Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 11 de desembre de 2012

nº16 RESSENYA LITERÀRIA: MIL SOLES ESPLÉNDIDOS. LLIBRE





nº 16-MIL SOLES ESPLENDIDOS
 Khaled Hosseini

Ressenya feta per Ediciones Salamandra, 2008

Superant el rotund èxit de “Cometas en el cielo”- més de sis milions d’exemplars venuts en trenta idiomes- la segona novel•la de Khaled Hosseini va saltar immediatament al primer lloc en tots els països on s’ha publicat. Nova demostració del gran instint narratiu que té l’autor, el llibre conta la commovedora història d’amistat entre dos dones afganes d’orígens dispars i de les convulsions que ha patit Afganistan als últims trenta anys.

Filla il•legítima d’un ric home de negocis, Mariam es cria amb sa mare en una modesta casa als afores de Herat. Als quinze anys, la seua vida canvia dràsticament quan son pare l’envia a Kabul a casar-se amb Rashid, un sabater trenta anys major que ella. Quasi dos dècades més tard, Rashid troba als carrers de Kabul a Laila, una jove de quinze anys sense casa. Quan el sabater li ofereix albergar-la a sa casa, que deurà compartir-la amb Miriam, entre les dos dones s’inicia una relació que acabarà sent tan profunda com la de dos germanes, tan forta com la de mare i filla. Malgrat la diferencia d’edat i les distintes experiències que la vida les ha fet passar, la necessitat d’afrontar les terribles circumstàncies que les envolten- tan de portes endins com al carrer, on la violència política presideix el país, farà que Miriam i Laila forgen un vincle indestructible que les atorgarà la força necessària per superar la por i donar pas a l’esperança. 

Opinió personal

M’agraden els llibres que parlen de mons i mentalitats que no conec, m’ajuden a entendre este enrevessat trencaclosques en el que cada país és una peça. M’agraden i els busque o tal volta són ells els que  em busquen i em troben, perquè sovint eixen al meu pas quan estic front una prestatgeria buscant-ne i ressalten el seu llom, fent competència amb els altres.

Precedit per la fama del seu predecessor “Cometa en el cielo”, vaig agafar el llibre sabent què m’esperava. Sabia que sense poder evitar empatia amb la protagonista anava a patir, ho pressentia i sabia que encertaria. I així i tot, (masoquisme es diu a esta actitud), el vaig agafar per llegir i per patir amb la jove Laila.

Llegint cada passatge te n’adones, a més de la cruel i incomprensible situació política i la diversitat religiosa d’Afganistan, de la situació de la dona al món àrab. L’autor detalla esdeveniments que mostren la dura realitat. Sovint sembla que està relatant un temps passat molt allunyat, quasi medieval, i no és així, tot el que conta és recent i és el que m’impactà. Laila viu a Afganistan i conta el que li passa i el que més em va encongir l’ànima va ser prestar atenció a les dates. Mentre llegia vaig fer l’exercici mental de situar-me en el temps i quan apareixia una data, pensava en mi, què feia o on era jo mentre ella vivia en eixes condicions d’intransigència i penúria. I este simple fet em va fer capbussar-me més en el que llegia.
Sé que és ficció, però també sé que el cas pot ser real i que segurament ho serà. Ja ho diu l’autor al final, que coneix perfectament el món dels refugiats. Quantes històries s’hi concentraran!.

Al món, com a Afganistan hi ha moltes Lailes que han viscut els patiments de les guerres, de la desesperació, de l’amor impossible que al final no ho és tant. Esta part és “la menys creïble”: que el món done voltes i l’infinit amor perdure, però s’agraeix eixe to feliç de color rosa per alegrar el món negre on s’hi troben i donar esperança front la barbàrie. Amb la noticia final de l’arribada a la família d’un nou membre es reafirma el desig de l’autor d’obrir la porta a l’esperança.  

Laila és una dona valenta, és una bona lliçó. També és esperançador que aconsegueisca tornar a la seua terra on la lluita per contribuir a un Kabul millor continua. Malgrat tot el que es pateix el llibre té bon final, té sabor dolç dins de l’amargor viscuda. És l’al•licient que es troba el lector conforme s’avança en la lectura, imaginar que tot es resoldrà i que Laila viurà feliç amb la seua família. 

Cap comentari:

Publica un comentari