Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 13 de febrer del 2019

RESSENYA de cine: MAX I HELENE




MAX I HELENE
Giacomo Battiato director versió cine
Simon Wiesenthal, escriptor de la novel·la

Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula, la de Max i Helena, basada en una novel·la. Malgrat no tindre gran renom ni haver estat aclamada per la crítica, pense que és una bona pel·lícula perquè té bona base de contingut. També la valore perquè em va fer ganes d’indagar en el tema. Només acabar de veure-la, necessitava saber més, així que llegint per diverses fonts m’he assabentat que està basada en una història verídica, una història d’amor plena de penúries amb el fons de la guerra antisemita.

Transcorre en la segona guerra mundial, any 1943. Els protagonistes són un hebreu i una ària, filla d’un diplomàtic antisemita en la Itàlia feixista. És una amor prohibit i més pel pare d’ella, que és l’encarregat de afavorir l’empresonament dels jueus de la ciutat. Però l’amor clandestí quan més es prohibeix més força pren i pare i filla s’enfronten sense remei.

I també sense remei Max és deportat a Polònia. Però inesperadament Helene que no vol separar-se del seu estimat es fa passar per jueva per seguir-lo i també queda apressada. En el tren de camí als camps de concentració, o a la mort, un rabí els casa, però la nova vida com marit i muller dura poc perquè el destí i la crueltat nazi els separa.

A Max, suposadament, l’afusellen en una fossa comú i a ella, suposadament, també després d’haver sigut torturada i obligada a ser concubina del captor, que és un dels més sàdics nazis entre tots. Però res és el que sembla i miraculosament ambdós se salven del que sembla un final segur. 

Al cap de quinze anys Max vol venjar la mort d’Helene a la que creu morta. Helene també ha seguit vivint pensant que el marit va quedar soterrat en la fossa on va caure després de ser afusellat. Per a la venjança Max, aconsegueix infiltrar-se entre els nazis que ara viuen fugitius i amagats per a no se ajusticiats.

Però hi ha un caçador de nazis que no para en el seu afany per fer justícia i es posa entre ambdós supervivents. Coneix la realitat que en l’actualitat els envolta i els deixa fer la seua vida, renunciant a delatar al criminal per no desvetllar el secret que guarda la parella. 

No crec que faig spoiler amb el que he dit perquè encara hi ha molt que em calle.

A més a més d’esta versió italiana dels 2005 que jo he vist, a la dècada de 1990 es va fer una versió anglesa. Tal volta hi ha altres, però estic segura que la novel·la estarà molt interessant i plena de matisos que les versions de cine perden. I és que la novel·la està escrita des de la perspectiva personal de vivències i forçosament han de descriure sentiments i realitats en primera persona que li donen valia.

El buscador de nazis és Simon Wiesenthal nascut l’any 1908 en la que és l’actual Ucrània i va morir en Viena l’any 2005 als 96 anys. Arquitecte de professió va passar per cinc camps de concentració i quan va ser alliberat va dedicar part de  la seua vida a buscar els nazis assassins per a portar-los davant la justícia. Arribà a trobar-ne  a més de 1100 criminals de guerra. Wiesenthal  és autor de molts llibres sobre el tema hebreu i esta història la va escriure després de conèixer per boca dels protagonistes el relat real, era una història que no podia quedar al calaix,  va canviar noms però els fets descrits són els que passaren a la parella mixta hebreu-ària.

És una historia d’amor amb majúscula, una història de guerra també escrita amb lletres grans, i  no entra en les massacres i horrors que es veuen en altres pel·lícules de camps de concentració jueus perquè en esta pel·lícula no descriu este apartat sino els anys de després la guerra.

En la versió italiana es veu part de Venècia i m’ha agradat perquè m’ha resultat familiar. La casa on viu la protagonista és un racó molt bonic de la ciutat dels canals. Un racó que tinc fotografiat per tots els costats, perquè és molt acollidor i hi ha un pontet del que es veu un canal estret molt fotogènic. Els buscadors de localitzacions de la pel·lícula van tindre el mateig ull fotogènic que jo. També hi ha un moment que apareix una imatge de la plaça de Cracòvia que m’ha fet recordar la capital polonesa.

En resum, una història per no oblidar la barbàrie humana, per prendre consciència fins a quin grau de patiment han viscut moltes persones en el  món. Recomane la pel·lícula, però més la novel·la, que no he llegit però la pose a la llista de les pendents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada