Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 18 de novembre de 2011

IRLANDA: Les illes ARAN II PART

Per a llegir IRLANDA les illes ARAN I PART

Dún Aonghasa és un dels quatre forts de l’edat de bronze o de ferro, no se sap. Tal volta és el més espectacular de tots els que a l’illa Irismore s’hi conserven. Quan hi arribem és el moment què ens acomiadem de Martin, el vehicle ja no pot avançar, si volem arribar fins Dún Aonghasa hem de caminar. 

I sense por a l’aigua, fem una caminada de mitja hora per un  camí escarpat i en trams perillosos perquè la pedra rellisca per la humitat. Caminem amb precaució i una vegada allà fem una visita curta: arribem, el veiem lluitant contra el vent i se’n tornem. De l’aigua ja ni dic res.


 Situat als penya-segats del sud de l'illa, està Dun Aonghasa, la fortificació més important i més visitada.
Per hi anar,  s'ha de caminar un poc.
Els penya-segats no tenen protecció,  s'ha d'anar amb cura de no caure a l’aigua.
Més que la pluja,  el que més molesta és el fort vent.

Pense que la vida continuada en este llogaret deu ser molt dura, malgrat semblar bucòlic el paisatge, amb cabres i ovelles per tot arreu i a més a més envoltat de mar. I és que d’ovelles, sembla que han d’haver-ne moltes perquè es crien per confeccionar les afamades samarretes de punt irlandeses. Hi ha comerços que venen els afamats suèters d’Aran, així com crema hidratant a base d’algues. Està bé, els habitants han sabut traure partit de la terra propicia per a pasturar, i del  mar, que el tenen per tots els costats.

D'ovelles i cabres hi ha molt,  els suèters fets amb llana d' Aran són afamats.
La presència pesquera es fa patent en tot moment.

Una vegada dominades les distàncies i situats en l’entorn, no necessitem cap vehicle ni acompanyant guia que ens indique per on anar. Sabent o no sabent si encertem el rumb fixat, caminem per caminals, ja acostumats sense importar si plou o no plou i amb plànol en mà visitem tot el que s’ha de visitar.

Ens aconsellen anar a un penya segat, qualificat de germà menor de l’afamat Moher. No renunciem a caminar, malgrat no estar prop i malgrat la intensa pluja que ja és un fet habitual que no ens impedeix seguir amb els nostres plans. Sabem de bestreta que no serà un agradable passeig de dues hores entre verda natura, senzillament perquè de tanta boira i aigua quasi ni es veu per on es va.

No tenim por de l'aigua, el paraigües poc el fem servir perquè sovint el vent se l'emporta.

Sabíem que ens banyaríem, però no esperàvem que fóra tant. La força del vent és impressionant en esta illa i més per on hem caminat. La sensació que es viu no es pot contar, s’ha d’experimentar. I cert que ho tornaria a fer. L’experiència ha estat fabulosa: la sensació quan l’aigua va calant, no pel cos que va protegit per l’impermeable sinó per les cames, per on l’impermeable no ha tapat...les gotes de pluja en la cara...

El solitari paratge és impressionant . Ha valgut la pena la remullada i la caminada.

Tot s’ha suportat amb la motivació de gaudir d’un paratge poc vist, solitari, preciós... on poca gent va i més amb les inclemències meteorològiques que estem patint. De camí de tornada, a més a més m’he capficat pensant que segurament a la nit la roba estaria mullada i no podria eixir, però em donava igual. 

I a la fi s’ha complit el pressentiment. Ací estic. No tinc més remei que quedar-me al bed and breakfast enclaustrada per no tindre roba de canvi. Tothom al poble sopant i jo amb les botes i pantalons deixats assecar. L’ama de l’hostal, diligent, m’ha posat els pantalons a la seua assecadora però no puc fer res amb les botes...s’han impregnat de molta humitat. Per una vegada que he volgut alleugerar pes en la bossa de l’equipatge... per una vegada que he volgut  ser “una viatgera com cal...” 

I ara, tancada a l’habitació de l’hostal recorde un comentari al moment d’embarcar quan els companys de viatge em deien: Però com t’ha cabut tot en eixa bossa tan menuda? I jo contestava innocentment enorgullida, és que he portat el mínim indispensable ...
I ara m’adone que eixe mínim no ha sigut  prou.
I ara em penedeisc i no entenc per quina raó no vaig pensar en portar altres sabates de recanvi a més de les botes de caminar...

Em console dient-me a mi mateixa que no passa res...el sabor d’Irlanda es veu  caminant  i plovent, és just com nosaltres ho estem fent...



QUADERN DE VIATGE: IRLANDA 2008



Cap comentari:

Publica un comentari