FOTOS i MÚSICA: Ayna: La Suïssa manxega

Ayna a la Manxa: 

 un poblet entre muntayes com si fos Suïssa...

 un lloc escenari d'una gran pel·licula.

Música: 

Go My mind set on you

 Georges Harrison

Pots llegir el text sobre Ayna clicant ací

LISBOA (Portugal): PRAÇA DO COMERÇO

Estem a Lisboa on hi ha molt a veure, donem una passejada per les places principals, volem arribar al Tajo i gaudir de la brisa que proporciona.

Tot passeig que voreja el riu ha de partir de PRAÇA DO COMÉRÇO, una de les places principals de Lisboa. És fàcil arribar-hi des de qualsevol punt de la ciutat, és una plaça important. És una plaça amb ressó relativament històric recent per ser escenari de la revolució dels clavells, revoluçao dos cravos, el 25 d’abril de 1974, que va provocar l’enderrocament de la dictadura en el país.

Fem recorregut per esta plaça que segons diuen és una de les mes gran d’Europa, la sensació d’amplitud és major per estar oberta cara al riu, rebent les aigües que semblen una platja. La veritat és que és un estuari tan gran que es difícil assimilar que el que tenim davant és un riu i no el mar. 

La gent no perd l’oportunitat de refrescar-se posant els peus a remulla i gaudir del sol asseguda a les escales. S’hi està molt bé, el sol de cara, la brisa de l’aigua refresca. És un lloc dels preferits pels lisboetes per passen el capvespre mirant l’aigua amb la colla d’amics o la parella. I també és refugi dels turistes que mai falten en cap lloc, ja pot ser espai visible o racó amagat, el turista arriba a tots els llocs. 

Hi ha dos columnes que simulen com portes, Cais das columnas. És just el lloc anomenat la porta triomfal de Lisboa. Les escalinates que ara estan ocupades per gent eren el primer que xafaven aquells que arribaven amb vaixell. Imagine a tots els que ara estan asseguts tranquil•lament vestits com antigament i que formen part dels acompanyats de personalitats que anys enrere trepitjaren este mateix lloc, per imaginar que no falte!

Els altres tres costats que configuren la plaça el formen un conjunt d’edificis porticats. Destaca Arco da Vitória, construït després del terratrèmol de 1755, que especialmenmt en esta part de lisboa es va fer de notar amb més virulència. Hi estan representats personatges importants com Vasco de gama o el marques de Pombal, per dir a tothom que res més pot destruir Lisboa, i com exemples hi estan estos personatges que tant feren per la ciutat. Enmig la plaça està l’estàtua eqüestre de Jose I del segle XVIII.

Esta plaça és punt de partida, com Rossio, de tramvies i autobusos, és una plaça activa, bulliciosa, sorollosa , també espaiosa i  blanca, el riu li dóna una luminositat especial.

Nosaltres, que anem amb temps i sense presses, després de donar una volta per la plaça ens asseguem en una gelateria italiana, és que els gelats italians bé s’ho valen! a més a més, hi ha uns para-sols que resguarden del calor, però també hi ha un aspersor que de tant en tant tira vapor d’aigua que refresca l’ambient. Em recorda l’exposició universal de Sevilla on ja vaig veure i gaudir d’este invent.

Escoltem música de yazz de fons, un plaer, també escoltem un grapat de diverses llengües que  ens envolten. Lisboa està plena de turisme europeu, i espanyols en son un 80 per cent. Tothom busca una ombra, fa un sol de valent, són les 5 de la vesprada. Al nostre costat están menjant pasta, no sé si dinen o sopen.

Praça do comerço és un bon lloc per orientar-nos, mirant la rua Augusta encapçalada per l’arc està a l’esquerra el turó de Chiado i més amunt Bairro Alto, a la dreta, està el turó on s’hi troba la catedral i el castelo da sao jorge, al Bairro Alfama, entre els turons està la Baixa Pombalina que és la vall que els separa. El marques de Pombal, d’on arriba el nom del barri, va dissenyar carrers amplis, paral•lels i perpendiculars entre si al voltant de les places de Rossio i Comérço. Els edificis es caracteritzen pels taulellets de les façanes on a més a més, hi ha elegants balconades fetes amb ferro forjat.

Hi ha dos ponts que uneixen la ciutat amb l’altre costat, col•locats mirant el riu si ens dirigim cap a la dreta anem al pont 25 d’abril. Si anem cap a l’esquerra, i molt més allunyat, anem al pot Vasco de Gama de 18 quilòmetres de longitud, sent el més llarg d’Europa i un dels més llargs del món. Però eixos trajectes, els deixe per a altra ocasió.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA, estiu 2014

Per llegir més sobre Lisboa clica aci.
per llegir més sobre Portugal clica ací.

RESSENYA de cine: PROFESOR LAZHAR

PROFESOR LAZHAR

 Philippe Falardeau

Sinopsis i opinió personal

Tal volta a vosaltres us passa el mateix que a mi, però  des que viatge i conec altres llocs del món, tot el que escolte o llig dels indrets en qüestió, em porten records i m’evoquen sentiments. No ho puc evitar, no puc desvincular-me de cada referència que se me posa davant, a la tele o al cine, sobre indrets que he vist i he viscut, no puc passar per alt aspectes que llig a les noticies dels països que conec, simplement perquè són llocs, paisatges i gent, que tinc incorporats al meu bagatge personal i viatger. Per això no puc passar per alt esta pel•lícula en este bloc viatger. 

Esta pel•lícula, basada en una obra de teatre, no és una excepció. M’ha transportat a dos llocs, malgrat que paisatges se’n veuen pocs. Pràcticament l’escenari és una escola a Montreal, a Canadà, i el seu pati nevat, però el fet d’haver estat al país  canvia la percepció. De sobte eixe pati em resulta familiar i eixa neu que no he arribat a viure i patir mai a la ciutat canadenca, és la que em vaig imaginar quan hi vaig estar.

La pel•lícula té d'escenari Canadà però el protagonista és un refugià polític algerià. I esta és la segona referència de la qual no em puc desvincular. Algèria la porte al cor. Hi vaig anar fa molt de temps, aleshores era un país poc visitat, i ho continua sent. També era i és un país amb gana de treball i prosperitat, amb gana de saber. Malauradament un aspecte ha canviat, després de visitar-lo el terrorisme el va envair. És una crueltat. Però no s’ha de jutjar a la totalitat mirant la parcialitat. És una errada a la qual caiguem sovint, inconscient o conscientment, però es fa.

Es cert que Algèria ha viscut episodis cruels, és cert que encara queden reminiscències i els brots són inevitables. El mateix protagonista és una prova, és una víctima de la intransigència. I si no és prou la intransigència és doble. 

Al seu país està amenaçat de mort i de fet ja ha patit les conseqüències a nivell familiar donat que la dona i el fill foren assassinats perquè la dona, professora i escriptora, havia escrit un llibre criticant la societat. Als dirigents no els va agradar. 

I per altra, troba intransigència al col•legi on va a parar per substituir una mestra que s’ha suïcidat, fent-ho a la mateixa classe sabent que els alumnes de 11 i 12 anys la podien trobar. Hi ha pares que no el volen per ser un estranger i en un principi li diuen clarament que el seu rol de professor es limite a ensenyar i no educar i quan saben que és  un refugiat polític l’acaben expulsant.

Amb el professor, que ho és més per devoció que per professió, i que també és un poc peculiar, vaig simpatitzar al primer colp d’ull, per mostrar sensibilitat front a un tema res allunyat de la realitat, creïble i dur. Millor que ell, que també ha perdut sers estimats, no hi ha cap persona que puga tractar el tema que afecta els alumnes, el tema de la mort. Es necessiten mètodes diferents per abordar una problemàtica diferent. També saber que era algerià em va crear un vincle especial que va fer que empatitzara amb ell.

I l'actor interpreta bé, amb tocs d’humor i transmetent una tranquil•litat que interiorment no té. El professor demostra serenitat i contagia esperança, amb el toc sentimental que toca, ajuda als alumnes a  superar el dol que, no s’ha d’amagar i s’ha de patir, alhora que ell també supera la seua desgràcia. El professor Lazhar és dels mestres que deixen petjada més per la matèria impartida per la seua filosofia de la vida que impregna el seu discurs de cada dia.  I l’actuació dels alumnes és impecable, amb una naturalitat formidable.

No és cine de grans taquilles, ni per passar el temps, és cine amb fons polític i social, i amb missatge esperançador, que alhora demostra també que no tots els països avançats tenen els millors col•legis amb la millor educació, que a la fi, com tots, han de seguir normes rígides socials i burocràtiques que impedeixen als professors actuar de manera sensata front determinades situacions.

A més a més de nombrosos premis aconseguits, va ser nominada oscar 2011 a la millor pel•lícula de parla no anglesa representant a Canadà. És una pel•lícula totalment recomanable, per bellesa i temàtica.

La LIGÚRIA italiana: RUTA VERDA per CINQUETERRE

Recorrem a peu el camí que comunica els pobles de la ruta i fem parades en cadascun d’ells, és un goig de passeig, encara no l’he enllestit i ja estic esperant l’ocasió de poder tornar-lo a fer.

La bella imatge d'un dels pobles que formen Cinqueterre.

Hem vingut a la Ligúria amb ànim de caminar per sendes, i ho estem fent. Hui farem el tram amb més encís, el més atraient i turístic, el que cap persona es perd quan s’apropa a estes terres italianes.

Cinqueterre és un parc natural, des de 1999, que agrupa cinc pobles bellíssims vora la mar, Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore. 

Tots compten amb una orografia particular, estan penjats en uns alts penya-segats vertiginosos, espectaculars... amb camins en part esglaonats i terrenys conreats de vinyes. S’endevina l’esforç que hauran fet els habitants des de temps passats per aprofitar el terreny i conrear de manera equilibrada, i és que hi ha oliveres en els llocs més insospitats, llocs fins i tot quasi inaccessibles. 

Són pobles mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que ho banyen i pel sol que els il•lumina. 

Nosaltres recorrem quatre dels cinc. La ruta caminant comença a Vernazza on hem arribat en tren des de Rapallo. És en Rapallo on tenim l’hotel i des d’on estem visitant cada poble. A més a més de amb tren, el poble és només accessible per una carretera que baixa des de la carretera principal i també per mar, és clar.

Vernazza és menudet, amb cases de colors cridaners, com la resta dels pobles. Tampoc circulen cotxes, com en els altres. I és que així ho decidiren els seus habitants per aconseguir una millor qualitat turística. Té un xicotet port que garanteix l’atracada de vaixells, grans o xicotets. Es diu que el nom del poble és per una modalitat de vi local, la vernaccia, però també s’especula amb la idea que el nom deriva de la paraula llatina verna, que significa local, indigena. 

Vernazza

Vernazza

Vernazza

I  una vegada vist el poble eixim del línit de les cases i comencem a caminar buscant serra. Quina tranquil•litat durant la caminada, contrasta amb el bullici turístic del poble.

No cal dir que mirem on mirem ens meravellem, les vistes contrastant mar i muntanyes durant el trajecte caminant són espectaculars

Deixem enrere Vernazza...

Les vistes són espectaculars, de cara el poble on anem, d'esquena el poble que hem deixat i al costat el mar...

De vegades fem parada, per descansar i per admirar el paisatge.

Al fons es veu Corniglia, el següent poble del trajecte. Fem parades durant el trajecte, s’han de reposar les forces. 

El proper destí: Corniglia, el tenim a la vista.

El grup va dispersant-se, cadascú camina al seu ritme, uns paren més que altres a mirar el paisatge. Quan arribem al següent poble  el punt de trobada a Corniglia és l’església.

Corniglia

Corniglia

Nosaltres, el meu grupet, hem anat a bon ritme malgrat que hem parat sovint a gaudir de les meravelloses vistes que la mar ens proporcionava, així que som dels primers en arribar a la cita. Millor, tenim temps de donar una volta pel poble, hi ha raconets que conviden a seure i passar una estona. La passejada pels seus carrers acaba en un tres i no res. Corniglia, situat en un alt promontori és el més xicotet d’entre els cinc pobles.

Amb racons per prendre el bany...

El següent poble és Manarola, menudet, però no tant com el que acabem de deixar. S’ha fet l’hora de dinar i com tenim el temps just no hi ha ni fotos del carrers. Llàstima!!!!. Depenem d'un horari de tren al final de la caminada entre pobles.

Ja sé que a Cinqueterre he de tornar, estos pobles mereixen fer-se amb més temps, tot més pausat. M'agrada este poble... i també els altres. Hi ha tan poques cases que les que hi ha s’agrupen seguint la  via principal que, alhora, segueix el curs de l’aigua. 

De Manarola a Riomaggiore es va per una senda anomenada via de l’amore, és el tram més visitat i més explotat turísticament i contrariament a la resta de turostes, alguns dels quals només coneixen este tram de tot Cinqueterre, a mi és el que menys m’agrada. també és cert que l'hem fet sense parar-se molt, estem continuament mirant el rellotge, el tren no espera. Així i tot, em sembla un  tram molt artificial, preparat per a l'allau de visitants. Parteix d’una escalinata a la plaça de l’estació.

De Riomaggiore, només veiem l’estació de tren que ens porta fins la Spezia que està a la part més nova construïda al segle XIX. No passegem pel seu centre històric que data del segle XIII i em quede amb les ganes.

El que dic, a estos pobles he de tornar... I així també podré visitar el poble que m’ha faltat: Monterosso, que és el més poblat i on s’hi troben les platges més extenses de la regió.

De Manarola a Riomaggiore: senda anomenada via de l’amore

Són rutes fàcils de fer, només ha estat dura la primera hora perquè tot el temps és en pendent i molts trams han estat pujant escales. Però val la pena fer-les per tot el que he dit i per més, també per l’olor a sal que t’acompanya, pel soroll de les ones o per la brisa que et refresca del sudor de la caminada.

Mapa de la ruta Cinqueterre

A L’Spezia esperem molt de temps fins que un autobús ens porta a Portovenere. Tantes presses als poblets per al final haver d’esperar... 

Portovenere no forma part de Cinqueterre però està al grup catalogat declarats Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1997. Este poble tanca la badia anomenada dels poetes.

Portovenere de dia...

És de destacar la calata Doria amb les cases multicolors que gaudim entre dos llums. Des del castell admirem la posta del Sol, és un marc incomparable. Per la nit sopem mirant al mar i ens fem un “gelato” tranquil•lament. 

Portovenere de nit...

QUADERN DE VIATGE: ITÀLIA, LA LIGURIA , primavera  2007

Per saber més de la Ligúria clica ací

FOTOS i MÚSICA: PICS D'EUROPA i CANTABRIA

Espanya té molts paradisos naturals, 

cal cal anar-hi per descobrir-los, per trepitjar-los, per gaudir-los...

Música: 

Jean Michel Jarre

El TEXT el pots llegir clicant ací.

La ciutat de MÈRIDA a MÈXIC

Si...si...al passat, els espanyols anàrem i els  dominàrem....Els seus habitants actuals tenen la pròpia opinió: hi ha qui mira Espanya com “la madre patria” i no guarda rancor, hi ha qui parla d’Espanya emprant  termes com aniquilació.

És un fet documentat, els espanyols hi anàrem i hi dominàrem... Mèxic, Guatemala, Costa rica...i els seus habitants actuals tenen la seua opinió particular. Per a uns Espanya és “la madre patria”, per a altres Espanya no és tan volguda ni estimada. I és que escorcollant la història trobem que hi va haver de tot. La història conta, i conta molt, virtuts d’alguns pocs personatges i barbàries de molts altres. Els indígenes, i els seus descendents són qui més malament parlen i amb tota la raó. En este viatge tinc temps per escoltar diferents versions i trobar que en el fons d’algun discurs, hi ha molt de rancor. 

Al Yucatán s’hi troba MERIDA, la declarada per Felipe III d’Espanya com "Muy noble y muy leal ciudad de Mérida", una gran ciutat i també una ciutat gran, la més poblada de l’estat del Yucatán. 

Merida és el lloc on estem, però és una estada llamp perquè el viatge té per finalitat trobar l’essència arqueològica maia. Mérida va ser fundada l’any 1542 sobre els vestigis d’una anterior ciutat maia quasi deshabitada quan arribaren els conquistadors. A la ciutat maia coneguda com  “Cinco cerros” segons l’historiador Juan Francisco Molina Solis, hi havia 200 cases de palma ocupades per un miler d’indígenes desnodrits, junt a colossals ruïnes i el que quedava d’edificis sorprenents. La ciutat dominada va rebre el nom de Mérida perquè la Mérida espanyola era el lloc de procedència d’alguns dels conquistadors i perquè algunes de les ruïnes els recordava la Mérida romana que tenien en Espanya. Al moment d’arribar-hi els espanyols trobaren cinc piràmides. Les pedres de les edificacions maies serviren als europeus per construir la nova ciutat.

Trobe que és una ciutat activa, monumental, preocupada per la cultura. No cal mirar molt s’hi veu al primer colp de vista. La visitem al nostre aire, sense presses, ja posats al ritme de país que tot ho fa lentament. 

De la catedral es diu que és la que correspon estar en Perú, i és que hi ha qui conta que al moment de construir es varen intercanviar els plànols. Menuda confusió! És la catedral de San Idelfonso, la més antiga del continent i una de les principals atraccions de la ciutat. Va ser construïda entre 1561 i 1598 emprant, com ja s’ha dit, pedres de les antigues piràmides maies. A l’interior hi ha un crucifix darrere de l’altar que simbolitza la reconciliació de l’herència espanyola i maia de la ciutat. És el que es diu, si la reconciliació és o no real forma part del sentiment personal de cada habitant.

Francisco Montejo y León va ser el fundador que arribà el 6 de gener de 1542 i va prendre possessió del lloc junt a cent famílies espanyoles més. S’hi pot visitar la casa on vivia. Nosaltres parem l’atenció en la façana que correspon a l’estil colonial.

Hi ha molta arquitectura colonial per tot el centre de la ciutat corresponent als segles XVII i XVIII. Durant eixa època per tal de protegir la ciutat de les sublevacions indígenes s’hi va proposar un pla d’emmurallament del qual  nomes va ser dut endavant una part. Actualment queda poc d’esta muralla, solament alguns arcs i un pont. 

Al segle XIX i inicis del XX la ciutat es va “afrancesar”, i així s’hi construïren unes enormes cases que encara s’hi conserven al Passeig Montejo. Era època de bonança econòmica, però la riquesa era només privilegi d’alguns i contrastava amb la pobresa indígena. 

De vegades la història pot resultar contradictòria. De vegades els historiadors fan arribar la seua visió i resulta incompleta. No sé si és el cas. I és que he llegit una part de la història de Mérida escrita per  Michel Antochiw Kolpa on explica perquè se l’anomena  la “ciutat blanca”. Segons conta és degut al desig dels conquistadors Montejo, pare i fill, d’aconseguir una ciutat “blanca” és a dir  per a blancs. I així la van emmurallar, per por a la rebel•lió indígena. Construint una muralla deixaven el barri dels indis fora. Tanmateix el creixement demogràfic i la necessitat de mà d’obra va impedir eixe desig de mantenir-se ètnicament purs.

Hi queda doncs esta versió, tal volta escorcollant en altres manuals històrics en trobem altra.

Monument a al patria. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

Passeig Montejo. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

Palau Canton. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

La catedral. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Palau del govern. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Casa de los Montejo. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Deixem Mérida per seguir per altres ciutats i paratges mexicans...queda molt encara...

QUADERN DE VIATGE, RUTA MAIA MÈXIC-GUATEMALA, estiu 1998

* El relat procedeix del quadern de viatges de l'any del viatge en concret i conserve fotos,  però les he deixat de banda per mostrar les imatges de la Mèrida actual, d'Alba Aparici, que temporalment viu a la ciutat.

RESSENYA de cine: Nader i Simin, una separación

Nader i Simin, una separación

Escrita i dirigida per Asghar Farhadi

Nader i Simin , una separación, és  una valenta pel•lícula d’ Iran rodada al mateix país. Malgrat desavinences politiques del director, al final es va poder estrenar en Teheran amb molt d’èxit, que ha continuat en altres països.

Una parella de joves amb una filla d’onze anys es volen separar després de catorze anys de convinença. O tal volta cal matisar que més que voler, es veuen abocats a separar-se per les circumstàncies. 

Ella, desitja per a la filla una educació diferent a la que s’hi dóna  al país. La pel•lícula està ambientada en Iran, on la modernitat conviu amb el fanatisme religiós. Són dos realitats que hi estan.  Ell tal volta vol el mateix, però no pot anar-se’n del país per responsabilitat filial, donat que té a son pare malalt d’alzheimer i no el vol deixar. És la raó per la qual se separen. 

Com el jutge no veu suficients raons per dictar a favor del divorci, la dona abandona el marit i se’n va  a casa dels pares, la filla mentrestant,  es queda amb el pare i el iaio. Per recomanació de la dona , el marit contracta una dona- cuidadora per a que l’ajude amb el pare i és en eixe moment quan comença la trama que desencadena en tragèdia. 

La dona contractada és una aferrada religiosa submisa d’un  marit sobre protector i controlador i a més econòmicament arruïnat, que no veuria amb bons ulls que la dona treballara en la casa d’un home separat, per la qual cosa, front a la necessitat d’aconseguir alguns guanys, la dona religiosa va a treballar i no diu res al marit. La dona-cuidadora  està embarassada però per por a no ser acceptada per al treball ho calla a tothom. 

Però la faena la desborda, no només per l’embaràs i perquè la tasca li suposa una càrrega sinó perquè atendre el iaio que pateix d’incontinència orinaria és un greu pecat que comet, segons la seua consciència religiosa, ja que no està bé dutxar l’ancià i veure’l nuet. 

Malgrat voler deixar la faena, la dona religiosa continua acudint al treball per necessitat. Però un dia passa un incident, desapareixen uns diners, i el protagonista l’acusa directament, també l’acusa d’haver deixat  son pare en casa a soles. Tot acaba fent-la fora de casa de males maneres, i en donar-li una empenta la dona cuidadora cau per l’escala i avorta. 

A partir d’este moment és quan comença la desgràcia per al protagonista al qui se l’acusa d’assassinar una vida. Els dilemes de si ell sabia o no sabia que estava embarassada, de si la discussió va provocar la caiguda…tot marca una trama molt ben filada que enganxa des del primer moment per ser creïble, on les mentides, les manipulacions, el silenci de les veritats, o veritats a mitges, i els dubtes marquen el ritme. Cada actuació comporta altra pitjor i així successivament, efecte bola de neu, on el problema va fent-se cada vegada major. 

La pel•lícula està basada en fets reals que magistralment el director barreja amb altres ficticis. Està molt ben dirigida. I  està tan ben feta i interpretada que empatitzes amb els personatges i arribes a comprendre’ls, fins i tot al que fa de dolent, la pel•lícula no convida a censures comportamentals perquè cadascú està immers en les seues circumstàncies: entenem les raons de la mare que vol eixir de país, també del  pare que ha de quedar-s’hi tenint cura del seu pare, entenem a la dona religiosa de classe baixa que es mou pel fanatisme, tal volta perquè per ignorància és l’únic que coneix, i s’entén el comportament del marit fanàtic i sobre protector, que front la situació que li ha caigut del cel li arriba l’oportunitat de traure diners. Este comportament és poc lloable, però actua com molts farien en les mateixes circumstàncies. La religió se l’agafa a la seua manera. 

I enmig de tot, com sempre en totes les separacions, la filla, que malgrat l’edat s’hi comporta de manera molt adulta, és la que no deixa de patir ni un instant perquè s’adona de tota la realitat cruel que l’envolta.

 És una història que t’absorbeix pels canvis argumentals i perquè representa una situació amb la qual molta gent s’hi pot sentir identificada. Per això emociona, ens fa sentir el patiment que els protagonistes senten. 

Hi ha qui vol veure critica social que mostra la diferència de classes, el sistema judicial i la lluita entre tradició i modernitat, potser, el que està clar és que la pel•lícula mostra una realitat, Iran és així i el que conta passa. La pel•lícula va ser rodada en la censura i ha acabat sent recolzada pel govern d’Iran en veure la collita de premis que està tenint. 

Va ser oscar, merescut, a la millor pel•lícula estrangera l’any 2012. I cal considerar un gran guany el fet d’obtenir tan gran reconeixement en EEUU, per ser una època on hi havia tanta tensió política entre els dos països.