LA TOSCANA: Ferragost en SIENA

Trobem la ciutat de festa, amb tot a punt per al dia gran de Il Palio, la competició eqüestre entre barris, que és tan famosa.

Comencem el passeig per Siena en la fortezza medicea, una fortificació construïda al segle XVI que està envoltada d'un parc amb camins per camejar o pedalejar amb vistes a la ciutat. Sabem que hui no podrem veure Siena com cal. Hui és dia especial i per doble motiu. 

Primer per ser Ferragosto, és a dir 15 d’agost i segon, i més important, perquè demà se celebra la gran festa esperada i multitudinària de Il palio: la més important de Siena que té lloc dues vegades a l’any, una en el 2 de juliol i l’altra el 16 d’agost. Els orígens de la festa es remunten al segle  XVII, hi ha documents que ho acrediten. El Palio del 16 d’agost se’l coneix com el Palio de Assunta, commemorant la festa  cristiana de l’Assumpció de María.

Siena, té un centre històric envoltat de 7 quilometres de muralles defensives construïdes entre els segles XIII i XVI, període de màxim esplendor comercial de la ciutat. Les muralles segueixen l’orografia dels tres turos sobre les que es va assentar la ciutat.

Seguint el passeig, arribem davant de la basílica de Santo Domingo, construïda en el segle XII i ampliada al segle XIV. És famosa per altra santa: Santa Catalina, filòsofa i teòloga nascuda en Siena en 1347. És en esta església on va prendre els hàbits en 1363 quan tenia 15 anys i on s’hi conserven algunes relíquies com el cap, un dit polze i una corda que emprava per auto flagelar-s’hi.

Ens apropem al centre històric declarat patrimoni de la humanitat en 1995 per haver conservat l’estructura medieval. La festa del Palio també forma part del Patrimoni Unesco. Siena té moltes places i carrers, té molts monuments i palaus que visitar però en esta ocasió no pot ser...ens limitem a les dues grans places importants, la Piazza di campo i la del Duomo.

Anem per carrers sense cotxes. M’agrada la llibertat de no preocupar-me que m’atropellen. Hi ha molta gent. S’entén per la festa i perquè l’encís medieval es conserva des de l’antiguitat. És cert, la ciutat, només iniciant el passeig, ja fascina.

Els carrers estan vestits de festa, l’ambient carregat d’alegria, els colors inunden l’ambient. Il Palio atrau molts visitants però la festa la gaudeixen els sienesos que la viuen amb un fervor inusitat. És el que ens conta el guia, Lorenzo. Ell sap molt bé el que representa la festa perquè també hi participa amb una colla d’amics que formen part d’una contrada. Lorenzo ens conta que com no és sienes pot veure les coses objectivament. Ens parla de rivalitats, de com s’agafen molt a pit tot el que envolta la festa. Les banderes pròpies són intocables. I molt. Els molesta que els turistes se la posen per damunt jugant amb ella perquè no entenen el significat, no saben que és símbol d’identitat. Ens parla de l’espectacularitat de la carrera, d’emoció extrema. Ens parla de devoció, patiment i alegria, de  fraternitat entre els participants de la festa. És un plaer escoltar-lo.

Visitar Siena en estos dies és veure la ciutat engalanada amb les banderes de cada barri en les quals es divideixen cadascun dels 17 districtes de la ciutat. 

Les contrades són més que una ordenació territorial. Ve del passat i està associat als gremis de l’edat mitjana. Entre el veïnat s’ajudaven uns als altres, fins i tot es casaven entre ells.  Hui estan nerviosos. Cada contrada té esperança que el seu cavall guanyarà al dia següent. Guanyar és important i s’inverteix  molt per a aconseguir-ho. S’ha de tenir un bon cavall i un bon genet. Cada barri té una quadra per guardar l’animal que corre, i un vigilant que se la juga si al cavall li passa alguna cosa.

Els amics, amb la seua bandera corresponent, s’ajunten a prendre uns vins, uns refrescos o cerveses, i fan dinars i sopars... La festa del Palio són quatre dies intensos. El primer dia es fa el sorteig perquè dels 17 districtes només participen 10. Alguns genets no podran córrer malgrat estar tot l’any preparant-se. En estos tres dies es fan carreres d’entrenament pel mati i per la vesprada.

Ja hem arribat a la plaça del Campo. És una meravella. Bocabada. Te forma poligonal?. Em sembla una conxa. Primer mire els edificis que l’envolten. El Palazzo Pubblico construït entre 1284 i 1310 és un elegant imponent i majestuós edifici d’estil gòtic sienes seu de govern en el passat i també en l’actualitat. És l’ajuntament, a més a més hi és el museu cívic amb escultures, tapissos i pintures valuoses. I quina torre!

La torre del Mangia, és el símbol emblemàtic del poder cívic. És la tercera torre més alta d’Itàlia amb 87 metres d’altura o 102 si comptem el parallamps. Com m’agradaria pujar-hi! Hi ha 503 escalons, però les vistes deuran ser magnifiques.

Després mire el que hi ha provisionalment només per la festa: les grades, les banderes, arena en terra imprescindible per a que els cavalls puguen córrer millor i minimitzar els danys en les caigudes... Per cert...la Fonte Gaia ni es veu tapada darrere d’alguna grada.

Pense en demà, les campanes de la torre repicaran. Imagine el que haurà de suportar la gent de peu en mig de la plaça per sentir de prop l’emoció. Caldrà fer hores i hores de cua per poder aconseguir un lloc. Els més privilegiats gaudeixen de la festa des del balcó, que molts dels amos lloguen per a l’ocasió. L’emoció començarà en escoltar arribar la desfilada oficial de tots, “Passeggiata Storica”. El moment de la carrera, ens diu Lorenzo,  posa els pèls de punta, pel silenci que s’hi respira malgrat els milers d’espectadors. Al voltant de 70000 persones ompliran la  plaça. La carrera són tres voltes. Hi ha una part en costera. Es breu, uns minuts, rapida, trepidant... Velocitat de vertigen i por en les revoltes tancades. No és una carrera fàcil. Gens fàcil.

Tot seguit ens anem cap al Duomo... no puc deixar de pensar en la carrera de  demà. I és que els genets munten el cavall a pèl, sense cadira. Cal mestria i dominar la situació en tot moment perquè la velocitat comporta caigudes. Cal una sintonia total amb el cavall. Cada contrada, anima el seu genet i cavall corresponen...si el genet cau i el cavall arriba a soles, es considera guanyador.

Arribem al Baptisteri de San Giovanni, darrere de la catedral. Una escala uneix les dos places. Construït al segle XIV combina gòtic i sobrietat humanista del renaixement. Els membres de les contrades celebren sopars de germanor i gaudeixen cada segon de les nits d’estiu. Davant del baptisteri hi ha cadires i taules per a molts, està tot a punt per a la nit fer un sopar. Alguns demà celebraran la victòria, altres hauran d’esperar altre any. I el premi és simplement un palio, és a dir un estàndard de seda, drapellone o cencio. El premi és honorífic:  la gloria durant un any.   

Arribem a la piazza del Duomo on està la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asuncion, iniciada al segle XII és una de les mes antigues d’Itàlia. La construcció durà quasi dos segles. Domina la plaça. La llum del dia la il·lumina sense les ombres dels edificis propers.  El campanar amb franges blanques i negres fou construït on hi havia altra antiga torre i fou enllestit al segle XV..

La façana és extraordinària. La part inferior és del segle XIII, feta per Giovanni Pisano en estil gòtic. La part superior la va fer  Camaino di Crescentino i fou enllestida en 1317. Els escalons que eleven la catedral acaben en una plataforma que constitueix la base. A l’interior, té un paviment de marbre que es passa la major part de l’any tapat, són mosaics amb molts detalls que retraten escenes històriques i bíbliques. Es tapa per a evitar el desgast i només s’obri unes setmanes d’agost a octubre. Malauradament estos dies està tapat per la festa de Il Plaio.

En els cantons de l’escalinata hi ha dos Lupe con i gemelli : llobes amb bessons. Representen la fundació de  Siena pels fills de Remo, Asquio i Senio, segons la mitologia. Són copies de les obres conservades en el  Museo dell'Opera.

Enfront de la catedral està l’antic hospital de Santa Maria della Scala. Tenia prestigi. Fundat pels canonges per acollir, assistir els pobres i malats i acollir als orfes fou durant segles dels edificis més gran de la Toscana. També hi paraven els peregrins, cal recordar que Siena fou punt important de la via Francigena.m

En un lateral està el palau arquebisbal amb façana del segle XVIII imitant l’estil del segle XIV. Està decorat amb les banderes de cada districte. L’arquebisbe acudeix cada any a la festa del Palio a oficiar la missa. Per una de les finestres del palau s’assomarà. Just per on estaà la bandera més baixa. .

I en l’altre costat està el Palau Reial construït per allotjar el governador Medici..

La plaça del Duomo continua amb l’actual Piazza Jacopo della Quercia formant un “L”, és on s’hauria d’haver construït el "Duomo Nuovo" al segle XIV.  Només s’hi va construir la primera nau on està actualment la seu del Museo dell'Opera.

També es construí el conegut com  facciatone,  però les obres es paralitzaren perquè eixiren esquerdes i la nova catedral no tindria estabilitat.

Quan deixem la plaça i anem per la part de darrere veiem de nou la façana inacabada i com la gent està en la part alta visitant-la.

Veiem passar desfilades que ens contagiem de l’esperit festiu, amb la música dels tambors i tant de color. L’ambient captiva.

Siena s’enorgulleix de la seua identitat. El Palio es viu, se sent des del naixement, de fet a cada recent nascut se li fa un ritual d’aigua en la font de la plaça del districte.

A Siena tornaré perquè sóc conscient que no estic veient la ciutat de Siena com caldria, però m'alegra estar  veient part de la festa, l’alegria, l’eufòria... 

Hem vist pocs monuments per dins, per la festa tot està tancat,  tanmateix abans d’anar-se’n de la ciutat entrem a un palau,  que és un conservatori musical on estan fent un recital.

Com en tantes festes on intervenen animals, el Palio no es lliura de controvèrsia. Els animalistes procuren pel benestar animal per la qual cosa l’ajuntament incorpora cada any millores en este aspecte: més seguretat per a l’animal i més regles que l’ampare. Els animals que ja han participat van a viure en espais oberts fins que moren per vells. Fins i tot hi ha un centre veterinari amb tecnologia avançada per atendre els ferits. Amb estos pensaments i mirant  l’escaparata d’una pastisseria i el seu dolç típic “el panforte” deixe Siena però no dic adéu sinó, fins la propera...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

ENOTURISME AL CELLER de CAMBRA EN LES TERRES DELS ALFORINS, L’ANOMENADA TOSCANA VALENCIANA

Com a recurs publicitari a les Terres dels Alforins se les anomena La Toscana valenciana. És simple màrqueting. També podria ser a l’inrevés. Imagineu que allà en Itàlia qualificaren la zona de la Toscana com els Alforins italians? Estaria bé.

Quan anem pels Alforins trobem uns colors especials configurant un paisatge preciós on predomina el conreu de la vinya i  recorda un poc a la Toscana real, la italiana... Just  vaig estar per aquella zona italiana fa poc i realment puc afirmar que hi ha similituds entre els dos paisatges. Les similituds són per la tranquil·litat que s’hi respira contemplant el paisatge ordenat que va canviant de colors segons l’època de l’any, són pels arbres vorejant camins, o pels camps de cereals i bosc i especialment de vinyes. Vinyes i vinyes que, com en la Toscana italiana, en les Terres dels Alforins produeixen bons vins.

Hi ha gent que no li agrada el qualificatiu comparatiu entre les dues zones, pensen que és infravalorar la part valenciana posant en valor la italiana. Jo crec que no és per a tant, és simplement una manera com altra d’enganxar la gent a que visite un paratge incomparable que sembla a l’italià. No hi ha que donar-li massa voltes. La publicitat és així i mai està de sobra donar-se a conèixer. Els viticultors ho agraeixen perquè turisme és una manera de compartir el producte que tant els costa fer.

Les Terres dels Alforins  estan a uns 80 quilòmetres de  València, entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, entre tres pobles: La Font de la Figuera, Fontanars o Moixent, pobles menudets i amb encant, plens d’història i atractius turístics. I sobre tot són llogarets on s’hi respira calma.  Endinsar-s’hi per les carreteres i camins de la zona per anar hi suposa un remans de pau  per a la vista i l’ànim.

No vaig a esplaiar-me contant-vos sobre els pobles que conformen la zona ni del que s'hi pot visitar pels voltants, com podria ser el poblat ibèric la Bastida de les Alcusses situat a més de 700 metres d’altura, on es va descobrir el guerrer de Moixent, declarat monument historicoartístic el 1931. També es podria visitar el Bosquet, un bosc de carrasques situat vora la presa entre Moixent i Ontinyent. No, hui us parle d’un tema totalment diferent. Hui centre l’atenció en un celler, un dels nombrosos que destaquen a la zona d’on eixen vins rosats, blancs o negres amb un marcat caràcter mediterrani. Hi ha molts però us vaig a parlar d’un dels més emblemàtics, un que produeix vins de qualitat altament puntuats: el de l’ontinyentí Rafael Cambra.

Trobar el celler de Rafael Cambra no és difícil: des d’Ontinyent agafar la carretera de Fontanars i una vegada deixada a banda l’entrada al poble dels Alforins seguir uns metres fins a la indicació cap a Moixent. En uns minuts està la finca Colau en el terme de Fontanars.

La casa Colau regentada per Rafael Cambra i la dona Elena Arpón des de l’any 2020, l’any de la pandèmia, és una finca amb història que ja produïa vins al segle XVII. De fet l’edificació data de 1667 i el que hui en dia veiem és una restauració fidel de l'antiga casa.

La finca és gran, li done la volta a la casa. Després entre dins. Vull saber-ho tot sobre l’enòleg que ha posat en valor les Terres dels Alforins, el que ho ha aconseguit amb el seu bon treball posant-li passió pel que fa.  

Hui, Rafael Cambra no ens fa una visita guiada amb tast de vins com la que anuncia al seu web i que recomane que feu.

I és que és un dia especial amb un grup de gent també especial. Ontinyent celebra una setmana dedicada al cinema i novel·la negra “Ontinyent negre” 2025 i hui té programada una activitat que fem en acabar d’escoltar a l’amfitrió parlar donant-nos la benvinguda. 

Es tracta d’una presentació d’una novel·la, que no és del gènere negre però les morts estan presents. I ara permeteu-me que faça un incís personal i que  us diga que la novel·la és meua i sóc jo la que la presente. M’acompanya l’editora Dolors Pedros d’edicions 96. Així que entre barriques i copes de vi parle als assistents de la vida de Paulette Weil, la protagonista de Diari de Silencis. I veritablement és tot un plaer pel lloc i especialment per la companyia d’uns  assistents tant interessats i atents. És un plaer perquè vi i literatura fan una combinació perfecta, en termes vinaters podriem dir que fan un bon  maridatge.

Tot seguit, complint la programació que els organitzadors tenen previst, fem una “cata”, és a dir un tast de vins, que, sincerament, m’ha meravellat. I aixi li ho dic a Cambra. No us detalle que ens conta sobre cada vi, sobre les tècniques artesanals de l’elaboració, sobre els ingredients en cada marca... cal anra en persona al celler i sentir a Cambra per apreciar com estima el que fa. Ha estat realment un goig escoltar les explicacions apassiones de l’enòleg i ha estat un plaer tastar el que guarden les selectes botelles que ens ha anat mostrant. I tot, a més a més per a l’ocasió, acompanyat de poesia llegida amb molt de sentiment.

En acabar, també organitzat per “Ontinyent negre” fem un dinar, sota un gram om...i entre un bon arròs al forn i embotits selectes acabem de tastar els vins que Cambra ens va mostrant.

Tot un luxe de visita, de presentació, de tast de vins... de dinar. Així, la literatura...que bé entra...

 

Em reitere: us recomane que feu la visita i que escolteu Rafa Cambra que amb les seues paraules, amb la seua professionalitat és molt convincent. Amb tota seguretat que eixireu carregats del celler amb caixes de vins perquè no sabreu triar entre tots els que té.

 QUADERN DE VIATGE, FONTANARS DELS ALFORINS, 25 de maig del 2025

 

RESSENYA de cine EL VIAJE DE NISHA

 

EL VIAJE DE NISHA

Iram Haq

La pel·lícula “El viaje de Nisha” tracta el tema del xoc entre cultures. Sol passar entre la mentalitat xinesa, japonesa, pakistaní, àrab, musulmana... en tots els països occidentals hi ha famílies senceres que hi acudeixen emigrades del seu lloc natal buscant millors condicions de treball i una vegada instal·lades envoltades d’un món ben diferent al propi, viuen de portes endins com si estigueren al seu país natal. I sempre passa que amb el temps, les noves generacions no poden evitar les influències externes, amb  aires nous i moderns, que sempre atrauen. Tal volta els pares poden viure en una bombolla però els fills no són igual i  els pares deurien entendre que els fills no són com ells, però no ho fan per por a que els fills puguen perdre la identitat i també per por al que diran.

Si, este últim punt és molt important. En Espanya la pel·lícula porta per títol “El viaje de Nisha” però l’original es més èxplicit: What will people say, “El que diran”. En Pakistan és una expressió que s’utilitza molt perquè la tradició i l’honor ocupen el primer lloc en els valors que regeixen l’ordre familiar. Importa la reputació i el que pensen els altres: els compatriotes, els altres musulmans, els altres veïns, els altres familiars... perquè afecta a tothom. I especialment són les xiques les que més han de salvaguardar el comportament per a evitar que ningú parle malament d’elles.

En este cas, Nisha, una jove adolescent ajunta la cultura pakistanesa d’on procedeixen els pares i la cultura noruega, on ha nascut la jove  fa 16 anys. Nisha sap compaginar les dues vides, sap comportar-se com la perfecta filla tradicional, és l’ull dret del pare, parla urdu amb la família i segueix els rituals i alhora viu com els companys de classe,  és estudiosa i vol arribar a ser doctora, està integrada en la societat occidental, es diverteix, és lliure. Fins el moment ha sabut guardar les aparences.

Però un dia el pare la pilla en casa amb un amic, un mig nuvi. Solament s’estan abraçant i besant en l’habitació i la parella no ha arribat a cap intimitat però per el pare no ho veu així i no es fia quan la filla li diu que continua sent verge. El pare directament pensa que la xica ha perdut l’honor, que ha caigut en desgracia i amb aixó ha fet caure en desgràcia a la família. És un fet molt greu. La manera de castigar-la es enviant-la a Pakistan, on no ha estat mai, amb la tia i la seua familia, a la que no coneix.

La vida amb la tia, el tio i els cosins és un suplici. Nisha  haurà d’intentar adaptar-se a la nova societat ancorada quasi en l’edat mitjana, una societat que està regida per les estrictes normes familiars i de la tradició, una societat dura i cruel, on fins i tot no es pot fiar de la corrupta policia. La jove pateix una pressió constant que en la pel·lícula augmenta gradualment. Realment és un drama que  fa patir a l’espectador perquè a la jove no li augures cap bon final.

El contrast de les dues cultures és una constant que es veu per la mentalitat i també per mig dels escenaris on es mou la pel·lícula: Oslo en  Noruega i  un poble menut de Pakistan, uns carrers nevats occidentals i altres carreronets laberíntics orientals.

Tots els adults de la família, els d’aci i els d’allà, són exageradament ultraconservadors. Les reaccions són, al meu parer, extremes i sovint, cegats per la “norma establerta” actuen d’una manera insensata. Especialment contradictòria és l’actitud del pare, crec que és la part més criticable de la pel·lícula, que passa de ser afectuós a ser sever en un tres i no res, fins i tot embogeix de manera exagerada amb reaccions violentes i ordres desmesurades que posen a l afilla entre l’espasa i la paret, i a l’espectador amb el cor en un puny. No s’enten.

L’actriu, en el seu paper de jove atrapada en dos cultures, actua molt bé i dona molta credibilitat a la narració. I és que el guio i la direcció està basat en la realitat, la directora sap del que parla i conta la seua experiència. Mostrant les dos cultures i fent una aproximació als dos pensaments, la directora convida a l’espectador a que opine i que pense.  

A mi tanta ofuscació i falta de sensatesa reivindicant unes tradicions m’ha fet pensar en les contradiccions internes de la gent, en la quantitat de vides amagades i submises que hi haurà arreu del món seguint unes ancestrals normes que tal volta han perdut el sentit quan es traslladen de lloc. No dic que s’ha d’oblidar la cultura pròpia, però seguint allò de “Allá donde fueres haz lo que vieres”,  s’han de barrejar amb les noves dels lloc on es va i en cap cas prohibir o refusar el que el nou país aporta.  Això es diu integració en el lloc que acolleix.

Amb tot, la recomane perquè fa denuncia social, perquè dona unes pinzellades de llibertat protagonitzats per la jove amb la que inevitablement l’espectador simpatitza perquè la resta de comportaments són,  la majoria, hipocresia i perquè el relat, dur i real, emociona. 

FOTOS i MÚSICA de la serra de Cazorla en JAEN

 Naturalesa pura...pura naturalesa...i enmig, un bonic poble....

TORDESILLAS (Valladolid)

 Tordesillas és on es firmà el tractat per repartir el Nou Món descobert, entre castellans i portuguesos.

A una mitja hora de Valladolid i sobre la vega i ribera del Duero està Tordesillas, en un encreuament de camins. De fet diuen que és un del pobles mes ben comunicats d’Espanya.  I és just per ser pas obligat de camins que el pont de pedra cobrà gran importància. És el  primer que trobem només baixar del vehicle. Té deu ulls d’arc apuntat. No se sap l’origen exacte però si que en els inicis  al segle X tenia un castell de defensa construït en un terç de l’entrada. El que veiem actualment és per una remodelació del segle XV.

Hem vingut especialment a veure les cases del tractat, el lloc on tingué lloc la firma famosa de Tordesillas el 7 de juny de 1494, pel qual les terres del Nou Món es dividiren entre Castella i Portugal. Però abans anem a la plaça major.

Tenim temps lliure per veure-la bé i dinar. M’agrada. És la tipica plaça castellana acollidora i convida a seure en una de les terrasses.  Hui la plaça està buida, és migdia i no hi ha gent.

És quadrada i dona eixida a quatre carrers. Està tota porticada i les cases de dos pisos tenen botigues o establiments de menjar a la planta baixa. L’estructura actual data del segle XVII. Les façanes tenen grans finestres i balcons des d‘on es presenciaven, i es presenciaran actualment, les festes.

Hi està l’ajuntament.

En els 4 carrers dels voltants les que eixen de la plaça,  queden cases i palaus testimoni de l’esplendor del passat medieval, la majoria són cases del segle XVI.

Fent un passeig pel poble arribem  a l’església  gòtica de san Pedro del segle XVI i de planta rectangular.

Seguim passejant…és un goig per la tranquil·litat que s’hi respira entre cases palau i nius de cigonyes. Una cigonya té cura de les cries en  l’espadanya del que va ser l’hospital benèfic Mater Dei, fundat en 1467. El conjunt original estava format per l’hospital, l’església, el claustre i edificacions auxiliars com cases o quadres. L’estat actual és de ruïna,  des que es quedà deshabitat fa més de 30 anys. No se si l’ajuntament, dins del plans de consolidació urbanística evitarà que acabe tot enderrocat, fins i tot l’espadanya que ara és el lloc escollit per la cigonya... Fa uns anys l'ajuntament  tenia intenció de convertir-lo en un centre cultural. És una llàstima que encara estiga en tan males condicions,  però malauradament passa en molts edificis importants arreu d’Espanya. A poc a poc cauen i desapareixen…

Arribem a una plaça acollidora on està l’església de santa  Maria la Mayor amb una alta torre de base quadrada visible des de la llunyania. S’inicià al segle  XVI i és  d’estil gòtic i classicista per influència de El Escorial. Es l’església més gran de Tordesillas, està feta amb pedra i rajola i té tres portes d’entrada.

Li donem la volta a l’església i en el carrer Luna veiem restos mudèjars.

...i després anem de nou cap al riu…Volem entrar a l’església de san Antolin, hui museu.

És una construcció dels segles  XVI i XVII d’estil gòtic flamíger, amb una sola nau en la qual hi ha diverses capelles als costats. Destaca la nau central amb un sostres ricament decorats.

El retaule és del segle XVII i hi ha un crist jacent de l’escola de Gregorio Fernadez. El Crist té els braços articulats de manera que es pot presentar jacent o en posició crucificat.

El museu s’inaugurà l’any 1969 i  acull les millors peces procedents de les  esglésies de Tordesillas, i es que a poc a poc anaven tancant-se les esglésies i del poble i corria perill de perdre’s tot el patrimoni artístic i històric que els vells edificis guardaven.

 La solució fou convertir l’església de san Antolin en museu on dipositar les peces que anaven trobant a les parròquies. I el conjunt és molt interessant, tan el que s’exposa com l’edifici. Hi ha molt a veure…hi ha una sagrada família del segle XVII, està santa Llucia que porta els ulls en una safata, san Juan Baustista, un quadre de l’escola de Murillo que representa el casament de la Verge del segle XVII…una creu processional que sembla té tallat de fons una panoràmica de Tordesillas, moltes talles de l’arcàngel San Miguel, Santiago apostol, una d’elles guanyant al dimoni…i molts més quadres , mobles , orfebreria religiosa…

La capella de los Acebedos  té un calvari i la figura principal se li atribueix a Francisco del Rincon, un dels importants en este art, creador dels pasos processionals barrocs.

Al final pare l’atenció en una  porta vella i pesada, és de ferro, procedeix de l’església de san Pedro, on està enterrat un polèmic inquisidor de Perú. La decoració de la porta deixa constància de l’ofici amb una creu i espasa i olivera o palma en el cinc forrellats que tanquen la porta.

Si parlem d’escultures, sense dubte, una de les peces més importants, la joia entre les joies, és l’escultura de la Inmaculada esculpida en fusta i datada al segle XVII per Pedro de Mena, el millor escultor barroc andalús. És perfecta, bella, proporcionada. Sembla porcellana. Ha esta exposada en molts llocs per la seua rellevancia.

I si  parlem de capelles, destaca la capella dels Aldarete amb  la tomba de los Alderete i  una balustrada amb pinacles d’estil gòtic flamíger. A la capella s’accedeix a través d’una reixa del segle XVI entre gòtica i renaixentista. El retaule principal és d’estil plateresc de  Gaspar Tordesillas i Juan de Juni. Està el sepulcre d’alabastre llaurat en 1550 de Pedro Gonzalez Alderete personatge important fundador d’este espai funerari. En un lateral està el sepulcre de Rodrigo de Alderete que data en 1527.

Des de la capella accedim per una escala de caragol a un mirador. Se sap que en 1509 la reina Juana fou reclosa en Tordesillas on va morir en 1555, doncs, també està documentat que la reina Juana acudia sovint a esta església de san Antolin per mig d’un passadís  des del palau  on estava allotjada, comunicava en l’església. El palau va desaparèixer però en les cases del tractat hi ha un a reproducció de com seria.

La història de la reina quan acudia a missa està acompanyada d’una llegenda. Us l'explique. Conten que en acabar la litúrgia Juana pujava els 56 escalons de la torre per a veure si per veia el marit tornar per algun dels camins, un marit que ja havia mort feia temps. La reina boja d’amor, moria de pena. Jo també puge per l’escala de caragol que està en la capella dels Aldarete, però per a contemplar les vistes del riu Duero.

Al costat i també mirant al riu,  estan les Cases del tractat de tordesillas. Són dos palaus units. La façana mostra els escuts nobiliaris dels propietaris.

A l’interior de les cases, està el museu del tracta de Tordesillas i l’exposició de maquetes, entre les quals està el desaparegut palau reial on visqué la reina Juana i entre 1509 i 1555 que fou construït cap a 1400 i s’enderrocà en 1773 per l’estat t’abandono i deteriorament..

En les Cases del tractat és on tingueren lloc les negociacions i firma del tractat de tordesillas en 1494 pel qual es repartien les zones de navegació i conquista de l’atlàntic i Amèrica per evitar conflictes d’interessos entre les corones de Portugal i Castella. UNESCO atorgà la distinció de Patrimoni de la humanitat en 2007 dins la categoria de Memòria del mon, com document compartit entre Espanya i Portugal.

M’han faltat visitar algunes esglésies però el que més greu em sap  és no haver vist el monestir de santa Clara del segle XIV…m’he quedat amb ganes perquè sé que és un antic palau mudèjar, edificat sobre altre àrab que passà a ser convent i se que guarda molta història.

I acabe la visita a Tordesillas mirant de lluny el famós bou de la Vega. I dic de bestreta que no m’agrada la festa taurina, qualsevol variant. Actualment hi ha lluita entre qui gaudeix de la festa i qui s’escandalitza. Jo forme part del segon grup. En la festa de Tordesillas tradicionalment es maltractava l’animal. S’exhibia el bou fent-lo córrer amb un mantó banyat en combustible que era encès. El foc tornava boig l’animal. Conten que al segle XVI era pitjor perquè feien anar l’animal cap a un penya-segat des d’on queia i era rematat amb piques. Em pose les mans al cap. Ho veuria alguna vegada la reina Juana? Era una barbàrie de les que es feien seguint la tradició medieval, que abans del 2016 consistia en mesurar la força animal i la humana i acabava amb la mort de l’ animal.  I curiosament era una atracció turística que atreia nombroses persones fins i tot de l’estranger. 

La nova normativa del 2016 els impedia matar-lo, ja és un pas per evitar la violència animal, ara no és un torneig sinò “el encierro”. Ara la festa està un poc enlaire, entre partidaris de seguir, partidari d’eradicar, o partidaris de canviar les normes.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024