RESSENYA de cine SUFRAGISTAS

SUFRAGISTAS

Sarah Gavron

Fa uns dies vaig anar a votar i ho vaig fer gràcies a les sufragistes angleses de principi del segle XX que lluitaren pel vot femení. La pel·lícula “SUFRAGISTAS” m’ha agradat per moltes raons, però sobre tot pel que representa: un viatge a la llibertat i un pas endavant en el camí de la igualtat en els drets socials. Però cal seguir caminant... encara hi ha molt per aconseguir en el trajecte de la justícia i l’equivalència.

“Sufragistas” mostra una realitat dura i emotiva. La pel·lícula mostra la vida de la dona de principi de segle anglesa, ama de casa i mare entregada, treballadora en condicions infrahumanes supeditada a l’home en general i supeditada a l’amo de la faena. La pel·lícula mostra la dona que pateix en silenci els abusos sexuals de qui per llei mana sobre ella, i és una lluita silenciosa i patida des de menuda amb estoïcisme per qui no pot fer altra cosa més que mossegar-se els llavis contínuament perquè ha de callar. Mostra una dona que sap, i els homes que l’envolten li ho recorden en tot moment, què ningú creu en les paraules femenines i alhora les paraules masculines tenen valor i rellevància.

“Sufragistas” és una pel·lícula dura que ens conta com una mare per llei perd el fill, com la dona està mal vista pels veïns, és refusada socialment i perseguida per la justícia simplement per voler parlar i demanar el que li correspon, per voler dignitat i participar en l’escriptura de les lleis, en voler un somni que fins el moment és impossible.

Maud Watts, la protagonista del drama representada per una jove de 24 anys amb molt de bagatge d’injustícies a l’esquena, representa perfectament  un canvi d’actitud que fa entendre a l’espectador el que està passant. Malgrat ser un personatge fictici, molt bé podria ser l'estereotip de moltes vides reals, perquè aleshores hi havia moltes joves mares-esposes-treballadores víctimes que a poc a poc anaven prenent consciència de la necessitat del canvi. I malgrat especificar que existien aleshores, malauradament  he de dir que encara hi ha actualment arreu del món mares-esposes-treballadores víctimes que estan lluitant per aconseguir igualtat.

Maud comença la pel·lícula sent una jove submisa i passiva sabedora que les coses no funcionen com caldria. I comença a observar l’activitat de les lluitadores pel vot femení i pel dret a participar en les lleis, comença a admirar les dones que no volen incomplir-les, simplement volen que siguen justes i que no deixen de costat la dona. Es difícil perquè el poder masclista predomina.

Els homes estan representats en diversos sectors: apareix el poder de l’amo de la bugaderia, que mana i fa el que vol de les dones que treballen per a ell, apareix el marit que no pot suportar els "que diran" de la societat, apareix el representant de la justícia que ha de complir la llei i perseguir el que diu al paper escrit  i també apareix el polític que dictamina eixes lleis injustes que als homes beneficia.

Mau a poc a poc sent la curiositat pròpia de les somniadores i  sense quasi adonar-se’n va entrant en el món del sufragisme fins a acabar radicalitzant-se com una activista important que forma part del grup de líders de la revolució social que estan complunt el rol el destí ha marcat.

Les sufragistes Emmeline Pankhurst i Emily Davison existiren en la vida real i formen part de la història com les iniciadores del camí cap a la llibertat. Pankhurst, paper que dura cinc minuts interpretat per Meryl Streep, és la líder que aportà les idees que totes segueixen, és el personatge mític que està mostrant un camí diferent per on seguir i que ha de mantenir-se quasi oculta perquè és la més perseguida. Emily Davison, una mestra d’escola, és la líder que decideix passar a l’acció amb rotunditat, la que aconsegueix fer-se de notar. 

Pankhurst és la que mana del grup de dones que forme el batalló de soldats en la guerra cap a la llibertat, “dones-soldats” que segueixen cegament les indicacions de la idealitzada i mitificada “comandant”. I és que la lluita arriba a la violència per ambdues parts, i com una roda no para, per una banda està la part de la llei-justícia-masculina cada vegada més enfurismada en fer callar les dones i que no dubta en emprar maltractaments i per altra estan “Elles”, les dones, les protagonistes que cada vegada estan més entossudides en parlar i que no dubten en emprar primer pedres trencant vidres i despres explosius per crear expectació social.

Al final  la guerra la guanya la part de la sensatesa, però les batalles pels drets continuen i han de continuar.

Quan acaba la pel·lícula apareix una llista de països, per ordre de quan aconseguiren el vot femení, i cert que hi ha alguna que altra sorpresa bocabadant quan lliges alguna nació occidental catalogada de civilitzada, rica i important que fins a fa relativament no res, no permetia el vot a les dones. Així que espereu els crèdits finals i no se n'aneu abans d'hora, esta informació afegida també és rellevant.

LA CIUTAT DELS MORTS a El Caire (EGIPTE)

El panteons dels morts com a residencia de vius.

La ciutat de les morts vista des de la carretera. El viatger passa per  davant impassible, tal volta mira, però en realitat no se n’adona dels que  realment hi ha dins.
Foto de l'arxiu del racó.

De tot El Caire el que més m’ha impressionat nomes entrar en la ciutat ha estat  una visió del Nil poc turística, allunyada de les imatges idíl•liques que ens venen les postals.  He vist a traves de la finestra de l’autobús uns animals morts, en estat de desintegració en el riu. Eren dos rucs. Però el que el que m’ha arribat a l’ànima ha estat, només uns metres més enllà on estaven els animals, com unes dones rentaven roba i altres escuraven la vaixella. Era la mateixa aigua del Nil, la que cobria els cadàvers dels animals putrefactes i la que gastaven les dones per a netejar. Ha estat  una imatge de misèria de les que es queden en la retina que són difícils d’oblidar. 

Però no ha acabat així la cosa, seguint el camí d’entrada a la ciutat altra imatge de la realitat quotidiana m’ha trasbalsat, una imatge poc vista i coneguda, de les que no es venen al turisme,  ha estat veure la ciutat dels morts.

Per al viatger de a peu, amb possibilitats econòmiques suficients per fer un viatge com el que jo estic fent, és una cura d’humilitat adonar-nos-en, com els pobres d’Egipte no tenen cap inconvenient en compartir llar amb els morts. I així panteons dedicats  a la mort d’uns serveixen per a poder conservar la vida d’altres, les tombes són llocs refugi on esguardar-se per a sobreviure.

2-www.rpp.com.pe/3-www.turismoelcairo.com/4-dreamguides.edreams.es

Si, és una realitat que està en el Caire. La ciutat dels morts Arafa, és un enorme cementiri envaït per gent que acudeix diàriament procedent de les zones rurals per establir-se a la capital que és la que sembla oferir més possibilitats econòmiques. Però és tanta la gent que hi arriba, uns 15 milions d’egipcis, que viuen de manera infrahumana... la ciutat és incapaç d’absorbir-la, no hi ha lloc material en tot l’espai de la capital per viure tanta aglomeració de gent.

5-www.forosperu.net/

6-www.elmundo.es

Així que la gent va començar a fer dels panteons dels morts la residència pròpia. De la manera més natural del món hi conviuen morts i vius que no tenen més remei que assimilar eixes circumstàncies de vida si no volen acabar com els seus companys d’habitació. 

No tenen por dels morts, conviuen amb ells i prou, no tenen més remei. Hi ha qui fa més de 30 anys que hi viu. També cal especificar que els cementeris occidentals no tenen res a veure amb els que estem parlant. La tradició egípcia sepultava els morts en habitacions que permeteren als familiars passar amb alls el dol de quaranta dies.

7-www.joaoleitao.com /8-canalviajes.com /

I així viuen: tenen habitacions separades per  a la família i cuina, no tenen aigua ni llum, i no es queixen, tots voldrien una casa com cal però és impossible pel preu del lloguer actual. S’encarreguen alhora de tenir cura dels mausoleus, és el preu que han de pagar. Altres paguen unes monedes als guardians per a que el deixen allotjar-se al recinte. 

És una situació preocupant perquè no és una ni dues famílies, en són entre mig milió i un milió d’egipcis els que  hi viuen segons dades extraoficials, donat que la premsa local diu que en són dos milions.

9-es.euronews.com/10-turisticut.com

Uns viuen en tombes. Altres en infravivendes construïdes sobre antics sepulcres. S’hi veuen alguns cables del post elèctric, s’han desviat els conductes d’aigua... i és que és com una xicoteta ciutat en la qual fins i tot han aparegut tallers i tendes que cobreixen les necessitats dels habitants, fan també mercat, encara que és una ciutat entre cometes, sense clavegueres, sense servei de fem perquè és una ocupació il•legal del terreny.

11-canalviajes.com 

I la gent s’ha acostumat. Quan l’estat ha plantejt el trasllat a apartaments, sovint s’han negat perquè els lloguers els resulta ací més barat.

És una dura realitat que forma part de la ciutat. Hi ha agències de viatges que ho mostren, i també es pot anar per lliure acompanyats per un taxista, que previ pagament de propina t’ensenya cases i tombes dels mamelucs que són els que el fundaren.

12-www.minube.com

Malauradament, la societat cairota té moltes desigualtats socials: hi ha molts projectes en ment i  promeses en l’aire...tal volta algun dia es compleixen. I malauradament també, està realitat social de la qual tothom deuriem prendre consciència, queda enlluernada per l'esplendor faraònic que és el que el país divulga i ensenya. 

QUADERN DE VIATGE, 1r viatge a EGIPTE 1987

FOTOS i MÚSICA: GIRONA i provincia

M'agrada la ciutat de Girona...per acollidora, menuda i plena...
plena de bona gent amable, plena d'activitat, plena d'ambient... 
i m'agraden els pobles que la formen:
 els medievals i tambè els d'interior o costaners.

Música:

Macedonia, Caminant

GUATEMALA: RITUALS MAIES

Convivint en harmonia amb els rituals cristians, els rituals maies persisteixen i estan presents en la vida diària de la població que busca consol.  

Maximón

La religió a Guatemala és una suma de creences, d’herència del passat i del present. La religió indígena guatemalenca és una barreja de ritus ancestrals maies i ritus catòlics, ambdós van junts, conviuen en harmonia, de vegades van de la mà agafats, altres separats, però conviuen. L’herència maia està molt present i no s’ha pogut eradicar, sortosament.

Ho he vist durant les dues vegades que he visitat Guatemala, he vist bocabadada com, per exemple dins de les esglésies es resava amb coca-cola i ciris. 

Sincretisme en la religió: creences maies i cristianes es barregen

Chichicastenango

I també com els indígenes invocaven a les portes de les esglésies als deus maies entre fums de sàndal i mostres de fervor intens mentre la processó de la Verge passava per davant d’ells. Ho recorde perfectament, allò va ser a Chichicastengo, dia de mercat, a la població no cabia més gent. Són imatges inesborrables... ja pot passar el temps... tanque els ulls i ho torne a veure nitidament.

Processó a Chichicastenango

He assistit d’espectadora encuriosida a ritus maies autèntics, encara que, incredula com sóc, en un principi pensava que eren exclussivament preparats per al viatger. La primera vegada va ser a Chichicastenango i durant el primer viatge. Vaig assistir a un ritual maia de curació, era a Pascual Abaj. Després d’una caminada pujant al cim de la muntanya arribarem a una planícia on hi havia una foquera i on estava el xaman amb les seues pregaries.  Els visitants férem com un cercle, enmig hi havia una dona i un xaman.

Jo mirava, com he dit,  incrèdula, escèptica, pensava que era un muntatge, i en acabar vaig veure que estava equivocada. Vaig canviar de parer. Erem alguns forasters els convidats a aquella cerimònia i el xaman i la pacient serien plenament conscients de l’expectació, tanmateix el que s’hi feia era autèntic.

Per als devots és tota una sort ser acceptat i ser protagonistes perquè per a ells és una necessitat. Els pacients-devots acudeixen al xaman malalts però no físicament sinó malats d’ànima. Després d’uns resos en veu baixa i uns gestos que no sabia reproduir, la pacient, una dona indigena de mitjana edat, caiguè en un estat semi inconscient. Va ser un moment de tensió i esgarrifós, sobre tot quan enmig de la parafernàlia ritualista es matà una gallina i la sang s’escampava per tot arreu. En un moment vaig apartar la vista per la desagradable visió.

Este tipus de rituals que es fan als altars maies sempre es fan amb bona finalitat i no hi ha males intencions. Als altars es busca la pau interior i s’aconsegueix perquè la fe fa molt. 

Ritus maies a Chichicastenango

A banda, cal afegir que Chichicastengo és un esclat de colors, de sorolls, és una barreja de religió catòlica i maia, que també es veu a la seua esglèsia. És  una barreja de turisme i de vida local diària. El mercat és tradicional i és fa malgrat l’allau de turistes que el visiten atrets per la fama. I és que no es pot caminar pels carrers, no es pot parar a les tendes d’artesania o de menjars..hi ha tanta gent! 

En eixe primer viatge a Guatemala, la preciosa i màgica, l’atraient i amable Guatemala... també assistirem a un ritual maia, però en una casa particular de Santiago d’Atitlan, poble  que envolta el llac. Era el ritual amb el Maximon que no sempre té les finalitats pacifiques dels altars, com el que acabaven de presenciar a Chichicastengo.

En tot cas s’ha d’anar amb respecte, per als indigenes és important i el que als nostre ulls pot resultar irisori per a ells és fonamental. En aquella ocasió m’impacta per l’afluència de gent local, veïns dels poblats que hi anaven fent cua a rebre la gràia del xaman i a ser emparats pel Maximon de l’Atiltlan. 

La devoció l’havia vista a Chichi i ara ho tornava a veure en altre espectacle singular, esta vegada ja no era a l’aire lliure sinò en recinte tancat. En Santiago d’Atiltlan la cerimònia consistia en donar de beure i fer fumar al tros de tronc vestit que era Maximon, tot acompanyat de resos. Els descendents maies que viuen al voltant del llac creuen fervorosament amb el poder d’este personatge adorat que als nostres ulls profans, no deixa de ser un nino vestit al que s’ha magnificat, també és figura important el xaman que intercedeix per aconseguir el benestar desitjat.

Però la millor vivència amb el Maximon la tindria onze anys després, durant el segon viatge a Guatemala. L’experiència va ser més “real”, més autentica, si cal. Esta vegada la intervenció del xaman es va fer sense altres espectadors, nomes nosaltres. Estàvem  al poble de Zunil i tal volta per entrar en ambient o per veure les vistes dels voltants anàrem en primer lloc al cementeri, situat  al apart alta de la població.

cementeri de Zenil

Va ser idea d’Aroldo, el guatemalenc que ens acompanyava i que després de la visita als “habitants dels més enllà”, ens porta a una casa particular: Aqui veran ustedes uns experiencia unica, el Maximon en tota su esencia, és el que ens digué els nostre conductor particular de la furgoneta on anaven per tota Guatemala d’aci cap allà.

Aroldo era tot un personatge, recorde amb afecte aquell home que tant ens contava d’on anaven i que ens portava per on volia fent les parades que a ell li donava la gana per així mostrar-nos el seu país com calia. 

Entràrem a la casa i Aroldo demanà permís al xaman que feia el cult al Maximón. El xaman acceptà la nostra presència sempre que mostrarem discreció. El Maximon de Zunil era un ninot vestit un tant rocambolesc, que semblava aparentment Elvis Presley i al qui se li oferien totes les devocions i resos.

El Maximón envoltat d'ofrenes.

Despres de passar per davant del Maximon i observar cada detall que l’envoltava entràrem a l’habitació del costat, una espècie de corral. Hi estàvem nosaltres, el xaman (en este cas una dona), uns ajudants i el pacient. I començà la cerimònia amb una neteja dels cos i de l’anima.

Cerimònia ritual maia.

Cerimònia ritual maia.

I després la cerimònia continua amb ritus i sacrificis de sang per mig d’una gallina, que em recordà la gallina de chichicastenango d'onze anys enrere. Esta visió no em va agradar. El foc d’una foguera i el fum del cigar que insistentment fumava la xaman enterbolien l’ambient. Ens contaren que en la devoció a Maximon es mescla la màgia negra i en ocasions es busca el mal de les persones.

Cerimònia ritual maia.

Cerimònia ritual maia.

Cerimònia ritual maia.

Recorde que vaig pensar que els xamans em semblaven curanders, dels que tan proliferen en la nostra cultura, amb la diferència que els curanders tracten aspectes físics i Maximon s’ocupa dels aspectes espirituals, en ambdós casos s'acompanya de fe cega, amb devoció plena de que al final de la cerimònia trobaran la solució al seu problema. 

.

REFLEXIONS POSTERIORS, GUATEMALA any 1998 i any 2009

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: PEL.LÍCULA El guardian invisible i LLIBRES La trilogia de Dolores Redondo

Post actualitzat el 5-3-2017

EL GUARDIAN INVISIBLE, la pel·lícula

director: 

Fernando Gonzalez Molina

Escrivint la ressenya literària, el 8 de desembre del 2015, que teniu més avall, us deia que un productor cinematogràfic anava a fer la pel·lícula. Doncs ja està. Ja l’he vista. Ja puc parlar-ne d’ella.

La pel·lícula no està malament, encara que personalment he quedat decebuda, com sempre passa quan un llibre t’agrada. I és que és inevitable comparar el contingut del llibre que mai pot ser exactament el mateix, com també és inevitable llegir i crear-se a la ment  unes imatges i uns personatges molt personals que poden o no poden coincidir amb els personatges que pensa el director que són els més adequats per a la pel·lícula.

És el que m’ha passat a mi. Marta Etura és una gran actriu i el paper el fa perfecte, però no és la imatge de la inspectora que jo tenia forjada al cap, la meua era diferent i això ha sigut el primer que m’ha xocat.

La trama policíaca m’ha resultat un poc lenta, no enganxa tant com passa en llegir-la i no és perquè ja la sabia, no, perquè la trama personal també la recordava perfectament i si que l’he vista ben resolta i explicada amb intriga.

Poques vegades tot un llibre cap en una pel·lícula, però a favor del film i en contra del llibre dic que he vist reduïda al mínim l’obsessió per ser mare de la protagonista que Dolores Redondo explica en el llibre i que mentre llegia em va resultar massa exagerada.

I com a aspectes positius de la pel·lícula, perquè sempre s’ha de veure la part bona, està bonic veure en imatges el paisatge de la vall Navarra on està ambientada, però a mi particularment llegir-ho em va atrapar perquè podies imaginar perfectament el paisatge i l’ambient humit que s’hi respira. També està bé la trama de la pel·lícula perquè el contingut escrit per Dolores Redondo tenia base. I per últim també m’ha agradat el tractament que es fa en la pel·lícula de les llengües: el de la llengua autòctona de la zona que en algun moment es parla i també que  la protagonista parle amb angles amb el marit i el professor americà com ho faria en casa o en Amèrica. Sempre m'han agradat les versions originals i no doblades. 

Amb tot, esta ressenya serà superficial per a qui no ha llegit el llibre que no pot veure a diferència. Estic segura que si no es llig abans, la pel.licula pot agradar, i molt. Però jo seguint en la meua línia, malgrat ser molt cinèfila, davant un llibre-pel.líula, aconselle sempre la lectura perquè per a mi poder imaginar és important i un llibre sempre dóna l'oportunitat.

Post publicat el 8-12-2015

LA TRILOGIA, els 3 llibres:

“El guardian invisible”, Legado en los huesos” i “Ofrenda en la tormenta”

Dolores Redondo

*Ressenya publicada a VILAWEB 

“El guardian invisible”, la primera novel·la de la trilogia de Dolores Redondo, és una impactant novel·la negra que barreja amb originalitat i bon criteri aspectes mítics i llegendaris, racionals i científics. Tenia ganes de llegir-la, esta i les dues que segueixen: Legado en los huesos” i ”Ofrenda a la tormenta”.

Parle de les tres en general perquè l’esquema es repeteix en totes. El millor per a llegir-les és no estar condicionat buscant alguna cosa en concret, no és mitologia solament ni és novel·la negra només. És un error agafar un llibre amb moltes expectatives, aleshores generalment defrauda.

Les tres novel·les mostren les dues vessants de la vida de la protagonista Amaia: la professional i la personal vinculades al món rural. Pàgina a pàgina trobem a la jove inspectora ben preparada professionalment que viu a Pamplona però es nascuda a la vall de Baztan, concretament a Elizondo. I les dues vessants s’ajunten perquè precisament per ser de la localitat on troben el primer assassinat li donen la investigació del cas. Qui millor per resoldre’l que ella? Amaia és coneixedora de la zona.

A llarg de la trilogia es mostra, per una banda, la part professional de la protagonista. En esta faceta de treball Amaia és una dona forta, contundent i objectiva, fins i tot, de vegades és  distant i altiva. Amb un estil directe, l’autora va desenvolupant la resolució dels casos que es succeeixen en una ambient fosc, humit, molt propici per al tema com són els voltants del riu Baztan. I ho fa amb tant de detall i minuciositat que recorda les sèries que proliferen hui en dia en la tele, casos criminals on s’ajunten víctimes i inspectors de policia, jutges, forenses fent autòpsies i donant pistes… per la qual cosa el tema no resulta cap novetat. És l’única part negativa, el fet que és un contingut molt utilitzat en pantalla i tal volta el lector pot sentir que està saturat amb la mateixa temàtica.

Així i tot, cal destacar que a diferència del que poden ser les sèries televisives, en este cas es gaudeix amb un text perfectament relatat, donant les pistes adequades i dosificades de manera que el lector pot seguir i especular, embolicant-lo en una intriga que el porta a voler saber què passa i alhora incitant-lo a especular amb la inspectora sobre el perquè o qui és el culpable, com si es tractés d’un col·laborador més.

La vida professional, tan minuciosament explicada, es complementa paral·lelament amb la vida de fora la feina, la vida personal. Així podem llegir també sobre els familiars d’Amaia al poble: la seua relació amb les germanes amb ingredients com els rancors i les enveges entre elles, l’acusació d’una responsabilitat no complida i el record amarg d’una mare. Una dura i turmentosa experiència infantil persegueix la inspectora com un fantasma. Fins arribar al poble aquell succés dormia al subconscient però en arribar a la casa familiar el fantasma es desperta. La inspectora viu amb por i ha de lluitar per desprendre’s de l’angoixa que arrossega.

Sortosament, la inspectora té un marit perfecte que l’estima amb devoció i és el muscle on es recolza cada dia. És amb la seua companyia quan es mostra diferent a la faceta dura d’inspectora, és quan apareix la faceta més humana i no la superwoman que vol ser quan treballa. En casa es mostra fràgil, vulnerable, totalment depenent del marit que la mima i la protegeix, i al qual necessita. Amaia també té ajuda amb la tia Engrasi, una dona culta amb estudis de psicologia que, com Amaia, volia fugir del poble i acabà en ell arrossegada per les arrels.

La zona de Baztan és prolífica en bruixes i llegendes, en mites màgics increibles, en essers misteriosos que apareixen i desapareixen. L’autora inclou este apartat com fons d’escenari i a més a més li atorga importància en la trama. Hi ha qui dirà que la part mitològica sobra, són els que busquen la simple novel·la negra. Incloent estes històries misterioses, Dolores Redondo s’ha limitat a mostrar un teló de fons per envoltar la trama i ho ha fet amb mestria. No és simplement contar tot allò que es contava al passat. El passat està present i forma part de l’entramat novel·lesc. A mi m’agraden les històries i les tradicions, independentment de si crec o no amb elles. En general, m’agraden perquè formen part nostra i del que pensaven els nostres avantpassats. Dolores Redondo en rescata tot un arsenal.

M’agrada que l’acció estiga situada en un lloc real fàcilment identificable, al meu parer la fa més creïble. El paisatge és un protagonista més, tant com ho és Basajaun, Tarttalo o Inguma, els sers mitològics que envolten la trama d’esta triple història.

No conec la regió, però en acabar de llegir els llibres he sentit que he passejat per eixa vall i imagine que he anat a Elizondo i he trepitjat pel seu humit i verd bosc sota una constant pluja que m’ha acabat calant. Ho he imaginat com si fos real i jo haguera estat present en cada decorat.

Partint del fet que no llig molt novel·la negra, he d’admetre que la lectura d’esta trilogia completa arrossega, la intriga atrapa, una vegada iniciada no pots parar-la. Està ben escrita, és dinàmica i àgil. El relat distribuït en capítols curts  fa la lectura més lleugera.

I com no? tal volta hi ha mancances, tal volta... Quan faig una lectura amb deteniment  analitzant cada detall sempre hi ha aspectes que canviaria, alguns directament no escriuria, hi ha altres que note que caldria aprofundir... però avaluant la totalitat, el conjunt de les tres novel·les es mereixen la categoria d’estrella atorgada per la majoria de qui l’ha llegida.

Una fama que ha fet, que només eixir el primer llibre, s’escampara a nombrosos països i arribara a mans d’un reconegut productor cinematogràfic que ja està  preparant les pel·lícules. (El guardian invisible: estrenada el 3-3-17 i ressenyada en la part de dalt el 5-3-17) 

Una fama també que li ha arribat inesperadament a la vall de Baztan. Perquè una cosa està clara, la trilogia és una invitació a viatjar-hi. És una temptació clara. I conseqüentment la zona està  explotant turísticament l’èxit de la novel.la. Hi ha una ruta literària dirigida i explicada que mostra les cases i els paratges on es desenvolupen les novel·les i que passa pel cementeri, per la casa familiar, la comissaria de policia, pel bar Txokoto, per la pedra de Botil Harri o l’obrador. És una ruta que corrobora com encara estan hi presents totes les històries de tradició oral. Una ruta que demostra, que Baztan és una zona màgica i preciosa on sembla que el temps no ha passat.

TAILÀNDIA nord: I seguim a les MUNTANYES ALTES

De Tailàndia el que més m’agrada és el contacte amb les tribus de les muntanyes, malgrat portar-me a pensar si en lloc de visitar-los deuria deixar-los viure en pau i no interferir en la seua vida diària. No deu ser agradable tenir observadors mirant què fas o no fas cada moment del dia.

Poblat a les muntanyes altes de Tailàndia.

Tailàndia m’agrada, m’ha sorprès, pensava que seria altra cosa i m’he trobat un país que té  molt que mostrar i del que podem aprendre també. El millor aprenentatge és portar sempre un somriure dibuixat a la cara. Tothom a Tailàndia el mostra. 

De tot s’aprèn, cada passada viatgera és un adquisició, no tinc cap dubte. La capital Bangkok és caòtica però atraient, els seus temples preciosos, les seues platges també, encara que no trobe tant de lirisme en totes, com és el cas de Pattaya qué més que platja és un bordell a l’aire lliure. També hem visitat un mercat flotant observant la vida rural, quin goig de passeig!

Ara, al nord, la cosa canvia, sembla que estem en altre país... i de fet quasi ho estem, el triangle d’or és frontera i només donem un pas canviem de país facilment. Hem passejat en elefant, hem visitat les ciutats i els temples també. I amb tot...dic que encara m'agrada més Tailàndia visitant esta zona de muntanya.

Les tribus de la muntanya, Karen, Akka i Yao, foren un tast del que anava a trobar-me desprès, les muntanyes situades més amunt guarden altres poblats més. El més impactant és el poblat dels padaung o dones girafa. Sorprenent. 

En tots esl poblats observem la seua vida quotidiana.

Muntanyes altes, frondoses...i enmig un poblat...

Als xiquets, des de ben menuts els ensenyen a demanar, és la part negativa del turisme. No és un muntatge turístic, és una manera de subsistència. Per sort nosaltres no  en trobem molts pidolaires en els poblats que visitem entre fang i cases miseres, hi estan els xiquets jugant, homes tallant arbres i dones intentant vendre’ns artesania.

Els xiquets gaudeixen dels jocs, algunes dones ens miren...

...altres homes treballen...

Des de les les muntanyes altes on ens trobem anem cap a CHIANG DAO per visitar una gruta sagrada. Són quatre coves a les que accedim solament amb el llum de tres quinqués. De vegades resulta dificultós passar d’un lloc a altre. En un punt en concret hem d’anar arrossegant-nos. A l’entrada de la gruta hi ha paradetes d’herbolaris, també hi ha unes ruïnes.

La gruta sagrada i venda d'herbes.

Temple sagrat.

Seguim trajecte i parem al mercat de MAE MALAI. Ressalte la higiene que s’hi veu en totes les parades: gel en el menjar... sistemes de ventilació manual i rudimentari...són bosses de plàstic amb un pal. Comprem fruita i de nou mamprenem camí. 

Mercat de Mae Malai.

Pugem a 1200 metres per anar a PAI que és un poble realment curiós per la quantitat de gent variada que s’hi veu: occidentals motxillers són els que predominen, però també hi ha hindús, musulmans i musulmanes totes tapades...però si he de donar definició del que veig, diria que sembla una colònia hippie. I és que este poble és punt de partida per a excursions lliures, trekkings de muntanya, ràftings...

Pai, amb ambient hippie i motxiller.

La natura ho envolta tot. Trobe una papallona de quasi 30 cm d’ampla, malauradament esta ferida i no pot volar, és la raó per la qual l’he poguda agafar i observar amb deteniment.

Papallona gegant...mo vola perquè té una ferida a l'ala...és d'una grandària impressionant.

Eixa nit dormim en un bon lloc, no és un gran hotel però té molt bones condicions, en els viatges en qüestió d’hostage es tasta de tot. La vista des de la finestra de l’habitació és espectacular: la piscina davant i el riu Pai al fons.

Vistes al riu des de l'hotel, un bon hotel que contrasta amb la vida dels poblats que acabem de veure.

Pugem a les muntanyes per a visitar el poblat LISU animistes d’origen tibetà i de nou ens barregem entre la seua gent per observar la vida i les rutines: les dones teixint, exposant de manera precària el que fan perquè saben que tenen visitants que poden comprar. Escodrinyem dissimuladament les seues vivendes, les pèssimes condicions en que viuen..la seua manera d’estendre la roba en perxes...així s’estalvien les arrugues i la tasca de la planxa...

Poblat Lisu

Quina vida tan diferent a la nostra! I pensar que l’atzar ha fet que jo no siga una d’eixes dones! Cadascú estem on estem i vivim on vivim perquè la sort o la mala sort ho ha decidit així. Encara que del tema es podria fer una tesi pense que el que veig no és ni millor ni pitjor vida, simplement diferent. I en la diferència està l’aprenentatge. Al mateix poblat es veuen diferències socials, vivendes amb parabòlica i altres cases a punt de caure, quasi enderrocades.

El tipus de vivenda és similar en tots els poblats.

Dins del recorregut pel poblat no deixem d’anar a veure l’escola...

Visitem l'escola...

En este poblat no ens angoixen els xiquets com ho han fet en altres. Unicef ajuda estos pobles proporcionant materials per a la confecció dels teixits, després l’organització s‘encarrega de distribuir i vendre.

L'amabilitat és la tònica general.

Després ens enfilem per un camí per arribar al poblat LAHU i per accedir-hi hem de travessar el riu. No es fàcil, cal tenir equilibri.

Creuant el riu..

Diuen que els Lahu mengen carn de gossos quan tenen molta necessitat perquè creuen que els dóna calor. Tot és cultural, a cap occidental se li ocorreria menjar car de gos mai.

Poblat Lahu

Els camps d’opi són un mig de subsidència per a la gent d’estos poblats de les altes muntanyes. Els lahu depenen del seu comerç per a viure. Els camps d’opi estan perduts a més de tres mil metres d’altura. La droga és accessible i barata per a tothom. Sovint es veuen les dentadures de les persones desfetes o roges per mastegar droga. 

Poblat Lahu.

El govern dóna educació tailandesa a canvi de documentació. Malgrat tot les tradicions dels poble persisteixen, sortosament. El tema de l’educació és un dilema perquè si el govern potencia l'educació tendeix a la tailanització de tots i la pèrdua dels valors tradicionals de cada poble. Estos van passant a nivell oral però arribarà el moment que acabaran oblidant-se.

Poblat Lahu

En baixar del poblat trobem una dona de l’etnia shan, el guia acompanyant parla amb ella. Després parem a menjar en un lloc on les condicions higièniques deixen molt de desitjar tanmateix fan unes costelles torrades a la brasa que estan molt bones. El foc tot ho crema.

Dona Shan

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

RESSENYA de cine: TRUMAN

TRUMAN

Cesc Gay

He vist la pel•lícula Truman amb el cor encongit un poc per la pena, pels records personals i també per la nostàlgia dels que han fet ja el viatge llarg. Si, Truman és una pel•lícula que mostra els preparatius d’un viatge, el viatge  a l’eternitat. 

Sembla un tema fosc, que ho és, sembla tragèdia que també ho és, però això no vol dir que estiga intentant espantar als espectadors, més bé al contrari, si ressenye esta pel•lícula es perquè es mereix reconeixement.

Primer al director, per proposar un tema tan real, tan irremediablement present i fer-ho de manera tan digna, tan lloable, abordant-lo des de l’amistat, posant este últim aspecte com a tema principal.

Segon, per l’actuació, que sense exagerar és senzillament magistral, dels dos actors principals que ocupen tot l’espai de la pel•lícula, o quasi… hauria de tornar a veure la pel•lícula per comprovar-ho, cert que no m’importaria tornar-la a veure per agafar plenament tots els matisos dels intensos diàlegs. 

Javier Camara i Ricardo Darin formen un carismàtic tàndem perfecte, amb una complicitat màxima, una gran química interpretativa que fa perfectament creïble tot el que diuen i el que fan. De vegades parlen amb gestos i mirades. Ens fan sentir que són amics de veritat. No cal que ho diguen emprant paraules. És el valor de l’amistat, les concessions, el voler el millor per a l’altre i amb el fons de la tragèdia rondant.

Els dos amics es retroben durant quatre dies, feia anys que no s’hi veien perquè viuen separats, un a Canada i l’altre a Espamya, on treballa d’actor. Són amics des de la infantesa. I com, segons paraules de la pel•lícula, el que veritablement importa són les relacions, que és el que queda, s’ajunten per a passar els últims dies junts abans de l’acomiadament final. Julià, l’amic que està malalt ha renunciat a continuar el tractament, no vol acabar entre agulles i en un hospital. És dur escoltar la decisió en boca del pacient, és dur observar com accepta l’irremeiable final. L’amic, per l’amistat que els uneix, té dret a convèncer-lo de lo contrari, però opta per acceptar el que l’amic ha decidit per a la seua vida, que d’una manera o altra sap que s’acaba en un tres i no res.

El que se’n va, vol deixar tot enllestit en la seua vida.  Té un fill  amb 21anys i amb vida independent vivint a Amsterdam, sap que volarà sense la seua ajuda, no li ha contat la decisió i fa un viatge llamp per a fer-ho, però no pot, les paraules no li ixen. 

Però qui li preocupa veritablement, no és la seua malaltia terminal, és el seu inseparable gos Truman, que com diu,és com una altre fill al que estima i a qui parla i enraona com si fos una persona. Li vol buscar una família adoptiva, però no la troba, cap és l’adequada, actuant així com fan els pares protectors que no veuen bo cap nuvi per a la filla.

També mostra pinzellades del comportament del que està al costat del malalt, no és un paper fàcil de portar. En este cas es la cosina, que estima el cosí i que no enten  la raó per què ha renunciat a lluitar. Sempre està enutjada perquè se sent impotent i eixa actitut contrasta amb la resignació del malat que ha acceptat el seu final.

La pel•lícula està molt ben tractada, és tragèdia, forta però tendra, intensa senzilla i alhora divertida per moments, perquè Javier Camara és un actor que compleix a la perfecció eixe paper de bondat personificada que de tant en tant, per alleujar l’angoixa, ens trau un somriure.

El tema de la incomoditat de no saber què dir al malalt, que es mostra en diverses situacions, ens fa pensar si nosaltres actuem com deuríem fer quan ens trobem un cas semblant, l’escena d’Eduard Fernández, que és altre actor que m’encanta, és preciosa.

La pel•lícula no dubta en mostrar dos homes mostrant emocions, de manera més o menys continguda, més o menys oculta, però ploren, per dins i per fora. És inevitable no plorar front la temàtica, i no dic l’espectador, al qual se li ofereix el tema enmig de tocs de comèdia, em refereisc als personatges que viuen el drama. 

I com no li falta detall, també mostra el que envolta a la mort, la parafernàlia, que amb estoïcisme i resignació vol deixar el malalt a punt abans de la partida obligatòria.

Crec que poques vegades s’ha parlat de la mort en estos termes, acomiadament fiançant uns lligams d’amistat existents i sobre tot tractant-la de manera tendra i valenta com si fora altre tema més, de la manera més natural.