ÚBEDA (Jaen)-II: CALLE REAL i voltants

Ciutat inspiració d’artistes...on s’hi veu la petjada jueva, musulmana i cristiana.

Que bonica i acollidora és Úbeda! Una vegada vista la plaça principal Vazquez de Molina,  parem l’atenció en altres places i carrers, llocs emblemàtics i singulars que caracteritzen esta ciutat de la província de Jaen

Al mateix costat de la gran plaça, punt neuràlgic d’art i elegància, està la de l’Ajuntament. De fet, el gran edifici consistorial dona a les dos places i si ens situem a l’edifici El Posito, ens podem enfilar per un carrer lateral i arribem a l’altra façana de l’edifici que esta en restauració. La plaça de l’Ajuntament té molta activitat i vida social, a diferència de la de Vazquez de Molina que és lloc de pas, de visita o de descansar als jardins que hi ha.

La plaça no és molt gran, en un costat està el palau Vela de Cobos, propietat privada del de la família Savater, que és obra també de Vandelvira. El palau fou manat construir a meitat del segle XVI pel regidor d’Úbeda i capità de cavalleria en la guerra contra els moriscos. Destaquen els balcons de ferro forjat  i la portada amb columnes corínties, front a la resta de la façana sense ornamentació. Els balcons de cantó són propis del renaixement andalús i aporten elegància al conjunt.

També veiem una mansió del segle XVI que actualment és un hotel, Maria de Molina, amb un pati andalús tradicional. I al costat està la reconeguda Alfarería Tito. Sabem que a Úbeda hi ha una nissaga d’artesans, Tito, que es remunta a varies generacions, però també sabem que són moltes les botigues Tito, en Úbeda. Entrem i parlem amb l’artista i el fill que treballen de cara al públic. Em quede amb les ganes de preguntar-li si tots els alfarers Tito d’Úbeda són família. Tampoc m’importa molt. Estic segura que tots són grans professionals i creen obres d’art amb les mans. A la botiga també hi és la dona i mare dels alfarers, que és qui atén al públic que entra a comprar. Tots tres ens conten sobre el seu treball al llarg dels anys.

És una botiga molt gran, amb milers de peces, algunes arraconades i tal volta oblidades plenes de pols, altres a punt per a la venda. Són hores i hores de treball manual fet amb gust i mestria.

La casa és gran i té un pati central i altre a la part de darrere de la casa. La dona de Tito em dona permís per anar al meu aire i fotografiar. Hi ha tant! Que no sé ni on enfocar... i moltes peces són meravelles que només al primer colp d’ull es veu que són el fruit de moltes hores de treball.

Seguim carrer amunt, i ens enfilem per la calle Real, el carrer principal d’Úbeda ple de comerços i llocs on seure i descansar a menjar o beure. De dia i de nit està animat. Possiblement el lloc més conegut del carrer és la Taberna calle Melancolia, al numero 57, dedicada a Joaquin Sabina, el fill de la ciutat. Les parets estan plenes de fotos i retalls de periòdic que parlen de la seua vida professional.

Com volem descobrir la part menys turística de la ciutat, sense apartar-nos molt del carrer principal,  ens enfilem per altres perpendiculars que donen a altres carreronets que ens porten a places amb esglésies o cases senyorials. Tot fàcil de trobar, tot està a la mà i més havent estudiat el plànol de la ciutat i sabent per on para cada lloc.

 Primer anem a la plaça 1º de maig que és on precisament està la casa on va nàixer l’artista Sabina, el flaco de Ubeda, fill predilecte de la ciutat des de 2017. La casa és la numero 20 i una placa ho recorda.

Fins el segle XV també reunia el consell i els nobles de la ciutat. En meitat de la plaça està el monument a San Juan de la Cruz, co-patró de la ciutat que va morir a Úbeda, i un quiosc on es fan concerts. En època àrab en esta plaça es feia el mercat, encara conserva un poc de l’essència del passat. També s’hi feien corregudes de bous i altres actes públics, els ajusticiaments de la inquisició inclosos.

Hi està el convent de san Andres del segle XV, que tenia per finalitat assistir espiritualment als condemnats i donar-los sepultura. El convent fou enderrocat i només es conserva la portada amb arc de mig punt. Actualment és institut de secundaria.

La plaça està presidida per l’església de San Pablo, és el que més destaca, un temple medieval referent religiós d’Úbeda, dels més antics de la ciutat, construït al segle XIII sobre una antiga mesquita. En 1926 fou declarat Monument Històric artístic. Impressiona per la barreja d’estils: una portada romànica coneguda com la porta de los Carpinteros, la façana lateral renaixentista. Hi ha fins i tot una font pública construïda en 1591 amb l’escut de la Villa, el de l’alcalde Major i la Casa d’Àustria. L’església té com una espècie de balconada, per a que els de la cúria veieren des de bon lloc tots els esdeveniments festius que s’hi feien a la plaça. 

Hi ha altre edifici que és del segle XVI que també crida l’atenció i és un monument referent.  És el de las antigues Casas consitoriales. Si l’església és referent religiós, este és polític. De la mateixa manera que l’església té balconades per a que les autoritats pogueren veure els espectacles, este també en té per a que les autoritats governatives gaudiren de les festes. Actualment és conservatori de música i és especialment un goig arrimar-se a l’edifici per la nit, sense sorolls ambientals per poder escoltar els aprenents com toquen música durant les classes.

Esta plaça està molt centrica i molt a prop de l’hotel, així que sovint hi anem, dia i de nit, és un plaer veure la ciutat tranquil·lament...observant les cases que l’envolten i també els carrers.

Al voltant de la calle Real hi ha altres places més, grans i menudes, amb encant, que, especialment per les nits adquireixen un to màgic, misteriós. Passejar-les amunt i avall sense saber exactament per on es va és un goig, malgrat saber que els carrers en esta part no són rectilinis i deixant-nos portar sense mirar molt bé per on anem, podríem perdre’s... Però no, no ens perdem, Úbeda és una ciutat menuda i d’una manera o altra s’ix a la calle Real, que és la més llarga, i que per la nit concentra més gent.

 I caminant caminant, parem en la plaça santa Clara o està el Real Monestir de Sana Clara, declarat Monument Nacional i es un dels més antics d’Úbeda. Diuen que conserva una habitació de quan Isabel la Catòlica hi va dormir en el seu camí a Granada. Però no es pot visistar, el convent està habitat per monges de clausura.

I en la de San Pedro, on està l’església que dona nom a la plaça, edificada sobre una antiga mesquita. Fou la tercera església cristiana de la ciutat. És acollidora i tranquil·la, pels jardins...perquè no passen cotxes...un racó on la gent d’úbeda acudeix allunyant-se del turisme d’un dia  que només visita lo principal. Enmig de la plaça hi ha una font de 1926.

La plaça Alvaro de Tormes es menudeta. Hi veiem un palau, Anguis Medinilla del segle XVI, que és un  típica casa renaixentista de pati castellà amb columnes. Actualment és seu d’unes oficines de l’ajuntament.

Al carrer Real hi ha una torre imponent, és l’hotel de 5 estrelles Palacio de Ubeda. anem pel carreró per veure l’edifici sencer i la porta d’entrada. És de nit i es veu poc de moviment, sembla tancat, en canvi, just enfront hi ha altre hotel de luxe, Alvar Fañez, de 4 estrelles que li fa competència, té les portes obertes i molta gent eix a la plaça, és veu molt bon ambient.

Altre dia seguim, des de calle Real, un carreró que dona a la sinagoga del agua... anem fins a la porta però entrem. No tinc especialment interès en veure-la. He llegit molt sobre este edifici i tot el que se li qüestiona. Els interessats en promocionar-la afirmen que és una autentica sinagoga medieval amb bany ritual anterior al segle XIV. Es va descobrir durant una intervenció Inmobiliaria. En canvi, els experts en Patrimoni del Museu Provincial de Jaen, debaten que no està molt clara l’autenticitat que siga una sinagoga antiga, perquè totes les afirmacions estan basades en estudis arquitectònics i no arqueològics. Estan en desacord de la forma com s’ha dut el tema perquè tot monument ha de passar primer pel control arqueòlogic abans de posar-se cara al públic. Úbeda és Patrimoni per Unesco, hi ha unes regles a complir i no es pot consentir, que qualsevol mostre llocs catalogant-los d‘interès patrimonial sense estudis oficial que ho avalen. Tot té un procediment i mentre no passe per l’administració cultural que s’ocupa d’estos afers, tot sobre la sinagoga del agua són hipòtesis.

I seguint altres carrerons més, estrets i enramats, arribem a la Casa Mudèjar on està el museu arqueòlogic. És un exemple d’arquitectura domèstica mudèjar, amb pati central al voltant del qual hi ha galeries obertes que donen a diverses dependencies. L’edifici es va reconstruir en 1964 amb materials propis i restos d’altres edificacions de l’època,  adequant l’espai per acollir el museu arqueòlogic.

Retornem a calle Real, sempre és agradable passejar amunt i avall, tan plena de botigues, d’ambient...En realitat no trobe un turisme massificat, veig de tant en tant com arriben o se’n van autobusos, però realment no he notat que el turisme d’Úbeda siga angoixant com passa en altres ciutats turístiques per excel·lència.

I al final de Calle Real, arribem a una placeta menudeta, la plaça Doctor Quesada avantsala d’altra plaça principal: la plaça d’Andalusia.

 QUADERN DE VIATGE, UBEDA i PROVINCIA DE JAEN, primavera 2022

 Has llegit ÚBEDA I PART?

 Continuarà en ÚBEDA III PART

Continuarà en ÚBEDA IV PART

ÚBEDA (Jaen)-I : PLAÇA VAZQUEZ DE MOLINA

Entrar en Úbeda és capbussar-se  en la cultura del Renaixement,  de l’arquitecte Andrés de Vandelvira... i també, envoltar-se del verd de les oliveres impregnades de l'ambient andalusí.

Estem en Úbeda, ciutat que junt a Baeza i des de l’any 2003 és Patrimoni de la Humanitat, és un punt neuràlgic per anar a fer visites pels voltants… Hi ha molt que veure…molt...especialment arquitectura i art. L’art d’Ubeda més vinculat a l’arquitectura civil, però en realitat de tot hi ha en tots els llocs. I a més a més,  diuen els experts que és la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6000 anys d’antiguitat.

Les distàncies de ciutat a ciutat són curtes en Jaén, així que a Baeza també hi anirem...està només a 10 quilòmetres de distància...I tenim previst visitar la capital, com no? les tres ciutats, Úbeda, Baeza i Jaén formen el triangle monumental del renaixement del Sud, amb dos catedrals úniques en Espanya entre  altres monuments...

Però anem pas a pas...

Comencem per Úbeda on diuen que  hi ha sobre 160 cases palaus...i també hi ha molts llocs per hostatjar-se. Turistes hi ha per tot arreu. La plaça més important d’Úbeda, i possiblement una de les més boniques que a més és la que concentra més art d’Espanya, és la Plaça Vázquez de Molina o plaça de Santa Maria. Se la coneix també com La Maldita per les nombroses restauracions a les que es va sotmetre des dels inicis al segle XIII. L’ultima de les restauracions iniciada en 1983 va desvetllar que sota la plaça hi ha restes prehistòrics.

És gran...i sembla que no és una sinó dos o tres...pot ser pels jardins que divideixen l’espai... no sé...és molt bonica. Nosaltres tenim l’hotel molt a prop, per la qual cosa, aquesta plaça la trepitgem sovint, a totes les hores, de nit i de dia...i és un goig, veure el contrast del bullici turístic amb la tranquil·litat que s’hi respira quan els autobusos se’n van. De vesprada quan els rajos de sol amb poca força cauen sobre la pedra dels edificis...i de nit fosca amb els monuments il·luminats amb la llum artificial,  la plaça és un remans de pau. Els bancs de pedra, els jardins i les fonts formen un conjunt relaxant que conviden al descans.

Hi està la imponent Basílica de Santa Maria de los Reales Alcazares construïda sobre l’antiga mesquita. Fou declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat. L’edifici és auster i senzill, construït al segle XIII que mostra evolució artística barrejant estils gòtic, mudèjar, barroc i renaixentista amb harmonia creant bellesa. I així veiem, per una banda la façana, que destaca la portada renaixentista presidida per dos grans espadanyes i un relleu de la Adoració dels pastors.

A l’interior d’estil gòtic mudèjar hi ha algunes capelles nobiliàries i també el venerat lloc reservat a la patrona de la ciutat, representada per una imatge menudeta de la Verge de Guadalupe. És patrona des de 1.615 i a partir del dia 8 de setembre de 1.941 és dia festiu en el seu honor. El que hi ha és una copia perquè l’antiga imatge fou cremada durant la guerra civil. La Verge té un santuari, el de Gavellar, però cada 1 de maig es trasllada en “romeria grande” des del seu paratge fins Santa Maria, on estarà fins el diumenge posterior al 8 de setembre, dia que en “romeria chica”, torna de nou al seu santuari fins el següent 1 de maig.

Cert que per dins és peculiar, especialment el claustre del segle XV.

Tot just enfront de Santa Maria està el palau Vazquez de Molina o Palau de las Cadenas, seu de l’ajuntament de la ciutat. És un edifici civil del segle XVI d’estil renaixentista, projectat per Andres de Vandelvira. Actualment està restaurant-lo i en destapar-se la façana es descobrirà altra gran obra artística digna de visitar, així que hauré de tornar a Úbeda per veure l’edifici restaurat. L’ajuntament té façana en altra plaça, anomenada la plaça d l’ajuntament, que us mostraré més endavant. Només avance, que a mi, em sembla que forma part d’esta principal, com si l’edifici de l’ajuntament estiguera situat enmig d’una gran plaça.

Al costat de l’Ajuntamnet està El Posito, un edifici barroc de 1570 i remodelat en 1785, que fou  utilitzat per emmagatzemar gra i altres cereals. 

Precisament l’arquitecte Vandelvira, anomenat abans,  presideix la plaça. Vandelvira està present per tota arreu en esta província i tornaré a repetir el seu nom moltes vegades perquè pràcticament cada edifici important porta la seua firma. Va nàixer a Alcaraz, a Albacete, però s’hi traslladà a Villacarrillo en la província de Jaen. Hi ha documents que el situen en 1533 i el seu treball el trobem majoritàriament a esta part andalusa, perquè és on trobà els grans mecenes que recolzaven els seus grans projectes. I així comptà amb l’ajuda de mecenes com la diòcesis que li encomana la catedral de Jaen o la família Cobos, que sent secretari de Carlos I realitza el gran projecte de modernització de la ciutat amb la construcció de nous edificis, alguns dels qual encomana a Vandelvira i són autentiques meravelles, que al llarg del passeig per la ciutat anem veient: La Sacra Capella del Salvador de 1536, iniciada per Diego de Siloé o el convent de Santa Clara, el palau del Dean Ortega, el palau de les cadenes per a Vazquez de Molina, el palau Vela de los Cobos, alcalde de la ciutat, l’hospital de Santiago. Vandelvira és el creador de nombroses solucions arquitectòniques com la volta en mocador, que és un quadrat inscrit dins d’una circumferència, que distigim en la seua obra.

Just darrere de l’estàtua de Vandelvira veiem el palau del Marques de Mancera que és on s’han traslladat les oficines de l’ajuntament mentre s’enllesteixen les obres de restauració de l’edifici principal renaixentista.

I també es veu l'edifici conegut com “Emparedamiento” de Sancho Iñiguez o la carcel del obispo. Són els actuals jutjats d’Úbeda. Fundat al segle XV per Doña Mencia Lopez de Zambrana, germana del bisbe que dona nom a l’edifici, naix sota l’advocació de Santa Maria del Alcazar i està dedicat a la comunitat de dones “arrecogidas”, on joves i seglars ingressaven per a dedicar-se a la vida contemplativa. Però abans també se les “arrecogia” per fer-les pagar per delictes o faltes contra la moral, especialment. Les “emparedades” no pertanyien a cap congregació monàstica, només volien servir a Deu. Hi s’ajuntaven de diverses classes socials però hi anaven especialment joves sense recursos. No eixien mai al carrer, vivien com en clausura. Assistien a les celebracions eucarístiques a Santa Maria, travessant una galeria que connectava l’edifici amb l’església.

 Al segle XVIII es convertí en presó de religiosos obligats a complir penes imposades pel bisbe Sancho Iñiguez. De l’edifici original només s’hi conserva la façana amb alguns símbols que representen la meta i comportament de les dones hi recloses: una assutzena blanca símbol de puresa i la llum divina i un gronxador símbol d’equilibri.  També hi és l’emblema del bisbe representant la funcionalitat de presó.

La plaça és gran, espaiosa, elegant, harmoniosa. Quan més la veig, l’observe i la trepitge, més m’agrada. Enfront d’uns jardins hi ha un edifici fascinant, crida l’atenció per distingit, per refinat... es la Capella Sacra del Salvador, anem a entrar però se la  deixem per al final.

Abans mirem l’edifici del costat de la Capella,  el palau del Dean Ortega,  és un dels palaus renaixentistes de la ciutat destacables. Senzill i sobri, a l’estil castellà, fou declarat be d’interès cultural i  és des de 1923 Parador Nacional de turisme. És un edifici de planta rectangular, com la majoria dels palaus d’Úbeda. Observem la façana, les columnes dòriques, els àngels que suporten l’escut dels marques de Donadio, propietari durant mes de cent anys fins la conversió en parador... ens adonem de les anelles per nugar els cavalls i el balcó de cantó característic en Úbeda entre la gent benestant. Per facilitar la vista històrica, el Parador s’ha musealitzat. Nosaltres entrem al pati de forma quadrangular, que és elegant. Els clients del Parador hi estan prenent un cafè gaudint de moments de pau que queda interromput pels grups de turistes que hi entrem. Nosaltres intentem no cridar fort per respecte. Al pati, que té dos altures,  hi ha unes esveltes columnes,  hi ha influencies d’art natzari, que li donen un encís especial.

I ara si, observem bé l’espectacular monument que tan destaca en la plaça, per bellesa i harmonia. Possiblement la Capella Sacra del Salvador és l’edifici més rellevant de la plaça, amb tota seguretat el que cap persona que visita Úbeda mai es perd. És un mausoleu dedicat a Francisco de Cobos y Molina, com ja he dit secretari de l’emperador Carlos V,  que va ser un gran mecenes. S’encarregava de la distribució de tot l’or i la plata que arribava d’ Amèrica i s’emportava un 1% de tot. Podem imaginar quanta riquesa acumulà.  El seu nom està per tota la ciutat, i és que el bon senyor, anhelava passar a la posteritat i volgué crear, en aquesta zona, un renaixement a la italiana. El gran exemple és la façana del seu panteó, que és com una connexió amb la divinitat, en la que invertí molt del capital aconseguit amb l’or i la plata.

 La panoràmica des del jardí que enfronta, on esta la font renaixentista és la millor perspectiva. La font té hui cares i cada cara té un relleu llaurat. Originàriament la font estava al pati del palau de Francisco de los Cobos y Molina i fou un regal del senat venecià. Quan al segle XX el palau quedà desmantellat la font s’instal·là en este privilegiat espai.

És l’any 1536 quan comença l’edificació. És un projecte de Diego de Siloé realitzat per Vandelvira, arquitecte que va fer la sagristia. És un edifici rellevant a l’altura de les edificacions italianes, tardaren més de vint anys en edificar-lo, les obres s’enllestiren en 1.559. El primer capellà fou el Dean Ortega, per a qui es construí el palau adossat a l’esquerra de la capella, que ja hem vist abans d’entrar i que hui és el Parador Nacional.

Amb una torre circular a cada costat, la façana és ascendent simulant tal volta una escala directe al cel. Hi a mil i un detalls referències al més enllà: deus, calaveres, cossos desmembrats. També hi ha referències al poder amb els treballs d’Hèrcules.

Una vegada a l’interior, veiem que l’església és rodona. Té cúpula  i llanterna i destaca la gran lluminositat. Està plena d’escultures i pintures valuoses. La nau té tres capelles a cada costat i està coberta de nervis gòtics. Hi ha cor i una tribuna al voltant.

Però especialment crida l’atenció l’altar, on hi ha un retaule de fusta que representa la transfiguració que és de Berruguete, malauradament l’original fou destruït en guerra i només s’hi conserva el Crist central.

Als peus de l’Altar  major, tot just sota la daurada i esplèndida cúpula, està la cripta amb les despulles de Francisco de Cobos i la seua dona Maria Hurtado de Mendoza y Sarmiento. Quan es casaren ella tenia 14 anys i ell en tenia més de 40. Fou un matrimoni de conveniència, però ella acabà amb els mateixos desitjos de notorietat que el marit.  Quan aquest va morir deixà 1.000 misses pagades per la salvació de la seua ànima i l’encàrrec a la vídua de continuar impulsant les obres de la Capella, a la que també aniria a parar ell en el futur. Així ho va fer i la inauguració fou el 8 d’octubre de 1555. A partird’eixe moment l’esposa va poder complir la voluntat del marit i traslladà les despulles al lloc especial creat per a passar l’eternitat.

A l’esquerra de l’altar està la sagristia, disseny de Vandelvira, amb una entrada única en el món, en un cantó, encaixonada entre dos murs sense trencar la simetria de la construcció, cal veure-la per entendre. És original i demostra un gran coneixement arquitectònic per part de Vandelvira. És una de les solucions arquitectòniques novadores i atrevides de l’arquitecte, com també s’hi veu el sostre en mocador. Es diu que representa la porta del Eden. Entre altres innovacions està emprar, en  lloc de columnes,  cariàtides amb cistelles de flors al cap. La llum entra per dos finestrals un situat a la capçalera i altre als peus. La sagristia està considerada una de les principals obres del renaixement espanyol amb rica decoració. Hi s’hi guarda orfebreria de valor històric i artístic, un reliquiari i diverses pintures.

Quan eixim de la Capella tirem pel carrer Baja del Salvador i arribem al mirador de Santa Lucia, un dels punts on gaudir del paisatge de los “cerros de Úbeda” amb milers d’oliveres que pinten l’estampa de verd. 

QUADERN DE VIATGE, ÚBEDA i PROVÍNCIA DE JAEN, primavera 2022

OTRANTO en PÚGLIA ( Itàlia)

Quantes coses que guarda Otranto! Hi ha joies artístiques com  un mosaic espectacular o  curioses històries que bocabaden i que són interessants.

 

Hui visitem la ciutat més oriental d’Itàlia, estem en Otranto mirant el mar Adriàtic i sembla mentida, però a un tir de pedra està Albània, només a 72 quilometres.

Fundada per colons procedents de Creta, fou primer romana, i després  llombarda- bizantina. En el segle IX es convertí en la capital de la zona. El port fou un dels més importants cap a Orient i a més a més,  hi havia molt de trànsit dels Creuats cap a Terra Santa. Al segle XIV fou conquistada pels Angioini i tot seguit pels Aragonesos. Els turcs l’assetiaren i l’ocuparen però al capdavall, els aragonesos la reconquistaren. Quin malviure! Pobres! Sempre d’unes mans a altres i angoixats per l’amenaça otomana. Tot l’esplendor d’algun temps s’anà perdent i més quan a finals del segle XVII es convertí en un pantà focus de malalties. Al segle següent, es feu una gran tasca de recuperació de l’agricultura i la pesca. Des de l’arribada del turisme a meitat del segle XX Otranto ja té altres recursos per viure. Otranto, amb quasi 6000 habitants, és un lloc turístic.

 Comencem el passeig per Piazza Dell'umanità migrante. Estem al port, les barques descansen, el mar està tranquil... s’hi veuen aires medievals  amb la muralla i el castell... És una bonica panoràmica. Està bé començar així.

I més, quan parem davant d’una obra d’art contemporani que té un gran missatge. Es un vaixell sobre una plataforma de formigó, els restos del vaixell Katër i Radës. Hi està des de l’any 2012 quan s’inaugurà el monument per mantenir viu el record d’una tragèdia que passà el 28 de març, divendres Sant, de 1997. Aquell dia el vaixell carregat amb 120 refugiats que fugien d’Albània xocà amb el vaixell de l’armada italiana. Va morir molta gent, i molts  cossos no foren trobats. La majoria eren dones i xiquets. Van sobreviure 34. Uns panels expliquen la història i el significat. Les plaques de vidre esgarren el que ja està destrossat, reconstrueixen una ferida que encara no està curada. Qui va tindre la culpa? Fa molt que pensar. Al capdavall el tribunal que ho jutjà dictaminà la responsabilitat de l’accident als dos països: Albània i Itàlia.

El monument dedicat a la Humanitat Migrant, és del grec Costa Varostos, conegut internacionalment i s’ha convertit en l’emblema dels desembarcaments, de la migració... és símbol d’acollida i solidaritat entre pobles. Hi està per a fer-nos reflexionar-hi: no s’ha de refusar a aquells que venen a casa nostra buscant refugi, buscant una vida digna, buscant un futur que el països d’on venen els nega. Hi està per a no oblidar la trista tragèdia i el dolor per les víctimes i alhora és una manera de que els governs tinguin present la necessària política sobre el tema de la migració.

Entrem al centre històric d’Otranto pujant per una escalinata. Hi està l’antiga porta de la muralla: Porta Mare.

Hi trobem dos altars, els únics que queden de la desapareguda església  de la Inmaculada, coneguda també com la capella de S Maria del Carmine de les quals queda constància en documents. L’església tenia molts problemes d’humitat i acaba tancant-se al cult en 1952 i en la dècada de 1970 acabà enderrocant-se  després d’unes fortes pluges.

Uns metres més avant està el castell construït pels aragonesos, pel rei Fernado II d’Aragó, entre 1485 i 1489 . Era necessari per protegir la ciutat després d’haver expulsat  als otomans que l’havien envaïda anteriorment. Al segle XVI es va ampliar. El castell està envoltat d’un fossat i protegit per  tres torres  cilíndriques, i domina el port. S’hi pot entrar i visitar.

Les vistes des de la part alta al canal d’Otranto i en la llunyania la costa albanesa, són boniques. També veiem carrers del poble.

La part antiga d’Otranto està formada per carreronets xicotets i estrets envoltats de la muralla... hi ha moltes cases blanques i quadrades...el blanc predomina en tota la costa de Puglia. Me n’adone que en  molts llocs hi ha boles de pedra de decoració, són bales de canons.

Seguint un carrer principal hem arribat a Piazza del Popolo, que no és molt gran i està molt animada. Hi està la Torre del rellotge de 1779.

Molt a prop està la catedral, la Catedrale dell’Annunziata. En Otranto tot el que s’ha de visitar està concentrat. Està en una acollidora plaça. La torre està separada.

La catedral és altra joia més del romànic pullès que podem trobar en esta part del Sud d’Itàlia. Fou edificada entre 1080 i 1088, tardà huit anys en enllestir-se. Posteriorment ha patit restauracions i reformes especialment en l’època barroca o renaixentista. L’edifici mesura 54 metres de llarga i 25 d’ampla. Domina la gran rosassa d’estil gotic-àrab del segle XV i el portal barroc de 1764.

Entrem. I realment quede bocabadada pel mosaic que cobreix el terra. No puc deixar de mirar-lo.

És el mosaic més fascinat que he vist en la meua vida. M’estranya el fet que no hi ha prohibició de trepitjar-lo. Em fa pensar que està cobert d’alguna capa prptectora perquè és una obra d’art magnifica que es mereix totes les precaucions per conservar-la.

És enorme i ocupa tota la nau principal i per les laterals. El va fer entre 1163 i 1166 el sacerdot Pantaleone del proper i desaparegut monestir de San Nicola di Casale ajudat per altres monjos, i representa l’arbre de la vida com a eix principal amb escenes mitològiques, de la Biblia o medievals amb personatges històrics com Alejandro Magno.

Pel que respecta a la resta de l’interior, és auster amb tres naus i catorze columnes de granit. El sostre de fusta daurada és del segle XVII. 

La capella més important és la dels Màrtirs, a la dreta de l’altar central. També sorprèn, com el mosaic. Hi ha set vitrines que contenen els ossos humans de 800 màrtirs. És important saber la història que hi ha darrere, conèixer de qui eren.

Tot començà en 1480 quan els turcs conquistaren la ciutat massacrant a qui trobaven per davant. Moriren molts excepte una part de la població que s’havia refugiat en la catedral. Quan hi arribaren els turcs se’ls emportaren i els exigiren que renunciaren a  la religió cristiana i es convertiren a l’Islam. Un humil artesà de nom Antonio Primaldo, es negà en nom de tots els cristians i la resposta turca fou automàtica. Huit-centes persones  foren decapitades pels turcs en una muntanya propera, Colle della Minerva. Alguns dels restes són els que estan a les vitrines. Conten que Antonio Primaldo fou el primer en patir la decapitació i miraculosament es posà de peu i així va estar immòbil fins el final de la matança. La imatge impactà a un dels botxins turcs, Berlabei, i fou tan la commoció que va decidir fer-se cristià. I la resposta dels governants turcs fou morir empalat. Hi ha un quadre que ho representa. El 800 martirs foren beatificats en 1771 pel papa Clemente XIV i canonitzats en 2013 pel papa Francisco.

Baixem a la cripta, molt valuosa  artísticament. És elegant pels arcs, per l’amplària i per les 42 columnes de marbre decorades amb capitells de diferents èpoques: hi ha romans, grecs, bizantins,  romànics…. Hi ha part dels antics frescos bizantins que la decoraven.

Encara ens queda una meravella per visitar, cap allà anem…Arribem a les portes de l’església bizantina de san Pedro, del segle X. Diu la tradició que el sant va desembarcar en Otranto quan tornava d’Antioquia i que en esta església feia batejos. Durant molts anys fou la seu del culte grec. Està en una menuda placeta acollidora. L’exterior és auster, res a veure amb l’interior.

Val la pena entra-hi. Es una planta de creu grega inserida dins d’un quadrat. Hi ha tres xicotetes naus amb huit columnes. Però ressalta la decoració. Cal admirar els frescos bizantins que s’hi conserven per les voltes i per les parets representant escenes bíbliques.

Anem carrers amunt i avall però sempre per la mateixa zona, trepitjant carrers empedrats i propers a la mar. No passen cotxes, només està permesa la circulació d’un tipus de vehicle que és  menudet. En algun moment l’hem trobat de cara i hem tingut problems per passar perquè el carrer era massa estret. Moltes cases són botigues amb escaparates a l’exterior cridant l’atenció del comprador, altres llocs són de menjar, tot preparat per al viatger. És una ciutat neta, lluminosa... Amb tot, pense que el centre històric no ha perdut l’essència del passat, veig santets a les façanes, com en altres llocs del Sud d’Itàlia i no hi ha edificacions que trenquen l’ambient històric viscut amb tantes entrades i eixides de conqueridors. Caminant entre carrerons, puc imaginar fàcilment una persecució entre cristians i otomans per aconseguir el control d’Otranto.

Acabem la visita en el passeig marítim, el lungomare degli Eroi, un tram de penya segats en el centre d’Otranto. És llarg i ampli. També hi ha un jardí. Dona gust passejar-hi malgrat el fort vent que arriba del mar. A un costat està el mar i a l’altre, molts restaurants on es menja molt bon peix fresc. Nosaltres ho fem en un lloc privilegiat, tot just mirant la muralla i la torre Alfonsina, que era l’antiga porta principal construïda en 1481. El nom és en memòria d’Alfonso ‘Aragó, duc de Calabria, que alliberà la ciutat de la dominació turca.

Ja sé que Otranto és altra ciutat més de Puglia en la que el mar ha estat i és molt important, que és testimoni de moltes històries conegudes i desconegudes i altres que encara no han passat. Amb l’estàtua recordant les víctimes albaneses he començat la visita i amb altre monument que representa una al·legoria de la pàtria que defèn els perills que arriben del mar l’acabe. És l’estàtua dedicada als Martirs d’Otranto creada per l’escultor Antonio Bortone en 1922.

Un cartell d’una botiga diu que qui va a Otranto torna... perquè sovint  recordes la visita... que és un lloc que no s’oblida... Bo, és la meua interpretació del cartell, la meua particular traducció de l’italià...per a mi, té molts ingredients que atrauen i encisen.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, Viatge a PÚGLIA i BASILICATA