SIRIA: En RUTA amb parada a la ciutat d’ALEPPO

Quan es visita un país és impossible conèixer'l totalment, però les primeres sensacions normalment són les encertades.

Fent una ruta per Siria trobem varietat de paisatges i vestigis de la història.

Des de Damasc eixírem per visitar un poc de la resta del país. Havíem començat a conèixer'l fent un tast de la capital  i ens n’anàvem rumb a altra part. I conforme avançàvem en el viatge més m’atrapava. Era tot: com era la gent, l’ambient que s’hi respirava, el paisatge...

A traves de cristall de l’autobús veiérem Maaloula, una menudeta població que de lluny cridava l’atenció. No entràrem dins el poble encara que deu ser una visita interessant. Nosaltres ens limitàrem a veure les cases des de la llunyania i escoltar el que ens contaven. Hi estava, a la falda de la muntanya. Intrigats i expectants miràvem els colors grocs i blaus de les cases, que segons ens deien eren colors diferents als utilitzats en la resta dels pobles de la regió. Però esta menuda població no és famosa pel color de les seues cases sinó perquè conserva l’arameu, la llengua de Jesús. La majoria dels habitants són cristians i en lloc de mesquites, el que hi ha són esglésies bizantines. Quina llàstima no poder parar-hi.

Com en cada país, malauradament s’ha de deixar coses per veure, nosaltres ens deixàrem Maaloula per a altre viatge.

Maaloula, on parlen la llengua de Crist, l'arameu.

Travessàrem terres àrides i altres més fèrtils fins arribar al KRAK DE LOS CABALLEROS, considerat un model de fortificació medieval en el sentit estrictament funcional. Va ser construït per a protegir la regió de les invasions musulmanes. 

Vista de la fortalesa de lluny i per fora...

...i la fortalesa  per dins i de prop.

Des de fora s’hi veia eixa invulnerabilitat i inaccessibilitat fins i tot després de més de 700 anys de la seua construcció. Una vegada dins també, recorde la grossària dels murs i la sensació de protecció.

Els murs són d'una grossària considerable.

A la dècada de 1930 es va fer una restauració dels murs que s’havien debilitat a causa de terratrèmols, també es van restaurar les dependències però el més significatiu és que es van eliminar totes les vivendes que els àrabs havien construït al voltant, deixant solament la casa del guarda i la seua família. 

En eixir, busquem altra prespectiva de la fortalesa.

La següent parada va ser  HAMAH, forenn només unes hores per a dinar al costat de les afamades nòries. Antigament es regaven els camps amb un sofisticat sistema hidràulic, hui en dia els xiquets ho gasten de trampolí per als seus jocs.

Dinàrem al costat de les enormes nòries des d'on els xiquets es tiraven a l'aigua.

I després arribàrem a ALEPPO on destaca, en un turó no molt alt, la Ciutadella, que és símbol de la ciutat i assentament històric dels centres politics i religiosos de la regió. L’entrada principal construïda a finals del segle XII, diuen els entesos, s’ha convertit en exemple clàssic de fortificació estratègica de l’Edat mitjana, tan per l’intel•ligent disseny com per bellesa. El que més destacava era la façana perquè de l'original interior quedava poc i el que hi havia estava mal conservat.

A Aleppo, la segon ciutat important de Siria, actualment devastada per la guerra, ens quedàrem uns dies. 
Vista des de l'hotel.

Exterior i interior de la Ciutadela amb algunes parts restaurades.

Va ser un goig passejar per la ciutat envoltats d’amabilitat, admirant els vestigis d’una història que ens era allunyada i nova. Durant els dies que ens quedàrem també visitàrem la gran mesquita, fundada al segle VIII per la dinastia Omeya sobre les ruïnes d’una basílica bizantina. Destruïda al segle XII i posteriorment reconstruïda està dedicada a Zacaries, pare de San Juan Bautista.

Cal cobrir-se per entrar a les mesquites siries i la d'altres països musulmans.

Però si hi ha un lloc on es troba l’essència i la vida del país, és sense cap dubte el “suq”, el mercat. A la ciutat d'Aleppo agafa pràcticament tota la Medina i està format per carrers rectes i altres perpendiculars que es creuen, carreronets més estrets porten a les mesquites, a les escoles coràniques, llocs d’hopedatge, tallers i banys. La majoria d’estos establiments depenien de les mesquites i foren creats com font d’ingressos per a elles.

Al mercat hi ha part exterior i també recinte tancat, que és fosc i entramat, sorollós i alhora embriagador olorant les essències, les especies o altres menjars.

Esta ciutat la recorde amb estima, no ho puc evitar. I ara em pregunte, que hi quedarà en peu? Maleïda guerra. Són molts els bons records que em porta, i ara em dol pensar que als seus carrers la sang s’està escampant, em parteix l’ànima imaginar edificis enderrocats i gent sofrint la barbàrie de la injustícia. 

De la ciutat d’Aleppo anàrem a Palmira, la ciutat romana del desert que ja té capítol a banda. Però del que no he parlat en l’escrit dedicat a Zenobia, és de l’amabilitat de la gent del desert. De la mà del nostre guia, nosaltres entràrem dins d’una jaima. El guia ho tenia fàcil, ell s’havia criat en eixe desert i hi tenia la casa familiar, coneixia a  la majoria de la gent establida a l’oasi. La família que vivia a la jaima allunyada de les cases i de l’oasi, ens convidà a te que acompanyàrem de les galetes de sèsam que nosaltres portàvem. Estores feien de parets i moltes teles de sostre. Tres generacions convivien. Vaig fer fotografies a les dones que posteriorment vaig enviar cap a Palmira i no sé, ni sabré mai, si van arribar a les seues mans. Elles no s’havien vist mai en foto i es feia il•lusió tindre’n una.

Els beduins conserven uns valors que a Occident, malauradament estem perdent:
l'hospitalitat, la familia, són uns d'ells.
Tot el que puga dir sobre els beduins i els seus costums és bo.

I des de Palmira després d’haver viscut l’hospitalitat beduïna, haver vist les ruïnes i haver gaudit de l’espectacle de veure eixir el sol entre ruïnes,  ens dirigirem cap a  Bosra on acabava el viatge. En arribar hi el que més ens sorprèn als europeus acostumats al color clar de les pedres en les ciutats romanes, és el to fosc quasi negre dels monuments.

Té una explicació, és per la utilització de basalt en la construcció, perquè és el que abunda en la zona. Els habitants han reutilitzat blocs de pedra dels monuments per fer les seues cases, no és un fet inusual, ha passat en molts altres. Quan jo hi vaig estar s’hi veia la població àrab barrejada amb les ruïnes formant un conjunt integrat.

El teatre, amb una sonoritat admirable

Síria em va agradar, més que agradar, el país sencer em va enamorar. No sé si ho he sabut plasmar, no és fàcil, sobre tot perquè mai s’arriba a expressar el que se sent, el temps varia els sentiments que a més a més ara es barregen amb la tristesa, ràbia  i impotència pensant en la situació de guerra actual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

FOTOS i MÚSICA: MARROC pas a pas

De Marroc...no sabria dir quina és la millor imatge de totes les que guarde en ment, en tinc moltes...Tanmateix algunes són inesborrables com les dels laberintics zocos amb els seus olors especials o les de la plaça de Marraquech.

Al racó viatger podeu llegir sobre Marroc i veure les fotos en:

De TANGER al desert

Del desert cap al nord

Música instrumental

Desert Ecstasy

SICILIA : VILA ROMANA “DEL CASALE”

Gràcies a la “Villa del Casale” podem saber més al voltant de la societat romana: jocs, activitats esportives, danses, tipus de massatges, cacera, mitologia...i els descobriments continuen...

Este és Polifemo, un dels mosaics més importants dels que hi ha a la Villa Casale,
només a 5 quilòmetres de la població de Piazza Armerina

PIAZZA ARMERINA, és una ciutat amb més de 22.000 habitants que s’ha donat a conèixer pel descobriment de “La Villa romana del Casale”.

Cartell i plànol a l'entrada del poble.

Recorde que el poble tenia racons molt bonics: el castell, la plaça de "el Duomo" o catedral construïda als segles XVII-XVIII...i carrers estrets laberíntics per on passejàrem tranquil•lament. Havia llegit que la ciutat havia patit molts terratrèmols però sortosament pel que estava veient, els terratrèmols no havien pogut amb ella.

És un poble bonic amb places i carrerrons amb encis, i monuments arquitèctonics religiosos i civils com el castell.

Una nota predominant en tota Sicília, que ens va cridar l’atenció des del primer moment, era veure esqueles dels morts en forma de pòster col•locades a les parets. I és que n'eren moltes. Hi havia per tot arreu, en pobles i en ciutats. Al llarg de tot el trajecte vam estar veient-ne i en este poble també en trobàrem.

Les esqueles a les parets cridaven l'atenció des de la primera vegada que les vàrem veure.

LA VILLA DEL CASALE forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1997. Està a 5 km de la ciutat, en una zona boscosa on abundaven les especies de cacera per la qual cosa hi ha qui cataloga la vil•la com pavelló de cacera.

Però no hi ha res cert, només que va ser descoberta l’any 1929, però fins la dècada de 1950 no s’adonaren del valor dels mosaics fets per artistes del nord d’Àfrica i d’Orient pròxim. Va ser un arqueòleg italià qui va reprendre les excavacions basant-se en les indicacions dels habitants de la zona i gràcies al qual podem admirar actualment esta meravella que és com un llibre gràfic de la vida de la societat romana. 

La Villa Casale amaga un impresionant tresor en mosaics,
llegint el cartell  a l'entrada ens fem una primera idea de les dimensions de la casa.

Actualment hi ha tasques de restauració que impedeixen apreciar alguna de les dependències. En la majoria de les sales es veu el procés del treball, amb etiquetes numerant les peces que falten o assenyalant les que han estat fetes de nou. És veritablement una lloable mampresa de restauració, rescatant els mosaics perfectament conservats a traves dels segles. I això és gràcies a una inundació al segle XII que va deixar una capa de fang protegint-ho així de la devastació deguda a elements naturals. 

Són 3500m quadrats de mosaics, una joia en qüestió d’art, font d’informació sobre la vida al camp o a la casa, sobre divinitats o sobre coses terrenals. Segons es diu, la villa Casale va ser la segona residència de la família de Maximilià Hercúleo. Però esta qüestió està molt discutida i res clara. Maximilià (285-305) forma part de la primera teoria segons la qual hi va anar per retirar-se després d’abdicar. Tanmateix investigacions posteriors el situen passant els últims anys fora de Sicília. Estudis posteriors situen al fill Majencio (302-312) com el possible resident de la Villa.

Tot són especulacions perquè a la villa no hi ha cap indici que diga ser vila reial. A més a més la possessió d’esplèndides villes als afores de la ciutat era un fet escampat per l’aristocràcia romana.

La hipòtesis a la qual se li dóna més crèdit és que el propietari va ser un personatge de prestigi a l’època de Constantí, el governador de Sicília  entre 327 i 331, i consol de Roma l’any 340, Lucio Aradio Valerio Proculo Populonio. Durant el seu govern, l’any 320, sent pretor, organitzà uns jocs que tingueren gran repercussió durant anys posteriors. Els estudiosos creuen veure escenes del famosos jocs en alguns dels mosaics.

Els mosaics són testimoni dels costums i vida social de l’època. La minuciositat del treball fet pels antics romans és admirable, explicant la vida amb pedretes combinades de colors. 

Hi ha parts de la casa on es conserven les columnes, altres parets que conserven la pintura...altres molt famoses com la dependència on està Polifemo amb tres ulls o les xiques en biquini.

Algunes de les sales conserven el paviment decorat amb mosaics i s’aprecia diferencia d’estils en cada sala. Això és degut al fet de realitzar-se en diferents èpoques (no se sap exactament quan es tardà en construir la vila però s’especula que 50 anys) però també perquè els artesans eren diferents i això marcaria també la diferència. 

Però com he dit, esta és una teoria entre moltes, hi ha moltes especulacions que pretenen donar respostes a les incognites.

Visitàrem part de la Villa Casale, que compta amb més de 50 sales, seguint un plànol i seguint unes passarel•les metàl•liques que eviten erosionar els mosaics alhora que permet visualitzar-los en perspectiva i admirar la magnificència i bellesa del lloc. El sostre protector és el causant d’un calor asfixiant. És l’únic inconvenient que vaig trobar.

A l’entrada queden restos d’una font, antigament era un pati envoltat de columnes.

Entrada

Des de l’entrada s’accedia al “ peristilo” decorat amb mosaics amb caps d’animals diversos. El triclinium és un corredor romà. També s’accedia des de l’entrada, al complex termal on hi havia mosaics que representaven a la matrona de la casa. D’esta part s’accedia a un corredor decorat amb escenes del ”Circo Maximo “de Roma, fins i tot s’hi veia una carrera de quadrigues. Este corredor era utilitzat per fer exercicis gimnàstics. Hi havia una sala on els mosaics seguien la forma octogonal de les parets i la dependència de jocs de cacera que estava carregada amb el motiu temàtic d’animals. 

I així podria continuar i enumerant moltes més escenes que s’hi poden trobar. Però a villa del Cassale s’ha d’anar si es va a Sicília, val la pena admirar el minuciós treball tan ben conservat, val la pena malgrat les gotes de sudor que ens relliscaven per la cara mentre bocabadats admiraven la perfecció del treball.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007

nº 14- RESSENYA LITERÀRIA i de CINE: PARAISO TRAVEL, pel.licula

nº14-PARAISO TRAVEL

Direcció de la pel•lícula Simon Brand, 

basada en un llibre de Jorge Franco

Sinopsis i opinió personal

Esta és una pel•lícula de viatges, de fet el títol PARADISE TRAVEL, és el nom d’una agència de viatges. Però no es tracta del viatge fet per plaer, sinó del viatge dels emigrants en busca d’una oportunitat. No he llegit el llibre però ho faré, estic segura que serà un llibre que m’agradarà, malgrat haver vist ja la pel•lícula i saber de què va.

La pel•lícula és de les que no deixa impassible, de les que mires amb atenció per no perdre detall, de les que acompanyes al protagonista en el seu deambular i pateixes amb ell cada minut.

Una parella de joves colombians tenen el somni americà. Ella més que ell. Ella està obsessionada amb la idea d’anar a New York i ell obsessionat amb ella i enamorat cegament, la segueix, sense estar molt convençut si val la pena deixar-se tots els estalvis en una aventura que s’endevina acabarà mal.

Perquè no és fàcil el camí, i la pel•lícula mostra els entrebancs que els joves passen en les diferents etapes de viatge, les estafes monetàries, les penúries quan creuen fronteres, els trams de viatge que fan amagats. Són un grup d’il•legals i en qualsevol moment els poden agafar i fer-los tornar a la Colòmbia natal. Alguns passatges en el trajecte m’han arribat a l’ànima i m’he sentit veritablement una gran privilegiada per haver pogut fer eixos mateixos trams de viatge de manera còmoda, sense perill, en qualitat de turista i no en qualitat d’emigrant considerat “perillos” i que les autoritats pertinents s’encarreguen d’evitar que arriben on volen.

I al final la parella protagonista ho aconsegueix, arriben a la ciutat dels gratacels, la de les oportunitats. Han tingut sort, perquè en eixe camí alguns del grup que contractaren els servei a l’agencia PARADISE TRAVEL moren perquè no poden suportar les condicions del viatge.

Però en arribar a la gran ciutat és quan realment comença l’odissea, el patiment del jove Marlon, quan a les poques hores d’arribar, per una lògica raó que no conte per no desvetllar detalls, es perd. Es molt fàcil perdre’s en una ciutat tan enorme com New York, i Marlon comença així el procés d’adaptació a un lloc on no volia anar, compaginant la supervivència i la recerca de  la seua novia, que no deixa en cap moment de ser la seua obsessió.

La pel•lícula té un final obert, que no conte, és una pel•lícula per a veure. La ciutat de Nova York es veu però allunyada de les postals boniques. La que apareix és l’altra, la dels barris on van a parar els emigrants i que es troba quan ens allunyem de "la gran manzana"per endinsar-se a les parts més marginals.

I no només la pel.licula mostra la ciutat americana, la pel•lícula també presenta imatges de Mèxic i Guatemala, alguns poblats i alguna de la seua gent.

El llibre el buscaré i el llegiré, segur que també està molt bé, perquè sóc de les que pense que el textos en el que es basen les pel•lícules sempre estan més complets.  

NOVA YORK: Els gratacels de Manhattan

Nova York és una ciutat que m’agrada, encara que quan s'hi va per primera vegada està el perill d’acabar amb mal de coll perquè és inevitable alçar la vista mirant cadascun dels edificis que competeixen en alçària.

Qui anava a pensar en aquell viatge de fa temps, que esta estampa tan emblemàtica amb les torres bessones desapareixeria uns anys després  (11-setembre-2001) per culpa d'un esgarrifós atemptat...

Al primer colp d’ull m’agrada esta ciutat, tanmateix l’entrada no ha resultat atractiva. L’autobús que va des de l’aeroport  fins la “gran manzana” no ensenya la imatge idíl•lica que sempre s'hi veu d’esta ciutat de les oportunitats, ciutat dels negocis, ciutat de la diversitat, dels emigrants...no mostra les escenes tantes vegades repetides al cine o les sèries televisives i que ja ens resulten familiars.

A la carretera d’entrada hi ha un suburbi que arreplega la gent que li costa sobreviure, la que busca i no troba on treballar, la que troba i ho malgasta vivint de la delinqüència. És la primera impressió, ho veig i  és el que imagine perquè és la realitat previsible. Malauradament, moltes ciutats tenen els seus suburbis, on la gent malviu, i en este moment em venen al cap unes quantes, així que pel que veig, esta ciutat americana no és cap excepció. 

Seguim el trajecte i jo continue mirant a traves del cristall de la finestra. Abans d’arribar a una de les artèries principals on tenim l’hotel, passem per altres carrers paral•lels i perpendiculars secundaris que poc tenen a veure amb les fotos-postals que tenim tots en ment. L’hotel on anem a quedar-nos durant uns dies està a Broadway, és un hotel de categoria mitjana. Hi anem a estar poc, de fet si fem el que sempre fem quan viatgem, a l’hotel anem a dormir i prou.

Hotel Mildford plaza: hotel de pas de molts turistes que, com nosaltres, ens quedem uns dies a la ciutat.

Arribem de vesprada, després d’un vol llarg i pesat, i a més a més amb “jet lag” per la diferència horària, tanmateix ni cansament ni res, no hi ha excuses. Estem a Nova York i ja tindrem temps de descansar. I és que arribem amb ansietat, “com si s’acabara el món”. Tenim dies per davant però tenim pressa per descobrir esta anhelada ciutat. 

Sabíem que teníem l’hotel cèntric, però no imaginàvem que ho estava tant. Com desaprofitar la nit? Si tot està a un pas...Mira els teatres al costat....ens diem unes a altres en arribar. Així que ens deixem temptar per la màgia nocturna, ens deixem captivar per la lluminositat elèctrica que tot ho camufla i ens n'anem a passejar. 

Tenim un hotel al centre de la ciutat, a Broadway, on s'hi concentra l'animació i els espectacles.

Una companya de la colla insisteix que està molt cansada. Molt sensata ens diu que toca dormir, que encara que l’hora local siga mitjan vesprada, l’hora de casa, l’espanyola, la que tenim al cos, és ja de matinada. Té tota la raó, però no li fem cas i ella...sense voler, un poc remugant i mitja dormida, es deixa portar. 

Els llums cridaners són  un reclam per poder respirar l’ambient nocturn, per admirar el bullici de la gran ciutat  i ens obliguen a barrejar-nos entre la gent. Tenim molt a prop l’Empire State, i si pugem? Les vistes nocturnes deuen ser espectaculars, ens preguntem. Tota la colla recolza la proposta i la que estava cansada calla. I pugem. Quin goig de panoràmica: un fons negre i llumenetes de colors. Intentem endevinar els noms dels edificis emblemàtics però és massa esforç. Cert que estem cansades.

L'Empire, de dia...

...i el que s'hi veu des de la terrassa de nit...

Per sort queda constància fotogràfica de la nit, perquè l’amiga, la sensata que estava cansada, està tan dormida que al dia següent no recorda haver pujat a l’edifici més emblemàtic de la ciutat i nega haver vist els innumerables punts de llum que il•luminaven la nit de la capital dels gratacels, i haver patit la cua d’espera, ni recorda l’ascensor pujant...res, no recorda res. Només creurà que ha pujat quan ho veja plasmat en un paper, quan  tinga a les mans la fotografia amb la fantàstica panoràmica nocturna de fons*.

Els edificis competeixen entre ells: en alçària, en modernitat, en fama...

I a partir de l ‘Empire, i durant els dies següents, ja adaptat el cos al nou horari, comencem a conèixer Nova York. Caminem de part a part, plànol en mà, busquem els edificis que no hem de deixar de veure... cada dia trepitgem la quinta avinguda amunt i avall. Això de caminar ho fem molt bé.

Gratacels  a "la quinta avenida"

L’hotel està al cor de Manhattan, enmig de tot, és un gran avantatge per moure’s per la ciutat. És gran. La nostra habitació la tenim quasi tocant el cel. Sortosament l’ascensor sembla funcionar perfectament, seria un greu problema que deixara d’anar tan bé. Un jove de pell negra molt ben plantat està sempre dins l’ascensor acompanyant tothom a pujar i baixar, és el “botones”, que imagine, seria l’encarregat de solucionar qualsevol contratemps dins de la claustrofòbica "cabina elevadora"..però millor no pensar-hi. 

Generalment ens despertem matí, des del nostre raconet del cel on ens ha tocat, quasi als núvols, baixem agafant l’ascensor i trobem al jove negre herculi de totes les vegades que ens acompanya fins a la planta baixa. No sé quin horari té però sempre coincidim quan pugem o baixem. Dóna seguretat trobar "una cara coneguda",  perquè pensar en l'altura que puja i baixa l'ascensor, esgarrifa.

Podria fer punt i seguit i continuar parlant d’este jove, però calle, vaig a fer un punt i a part i parar d’escriure sobre ell. En qüestions de viatge... sempre...sempre...hi ha unes parts que es conten i altres que es callen, o al menys no són a tothom revelades. 

Cada matí, ja al carrer, busquem una cafeteria del barri, desdejunem a l’estil americà, ben complet i suculent, que dóna forces i iniciem la ruta prevista en la reunió nocturna que fem, religiosament, cada nit abans de dormir. 

Vegem l’Empire de dia, la catedral de san Patrick, la quinta avinguda...anem per Xina Town i Littel Italy, entrem al museu metrolità, anem per la zona del port, passegem pel Soho... I anem a les torres bessones, on entrem i vegem unes exposicions d'art africà i pugem a la part més alta. Això si és com estar al cel!, les vistes són espectaculars.

Portem un llibre- guia de viatge que llegim de tant en tant per saber què estem veient i així saber per on trepitgem i no solament mirar sense més i més.

Al llarg dels dies fem recorreguts, passem pel barri xinés, pel barri italíà "littel italy", pel soho... i anem al port, vegem l'illa Ellis on al segle XIX paraven tots els emigrants abans d'entrar a la ciutat. I també vegem l'estatua de la llibertat, que des de la seua posició privilegiada per poder veure i ser vista, i amb les seues enormes dimensions, vigila en tot moment qui visita la ciutat.

Les torres bessones, que malauradament foren destruides dibuixaven una silueta irrepetible.
Vaig tindre la sort d'anar-hi abans l'atemptat i poder gaudir de les exposicions de l'interior i de les vistes que oferia.

I enmig dels gratacels...està la catedral de san Patrick. 

I un dia contractem una visita organitzada per anar al barri de Harlem. Escoltant el que es conta d’esta zona, preferim no visitar-la  al nostre aire, com ho estem fent amb la resta de Manhattan. I de fet el vehicle que ens porta pels carrers del barri porta els vidres negres i opacs, nosaltres vegem l’exterior i des de fora no ens veuen. Millor així perquè s’hi veu el negoci clandestí d’intercanvi de droga-diners que la gent fa al carrer. Fem parada davant del teatre Apollo, on han actuat i continuen actuant nombroses celebritats i passegem un poc per observar la vida del barri. M'agrada Nova york per la diversitat.

Cada dia quan anem de cami a l'hotel ens passa una cosa diferent...Una vesprada estan rodant una pel•lícula, està tot tancat al pas desl vianants i està ple de càmeres i actors...parem a escodrinyar...és una seqüència en una cabina telefònica. No sé quina pel•lícula serà. 

Al final del dia acabem esgotades, tanmateix això no li lleva que una nit estem fins ben tard al Soho  escoltant música de jazz en directe i altra nit anem a veure un musical, el que fan al teatre del costat de l’hotel: “Los miserables”. Dubtem un poc entre anar o no anar, perquè no dominem l’anglès, tanmateix decidim este i no altre perquè és una història molt coneguda i només visualment s’hi pot entendre. A més a més, just algunes de nosaltres fa uns mesos hem vist l’obra a Madrid, en espanyol, i això afavoreix la comprensió. 

Rockefeller center

De casualitat vegem que els actors de  “Los miserables” eixen per la porta “falsa” del teatre a parlar amb els espectadors. Com sabem a quina hora eixen i està al costat de l’hotel, el que fem a partir d’eixe dia és fer coincidir la nostra tornada a “casa” per veure’ls. Els hem vist actuar i com si fórem  grans fans ens arremolinem a les portes per veure’ls cada vesprada. I com ho fem varies vegades, els actors acaben mirant-nos perquè ens reconeixen.  I quan acabem de saludar els actors...a l’hotel...a descansar...que ja toca després de tant de quilòmetre a peu.

Wall street, centre financer.

I quin fred fa! Això no ho he dit encara, i això que estem en agost!. Tots els dies patim fred: el dia del jazz, el dia del teatre musical, a les cafeteries, als museus...l’aire condicionat està posat molt fort i fa un fred que pela. La jaqueta o el mocador per enrotllar el coll ha d’anar sempre a la motxilla, fa falta sempre, el contrast fora i dins dels edificis és abismal, hi ha perill de constipats.

I tambè podria parlar de l'obessitat que s'observa que no és cap tòpic sinò una realitat..o de les xiques elegantment vestides que porten sabates esportives perquè les de taló alt són per a l'oficina... o de la imatge de l'executiu menjant el seu "perrito caliente" pel carrer de camí al treball....Hi ha molt per a dir d'esta ciutat que concentra totes les races i vestimentes, algunes estrafolàries, altres més discretes...perquè tot cap i tot pot passar en esta ciutat tan atraient i tan variada.

QUADERN DE VIATGE, ESTATS UNITS 1993

*Respecte a l’amiga sensata que estava tan cansada, encara hui en dia després de tants anys, recorda l’anècdota i diu, que ella no va pujar a l’Empire, de tant dormida com anava. Ja deuria estar-ho ja!...ni reaccionar front semblant experiència.

* Respecte a les torres bessones que apareixen...malauradament ja no hi estan. Només veure-les recorden un malson. Al seu lloc està la zona zero, dedicada a homenatjar a les víctimes dels atemptats de l’11 de setembre. Algun dia tornaré a NOVA YORK per veure esta part, i perquè és un veritable plaer passejar per esta ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EEUU 1993