Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 15 de juny de 2013

PARC NATURAL DE L’ALBUFERA DE VALÈNCIA


Quin goig el passeig en barca per l’Albufera, tranquil·litat i sol observant la natura, intentant fer el mínim soroll per no espantar les aus que hi viuen. Són aus aquàtiques que arriben per hibernar a estes riques aigües que, des de sempre i tradicionalment, tant han servit i serveixen a pescadors i arrossers. Són aus úniques.


En El Palmar agafem una barca per visitar el llac.

El Palmar és el punt on estem i des d’on hem fet el trajecte en barca. Estic mirant a un costat i a l’altre per no perdre detall, veient aus com ànecs o colls verds…i imaginant les anguiles que per davall l’aigua aniran nedant.

Encara queden algunes barracas, unes poques es visiten.

L’anguila dóna fama a l’Albufera, sovint la gent va als restaurants que actualment proliferen per la zona, per tastar l’all i pebre que és el suculent plat fet amb anguiles. Quan s’hi va sempre és tema de conversa perquè és un plat que té tants devots, com contraris. Uns només parlar-ne se’ls fa la boca aigua, altres es negues a menjar eixe peix que tant s’assembla a una serp. Però si no es vol menjar anguila no passa res, la llisa i llobarro també tenen importància al llac i els restaurants ho preparen de manera suculenta i variada.

L'activitat al llac amb el pas dels anys ha canviat.

El llac no té molta profunditat, una mitja d’un metre, en este moment molt menys, el cabdal ha anat a parar als arrossers que a hores d’ara estan inundats. I a més s’hi veu que no és molta la profunditat i que hi ha tan poca agua perquè les hèlices de la barca remouen la terra i l’escampa per les aigües.


El passeig és bonic, de camí trobem altres barques turistiques...

Fent la passejada i observant l’aigua, no puc evitar pensar en la contaminació actual que l’Albufera suporta, no ho puc evitar perquè m’arriben olors que no deurien existir i que trenquen l’harmonia del lloc. Pense que este aspecte deuria d’estar vigilat, desconec si hi ha normes al respecte, només és la subjectiva visió del visitant.

...no deixem de mirar..a un costat i altre...

És el llac més gran d’Espanya i una de les zones humides més importants que tenim a la península Ibérica. És un paratge Mediterrani valuós. L’albufera va ser declarada Parc Natural en 1986 i després ha rebut altres reconeixements que la doten de protecció. I és que, entre altres,  hi viuen espècies en perill d’extinció com el fartet o el samaruc.

...i sovint veiem aus que no s'amaguen al nostre pas...

Prèviament hem visitat una barraca i no he pogut evitar recordar les novel·les de  Blasco Ibáñez que tan bé mostren esta manera de viure del passat. També recorde unes series televisives de quan era més menuda, “Cañas i barro” o “La barraca” són  les obres que han mostrat tothom com era l’albufera valenciana de principi de segle XX. 

Visitem la barraca d'Irene, per dins i per fora.

Conten que la primera edició de la novel·la escrita per Blasco Ibañez, “la barraca” només va vendre 500 exemplars, però en ser traduïda al francès va començar a ser coneguda en Espanya...Són coses que passen i passaran... no sabem reconèixer i valorar el que tenim...En estos moments se me barregen al cap personatges i situacions de les dos novel·les, però recorde que ambdues mostraven la vida rural de l’horta valenciana, vida de llaurador i de pescador del llac. Recorde com un dels protagonistes guanyava terreny a l’Albufera abocant terra per cobrir l’aigua i així s’aconseguia més parcel·la.


No puc deixar de fotografiar, tot ho trobe interessant.
Tots els utensilis mostren la manera de viure del passat.

La barraca que visitem està en exposició i conserva un grapat d’utensilis i aparells, estris de casa, de pescar o de llaurar. Està tot ben col·locat, per dins i per fora, i mostra una vida diferent a l’actual. La barraca és menuda, com s’hi vivia al passat, hi ha dependències per a dormir i una cuina sala-menjador amb llar on s’hi feia la vida.

Són molts els racons on mirar...
Actualment no hi ha moltes barraques, però al Palmar se’n conserven encara algunes. A hores d’ara no fan la funció del passat i s’han acollit a la vessant turística. L'ama de la barraca que visite ens conta que actualment, a més de mostrar-la al públic, la lloguen per a esdeveniments, i així de tant en tant la barraca es veu abordada per gent que hi va a fer reunions o dinars i acaba la jornada fent el passeig en barca. També està l’opció del passeig al capvespre que deu ser fabulós veure’l.

I quan entrem a la barraca, no tenim prou ulls per mirar.
És com un museu...Primer mirem la part de baix i pugem per una estreta escalinata i accedim a la part de dalt.
Tal volta si torne, opte per esta opció. Observar com s’amaga el sol i les tonalitats rogenques vistes des de la barca deu ser un bonic espectacle...

Hi ha de tot, utensilis de treball i de casa, de decoració, d'us personal...
és la tipica barraca valenciana

També hem fet una passejada pel poble de El Palmar vorejant els camps d’arròs, tots inundats d’aigua per ser primavera. Per veure’ls d’altra manera haurem d’esperar l’estiu, aleshores els camps canviaran d’aspecte i es cobriran de verd intens.

Este viatge està resultant molt didàctic, 
veiem també els arrossers  que seguint el procés a hores d'ara estan inundats d'aigua

I durant el passeig parle amb uns vellets que ara, ja jubilats, es dediquen a descansar. Ja han fet prou feina durant tots els anys passats...l’arròs, la pesca...és el que tothom fa al Palmar.


No desaprofite l'ocasió de parlar amb la gent sabia local...

Acabem el trajecte a la llotja d’anguiles i parem a observar-les, estan separades en diferents sectors, unes són més grans i altres la grandària és menor. Entrem dins la llotja on s’està fent una venda. És curiós veure estos animals que es mouen tan ràpidament, quasi no em deixen fer-los foto...Estes anguiles s’escapen al meu objectiu... per sort hi ha moltes.

I de nou veiem una cosa nova: entrem a una llotja d'anguiles...

A l'eixida i seguint el carrer vaig escodrinyant de les façanes de les cases, algunes amb les portes obertes de bat a bat. En una casa hi ha un home que està fent miniatures de barraques. Entre a parlar. L’home m’ensenya la seua artesania i com ho fa.

Altre veí del Palmar m'explica com fa estes barraques de miniatura de manera artisanal.

A prop hi ha altre senyor assegut a una cadira contemplant els transeünts que com nosaltres, anem amunt i avall...està a una cotxera, i a les parets pengen xarxes de pescar.

La tradició pesquera es veu en cada racó.

L’Albufera està separada del mar per una estreta franja de terra arenosa amb dunes estabilitzades per un bosc de pins, és la Dehesa del Saler, un paratge de gran bellesa. M’agrada veure el contrast de pins i arena, m’agrada el contrast cromàtic i les ombres que tot el conjunt forma.

La Dehesa del Saler és un paratge preciós, per la barreja de pins i dunes d'arena.

Eixint de la Dehesa parem a contemplar les aigües clares de la platja, les netes arenes on hi ha gent estirada prenent este sol, un sol valuós i considerat per tots, i sobre tot pels estrangers com una  joia.

La platja del Saler, encara buida, és la ultima imatge del dia abans d'iniciar el camí de regrés a casa.


VALENCIA, primavera 2013


2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies, les fotos són precioses perquè el lloc ho és, i dins la barraca, uf! no tenia prou ulls per mirar tot el que hi havia exposat. Dimarts trauré el video de les fotos amb música i segur que t'agradarà, a tu i a tothom, perquè ha quedat molt bé.

      Suprimeix