Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 24 de febrer de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: TÚ NO MATARÁS de Julia Navarro

 

TU NO MATARAS

Julia Navarro

“Tu no mataras” és la història d’unes vides empresonades per la societat, per la política i pels ensenyaments morals en el marc de la postguerra espanyola. Els protagonistes principals són tres amics, Fernando, Eulogio i Catalina. 

Fernando, fill d’afusellat per Franco, estima la literatura i vol seguir l’ofici del pare editant llibres, té dots per aconseguir-ho però en Espanya no té futur. També està encegat per venjar-se dels que mataren al pare. Fernando viu amb la mare.

Eulogio és el seu amic, i alhora és amic d’un poeta americà, Marvin, a qui va salvar durant la guerra lluitant en el bàndol perdedor. Marvin va combatre en la guerra buscant inspiració per a escriure poemes. Tots dos viuen amb la mare d’Eulogio. Fernando i Marvin no arriben mai a ser bons amics, tanmateix és Marvin i les seues amistats qui  obrin a Fernando les portes a l’ofici d’editor.

Catalina, és del bàndol dels guanyadors, nascuda en bona família, és capriciosa,  un poc irresponsable i somniadora. Durant la guerra la seua família ho han perdut tot. Fernando està enamorat de Catalina des de menut. Sense atendre a raons la segueix allà on va, mentre que  Catalina està enamorada obsessivament de Marvin i també sense atendre a lògica ni raó el persegueix de país en país.

Tots tenen els seus fantasmes i secrets i amb ells han de conviure. Els tres amics estan  en contra de les idees, els costums i la mentalitat que els envolta i no tenen més remei que fugir buscant noves realitats totalment diferents a les de la naixença, però cap els convenç totalment perquè els arrels familiars i la terra pròpia pesa més que res.

En el seu deambular-fugida buscant un futur millor iniciat a Madrid, els acompanyaran els secrets, el sentiment de venjança,  de culpa, d’amargura, d’infelicitat, d’enyor, de vergonya, d’odi, de lleialtat, els prejudicis, els remordiments... I entre tot, la falta de comunicació és el tema clau, així com l’estima entesa des de diferents vessants.

Els tres viuen desventures diferents però les seues vides estan entrellaçades i el seu futur està unit com en una xarxa. I un dels punts d’unió és un mecenes cultural a qui poden donar gràcies de no patir més del que ho fan.

El llibre són tres llibres amb moltes històries unides, cadascun amb un escenari principal, el primer és al Madrid ocupat per Franco, el segon a l’Alexandria de la segona guerra mundial i el tercer al Paris ocupat pels alemanys.

El relat  comença en Madrid, l’any 1941 i és a la capital d’Espanya,  on acaba la novel·la més de trenta anys després, en la transició, tancant així el cercle de la trama. Viuen a un barri amb diferències clares entre els guanyadors i els perdedors on hi ha varietat de pensaments,  uns sembla que volen continuar amb la guerra, esta vegada ja sense bombes, i altres tenen desitjos sincers de convivència, volen oblidar i que tot acabe.

Després d’un accidentat viatge en vaixell l’escenari serà  Alexandria on la poesia es la protagonista. La ciutat egípcia és des d’on els protagonistes observen el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Unes vegades la visió de la guerra és de la llunyania i altres, ho observen  in situ, amb trames relacionades amb l’espionatge.

La tercera part té d’escenari Paris on l’obsessió i ja clara bogeria de Catalina es fa més de notar. Sincerament el comportament de la protagonista m’ha resultat delirant i alhora poc creïble. La bogeria té explicació al final del llibre però desespera i a més a més, segons la meua opinió, tampoc s’entén la facilitat que té Catalina per moure’s arreu del món sense molts diners ni experiència viatgera. Alhora no és creïble tanta fidelitat i lleialtat de Fernando amb Catalina que el du a aparcar la seua pròpia vida. Tal volta la tossuderia d’un i de l’altre, Catalina  respecte a Marvin i Fernado respecte a Catalina, es podria considerar “normal” mentre són joves però passen els anys i segueixen actuant de la mateixa manera. I al capdavall el fet de seguir cadascú la seua obsessió queda, al meu parer,  un poc irrisòria i denota molta immaduresa. Els protagonistes perden el temps amb egoismes i no han observat la vida des de la perspectiva de la vida adulta i des de la diversitat de mentalitats molt més obertes que les que coneixen  d'Espanya. Amb una mirada més atenta haurien après molt i no hagueren actuat com ho fan

I respecte a la resta dels personatges, les mares m’agraden, són les que evolucionen i actuen com cal. Isabel, Asunción i Piedad són valentes i mai deixen d’estimar els fills per damunt de tot. I també m’agraden Adela per resolutiva i Sara Wilson per comprensiva. Zahra és una supervivent que també em cau bé i el relat de la seua història  és el que més m’ha atrapat de tota la novel·la.

Analitzat en conjunt es pot dir que “Tu no mataras” té un contingut interessant, les xicotets històries que el formen m’han agradat, algunes més que altres. Per al meu gust la novel.la és massa llarga perquè he trobat moltes repeticions que m’interrompien el fil lector. El que m’ha molestat és el narrador lletrut que ho sap tot, el que es veu i el que no, explica al detall fins i tot els sentiments. No és la primera vegada que dic que no m’agraden este tipus de nrradors. A la novel·la sobren moltes frases i fins i tot paràgrafs. Tinc clar que les repeticions en els textos de vegades fan falta, especialment en llibres amb tantes pàgines, però en este cas Júlia Navarro abusa reincidint mil vegades en el que ja se sap. L’única raó que trobe mentre estic llegint tantes  redundàncies que em molesten en la lectura és que tal volta l’autora vol que el lector sapia en tot moment què li ha passat al personatge i repeteix incansablement pensant que el llibre es llegirà en xicotetes dosis i no de manera continuada com he fet jo.

És una novel·la entretinguda, més bé un “novel.lon” però no he gaudit llegint  “bona” literatura i no he aconseguit endinsar-me plenament amb la trama ni he empatitzat amb els personatges. I ja sé que que ser “bona” o “mala” literatura  és un terme subjectiu i també sé que jo sóc massa critica.  L’estil narratiu no ha aconseguit transmetre’m ni la bellesa de les ciutats on van a parar ni els sentiments dels personatges. Descriu ciutats i comportaments però al meu parer li falta “ànima” en la redacció. I de nou parle d’un terme subjectiu i difícil d’explicar que a mi m’agrada molt buscar mentre llig. Només puc dir que escriure amb “ànima” garanteix la  connexió amb el lector.

Amb tot, he de dir, en honor a la veritat, que l’autora crea curiositat i certa intriga per saber que serà al capdavall d’aquelles vides tan tristes i amargades. És una novel·la que té quasi mil pàgines i cal valorar la capacitat de Júlia Navarro d’arrossegar tantes trames i relacionar-ho amb coherència. No tothom que escriu és capaç de fer-ho bé.

I per acabar, el que més destaque de tot és que  parle amb estima sobre els autors en general, sobre els llibres i els editors. M’agrada que la novel·la  siga una continua lloança al lector i a les llibreries i a les trobades culturals.

Cap comentari:

Publica un comentari