Racons especials en una zona especial i desconeguda d'Itàlia...
diumenge, 28 de desembre del 2025
dilluns, 22 de desembre del 2025
VALÈNCIA: BUÑOL-II PART: el museu arqueòlogic, el de la Tomatina i més....
En Buñol aprenem sobre el passat entrant al museu arqueològic i sobre el present, visitant el museu de la Tomatina...però no és tot, al poble del costat, Godelleta, visitem una bodega... i coneixem el procés per elaborar mistela.
Pas a pas...
MUSEU ARQUEOLÒGIC
Quan hem visitat el castell de Buñol, malauradament
no hem pogut entrar al museu etnològic tancat per culpa de les destrosses de la
Dana. Però si hem entrat al museu arqueòlogic situat al recinte residencial,
concretament al palau dels Mercader. Hi es guarden restes representatives del
paleolític, el neolític i l’època de ferro i bronze, així com vestigis ibers i romans. Tot esta distribuït
en tres sales. Dos grans i una menudeta que és la primera que veiem. I resulta
ser un pou de nòria, un vestigi important perquè es l’únic del que queda
visible del castell original.
Després parem l’atenció en la maqueta del poble...i tot seguit entrem a les sales.
Vitrina a vitrina, o en algun expositor... anem mirant curiositats, anem aprenent sobre el passat. Són peces exemples únics d’habilitat i creativitat.
També panel a panel anem llegint sobre el Buñol cultural, el turístic i el patrimonial... Este últim és un resum que recorda la visita al castell
MUSEU DE LA TOMATINA
El museu de la Tomatina està al molíGalan i és interessant visitar-lo per entendre la festa i la repercussió que ha
adquirit a nivell internacional. Al molí hi està també la biblioteca municipal.
Entrem, la mascota Tico, que està enmig de la sala, es creà enfocada a la didàctica infantil.
Per a visitar el museu, l’itinerari comença per una sala immersiva de 270 graus, on podem sentir l’ambient festiu que se celebra cada últim dimecres d’agost. El panel interactiu també permet veure el patrimoni històric, paratges naturals de la ruta de l’aigua així com també podem veure i escoltar a través de pantalla un concert del “mà a mà”, i entenem la importància de la música en el poble. El "mà a mà" és festa d’interès turístic autonòmica. És el concert que celebren les dos societats musicals de Buñol: la Sociedad Musical La Artística i el Centro Instructivo Musical La Armónica, ambdues guardonades en certàmens mundials de bandes.
Després recorrem el museu, mirant els panels fotogràfics i d’informació sobre la festa que va nàixer en 1945. Segons conten, encara que hi ha diverses versions, uns joves s’enfadaren perquè volien participar en la desfilada de gegants i cabets. La casualitat o el destí va fer que hi havia a prop una parada de verdures i les tomates es veien madures i sense pensar-ho n’agafaren i començaren a tirar-ne als gegants. Aixi que de sobte l’enuig acabà en una batalla llençant-se tomates en la plaça del poble. Al capdavall resultà una diversió i en els anys següents ja de forma voluntària continuaren fent-ho, portant-se les tomates de casa. L’any 1950 les autoritats franquistes ho prohibiren i no solament disgustà els joves promotors, sinò que tot el poble es rebel·là i malgrat haver alguna detenció, gran part del veïnat del poble acabà participant i convertint-la cada vegada en una rebel·lió més frenètica. L’any 2002 fou declarada festa d’interes internacional per la Secretaria general de turisme. I hui en dia, de molts països cada any arriba a Bunyol gent de moltes races diferents, parlant diversos idiomes, però tots tenen en comú que hi van disposats a tenyir-se de roig...
Just este estiu vaig estar en Tarazona, on tenen un personatge des de molt antic al que li tiren tomates, igual que en Buñol...Es tracta de El Cipotegato, un arlequí. La festa aragonesa es remunta al segle XVII, encara que els documents existents al respecte són del segle XX. Malgrat l’antiguitat del Cipotegato, la repercusió a nivell nacional no és molta, diuen els aragonesos que els valencians han sabut muntar un bon màrqueting...i que s’ha de valorar ...només s'ha de veure fins on han arribat la festa...i amb sinceritat, encara que en el fons tinguen un poc d'enveja, donen l'enhorabona als bunyolencs per demostrar tanta voluntat per fer que la festa es convertirà en un fenònomen mundial.
LA BODEGA DE GODELLETA
Deixem Bunyol... Hem vist un poc del poble: el castell, alguns carrers, alguns museus i la llibreria Doña Leo. Tot seguit abans de retornar a casa fem parada en Godelleta, en una bodega, la Cooperativa Vinicola San Pedro Apòstol creada en 1939 per un grup d’emprenedors.
Actualment està formada per 250 socis agricultors que aporten el raïm, majoritàriament varietat de moscatell, l’única vinificable de la zona.
Entre tonells d’acer enormes, ens rep una membre del consell de direcció de la Cooperativa, que ens fa una explicació introductòria. Criden l’atenció els grans diposits. Ens diu la capacitat que tenen però no la recorde exactament, però és de milers de litres. I hi ha molts tonells. L’exclamació és unànime. Tot seguit veiem un vídeo que completa la informació. En el vídeo veiem el passat i el present, els presidents al llarg dels anys hi va haver i els que dirigeixen actualment. Veiem fotos antigues de com treballaven en el camp i imatges de com ho fan actualment que ja hi ha molt de treball mecanitzat.
Anem per diverses parts de la bodega. En un moment donat travessen un túnel revestit de rajols blancs, és un sector de la bodega que antigament tenia el seu paper però que actualment amb l’evolució a mètodes més moderns, ja no s’utilitza però queda com testimoni de la història. Des dels inicis, la Cooperativa ha fet reformes i ampliacions, sent pioners en la instal·lació de la primera premsa pneumàtica en la comunitat valenciana. Veiem instal·lacions modernes que comporta una gran productivitat, que té eixida a nivell nacional i a l’estranger. Venen productes a granel a França, Itàlia i Alemanya.
Actualment ha diversificat el negoci i s’embotella
vi blanc sec de moscatell, vi i mistela de moscatell i orujo. En acabar la visita
ens donen a tastar els productes que fan i cert...tot està molt bo...la
mistela, el vi sec...però el vermut blanc té un sabor... no sé... diferent...una
companya diu que li troba aromes orientals...que li recorda la India...Pot ser, però en realitat no sabem
com està fet. Les formules de begudes tenen algun ingredient secret que les fan
úniques.
QUADERN DE VIATGE, EIXIDA NAU GRAN MES DE DESEMBRE 2025
diumenge, 21 de desembre del 2025
BUÑOL-I PART (València)
Un castell, una llibreria...i la festa de la tomatina...
Hui visite, amb els companys de la universitat NAU GRAN Ontinyent, la localitat de Bunyol, molt a prop de València, un poble que antigament se’l considerava de situació estratègica per estar en l’antiga frontera entre València i Castella. Ja fa temps que m’abellia visitar Buñol. Les expectatives s’han complit. Del poble destaque quatre aspectes: un és el passat històric que el relaciona amb el meu poble Aielo: la relació està en el marquesat de Malferit durant el llinatge Mercader. L’altre és el castell, que m’ha semblat curiós i peculiar. El tercer aspecte és la festa de la Tomatina, coneguda arreu del món. I per últim l’acollidora llibreria Doña Leo de Màxim Huerta, que és un encant de persona, a més d’un magnífic escriptor.
Primer visitem el castell, un del llocs
més emblemàtics de la localitat, que per cert, va servir d’escenari per a la
pel·lícula d’Amenábar “El cautivo” que vaig ressenyar recentment.
El castell que és del segle XI-XII, es troba en el centre del poble, integrat perfectament al barri, envoltat de carrers estrets i laberíntics, entre vivendes, muralles, torres. Se’l considera un dels millors conservats de la Comunitat Valenciana. Fou remodelat al segle XIV després de la conquesta cristiana. Consta de dos recintes separats per fosos artificials: el miliar i el residencial. L’entrada principal està a la part alta.
...i entrem al recinte militar...
Dins trobem l’ampla plaça d’armes amb cases adossades a un tram de muralla recta on tres torres servien de defensa: la torre portal nord custodiada per dos torres laterals als extrems. Gràcies a les cases, actualment remodelades, la plaça es conserva en l’actualitat. Antigament era on se situaven, pegades a les muralles, el cos de guàrdia, l’armeria, les cavallerisses, la cuina i dormitoris dels soldats, l’almàssera i altres construccions necessàries en la vida quotidiana de la guarnició militar.
Podem accedir a dos torres. Pugem primer a la que tenim més propera, des d’on podem veure la plaça d’armes des de les altures i magnifiques vistes de Bunyol, entre les que destaca la cúpula blava de l’església, també veiem els companys que estan a l’altra torre, cap a on anirem nosaltres en baixar.
Baixem a la plaça i busquem la pujada a l’altra torre.
I una vegada dalt, continuem veient boniques perspectives de Buñol.
Enfront de les torres està la porta d’accés que comunica el primer amb el segon recinte: el residencial. Travessem altre pont i la Torre Major ...
...i arribem a la plaça on està el palau Mercader del segle XVI, hi és l’oficina d’informació i turisme i el museu arqueològic, al que li dedique un escrit a banda. La fatídica Dana d’octubre del 2024 va fer malbé algunes parts del castell que no podem visitar com l’església del Salvador, el lloc on estava el museu etnològic. L’església del castell del segle XIV quedà com capella i panteó senyorial dels Mercader. Esta església fou l’única de Buñol fins el segle XVII degut a que la població era majoritàriament musulmana fins a l’expulsió dels moriscos e 1609.
Del palau gòtic es conserva la sala del Oscurico, una gran habitació rectangular adossada per un costat a la torre Major que antigament estava dividida en dos pisos. La sala del Oscurico s’utilitza per a actes culturals i exposicions.
Abans d’eixir del castell, permeteu-me que intercale la part històrica que relaciona Buñol i Aielo de Malferit. Resulta que la família Mercader, una de les més representatives de la burgesia valenciana, estigué vinculada a la Foia de Bunyol des de 1415 fins a 1836, any en el qual el senyoriu passà definitivament a la Corona. També estigué vinculada a Aielo: el marques de Malferit, durant generacions, fou entreb altres títols, comte de Buñol. Us explique com va ser la desvinculació. Amb Felip III, Buñol i la comarca es converteix en comtat i va ser el primer comte Don Gaspar Mercader i Carroz el 3 de maig de 1604. L’expulsió dels moriscs en 1609 causà el despoblament i la conseqüent necessitat de repoblament. En 1611 arribaren 81 nous repobladors procedents de diverses parts del Regne de València i altres llocs. Amb les “cartes puebles” es regulà les relacions entre nous pobladors i els senyors, sent desfavorables als primers, el que causà, especialment a partir del segle XVIII, un malestar general amb plets i revoltes pel pagament de tributs. Així els veïns del comtat lluitaren per incorporar-se a la Corona donant 12.000 florines al Marqués de Malferit, comte de Bunyol, malgrat que altre intent anterior havia fracassat. Al capdavall i després d’un sorollós plet que durà 39 anys, el Ministeri de justícia, el 19 de gener de 1836 va dictar la incorporació a la Corona de Buñol i la comarca.
Per eixir del recinte ho fem per la part baixa, per la porta fortificada anomenada la Torreta, a la que entrem. La torreta era un element aïllat, donat que al castell hi havia com un tancat en la zona de l’església, que accedia a un hort.
Pel barri del castell amb estrets carrers costera avall d’origen musulmà, anem cap a la plaça del poble... El pintor Sorolla, que passà molts estius amb la familia entre Buñol i València, entre 1890 i 1895 va saber mostrar fidelment estos racons i paisatges. De camí sovint trobem referències a la festa de la Tomatina, així com banderoles de les dos bandes de música.
Arribem a la plaça de Buñol. Em resulta curiós que el poble no tinga places grans com la majoria dels pobles. Hi està l’església, de San Pere Apostol, en el centre del poble. És neoclàssica del segle XVIII durant el regnat de Carlos III, i ja l’hem vista de lluny des del castell perquè ressalta la seu cúpula de teules vidriades de color blau que es típica del Llevant espanyol. Un poc més avant, al carrer Cid està l’ajuntament i enfront la llibreria Doña Leo.
Tenim sort i Maxim Huerta està a la llibreria, que és menudeta però molt acollidora. Està plena de detalls, de tocs singulars i personals de Màxim. I quina amabilitat, i quina simpatia xerrant sobre escriptura i llibres. Màxim exercint de llibreter ens diu l’opinió sobre algunes novel.les, ens aconsella. I per suposat, exercint d’autor ens parla dels seus llibres i en comprem. Com no aprofitar l’ocasió? Només per tractar-nos tan bé ho mereix. Ens anem a casa ben contents i contentes amb els llibres firmats...una meravella...i sobre tot per comprovar que Màxim Huerta, com aparenta a traves de les entrevistes, és veu molt bona persona. I és que, la tele de vegades enganya, per exemple, us assegure que Màxim guanya més tenint-lo cara a cara...el veig més prim, més alt, més guapo...
Seguim pel carrer Cid per on anualment se celebra la gran festa de la Tomatina. Observe façanes antigues que denoten que els propietaris eren, o són, gent benestant. Passem per dos fonts. I és que l’aigua és una de les riqueses, pel casc urbà hi ha una vintena. També passem pel Teatre Penella, al carrer Pelayo, que era lloc d’encontre dels veïns per veire cine, varietes o teatre. Fa uns anys l’ajuntament estava negociant per recuperar-lo i convertint-lo en un focus cultural, però no sé si continua la idea. Estaria bé, la recuperació d’espais històrics deuria ser prioritat dels consistoris. L’ajuntanet de buñol ja ho va fer recuperant el Molí Galan, on anem en estos moments.
Arribem al Moli Galan, bé d’interès, és exemple de patrimoni pre industrial que conserva l’aspecte original, i representant de la importància que tingué la industria paperera. Hi s’instal·là en 1877 la primera màquina de fabricació de paper en Espanya i va servir per a produir energia hidràulica i moldre cereals. És de planta rectangular i té quatre altures. Actualment acull diversos serveis municipals: la biblioteca municipal, sala de reunions i exposicions i el museu de la Tomatina, que explicaré en un text a banda.
I és que la indústria paperera tingué molta rellevància en Buñol, abans de ser substituïda per la industria de ciment que és la que actualment predomina. Des de 2021 la multinacional turca Cimsa amb dos fabriques més en Turquia, en Buñol dona servei de ciment blanc a més de 15 països. Fem un curt passeig vorejant el marge del riu on queden restos del passat industrial paperer, ara tot el ruïnes i més després de les destrosses que va fer l’aigua i la riuada. L’última fabrica de paper existent hagué de tancar definitivament. És un tram de la ruta de l’aigua, que algun dia m’agradaria tornar a Buñol per fer-la.
El paratge fluvial arriba fins al parc de San Luis i l’ermita de San Luis Beltran, neogotica del segle XVIII, dedicada al sant que segons la tradició suposadament va evangelitzar la població morisca de Buñol, que segons conten les mateixes cròniques, dormien on este parc. Al mateix parc està l’auditori municipal a l’aire lliure.
Com he dit a l’inici, Buñol tenia situació estratègica en l’antiga frontera entre València i Castella, la qual cosa va repercutir en la proliferació de posades i llocs on el viatger podia parar, menjar o passar la nit. Nosaltres anem a dinar a una posada que conserva l’arquitectura del passat i continua sent posada on poder pernoctar, està restaurada i és un lloc molt acollidor. Una placa a la façana diu que va allotjar a Sorolla.
Continua en una II PART: els museus i la bodega de GODELLETA
QUADERN DE VIATGE, EIXIDA NAU GRAN MES DE DESEMBRE 2025
dimarts, 16 de desembre del 2025
RESSENYA LITERÀRIA de LA BRUMA VERDE
LA BRUMA VERDE
Gonzalo Giner
Un narrador omniscient va relatant amb una narrativa descriptiva i molt visual, amb una prosa concisa i senzilla i emprant capítols curts. Són dos trames paral·leles que acaben unint-se i hi ha diversos protagonistes.
Bineka és supervivent d’una massacra en la seua aldea. La seua història junt als primats m’ha recordat la història de Mogly, el xiquet de la selva, la de Tarzan, o les vides del les primatòloges Jane Goodall o Dian Fossey. La història de la congolenya Bineka i la relació amb els simis és la més tendra. Està molt ben descrita la barreja entre respecte i estima que s’estableix entre ella i la manada de micos. I la por es veu molt bé. Així com la impotència quan hi ha comportaments que la protagonista no pot controlar. De vegades mostra als simis plens de racionalitat i m’ha agradat molt perquè sé que l’autor, veterinari de professió coneix el tema.
Tambè està Lola Freixidó, directora d’un multinacional telefònica que va a Africa perquè han segrestat la seua millor amiga, Beatriz, una cooperant d’una ONG. El que va passant canvia radicalment la seua vida la manera de veure-la.
Hi ha altres personatge secundaris que tenen un rol important com alguns simis amb els que Bineka es relaciona perfectament, que capten especialment l’atenció del tector, Adela, la mare de Colin o Victoria un exnovia i els infinits dolents que apareixen per tots els fronts possibles. La maldat no té fronteres.
I tots junts es veuen embolicats en una sèrie d’aventures totes molt perilloses.
L’escriptura de Gonzalo Giner transporta a un país tan allunyat i alhora desconegut per a la majoria de nosaltres. És el que més m’agrada, que estiga ambientada en els paisatges naturals i la bellesa salvatge d’Àfrica i és la raó per la qual té un espai en este racó dedicat als viatges. Però especialment la novel·la té valor perquè té de fons la conscienciació de la necessitat de protegir la selva i la seua biodiversitat.
La novel·la és coherent i els personatges estan ben filats, tal volta cauen en el tòpic dels bons són molt bons amb ganes de canviar el món i els dolents ho són en extrem. La part dels roïns no m’ha agradat molt tan per l’excessiva violència, per massa corrupció, massa enveges, massa màfia, massa crueltat en esta gent que guanya diners desforestant la selva i matant els seus habitants, com per la resolució poc creïble en moltes situacions quan involucra gent no experta per atrapar a gent tan perillosa.
Es podria dir que la novel·la és un toc d’atenció, una clara denuncia a la pobresa d’uns països tan rics, a la corrupció i les males praxis, una necessària critica perquè el problema d’Àfrica ens afecta a tot el món. Però també és homenatge a l’esforç dels cooperants de distintes nacionalitats de las diferents ONG que treballen al Continente Africà, ja siguen metges, veterinaris, ecologistes o religiosos, que arrisquen la vida pel bé de tot ells. Són gent que saben que és el bindongobo, l’energia amb la que Àfrica els atrapa.
És un cant a la vida natural i els seus drets, però sense voler avançar cap final, no és optimista. Àfrica es el pulmó verd, però fins a quan? Hi ha molts interessos que no dubten en desforestar i matar als habitants. Està el negoci del coltan per a la telefonia, el negoci del conreu de la soja, el negoci de l’exotisme de menjar carn d’animals pagant preus desorbitats. La corrupció i les enveges de poder no s’acaben. Si no són uns en són altres.
dimecres, 10 de desembre del 2025
SARAGOSSA V PART: PASSEIG DES DE LA PLAÇA LA SEU
Seguint la part de darrere de la catedral trobem nombrosos carreronets entramats..cal anar-hi...
Després d'estar a la plaça el Pilar, entrar a veure a la Mare de Déu i visitar la plaça del costat i els voltants, i estar a la plaça de la Seu i contemplar per fora la catedral... continue el passeig per
Saragossa...
Deixe la plaça la Seu i
per la part lateral, la de la parroquieta, arribe a la plaça de san Bruno. Hi
està el museu del port fluvial de Caesaraugusta. El port fluvial es construí al
segle i d.C.I es que el riu Ebro era navegable
des de Tortosa fins a Logronyo i considerat comercialment el tercer més
important de la Hispania romana. Transportava de tot: blat, fusta pells, ferro,
ceràmiques, marbres, menjars curats en sal, joies...
Des de la placeta accedim a l’arc i casa del Dean tot just al costat de la catedral. El Dean és la tercera persona en l’àmbit religiós desprès de l’arquebisbe i el bisbe. L’edifici fou construït al segle XIII. És l’única vivenda medieval no palau, que ha arribat fins a l’actualitat. Va servir de residència al degà del cabildo de la catedral que era l’encarregat de coordinar la intendència, els comptes i el personal de la catedral. Quan havia de portar diners de la catedral a sa casa per custodiar-los, per a que no li robaren decideix construir l’arc i passadís que va directe a sa casa. A finals el segle XVI es feren reformes i s’obriren finestres en l’arc emprant decoració mudèjar i plateresca. En 1958 es va fer una exhaustiva restauració que evità l’enderrocament.
Seguim el passeig. Són carrers estrets i entramats. En no res trobem la Real Maestranza de Caballeria.
Anem per carrerons. Els
noms dels carrers denoten oficis. Per exemple El pabostre era el canonge encarregat de la
manutenció i administració econòmica de la comunitat canònica de la catedral
del Salvador. Les pabostríes eren càrrecs vitalicis. El nom del carrer ve perquè
hi s’hi trobava la residencia del pabostre. S’hi veuen en alguns edificis part
de perdres de les muralles emprades per a construir-les.
Passem per davant de l’esglesia barroca de la Exaltación de la Santa Cruz.
Estem a prop del museu de Goya. Esta casa palaciega renaixentista, casa del infanzón Jerónimo Cósida també anomenada Casa Aguilar, exposa catorze pintures, un dibuix i les cinc grans series, que Goya va gravar.
Continuem caminant. És zona de bars, que ara està tranquil·la. Descansa. No hi ha gent, més tard la cosa canviarà. Estem prop del la zona pròpiament anomenada del tub on s’hi concentra la major part de bars i restaurants. La part típica on tothom va. Em pare en el carrer Major. Estos carrers no tenen res a veure amb les places principals de la Seu i el Pilar i Caesaraugusta, que estan més netes. En estos carrers es veu brutícia i molts grafítics fent malbé parets.
M’he parat perquè veig de lluny un campanar mudèjar. És l’església de Santa Maria Magdalena que està en la plaça amb el mateix nom. M’aprope, té una magnifica torre, una joia mudèjar de base quadrada.
Em diuen que generalment està tancada però és hora de la missa i tal volta la trobe oberta. Així és. És una de les esglésies més antigues de Saragossa. Fou construïda en 1118 suposadament sobre altre temple romànic. L’edifici actual data de meitat del segle XIV i va patir reforma barroca, molt respectuosa amb l’estil mudèjar original. A l’interior destaca el retaule major.
Retorne
uns metres cap al carrer Major i m’enfile pel carrer Argensola fins a la plaça
San Pedro Nolasco. Veig l’església del Sagrado Corazón de Jesús construïda en
el primer terç del segle XX, on està el museu de los faroles de cristall.
I molt a prop està el museu,m del treatre romà construït al segle I d.C. Des d’un mirador podem veure part del teatre. S’hi va mantenir fins al segle III d,C. part dels materials s’empraren per a fer créixer la muralla i per a vivendes islàmiques, cristianes i jueves. Va ser lloc de reunió i vida social, està molt ben conservat. Està en una plaça que si d’excavara trobarien la resta del teatre.
Seguint
caminant, ens trobem en la zona del
tubo, l’epicentre per anar de tapes en
la capital aragonesa. Cada bar té la seua especialitat. Faig un passeig ràpid,
i em quede amb ganes de passejar pels seus carrers tranquil·lament, pel carrer
Martires, Cinegio, 4 de agosto, carrer Libertat…Estebanes…perquè sé que hi ha
restes romanes, i edificis dels segles passats restaurats.
Des del Tubo
anem al carrer Coso, que té més de dos
mil anys d’història, el traçat correspon amb el recorregut que feia la muralla
romana. Comença en l’avinguda Caesraaugusta i hi comencen o desemboquen, segons
es mire, carrer importants com Alfonso I
i carrer Don Jaime I, després de passar per la plaça d’Espanya, on vaig jo ara,
dona un gir de 90 graus i passa per la plaça de la Magdalena, la que he anat per veure l’església i torre mudèjar.
Tot seguit baixa al riu a l’altura del Pont de ferro,el del Pilar. És dels
carrers més importants de Saragossa. Passem per davant del palau Sastago o el
casino modernista.
I arribem a la plaça d’Espanya, de d’on s’inicià l’expansió urbanística. Està envoltat d’edificis amb historia i terrasses amb bon ambient.
Acabem en el carrer Jaime I on està el teatre principal inaugurat en 1799, va substituir el coliseu de comèdies on s’hi feia el teatre abans, perquè un incendi ho va arrasar. Es va dissenyar amb influència dels teatres italians.
I seguint el carrer Jaime I arribem a la Seu.
Saragossa m’ha agradat. De nit i de dia. El que he vist, que només és una xicoteta part. I em queda molt pendent. Em dol no poder anar al palau de l’alfajeria, que sé que m’agradarà. Està fora del casc antic i en esta ocasió no em dona temps. Tampoc he vist algunes esglésies que volia com la de san Pablo o san Gil representant el mudèjar aragonès. Tampoc he anat al parc gran Jose Antonio Labordeta.
Com
sempre dic, cal deixar coses a fer en els llocs per tenir excusa per tornar. Ho
faré. Saragossa està prop de casa.
QUADERN DE VIATGE,
SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS , estiu 2025
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)