Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 26 de març de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: L'ESPERIT DEL TEMPS de Martí Domínguez


L’ESPERIT DEL TEMPS

Martí Domínguez

Curiosament “L’esperit del temps” ha arribat a les meues mans quan estic capficada en un treball sobre l’holocaust. Sempre es parla de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva de l’horror patit pels jueus, doncs esta novel·la és l’altra part de la moneda, la part alemanya, la que mata seguint unes idees absurdes que es recolzen científicament. La novel·la  mostra el paper dels entesos científics, en la guerra i en el genocidi. Eixe és el gran valor del llibre, parar l’atenció en una realitat poc coneguda i alhora interessant per saber el conjunt històric.

El plantejament és inusual, en la majoria de les novel·les hi ha bons i dolents, i els bons protagonitzen els relats, doncs, en este cas, el dolent és el protagonista que parla i mostra la seua veritat. “L’esperit del temps” és la història en format memòries, de Konrad Lorens, un científic, psicòleg que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals, especialment els cignes. Konrad va existir però l’autor ha explicat que el seu protagonista és la suma de molts altres personatges i no solament s’ha centrat en la figura d’un només. Així que agafant de base la biografia del científic vienès, Marti Dominguez ha afegit altres parts de vides d’altres.

El protagonista és partidari de la eugènesia per a millorar l’especia humana i com molts altres científics, es deixa portar per la dèria i el sense sentit aprofitant-se alhora de la situació am beneficis personals. És la millor opció, la que interessa: seguir  cegament la  influència i el poder de lideratge d’unes idees comandades per un home: Hitler. El metge aporta uns estudis al servei de la política on les normes són totes una bogeria.

El contingut del llibre aborda la premissa que tothom es veu abocat a seguir l’esperit del temps, és a dir, a deixar-se arrossegar per les circumstàncies de la vida, és la raó per la qual cosa el protagonista acaba participant activament en els processos de selecció i germanització amb l’asèpsia pròpia dels científics, considerant els no aris raça inferior i fins i tot no humans, essers que cal seleccionar basant-se en percentatges, ja que consideren que la barreja proporciona el pitjor de les dues races. Qui no és pur no té dret a la vida.

El fil conductor per explicar les memòries és creïble. L’estructura és un diari-biogràfic que el protagonista escriu per al comandant rus del camp del front de l’ l’Est on ha estat empresonat. Hi explica fil per randa des de 1938, any en què s’afilià al partit nazi, fins al 1944, tots els anys difícils i complicats on va tindre que enfrontar-se a situacions que mai haguera pensat. I ho relata de manera impassible sense remordiments tot el que veu i que també és cert, directament no arriba a fer. Comença al camp de Kírov, a uns cent quilometres de Moscou, el protagonista hi relata la seva vida familiar a Austria i el seu pas com a professor per la Universitat de Königsberg, entre 1940 i 1942. Després fou traslladat a Poznan, ciutat que conec i és molt bonica, on aplicarà els seus mètodes de tria ètnica entre els xiquets que podrien ser re germanitzats.

M’ha resultat molt impactant conèixer la mirada convençuda des de dins de l’engranatge bèl·lic, sobre  la quantitat d’aberracions que es dugueren endavant per unes boges idees. La lectura enganxa per bocabadant i per ben escrita. I el que ressalta de la novel·la es que just siga la part intel·lectual la que recolze amb tant d’èmfasi la idea hitleriana i es posen en bloc al seu servei. 

M’ha bocabadat saber sobre les altres víctimes no tan conegudes en l’entramat nazi, les  dones i xiquetes obligades a engendrar per mantenir la puresa alemanya: foren forçades, segrestades, sotmeses a avaluació per demostrar puresa i alhora validesa per a la finalitat …i si no…al camp de treball o morir. Especialment impactant és saber les interioritats de les Lebensborn (etimològicament, font de vida), centres creats especialment per a crear- concebre - abastar a Alemanya de ciudatans de la raça ària més pura. He pensat que eixos xiquets nascuts selectivament,  encara viuran? Hauran arribat a saber com van ser engendrats?  Sovint m’he posat les mans al cap llegint molts capítols d’este llibre. Era tant escabrós i irracional, que de vegades em semblava que estava llegint un llibre de ciència ficció en lloc d’una novel·la basada en la història.

I la realitat dura és que tot va passar realment amb la intenció de crear la nació perfecta. I passà perquè els nazis se sentien superiors, purs, millors que tots, eren els escollits que van abocar el món a la gran tragèdia en forma d’aniquilament. Per molt que un premi Nobel ho diga, les massacres les exterminis sota la irracionalitat cega que marca totes les atrocitats són injustificables.

Em sembla molt bé que s’escriga sobre com es taparen i s’exculparen molts col·laboradors nazis. M’ha agradat l’estil narratiu  escrivint en primera persona, és molt encertat per creure’s tot el que conta. He llegit que Dominguez té un doctorat en biologia  i es nota en els coneixements que explica sobre el tema i la sensibilitat quasi poètica com relata els aspectes en que s’hi refereix als animalets, com la papallona o els cignes. I es nota que l’autor ha fet un treball de  documentació important. També crec és un encert el fet que faça reflexionar sobre com podem arribar a ser les persones i fins on podem actuar, així com és bo que faça pensar sobre la barbàrie de la guerra. Hi ha moltes  cruentes històries patides per les víctimes  directes de Hitler que ja estan publicades però en queden altres per publicar. Totes es mereixen el seu lloc perquè si no fos pels llibres s’aniria oblidant l’horror que fa més de 75 anys passà.

En enllestir la novel·la se m’han creat molts dubtes...el protagonista s’hi podria haver negat? Els científics fugen  de la seua responsabilitat dient que tot ho van fer seguint l’esperit del temps…es la seua justificació, deien que no tingueren més remei. I al capdavall…és lícit tancar els ulls al passat? Al protagonista l’any  1973 li fou atorgat el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre etologia. El que demostra que la injustícia sempre ha estat present.

 

Cap comentari:

Publica un comentari