FOTOS i MÚSICA de SANTIAGO DE COMPOSTELA

 

La ciutat a la que es va...i sempre convida tornar...perquè la mirada amb el temps canvia i la ciutat es viu i es veu de manera diferent...

RESSENYA LITERÀRIA: LA PRINCESA DE LA DENTETA D’OR. Conte infantil de Mariló Sanz Mora

 

 LA PRINCESA DE LA DENTETA D’OR.

Conte infantil

Mariló Sanz Mora

 

Hui faig una ressenya especial: està dedicada als xiquets i xiquetes. Per què no dedicar temps als més menuts de la casa? S’ho mereixen perquè alhora que són exigents, també són els més agraïts llegint i escoltant històries. Quina careta posen quan els agrada!

I també és especial perquè és d’un conte propi que pense és entranyable, divertit i didàctic. És una adaptació d’un conte de tradició oral. M’agrada dedicar temps a rescatar les històries que m’envolten. Pense que és molt important escriure eixos contes, històries o anècdotes que van passant de pares a fills per a que no es perden. Sóc una afortunada. He tingut sort per haver-ne escoltat unes quantes que després he escrit i han agradat molt.

M’ompli d’orgull esta tasca que tantes satisfaccions m’ha donat, primer xerrant amb la gent gran que tanta saviesa tenen, després jugant amb el llenguatge fent versió dels contes, donant-los forma i musicalitat. M’agrada escriure en valencià tot allò que em conten, perquè és la llengua que empren els iaios i iaies transmetent els contes o les històries. I perquè és una llengua molt bonica i vull donar-li la importància que es mereix.

Si alguna persona pensa que els contes són un gènere menor, de segona categoria, està equivocada. Jo, que també escric per a adults,  ho tinc clar. Els xiquets, com els adults, són intel·ligents i sempre, siga la que siga l’edat del lector quan s’escriu una història, s’ha de posar atenció i tenir en compte les demandes que cada edat comporta. Per tant, si s’escriu per a xiquets se’ls ha d’entendre per poder saber què els pot agradar i interessar.  I no sempre és fàcil posar-se en el seu lloc.

El conte que ressenye porta per titol “La princesa de la denteta d’or”, de la col·lecció la Cadireta de boga publicat per Obra social Caixa Ontinyent, i li dedique espai al racó viatger perquè un dels protagonistes és un rodamons que fa un “viatge” amb una finalitat definida que ja llegireu. També hi ha una princesa que és pareix més a les actuals que no a les d’abans que buscaven el príncep per a casar-se i amb això tenien la vida resolta. Esta sap el que vol, té les idees clares. I apareixen uns  animals que lluny d’atemorir ajuden. La unitat fa la força. També hi ha un personatge que fa de dolent, com no? li diuen El Pelat, però ja podeu imaginar que acaba ben escarmentat.

La persona que me’l va contar, Rosa Blasco d’Albaida, el contava als seus alumnes i a tots els xiquets que volien escoltar-la perquè a ella de xiqueta també li agradava escoltar contes als seus iaios. Recorde el dia que explicava esta història “a la seua manera” davant d’un grapat de xiquets entusiasmats. Segurament el contà amb canvis respecte a com ella el sentiria de menudeta. De fet totes les versions orals i escrites cada vegada que es conten van fent aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat d’explicar-se. És una característica de la narració tradicional, els contes estan vius. No són narracions tancades. Esta versió que hui us mostre esta modernitzada, adaptada a la societat actual. Sé que a Rosa li agradarà.

Com també li agradarà, des d’allà on estiga, a l’amiga Elena Garcia, a la que li he dedicat el conte especialment “in memoriam”. I ho he fet per dos raons.

La primera és que mentre l’escrivia li l’explicava, no li vaig contar el desenllaç per a que fora una sorpresa. I  cada setmana quan ens veiem esperava  impacient saber com avançava l’escriptura. I una vegada enllestit i pendent de publicar, desitjava tenir-lo entre mans i treballar-lo entre l’alumnat del col·legi on era la cap d’estudis. És una llàstima que al capdavall no arribara a veure’l enllestit en paper amb les precioses il·lustracions d’Albert Quiñones que el complementen.

I la segona raó és que l’amiga Elena era possiblement la més fidel lectora de tots els meus contes d’educació financera i tradició oral. Ho sé perquè al llarg dels anys els ha emprat en l’escola per fer animació lectora. I fins i tot la fidelitat lectora també la va demostrar  en les novel·les, creant al seu col·legi un club de lectura format per pares, mares i mestres. Gràcies Elena. Per tot. Per tant.

Un conte és una eina molt important en casa i en l’escola. Sé que moltes famílies l’empreu. Sé que moltes escoles, com la que estava Elena també. Així que seguiu animant a la lectura, continueu inculcant el seu valor als futurs adults. Ells ho agrairan al moment i també en passar els anys. Perquè cada llibre és un joc: el joc d’aprendre noves coses, de visitar altres llocs,  de poder convertir-nos en altre personatge...i per damunt de tot, el joc de somniar i d’imaginar.

ROMA: Un tast del Trastevere i un poc més

L’aeroport de Roma és important i en moltes ocasions punt de partida  per visitar altres ciutat italianes. Roma té molt a veure i si disposes d’uns hores... perquè no donar un passeig?

Roma ja la conec, el primer tast, fa molts anys,  va ser molt breu, la segona vegada, un temps després, ja li vaig dedicar una setmana sencera. Però no importa tornar a Roma. Sempre és un plaer anar pels seus carrers on, a cada pas, hi ha unes ruïnes o un monument testimonis del passat.  En esta ocasió tenim poc de temps, només unes hores, tanmateix poden condir molt, si s’aprofiten bé. És la nostra intenció. Decidim anar al barri de Trastevere, el més popular, el que guarda més l’essència de la ciutat.

Ja ho diu el nom: Trastevere, darrere del Tévere que és el riu Tiber...cap allà anem i ho fem emprant el taxi perquè en esta ocasió l’hotel el tenim lluny del centre: està prop de les catacumbes de Calixto.

El taxi ens deixa en la plaça de Santa Maria del Trastévere, la principal del barri. Ja en el taxi, comencem  a veure les peculiaritats que també s’hi veuen en el centre de Roma: els carrers amb “sampietrini”, llambordes típiques inventades durant el regnat del Papa Sixto VI, i  es diuen així per la plaça de san Pedro...també molts restaurants...les cases medievals...i els carrers estrets i entramats...de fet el taxi dona moltes voltes fins arribar a la plaça que li hem demanat.

En la plaça destaca l’església, però també hi ha una font considerada la més antiga de Roma perquè fou construïda al mateix lloc on ja en temps de l’emperador Augusto hi havia una font. Al costat de la Basílica està el palau de San Calisto del segle VII propietat de la Santa Sede.

L’església Santa Maria en Trastevere, és l’edifici més important del barri. Fundada en el segle III pel papa Calixte I quan encara el cristianisme era minoritari, segons la tradició, la primera oberta oficialment al culte.  Al segle XII fou parcialment reconstruïda en temps del  papa Inocencio II qui encarregà la façana amb el mosaic que és una meravella.

Però el que bocabada i realment és una meravella és l’interior. Observe les tres naus separades per un vintena de columnes de marbre procedents de les Termes de Caracalla i el sostre de fusta. Hi ha barreja d’estils...però hi ha harmonia...

Però el que més crida l’atenció és el mosaic daurat  bizantí en la cúpula de l’àbsida.

Hi també està la Capella Altemps decorada en estil barroc on està la Madonna de la Clemenza.

Després donem una volta...tranquil·lament sense rumb, de tant en tant parem, fa calor i abelleix fer-nos un gelatto...El trastevere és laberíntic... hi ha molts restaurants i terrasses al carrer, alguns amagats en plaçoletes i raconets....hi ha menudes esglésies...És un ambient bohemi i un poc decadent amb racons inesperats...moltes flors i plantes...M’agrada.

Anem a la plaça Trilussa dedicada a un poeta romà, on està la Fontana del segle XVII amb unes escalinates davant on para molta gent a descansar...hui hi ha poques persones, hi ha poca ombra...i el ponte Sisto, des d’on es veu el pont Mazzini, que és el pont anterior.

El pont Sisto és va construir en 1473 per ordre de Sisto IV per a que els peregrins pogueren creuar a en el camí al Vaticà. És el més utilitzat per creuar al centre de Roma, No passen cotxes i sempre està ple de musics i artistes de carrer, encara que a les hores que nosaltres hi som...i amb tanta calor..no en veiem. Té una obertura circular enmig per disminuir la pressió de l’aigua en el pont.

Seguim vorejant el riu Tiber passant pel pont Garibaldi, l’isola Tiberina que sembla una barca i té 270metres, el ponte Cestio i a l’altra banda el ponte Fabricio per entrar a l’illa, el ponte Roto...fins al ponte Palatino.

I perquè no creuar el pont? De lluny és veu la torre de Santa Maria Cosmedin…!Doncs anem cap allà...És una església del segle VI construïda sobre ruïnes romanes. No ens apropem malgrat que dic als companys que hi està la famosa Boca della verità, que és una mascara enorme de la que es diu que mossega la mà de qui conta mentides. En 1996 jo vaig posar la mà...i no em va mossegar...sempre dic la veritat...

No volen anar perquè tenim clar que volem anar al Colisseu. Cap allà ens dirigim ...Passem per les ruïnes del gran circ romà Maximo, el primer hipòdrom i més gran de l’antiga Roma i de l’imperi. Tenia una longitud de 621 metres i 118 d’amplària. Gran...molt gran..e fet podia acollir sobre 150oooespectadors. Va ser model dels circs de tot l’imperi. Actualment és un jardi públic. Fa un calor que atabala. Quasi no tenim forces per seguir perquè estem a quasi 40 graus...però ara ja no podem tornar enrere...seguim un poc més...falta no res...anem amb la llengua fora...

Sortosament així és. En no res estem en el parc arqueòlogic on està el Foro romà, el Palatino, Domus Aurea i com no? el Coliseo del segle I,  el que seria considerat el més gran dels que es construïren a l’Imperi romà.

En 1996 vaig entrar. Esta vegada no tenim temps, només podem mirar-lo per fora. Hi va la foto...

Mirant l'exterior del Colisseu i totn l'allau de turisme que ronda al voltant, hem descansat un poc. I ara...perquè no anem a la Fontana de Trevi…? Si està a un tir de pedra! El mapa ens ajuda a trobar-la. Seguim per Via del Foro imperial, passem pel Foro de Trajano amb la l’alta columna...seguim avant...segons el plànol falta poc. De sobte veig uns arcs que recorde de les vegades anteriors, estaven prop de la Fontana ...són els 4 archi Della Pilotta...cap allà ens anem.

I quan la tenim davant...Que bonica és! I gran! Quasi 50 metres de front! És una de les més grans barroques de Roma. També és possiblement la més fotografiada. Altres vegades m’he fet la foto, he tirat la moneda que assegura que tornes a Roma i me n’he anat sense esperar més. Tanta gent angoixava. Hui s’agraeix estar al costat de la frescor de l’aigua. S’està bé i gent hi ha, com sempre...però tothom es fa la foto i se’n va a buscar immediatament l’ombra. Hui puc dir que gaudeisc de la Fontana, encara que, estaria bé visitar-la, com tants i tants llocs... a primera hora del dia o de nit tancada...sense ningú: és quan realment trobaria l’espectacularitat en cada detall expressat i la màgia del lloc.

Ara si que ja no tenim més temps…només per a dinar. Eren només unes hores les que disposàvem i han estat  molt ben aprofitades…en acabar de menjar, agafem un taxi i a l’hotel…estem derrotats i derrotades!

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, de ROMA a LA TOSCANA

 

CASTELLÓ: FOTOS i MÚSICA DE SOGORB

 

 Com m'agrada coneixer ciutats i pobles, propers i llunyans...tots...els seus costums i tradicions...saber què fan, com viuen, com pensen...

VALÈNCIA: FOTOS i MÚSICA DE L’ESGLESIA i LA XOCOLATERIA DE SANTA CATALINA

 

Conéixer València és també entrar a les esglèsies menys visitades i seguir la tradició arrelada dels locals com la de prendre una tassa de xocolate amb xurros en Santa Catalina...

ALACANT: FOTOS i MÚSICA DE LA VILA JOIOSA

 

La Vilajoiosa és molt: són cases de colors en carrers entramats... esglesia fortificació... i fabriques de xocolate com la de Valor.

 

VALÈNCIA: FOTOS i MÚSICA DEL PALAU DEL MARQUES DE DOS AIGÜES

 

La ceràmica valenciana...que bonica! I el palau dels marques de dos aigües, és on està el museu on s'hi pot veure tota concentrada...