FOTOS i MÚSICA de POLIGNANO A MARE en LA PÚGLIA (Itàlia)

 

I dins de la famosa Itàlia... trobem racons encisadors, com este, que la gent només coneix perquè hi va nàixer un personatge famós...I val la pena visitar-lo...és un lloc encisador.

RESSENYA LITERÀRIA: EL VIENTO CONOCE MI NOMBRE

 

EL VIENTO CONOCE MI NOMBRE

Isabel Allende

 

 

Hui ressenye un llibre d’Isabel Allende: “El viento conoce mi nombre”. Generalment m’agrada esta autora que sol tractar temes interessants i també m’agrada com ho conta. En este blog viatger ja tinc ressenyats alguns dels seus llibres perquè d’una manera o altra ens transporten a altres realitats: “El amante japones”, “Largo petalo de mar”, són un exemple.

 

En esta ocasió Allende, de nou, escriu sobre temes que coneix molt. Escriu d’Amèrica i dels problemes arrelats que tenen alguns països, de la problemàtica de l’emigració i les terribles conseqüència que comporta, però també tracta un tema, crec que inusual en ella: el de l’holocaust.

 

És un relat especialment commovedor perquè parteix de tràgiques històries en les que el menuts són protagonistes. Quan comencem a llegir trobem dos històries. Es tracta d’un xiquet i una xiqueta, que es veuen obligats a separar-se de les famílies i a soles mamprenen un viatge seguint el camí de la vida. Canvien de família, de costums…però les arrels perduren. Els xiquets creixen però mai obliden d’on venen. Semblen dos històries independents, semblem totalment diferents, però la intuïció lectora sap que en algun moment les històries acabaran entrellaçant-se. 

 

La primera història que relata és la d’un xiquet jueu, Samuel, i arranca en 1938, en la nit dels vidres trencats, quan la seua família ho perd tot. La mare desesperada accepta que el fill puge en un tren cap a Anglaterra, en el que viatgen altres xiquets per a fugir de la guerra. Samuel es un prodigi amb el violí del que no se separa. Esta història m’ha mantés el cor en un puny. Realment emotiu el patiment de Samuel i com a través de la música eix endavant en la vida. 

 

La segona història explica la història d’Anita que també es va veure obligada a pujar en altre tren per fugir del perill, en este cas de El Salvador, el seu país d’origen. A la xiqueta la separen de la mare quan va creuar clandestinament la frontera i trau força refugiant-se en el seu mon imaginari. Una treballadora social i un advocat volen ajudar la xiqueta, buscant la mare.

 

En general els conjunt m’ha agradat. Especialment trobe valor perquè fa penar en una realitat que es viu dia a dia. Relata fets que s’han de saber si volem viure en una societat justa: la barbàrie política contra els jueus o la política migratòria sense lògica ni sentiments que el govern de Trump va dictar separant els xiquets dels pares.

 

El tema dels refugiats, Isabel se’l coneix, per això transmet tan bé. Ella va ser una immigrant, va nàixer en Perú en 1942, va passar la infantesa en Xile i va viure en diversos llocs. En 1973, per ser neboda de Salvador Allende, haver de fugir de Xile amb el marit i els fills i s’instal·là en Veneçuela i a partir de 1987 viu com immigrant en Califòrnia. Isabel es defineix com “eterna estrangera”.

 

Els llibres d’Allende són de fàcil lectura, escriptura clara i fluida, malgrat que va saltant entre el passat i el present, malgrat que porta diverses històries alhora i hi ha molts personatges. Hi ha alguns detalls que pense que estan escrits per “agradar al lector” o per a “suavitzar la situació”. Per exemple veig unes casualitats poc convincents que Allende introdueix per arrodonir el final i també he vist que en alguna part el ritme commovedor decau.  Parle per exemple, d’una situació amorosa emmarcada en l’actualitat que trobe totalment predictible. És normal que haja algunes parts que decauen, que no mantenen la línia emotiva d’altres perquè és  una novel·la llarga, de quasi 350 pàgines. També és cert que cadascú tenim uns interessos temàtics i és una apreciació subjectiva que tal volta altre lector no la té.

 

El que ningú pot discutir és que Isabel Allende té la facultat d’enganxar al lector sense complicar i alhora tractant temes interessants que es necessari saber: el desarrelament, la comprensió, l’estima els sacrificis dels pares pels fills, la capacitat del xiquets de sobreviure a la violència sense deixar de somniar... i tot amb un toc d’esperança.

 

Val la pena llegir “El viento conoce mi nombre”, és una novel·la trista i dura, no ho negue, però alhora és tendra i comovedora.

 

FLORENCIA IV PART(Itàlia): ESGLÈSIA DE SANTA CROCE

Santa Croce és un temple gòtic conegut com el Panteó de Florència. Custodia al voltant de 300 tombes entre els segle XIV i XIX, i a més, trobem a l’interior frescos de Donatello, Brinelleschi o Giotto de gran valor artístic i enorme bellesa.

Algú em va dir que si tinguera que triar, entre les esglésies de Florència. quina visitar que elegira Santa Croce, que valia la pena. He seguit el consell i no m’ha defraudat. Florència fou la ciutat més important d’Europa entre 1300 i 1500, lloc del naixement dels moviments renaixentista i neoclàssic, lloc on estaven, entre altres,  la família Medici, Michelangelo, Donatello, Botticelli, Leonardo, Américo Vespucio, Maquiavelo, Rossini o Dante Allighieri, promotors de cultura, d’art, creadors de bellesa literària, arquitectònica, escultòrica o pictòrica. La majoria d’estos  grans estan enterrats en Santa Croce i no és tot, molts artistes de renom van pintar frescos a les parets de les capelles.  Despres d'haver visitat Florencia (I part, II part, III part), no me’n puc anar de Florència sense visitar les  tombes i admirar les pintures. 

La basílica començà a fer-se en 1294 seguint els plànols d’Arnolfo di Cambio, situant-la sobre una capella anterior del segle XI que estava dedicada a commemorar la mort de san Francisco de Asis. Fins el moment l’església important dels dominics era Santa Maria Novella,  que una vegada enllestida la de Santa Croce passà a segon lloc Curiosament els restos de l’antiga església capella,  es descobriren relativament fa poc en 1966, després d’unes inundacions que devastaren la ciutat i una part del paviment de l’actual basílica s’enfonsà. Sobre la gran inundació parlaré més endavant. Des de la fundació de la basílica s’han fet remodelacions fins l’aspecte actual.

La façana quedà per enllestir durant més de quatre segles des de la consagració del temple mostrant una superfície de pedra calcària. Quan en el segle XIX es convertí en panteó, sent papa Pio IX, la decoració de la façana s’enllestí, quedant tota revestida de marbre verd i blanc. Ho feren coincidir amb la commemoració del sisè centenari del natalici de Dante Alighieri, al creador de la llengua italiana, i li posaren un monument en la plaça. 1865. Esta estàtua és l’homenatge de Florència a falta de la tomba, que està en Ravena.  

Entrem. És immensa! Es l’església franciscana més gran del món. Té 115 metres de longitud i 38 metres d’amplària. En Florència la supera la catedral. La nau central es comunica amb les naus centrals a través d’uns arcs gòtics apuntats. Fou símbol prestigiós de la ciutat, lloc de trobada dels mes gran artistes, literats, politics o religiosos, lloc freqüentat per les famílies influents, el convent donà hostatge a personatges celebres, també fou lloc de descans de papes. Té una arquitectura gòtica imponent amb les bigues a la vista, el sostre es de fusta i no de pedra,  que  significa sobrietat perquè el focus principal és l’altar i els frescos de les capelles del costat. També destaquen les vidrieres i les escultures…la basílica és  art i mes art representat des del segle XIII. I pensar que a inicis del segle XIX els frescos es cobriren de cal! Des de 1852 començaren a traure’ls de nou encara que alguns estaven fets malbé. En les parets laterals s’hi veuen alguns restos de les pintures.

Parem davant l’altar major. Un guia coneixedor de l’art i la història ens explica tot. Realment val la pena visitar esta basílica de manera guiada, ben guiada,  perquè et fan mirar detalls que d’altra manera passarien desapercebuts. Ens conta sobre si el crucifix de l’altar que és del segle XIV, que si les vidrieres són també del mateix segle, sobre altre crucifix en la capella lateral que mostra una expressió humanitzada,  sobre el treball de Giotto i els   seus deixebles, sobre el significat dels frescos...

Santa Croce fou subvencionada per la república florentina  i famílies adinerades que aportaren diners per a la decoració i obtingueren el control d l’església a canvi de poder ser soterrades a l’església. Capilles hi ha moltes, en total setze. El guia ens conta detalladament sobre les precioses capelles del costat de l’altar: Capilles Bardi i Peruzzi o Baroncelli. Hi ha escenes bíbliques, imatges que expliquen histories de San Francisco de Asis o de san Juan evangelista… Giotto va estar durant anys treballant en elles.

El guia ens transmet el que sap i estima. Es nota que és un apassionat de l’art i de la història de Florència i que esta església, particularment li encisa.

Abans de parar l’atenció en els tombes i les lapides commemoratives passem per la sagristia. Hi ha un gran crucifix rescatat de la gran inundació de 1966, que abans he nomenat. És ací on el guia ens explica sobre la tragèdia natural. Va ser el 4 de novembre de 1966 i el riu Arno es desbordà. En alguns llocs arribà a sis metres d’altura. He vist fotos i posen els pèls de punta. La pitjor inundació des la Toscana des de 1557. En Florencia només, ja matà 101 persones i va fer malbé obres d’art, documentació i llibres valuosos. Amb esforç a poc a poc moltes obres foren recuperades i restaurades. En la sagristia de Santa Croce es conserva el crucifix de Cimbaue de 1265, construït sobre una complexa disposició de taulons de fusta, es una de les primeres obres d’art italianes que trenca amb l’estil bizantí medieval tardà i aporta iconografia humanista. Malauradament està deteriorat, part de la pinturà desaparegué i la fusta tenia esquerdes,  malgrat la rigorosa restauració durant més de deu anys. L’efecte de l’aigua va ser notable.

Tot seguit entrem a la capella dels Medici. És rectangular i coberta per voltes. Construïda entre 1435 i 1445 quan Cosme I encarregà a Vasari una renovació de la basílica. De la capella dedicada a la família més influent de Florència es conserva la Verge en Majestat feta en terracota vidriada en 1495 per Andrea dell Robbia i un compartiment lateral on fou enterrat Galileo Galilei quan va morir en 1642. Hi està el seu bust. Ell restos no es traslladaren al sepulcre monumental de l’església fins 1737.

A la capella també hi ha quadres de gran valor artístic col·locats posteriorment..

Tot seguit ja passem als laterals de la basílica on estan les tombes, les escultures i plaques commemoratives...obres  importants com l’anunciacion de Donatello...En resum un gran museu homenatge a la cultura.

De nou el guia ens mostra detalls artístics rellevants en les expressions de les cares, en els plecs de la roba...ens fa gaudir de debò del que estem veient, ens transmet la saviesa i la emoció que sent.

Parem més detingudament en les tombes dels més famosos: La de Galileo...

...la de Miguel Angel...

...la de Maquiavelo..

També per la de Dante, però Dante no té tomba, té un cenotafi, és a  dir un monument funerari buit.

La tomba està en Rávena, de fet jo hi vaig estar fa anys i la vaig visitar. I tal volta es pregunteu, perquè no està Dante en Florència? Doncs perquè fou desterrat per assumptes politics, s’hi traslladà a  Ravena on va morir i allà s’hi quedà. Ravena no cedeix les restes a Florència. Diuen que com no el volien en vida, no tenen dret a reclamar el cos mort.  I així estan, des de fa segles, les dos ciutats lluitant per tindre al literat…

Eixim a l’exterior i entrem a la capella Pazzi de la que es diu fou dissenyada per Bruneleschi per a la familia Pazzi, que intentà derrocar als Medici en un colp d’estat. Es un edifici harmoniós, no està decorat amb frescos sinó amb cercles de terracota vidriats creats per Luca della Robbia i els deixebles.

I aixi acaba la visita. Passant pel claustre eixim de la basílica.

Acabem el dia i la visita a Florència pujant a Piazzale Michelangelo on gaudim d’una panoràmica inigualable.

Enmig de la plaça hi ha una replica del David de Miguel Angel en bronze.

Florència m’ha emocionat. Mirant estes precioses vistes em ve al cap allò del síndrome de Stendhal,  el que va sentir el novel·lista francès en 1817 al visitar la basílica de a Santa Croce i deixà escrit en una de les seus obres literàries. Va sentir vertigen, confusió fins i tot al·lucinacions, tot degut a la contemplació de tant d’art i tanta bellesa...per tanta emoció. Desprès d’estudiar centenars de cassos de turistes  que van sentir el mateix després de visitar la ciutat de Florència, la psiquiatra italiana Graziella Magherini en 1979 ho va descriure com  un síndrome.  Li posà el nom de Stendhal en honor al primer que va patir els símptomes.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA

 

FLORENCIA III PART(Itàlia): La plaça del DUOMO i els voltants.

Que bonica és Florència. No em canse de repetir-ho. Necessite més temps, més tranquil·litat, menys gent…veure els monuments a diferents hores de llum del sol…i entrar-hi i als museus...

Florència és una meravella. Ho dic i  només he vist la plaça de la santa Croce i laplaça de Signoria, l’exterior de les galeries Uffici i el ponte Vecchio, el mercat nou i la plaça de  la República. I encara falta tant! El millor ho tinc a uns metres. I és que estem a prop del Duomo, la catedral de Santa María del Fiore,  els cartell ho indiquen, de lluny veiem el palau arquebisbal, que té la catedral al costat. L’antic palau seu arquebisbal es va cremat en un incendi en 1533. Anys després es va reconstruir sota les ordres del l’arquebisbe Alessandro di Ottaviano de Medici, posterior papa Leon XI. Al segle XIX el complex arquebisbal es va remodelar per crear la plaça san Giovanni. Sense dubte que està plaça i la contigua, la del Duomo, constitueixen el punt més emblemàtic de Florència, punt neuràlgic. Hi també és la Loggia i el palauet continu del segle XIV que acollia congregacions caritatives. També hi és el Museo dell'Opera del Duomo.  A més, la plaça està envoltada de palaus

De tot, quasi ni pare atenció, per tanta gent. I perquè el que atrau realment és la Catedral de Santa Maria del Fiore, amb la meravellosa cúpula realitzada per Brunelleschi que va servir de model a Miguel Ángel per a realitzar la de San Pedro en el Vaticà, el Campanille construït por Giotto i el Baptisteri amb les famoses Puertas del Paraíso de Ghiberti.

No puc deixar de mirar i observar detalls de la decoració en la façana, en els portes, escultures, mosaics... la grandiositat, la perfecció artística... No tinc prou ulls. I quins colors! I la combinació cromàtica...Quina elegància! Aclapara tant perfecció. Em pregunte si és el conjunt arquitectònic més bonic que he vist en la meua vida. Pense que si, i això que fa uns dies vaig estar en Pisa que té altre conjunt  espectacular...Però este que tinc davant..no sé que té...que fa que no pugues deixar de mirar-lo. No tinc prou adjectius per descriure-ho. Realment és un conjunt arquitectònic fascinant. Emociona contemplar la plaça. Ho dic sincerament.  De nou estic davant d’un museu a l’aire lliure.

Només trobe un “defecte” : la plaça necessita més espai per a que cada edifici puga lluir com cal. Faig fotos. Mil fotos, encara que sé que les imatges captades no mostraran la bellesa del lloc, la llum del colors verd amb el blanc en els marbre treballat de manera tan precisa. No, les fotos no faran justícia de la realitat. Però a mi, esta imatge que tinc davant, ja no se m’oblidarà mai perquè m’ha emocionat. No recorde que m’agradara tant la primera vegada que vaig vindre, però és normal...el cap el tenia en altres coses...

El Baptisteri de San Juan és l’edifici religiós més antic de la plaça, d’origen paleocristià construït probablement sobre ciments d’altra edificació religiosa del segle V, té planta octogonal i el revestiment en marbre  de color blanc  i verd en l’exterior data del segle XI en ple estil romànic. Del  Baptisteri destaquen les tres portes de bronze daurat. Les que veiem són copies, les originals estan al museu de la opera del Duomo i daten del segle XIV i XV. La porta més famosa està tot just davant la porta de la catedral, és la porta del Paradiso obra mestra de Lorenzo Ghiberti. Són deu panels de bronze daurat amb representacions d’escenes de l’antic testament.Un gran treball expressiu, ric en detalls i en representació de la profunditat de les imatges en relleu.

La catedral dissenyada per Arnolfo di Cambio sobre un edifiic anterior és exemple de gòtic italià. Enllestida en 1367 es va revestir de marbre de colors seguint l’exemple del baptisteri. Es va fer tota a excepció de la façana que es completà al segle XIX. És la tercera catedral mes gran després de la de San Pedro de Roma i la de san Pablo en Londres.

Ho mire tot des de tots els punts, d’un costat, d’un altre, mirant amunt…

La cúpula de Brunelleschi és la cúpula està feta amb enginy. Té 46 metres de diàmetre. Tardaren 40 anys per enllestir-la. Brunelelschi era un gran artista. La seua tomba està a la catedral. M’agradaria pujar el 463 escalons i veure la vista des de dalt. Algun dia ho faré. Quanta cosa se me queda pendent!  I també m’agradaria pujar al campanar,  que són mes de 400 escalons… el campanille és exemple d’arquitectura gòtica florentina del segle XIV i les vistes seran, tal volta,  encara millors que des de la cúpula. La construcció del campanille l’inicia`Giotto i l’enllestí Pisano. Estem parlant dels millors artistes. La decoració exterior constitueix un dels cicles figuratius mes complexes de l’edat mitjana, obra de grans experts com Pisano, Donatello o Luca dell Robbia.

L’entrada a la catedral sense pujar a la cúpula és gratuïta però les cues són interminables. Passe a l’hora que passe, sempre és llarguíssima. Em quedaria hores i hores en la plaça, només mirant detalls…però volem anar a la plaça de Santa Maria Novella per veure, al menys la façana de l’església homònima, que s’inicià al XIII i s’enllestí al XIV

I també volem veure la farmàcia mes antiga d’Europa, amb una activitat continuada de quasi 4 segles. Es tracta de la farmàcia de Santa Maria Novella i està a dos minuts de la plaça. Mapa en mà ho trobem en no res. No eix en les guies de viatge i és una meravella.

Primer pel fabulós lloc, recentment reformat,  elegant i decorat amb exquisidesa. La farmàcia fou creada pels dominics i data de 1221. Els monjos s’hi dedicaren al cultiu de plantes per a preparar ungüents per als malalts. Amb el pas del temps veient l’efectivitat i èxit dels productes, en 1621, obriren farmàcia al públic. El duc de Toscana els concedí el títol de botica de su alteza real. En el segle XVIII la fama s’escampa arreu del món. A la desamortització del bens de l’església catòlica passa a ser propietat del Estat que la va cedir al nebot de l’últim frare director. Des d’aleshores la direcció i propietat és de la mateixa família. Entrar a la farmàcia assossega mirant els mostradors i la col·locació dels productes, les parets i sostres pintats, els armaris antics ben conservats que guarden utensilis del passat, les plantes seques disposades en sostres o en les parets decorant....

I segon, dic que és una meravella pel que fan. Hi venen perfums fets a partir de les formules tradicionals. Un dels productes més antics és l’acqua della Regina preparat per a la reina de França Catalina de Medici. Encara s’hi fabrica.

De la plaça de Santa Maria Novella anem a la zona de san Lorenzo.Volem anar al mercat central i a la plaça de san Lorenzo. De camí passem per davant de la capella dels Medici que passa un poc desapercebuda per tindre un andami davant. És una d’elles, en són dos, construïdes com una ampliació de la basílica de san Lorenzo, que estem bordejant. Hi està Lorenzo el Magnifico i molts altres més de la família.

Arribem a la plaça on està la façana principal de la basílica de san Lorenzo, obra de Miguel Angel i Brunelleschi, i un grup de tunos cantant a la paret lateral.

Al costat està el mercat de San Lorenzo, un lloc per a comprar o menjar…Està ple. No cap ningú més.

Aixi que  busquem lloc per a menjar fora…i el trobem. 

Estaria dies i dies en Florència. Però no pot ser. He de tornar en altra ocasió  per entrar en la Catedral, al Baptisteri i pujar al campanille. Si. Queda apuntat al llistat. En una propera vegada entraré a les esglésies i pujaré a  tot el que calga, aniré a museus, especialment la Galería de la Academia on està el Miguel Angel original o la galeria dels Uffizi que és el segon museu mes visitat en Itàlia per darrer dels museus del Vaticà amb sales dedicades a cada artista... però això serà en altra ocasió. En esta només em queda temps per a l’església de la Santa Croce, el mausoleu del grans personatges i pujar al mirador de Michelangelo, la millor manera de dir adéu a la ciutat.

Continuarà...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA

 

FLORÈNCIA(Itàlia) II PART: Galeria dels UFFICI, PONTE VECCHIO, EL PORCELLINI i PIAZZA DELLA REPÚBLICA

Sabeu un gran secret dels Medici? Tenien un passadís entre les galeries Uffici i el palau Pitti passant pel Ponte Vecchio per poder anar per la ciutat sense ser vistos.

El que dic: la plaça de la Signoria és un museu. I de museu a museu…com el joc de l’oca. De la plaça anem cap al riu passant per les galeries Uffizi, Galleria degli Uffizi, un dels museus més importants del món. De fet el nom de galeria per a denominar els espais d’exposició d’art ve d’aci. Dins estan les joies pictòriques com “El nacimiento de Venus” de Botticelli, o altres joies de Michelangelo, Raffaello, Caravaggio i da Vinci.

Sense entrar dins, ja l'exterior de les galeries meravella amb les estàtues de figures importants i també per un aspecte curiós: per l’existència d’un corredor que connecta els dos principals palaus de la ciutat: el palazzo Vecchio i el palau Pitti, per la qual cosa part del recorregut passa sobre el pont vecchio. Fou projectat per l’arquitecte Giorgio Vasari pagat pels Medici. Fou Cosme I líder de la familia Medici, el gran duc de Florència qui encarregà la construcció del passadís en 1565, enllestint-lo en 5 mesos. Servia per poder moure’s més lliurement per la ciutat sense l’obligació d’ajuntar-se amb la gent del poble, i també per evitar atemptats. El corredor forma part de les galeries. 

Quan eixim al riu, trobem una de les fotos més tipiques de la ciutat: la del pont més famós, que és realment una preciositat que no defrauda, malgrat haver-lo vist en fotos i pel·lícules o documentals, malgrat la gent es posa davant tapant-lo a la resta. No em canse de mirar-lo. Aprope el zoom de la càmera per observar detalls. 

Pare l’atenció en el passadís secret sota el que estic parada i amb la mirada segueix el seu recorregut per damunt del pont. Alhora m’imagine els Medici anant amunt i avall i alhora vigilant què passava en la ciutat sense ser vistos. Imagine que els habitants de Florència no els agradaria que els governants no volgueren anar pels mateixos carrers que ells, que marcaren la distància i que mostraven així el poder.

Seguint el camí sota el passadís avancem cap al pont. Està ple de joieries. L’hereu de Cosme, Fernando I, va fer un canvi en el pont que seria transcendental en el comerç de la ciutat.

Fernando, emprava el passadís, com la resta de la família per arribar al palau Pitti i aleshores al pont estaven instal·lats els carnissers de la ciutat. Com a Fenando li molestava l’olor forta de la carn recent morta, que notava en el corredor quan travessava el pont va decidir tirar els carnissers del lloc i fer que s’instal·laren els joiers. I des d’aleshores fins l’actualitat hi estan les millors joieries.

Parem a meitat pont, aixi mire de nou el passadís. Hi ha bones vistes del riu Arno. Hi ha una panoràmica preciosa del ponte Santa Trinità, el pont el·líptic més antic del món, construït a meitat del segle XVI. En 1944 les tropes alemanyes el destruïren. En 1958 es reconstruí rescatant les pedres del riu i agafant les pedres de la cantera d’on es van extraure per a construir-lo originalment.

I continuant amb el tema de la Segona Guerra Mundial, tots els ponts foren destruïts excepte el pont Vecchio. Damunt una finestra d’una de les tendes veig una inscripció que des de 2007 fa homenatge al cònsol alemany Gerhard Wolf (1886 – 1962). Nascut a Dresde, que va salvar el pont de la destrucció. També va salvar presoners politics i jueus de la persecució nazi.

Malauradament no puc fer el recorregut complet del pont i no veig com acaba el corredor en el palau Pitti d’estil renaixentista. Queda pendent, com moltes altres coses més en Florència. No avancem més perquè hem de seguir per esta part del riu, direcció la plaça del san Giovani on està la catedral. Així que retornem el que havíem avançat del pont fins l’inici i anem per carrers menys transitats però amb encant: vicolo frll’oro, chiasso di mareto, via delle terme fins al palazzo di Porta Guelfa, ex chiesa de Santa Maria sopra porta san bagio...

I amb tot, gaudint d’un passeig tranquil, on no predomina el turisme massificat, arribem al mercato nuovo o mercato di Porcellino i això és altra cosa. El mercat fou construït al segle XVI originàriament per a vendre sedes i objectes preciosos i des del segle XIX els afamats barrets de Florència. Actualment és un mercat d’artesania local. Hi ha molta venta d’articles de cuir. Com a curiositat, enmig del mercat està l’anomenada pedra de l’escandol on es castigava als deutors i comerciants insolvents.

Però no és el cuir el que atrau. La plaça és punt de trobada obligada per al turista que compleix amb els rituals establerts. En este cas en el mercat hi ha una porc al que se li ha d’introduir una moneda en la boca per a que done sort i assegurar la tornada, a més tothom toca el morro que de tant tocar-lo i te llustre i brilla. Les monedes recaptades es donen a una institució catòlica. En realitat el porcellino és copia d’un obra del segle XVII que alhora es una copia d’un obra en marbre de l’època romana conservada en la galeria dels uffici. Despres d’un viatge a Florència Hans Christian Andersen titulà una de les seus faules “El jabalí de bronce” inspirat en l’estàtua florentina.

Seguim la via di Capaccio i la via Calimala fins arribar a la piazza della Republica. És una plaça rectangular imponent per grandària envoltada per porxades amb un Arc triomfal. Era on estava l’antic Foro romà. Hi està la columna de la Abundancia en la que es creuaven dos de les principals vies de l’antiga ciutat romana. Durant l’edat mitjana i durant segles posteriors continuà sent el mercat de la ciutat. Al voltant de la plaça vivien les famílies més riques en les seues torres. La plaça tenia molta activitat. En temps de Cosme I una part de la plaça es va convertir en el gueto jueu que no va desaparèixer fins l’any 1848. Amb la planificació urbana, es remodelà i canvia la fesomia totalment. Actualment hi ha bones cafeteries històriques de prestigi i botigues de marca. Hi ha molt d’ambient creat en part per artistes de carrer amb els seus espectacles.

L’arc s’inspira en l’època del Renaixement. En 1947 un any després de la instauració de la república la plaça adopta el nom actual, abans era coneguda com Piazza Vittorio i nou anys després s’hi col·locà de nou la Colonna della Dovizia, com únic vestigi del passat de la plaça.

La columna, de 1431 marca el centre exacte de la ciutat. Originàriament estava rematada per una campana que feien sonar quan hi havia lladres en la plaça, per advertir als compradors, després la campana fou substituïda per per una estàtua de Donatello que fou destruïda i finalment reemplaçada per altra de Foggini.

Seguint per via Roma arribem a la piazza de san Giovani, la plaça del Duomo….una extraordinària meravella….

CONTINURÀ...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA