen de protagonista al geni de la ploma Miguel de Cervantes i
Saavedra quan era jove i començava a agafar-li el gust per escriure. Són històries
que li passaren personalment i altres complementàries de les que directa o indirectament
ell fou testimoni. Es la raó del títol.
M’ha agradat perquè mostra altra faceta de l’escriptor de la
qual mai es parla, la del soldat empresonat, una faceta en un context envoltat
d’enveges i egoismes, gelosies i una justícia que no és en absolt justa. Per
sort també hi ha amistats, de la vertaderes, que fan tot el possible per ajudar
a posar remei a tanta iniquitat. I per sort tambè hi ha caps pensants, com el
de Cervantes, que sortegen impediments i al capdavall amb enginy eixen endavant
en els propòsits
A la novel·la hi ha dues històries paral·leles que acaben
unint-se. Per una banda, la del pescador i per altra la de Cervantes.
La primera passa en 1580 quan desapareix al port de
València Jeroni Planelles, un pescador. Troben un cadàver i tothom suposa que
és el jove. Ho creu tothom excepte la jove amant i enamorada….i un mercader mallorquí
de nom Pere de Pax, que és amic dels considerats culpables. Pere de Pax, per totes, vol saber la veritat i traure de la
presó els amics condemnats.
En la segona història, es mostra la vida del soldat Miguel
de Cervantes enpresonat en Alger on passa cinc anys malvivint i sovint
intentant escapar. La novel.la el mostra com un líder. Al capdavall eix de la
presó d’Alger i torna a Espanya. De camí a sa casa en Madrid, quan està al port
de València, per unes circumstàncies que no vaig a desvetllar el seu testimoni és
transcendental en la causa pendent del presumpte assassinat del pescador Jeroni.
I tot seguit, enmig de judicis i
enrenous, mentides i veritats no confirmades, comencen unes apostes al voltant
si Jeroni es viu o mort.
Llegim moltes descripcions detallades que faciliten al
lector que imaginem l’escenari: d’Alger, el Grao, el poble de pescadors o València.
D’Alger veiem els corsaris, el món dels esclaus i dels
cristians que han renegat de la seua religió per a conservar la vida, dins de
l’ esgarrifant món de tràfic de persones;
De València, veiem carrerons i places, aixi com edificis
representatius especialment els que tenen relació amb el judici pel cas de
l’assassinat. És una València viva amb mercaders amunt i avall transportant
mercaderies o buscant embarcacions amb les que rescatar als captivats en la
berberia.
Tambè és interessant llegir la descripció de les condicions infrahumanes en els quals viuen els presos en el segle que detalla, tan en València com en Alger, on les presons s’anomenen “baños”. Posa els pèls de punta imaginar la mala vida que suportarien en captiveri. La part fosca i tràgica queda compensada amb els tocs romàntics, d’amor tan en un lloc com en altre.
Hi ha trames i sub trames, personatge que acaben
ajuntant-se, aventures amb traïció i denuncies, amb mentides...narrades amb
realisme. Hi ha parts amenes i
divertides que reconec mantenen l’interes pel final perquè passen tants esdeveniments
que mai se sap com port acabar.
Tanmateix en conjunt m’ha resultat un poc llarg per les
repeticions que alhora entenc eren necessàries per a no fer perdre el fil al
lector. També entenc la llarga extensió de la novel·la perquè passen moltes
aventures i l’autora ha necessitat fulles per explicar-ho tot. Hi ha 45 capítols
en 660 pagines.
La vida de Cervantes en captiveri en Alger, quan tenia 28 anys, ja té pel·lícula, Alejandro Amenabar és el director que ho ha fet possible. I està rodada en pobles com Bocairent, Anna, Bunyol, Santa Pola, Alacant o Pedreguer. La pel·lícula està bé, ja l'he vista. Emociona reconeixer en pantalla escenaris familiars com el palau d'Anna o el castell de Bunyol. He pensat en la màgia del cine quan agafa imatges d'un lloc i altre i les ajunta fent creure a l'espectador que tot és el mateix: per exemple, s'entra al palau per la porta del castell de Bunyol i una vegada dins et trobes al palau d'Anna, que no s'ha camuflat molt.
Amenabar
mostra una visió que explica perquè Cervantes se'n surt de morts segures a mans
de Hassan, el Bajà d’Alger, una visió que comporta controversia, malgrat estar
en el segle XXI. A banda de les diverses opinions, que en certs temes sempre hi
ha, la pel.licula esta molt ben feta. M'ha agradat veure com Cervantes ja
apunta maneres de ser el geni de la literatura en el que esdevindrà en el futur
i com la faceta de contador d'històries en la presó l'ajuda a sobreviure.
