RESSENYA LITERÀRIA i de cine: UNA HABITACIÓN CON VISTAS

 

UNA HABITACIÓN CON VISTAS

autor llibre: Edward Morgan Foster

director de l'adaptació cinematogràfica: James Ivory

Quan tinc previst un viatge, i en esta ocasió me n’anava a la Toscana, m’agrada llegir alguna novel·la o assaig de la ciutat o la zona que vaig a visitar. Doncs és la raó per la qual vaig  llegir “Una habitación con vistas” de E.M.Foster, on apareix Florència, un llibre clàssic, un que arrossega bona fama. L’autor va escriure només sis novel·les però fou proposat per al premi Nobel en 16 ocasions. Per alguna raó serà. No? 

Malgrat el temps des que s’escrigué, l’any 1908, el llibre conserva el valor de mostrar la societat anglesa de principi del segle XX. I com està escrit en 1908, és de suposar que la descripció és fidel des del coneixement de primera mà. Este apartat el trobe interessant.

“Una habitacion con vistas” és una historia d’amor i de convencionalismes. Divertida pels tocs d’ironia i alhora profunda, perquè és interessant analitzar el que diu i el que representa cada personatge. S’explora la societat anglesa, com viuen, com pensen i què senten front a idees diferents a les seues. La jove protagonista vol més del que té, del que li depara el futur. Vol emoció, viatges, relacions passionals i no convencionals…vol viure la vida plenament. Però té por a mostrar- tots els desitjos. La societat que l’envolta està per altra banda lluitant pels drets, les sufragistes volen aconseguir drets per a les dones. La jove també vol eixos drets però la pressió social es massa potent. I manté una lluita.

Així que no és una simple historia d’amor, “Una habitación con vistas” és molt més.

El llibre està escrit amb un to entranyable, “delicat” on les descripcions conviden a pensar en ambients bucòlics. He imaginat la  Florència lliure de la massificació turística i també m’he fet una idea de les mansions en el camp angles. Tal volta és la raó per la qual algun crític ha dit que és un novel·la de viatges. Jo no la qualificaria així. Que convida a visitar llocs, si, però més que mostrar llocs, retrata les diferents societats i mentalitats: la italiana, més oberta, més passional, més lluminosa, mes lliure... i l’anglesa més tancada, més estricta i convencional, més fosca, més reprimida... també contraposa la ciutat, font de repressió, amb el camp, font  de salut i felicitat.

És una novel·la molt ben estructurada amb un principi i un final que arrodoneix el contingut. Els personatges es coneixen al principi però la casualitat fa que no perden la relació durant l’any que dura la novel·la. Estan enxarxats, cadascú complint el seu paper.

I la novel·la té adaptació cinematogràfica, feta en 1985 i guardonada en 1987 amb molts premis entre els quals estaven tres oscars. I vos conte una peculiaritat del que he fet esta vegada amb el llibre i la pel·lícula: els he vist a la par. M’explique.

Vaig començar a llegir i sincerament al principi em perdia amb els noms dels personatges. Però la lectura atrapava perquè tenia curiositat de ser un llibre de principi del segle XX i no volia deixar-me’l. Quan vaig enllestir el primer capítol situat en Florència, que m’interessava especialment pel meu viatge previst a la ciutat italiana,  m’abellia veure en imatges el que havia llegit i alhora aclarir-me amb el personatges. I va ser un encert que vaig seguir fent fins acabar el llibre. Vaig gaudir de l’experiment. Llegia un capítol i veia la seua part corresponent en la pel·lícula i he de matisar que s’hi podia fer perquè tan el llibre com la pel·lícula estan diferenciats clarament i el guió de cine segueix fidel el contingut literari. Resulta curiosa la manera com ho fa: com si fora una pel·lícula del cine mut. I a més a més, m’agrada eixa separació tan clara entre capítols anunciant el títol, per a que l’espectador no oblide que és una adaptació  d’una novel·la.

Amb esta doble mirada paral·lela peculiar m’ha resulta especialment interessant el fet d’anar analitzant el treball del guionista fent resum i seleccionant els diàlegs més significatius per seguir el fil del contingut. Realment ha estat un grat exercí comparant  el que jo imaginava després de la lectura, amb les imatges cinematogràfiques. M’ho he passat bé fent com un joc intentant endevinar quines frases rescataria el guionista del llibre per incloure-les a la pel·lícula. I he de dir que sovint encertava.

La pel·lícula ressalta per tindre una bonica fotografia i escenaris naturals d’Itàlia i Anglaterra: de la ciutat, de les cases o de la Campiña. És sensual i de manera delicada expressa la repressió i el desig, l’amor. Els gestos i les mirades fan molt.... La música complementa embolicant i emocionant l’espectador i els actors fan perfectament el paper que els ha tocat: l’enamorada plena de dubtes jove, el pretendent espontani, el nuvi oficial estirat i cavallerós...la cosina censuradora i reprimida, el rector allunyat dels estereotips...Els personatges són variats i els seus sentiments també.

És el retrat de la classe acomodada que passa el temps sense fer res, jugant al tennis celebrant festes o fent passejos pel camp. Retrata els desitjos de viure la passió, la vida..hi ha diàlegs i escenes memorables com la del bany, tan espontania i alegre. Els personatges passen hores i hores d’oci i en vacances, descansen dels descans. Una vida envejable, podria pensar algú, tanmateix no és envejable l’època i la societat anglesa tan repressiva moralment.

Florència és descobriment en doble sentit: obri els ulls a la cultura i el més important, la protagonista se n’adona que l’amor és altra cosa ben diferent al que ha vist fins el moment. La ciutat es l’escenari on s’han forjat uns sentiments, uns desitjos, on troba una porta que sempre estava però el viatge li dona espenta per a traspassar-la.

Mai es pot comparar llibre i cine, el llibre sempre guanya perquè aporta més matisos i text que enriqueixen el contingut i fan entendre millor la temàtica. Tanmateix en este cas la versió en cine està bé. I recomane eixa doble mirada que jo he fet. Cert que m’ho he passat molt bé valorant la tasca del guionista i  director Jame Ivory resumint el treball de Foster. Dos grans reconeguts cadascú en el seu camp que han sabut expressar uns sentiments i maneres de pensar perfectament.

“Una habitación con vistas” té defensors acèrrims i detractors extremats, entre els quals hi ha qui diu que no aporta res i en este punt estic en desacord. La pel·lícula aporta un personatge femení que evoluciona, que madura, que es debat entre què pensar. No es tracta d’un debat entre dos homes, és un debat entre ser ella mateixa o ser el que els altres volen que siga. Eixe és el valor del personatge. Veure l’evolució com la innocència i tendresa de la protagonista es trastoca i acaba comportant-se  de manera valenta i agafa el control dels seus desitjos deixant a banda el que la societat imposa.