Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de setembre del 2016

IRLANDA: PENÍNSULA DE DINGLE

La península de Dingle, el punt més a l’oest d’Irlanda, conserva la tradició celta en costums i en idioma. M’agrada.  


Anem cap a la península de Dingle. Este viatge que estem fent per  l’illa verda irlandesa, que és meitat senderisme meitat visita urbana, ens porta ara a esta terra salvatge que configura uns bonics paisatges. Hi ha importants jaciments arqueològics, hi ha moltes construccions de pedra semi abandonades. En la zona costera de Dingle es caracteritzen els baixos promontoris accidentats. Tot està en combinació harmònica. 

Hui plou, sortosament ens pilla quan anem de camí per carretera i no ens banyem. Mirem per la finestra del vehicle i el blau del cel es confon amb el blau de l’aigua, a més les gotes de pluja encara unifiquen més la varietat cromàtica.  Si mirem a l’altre costat és verd i més verd el que predomina, Com no? Sempre està regat! Ja ens hem acostumat a la pluja, tanmateix esperem que isca el sol o al menys que pare de ploure i que ens deixe gaudir del paisatge.




De tant en tant parem i baixem del vehicle, sense importar si plou o no, hem de veure la panoràmica que tenim davant, és inevitable parar encara que siguen uns minuts per adonar-nos-en, una vegada més, de les meravelles que la natura brinda a esta illa.



Parem a Caher Conor envoltat d’un paisatge àrid i inhòspit. Són unes construccions de pedra habitades en temps passats, al voltant fa 1200 anys.







Caher Conor

Estem molt a prop de les abandonades illes Blasquet, les més occidentals d’Europa. Anem fent parades per veure-les de lluny, estan a cinc quilometres,  la bellesa del paisatge convida a mirar.




Prop de les illes Blasquet


Visitem el centre-museu per entendre com s'hi vivia a les illes abans de l’abandó total als anys 50 ( 1953). Al principi de segle molts estudiosos van anar-hi per poder recuperar la tradició i la llengua irlandesa.


Foto que  correspon a un quadre antic

Mapa de Blasquet
Reproducció de casa antiga


No em resiteisc a la temptació de comprar un llibre de narracions escrites per una contadora de històries oficial, és una senyora que coneixia les illes i que explicava les seues coses, les tradicions i la vida en aquell lloc tan allunyat i en temps passats. 

La contadora d'històries

Hi ha una foto exposada que em crida l’atenció, no sé quin títol porta però jo li’n pose un immediatament: "El somni d’Amèrica", perquè a les illes Blasquet les mirades sempre estaven dirigides cap a este continent. Les illes eren el punt a l'oest, més proper des d'Irlanda a Amèrica. Els irlandesos tenien a un tir de pedra anar-hi. De fet foren molts els irlandesos que anaren a fer le Amèriques, com se sol dir.

Quadre

M'agrada este tipus de llocs que miren per la història. En eixir de nou gaudim de les vistes.



Després parem a un monument prehistòric, el Gallarus oratory és una construcció de pedra de fa uns 1300 anys, construïda pels primers cristians. Està tan ben feta que malgrat el temps no entra ni una gota d’aigua. Gallarus oratory és l’exemple millor conservat i explicatiu dels oratoris en forma de vaixell de la península de Dingle, les parets són de pedra i tenen un considerable grossor, ens diuen que més d’un metre. En una de les parets hi ha una finestra de cap rodó. Per dins és menut, mesura al voltant de 5 metres per quasi 2. Cert que és una enigmàtica construcció.

Gallarus Oratory
I al final arribem al poble. Dingle és suficientment xicotet per passejar-lo a peu i està molt animat amb restaurants al moll i cases pintades de colors. Encara està habitat per descendents dels emigrants del segle XVIII que escaparen de les severes lleis dels latifundistes anglesos per criar ovelles  i pollastres o treballar al mar, això al menys diuen. Dingle té a voltant de 2000 habitants però molta vida turística que fa que augmente l’estadística temporalment.

Donem una passejada. Ens adonem que al poble hi ha un personatge protagonista, és el dofí Fungui, que sovint està present en botigues i façanes, i diuen que de tant en tant se’l veu en el mar. No vull trencar la màgia ni la il•lusió de cap persona, tampoc tirar per terra el negoci, si és que hi ha, però pense que és un muntatge turístic preparat on es veu l’animalet saltar i amagar-se en alta mar....amb uns sospitosos bussejadors a prop dient quan han d’eixir. Tal volta estic enganyada i Fungui és més intel•ligent del que em pense, així que vosaltres mateixos decidiu si us ve en gana conèixer Fungui o quedar-vos passejant.

Dingle

Malauradament és en este poble quan ens assabentem d’una tragèdia d’accident d’avió a Madrid. Ho estem veient en una tele d’un pub on estem prenent café i el cambrer ens alerta per a que prestem atenció, en adonar-se que som espanyoles. La veritat és que ens deixa trasbalsades perquè les noticies que arriben són molt confuses, poques i van canviat per moments. És una gran tragèdia que no oblidarem.

Dingle

Agafem un ferry per creuar el riu Sannon, el més llarg d’Irlanda. I també a l’Atlàntic es troben platges acollidores, sobre tot en dies de sol com hui.  Una d'elles és la platja d’Inch que té importància per ser escenari de la pel•lícula “ La hija de Ryan”. Jo no ressaltaria res més, se li ha donat la publicitat per a que els cinèfils hi paren.

Platja Inch
El viatge continua, tenim molt vist i encara queda... M'agrada Irlanda, els paratges natural o ciutats, castells o abadies, la gents i els pubs. M'agrada molt.


QUADERN DE VIATGE:  Irlanda, estiu 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada