FOTOS i MÚSICA: El torcal d'ANTEQUERA, Màlaga

El torcal d'Antequera és un paratge on poder passar hores caminant i alhora gaudir observant les capricioses formes rocoses que la mare naturalesa ha anat configurant.

Música

"Walk" de Burning Spear

Si vols llegir el que hi ha escrit al bloc sobre el TORCAL  clica ací.

TAILÀNDIA: la vida rural al MERCAT FLOTANT i la turística de ROSE GARDEN

El món rural tailandés va canviant, els turistes sóm els culpables encara que hi ha qui ho excusa dient que també se n'aprofiten. Pense que al final ells són els que més perden, i no poc, perden tradició i identitat com a poble

Com no hi anar? Una vegada fets tants kilòmetres no volíem deixar escapar cap lloc, malgrat saber en alguna ocasió que el que anàvem a veure era un muntatge turístic. 

Eixint de la capital ens adonem del caos matutí als carrers de Bangkok,  i una imatge que es repeteix, és la gent amb mascaretes a la boca. Ho porten per evitar la contaminació i els fums que obligatòriament quan es va en moto o s’està dirigint el transit van a respirar. També veiem el tren que va per damunt dels edificis, l’sky train, que la nit anterior havíem utilitzat per traslladar-nos de Patpung cap a l’hotel. Des de la carretera ens adonem també de la velocitat que porta. Va a una velocitat vertiginosa.

I una vegada fora de la ciutat en un tres i no res, entropessem  amb el món rural, més tranquil, més relaxant. Venedors ambulants se’n veuen vora la carretera, també a les portes de les cases quan passem per menudes poblacions. Al llarg del país es veuen moltes plantacions de cocos, dels quals s’aprofita tot. Hi ha molt de mango, però predomina el cultiu de l’arròs. Ens conten que als camps d’arròs hi ha moltes rates que es mengen l’arròs i fan malbé la collita; per a combatre la plaga solten serps que es mengen els roentors. Tal volta eixes mateixes serps van a parar a un plat suculent a l’hora de dinar, perquè diuen que la carn de la serp és molt bona. No sóc cap aventurera grastronòmica però en una ocasió vaig tastar “inconscientment” un menjar semblant, va ser a Egipte i la serp era d’aigua.  

Quin canvi de vida, del món rural al de la ciutat.

La nostra primera destinació del dia és el mercat flotant DAMNOEN SADUAK. Hi anem en barca. El mercat és exemple del comerç tailandès d’anys enrere i sé que actualment s’ha convertit en un preparat turístic, però no m’importa. No m'agrada èrò ho entenc, les divises estrangeres donen més rendiment. Vull descobrir si queda l’essència, encara que imagine que serà com buscar una agulla entre palla.

De camí en el trajecte en barca, anem veient la vida rural dels tailandesos més pobres que viuen vora l’aigua. S’entreveu la vida quotidiana que porta esta gent fent una ullada dins les cases. Mentre les barques carregades de forasters anem cap al mercat flotant, ells sense fer-nos cas, continuen les seues rutines. En una casa es veu roba estesa a l’exterior i uns xiquets dutxant-se amb una manega d’aigua.

De cami mirem a un costat i altre...ells fan vida normal, deuen estar acostumats...

I arribem al mercat. S'hi veuen tendes sobre palafits i barques que venen fruites i hortalisses, no pare d’observar, he de trobar la palla en el pallar. Encara que hi ha molt de turisme, massa, és un espectacle curiós de veure que si manté un poc l’essència del passat. Les barques al canal estan venent els seus productes locals als mateixos tailandesos i aixó m’agrada. Moltes barques no venen productes als turistes, els clients habituals són els locals que hi venen per comprar els queviures necessaris per dinar o sopar. 

Quina diversitat de fruita!

Els palafits són una construcció tipica tradicional.

 Però també hi ha un grapat de barques on els productes són els típics “souvenirs” destinats al turista curiós que hi va. El venedor se n’aprofita i trau rendiment de l’allau de gent que sempre hi ha. La temptació de vendre a preus cars productes típics és gran i actualment moltes barques, la majoria regentades per dones que es caracteritzen pel seu barret de palla al cap, canvien els productes de venda i ara ofereixen el que li pot interessar al turista, de tot menys fruita.

El que més s'hi ven és fruita fresca.

Aparentment no hi ha rivalitat entre les venedores...moltes venen els mateixos productes.

Malgrat esta imatge allunyada de la realitat del passat tailandès, tot desborda exotisme, color, vida, bullici i agitació. És un lloc especial però no deixe de pensar que este mercat, esta imatge quotidiana tan arrelada al món tailandès, ja no és el que era perquè els turistes i viatgers marquem la diferència. 

Però s'ha de saber mirar, i entre tant de maremagnum també s'hi veu autentica vida local que s'hi manté, malgrat tots els que hi anem  a "escodrinyar"

A més de les barques que ja no venen fruita fresca perquè venen productes turístics,  per als estrangers hi ha reservat altre espai, quasi exclusiu per als que som de fora, on pocs, per no dir cap local va, és una espècie de magatzem de productes artesanals típics ben preparat per a enganxar a l’àvid turista que li agrada comprar i comprar. 

Abans eren tot productes locals...ara es barregen amb productes per enganxar al turista...

Jo entre i veig que és un local gran, que hi ha de tot però amb preus desorbitats, m’atabala i ja en tinc prou, ja sé el què és  i me n’eisc del recinte tancat esperitada. 

Particularment m’agrada més observar el comerç flotant, el regateig de la gent local, el parloteig que porten de barca a barca en un llenguatge local. Em pare a mirar mentre els amics estan al recinte tancat comprant i regatejant. Mire la gent de les barques, la majoria gent gran, de somriure fàcil, de cutis fi però segurament carregats d’anys, els mire absorta, encuriosida i  jugue a inventar conversa sobre què diran.

Al fons s'hi veu el recinte tancat...on els preus són desorbitats...

El nostre itinerari de hui inclou la visita del Chedi de Naklon Pathom que és el temple més gran del món budista amb 127 m d’alçària. En este lloc hi ha un monjo que està beneint a qui ho demana, alhora que arribem nosaltres, un grup d’escolars uniformats també ho fan. Ells s’agenollen esperant la benedicció, nosaltres mirem com ho fan.

Chedi de Nacklon Pathom, el més gran del món budista

I seguint l'itinerari previst, arribem a un lloc anomenat ROSE GARDEN.  Este si que és un muntatge turístic total. Jo no hi tornaria a anar. No m’agrada gens que es note tanta preparació per al turisme, es perd un poc la identitat encara que tal volta la intenció siga el contrari. 

Al Rose Garden es poden veure danses típiques, la boxa tailandesa, representacions d’aspectes de la vida social i una demostració d’elefants ensenyats. Per trobar-li una part positiva pense que és una manera de preservar estes disciplines que en Tailàndia són tant importants i apropar al sud aspectes de Tailàndia que s’hi troben amb autenticitat a la zona de les muntanyes. Jo prefereisc evitar estos parcs temàtics i trepitjar la realitat. I de fet en uns dies agafem un tren cap al nord de Tailandia.

Rose garden és un muntage turistic, i no m'agrada, encara que mirant la part positiva, propicia que la tradició i cultura 

I per esta raó, per voler veure i viure més autenticitat, de tornada a la capital, el nostre grup de set persones parem al centre de la ciutat, a prop de la zona de Patpung que ja coneixem. No volem tornar a l’hotel tan aviat, malgrat ser quasi de nit, preferim caminar pels carreronets i perdre’s entre la gent. Bangkok és una ciutat trepidant, amb bullici i activitat que no distingeix entre diürnitat i nocturnitat.

QUADERN DE VIATGE: TAILANDIA 2001

FOTOS i MÚSICA: La calzada de los gigantes a IRLANDA del NORD

La mare naturalesa és una artista, 
és l'autora  de meravelles com esta..plena de misteri i bellesa.

Música de relax

En este bloc pots trobar el text que complementa este video:

 LA CALZADA DE LOS GIGANTES 

i també més sobre IRLANDA DEL NORD

IRLANDA: ruta verda de GLENDAGOUGH

La majoria dels dies que passem a Irlanda l'oratge és el mateix...boira, sol dèbil que no s’anima a eixir del tot... pluja...i sobre tot humitat, molta humitat...I nosaltres en tot moment xafant bassals sota l’aigua...sense parar de caminar.

...Als àlbums de fotos sempre hi ha unes fotos preferides...esta és una d'elles...
Anem a caminar per la Vall dels dos llacs on hi ha bonics paisatges.

Estem a Irlanda, si mirem el rellotge tenim  una hora menys que en Espanya.

Som un grup gran, tots amb ànsia der fer caminades per Irlanda, malgrat ser viatge organitzat, hi ha molt de temps lliure. M’agrada este tipus de viatge, són els que sempre busque. Esn este cas, només està inclòs el transport d’un lloc a altre i el bred and breakfast , que és un llit i el desdejuni. 

L’illa d’Irlanda està formada per la república d’Irlanda i Irlanda del nord, (part del Regne Unit). Des de 1922 la república d’Irlanda és independent i en 1925 es van fixar els límits entre Eire i l’anomenada Irlanda del nord. La població d’Irlanda del nord està dividida en catòlics i protestants, els primers són partidaris de mantenir el territori dins del Regne Unit i els segons de la incorporació a la república d’Irlanda, estos enfrontaments han sigut l’origen dels sanguinolents disturbis de la zona des del 1969 fins el 1994. 

Nosaltres estem passant 15 dies passejant per les dos Irlandes. I dic clarament passejant perquè tenim previst fer rutes verdes. Seran trajectes a peu caminant per estar en contacte directe amb el verd predominant en este illa. No són etapes dures ni llargues, previsiblement són passejos sense dificultat de terreny que duren hores. Però no  només anem a caminar, tindrem temps per a tot. Anirem fins i tot de visita a les ciutats de Derry i Belfast i a la calzada de los gigantes, traspassant els límits de la frontera.

Ruta de viatge per tota Irlanda

Sé, de bestreta, que pubs no en falten, cervesa tampoc. Em ve al cap una informació llegida no fa molt que assegura que al país hi ha més de 12.000 pubs, mes o menys un per cada 500 habitants i que la cervesa i el whisky són les begudes regnants. Al voltant de cerveses hi ha molta competència, els irlandesos poden passar-se hores discutint quina és la millor. Els músics als pubs es confonen amb els clients, de vegades apareixen espontanis que s’hi afegeixen. Els pubs són punt de trobada social, de joves i de majors, no importa l’edat. Tanquen prompte, cap a les 12’30 i sempre seguint un ritual: tots de peu i cantant l’himne nacional. També sé que la gent irlandesa és amable i amigable. 

Marca de cervesa GUINNESS, la més famosa a Irlanda

Dins les nostres previsions està el comprovar tot el que es refereix a la gent i a l’ambient. Nosaltres ja sabem que cada vesprada tocarà fer el mateix: buscar pub per sopar i altre per prendre la cervesa abans d’anar-se’n a dormir al bed and breakfast. Els llocs de dormir bed and breakfast són la millor manera de conèixer els costums i la vida local. 

Per fer este viatge he llegit un poc del país. M’agrada assabentar-me abans d’iniciar el trajecte. La llengua irlandesa conviu amb el gaèlic, de tradició celta. l’Estat promou l’estudi  però hui en dia només el parla una població minoritària formada sobre tot per vells. En estudiar els celtes apareix més mite que realitat, acostumaven a servir-se de la imaginació per interpretar el que veien així empraven símbols perquè és més fàcil explicar i transmetre amb llegendes o històries màgiques. 

Caminanat per les sendes naturals s'entenen molts dels mites que la tradició irlandesa conserva.

Els antics celtes no van escriure la seua història perquè estava prohibit pels druides, els sacerdots bruixots, tanmateix les excavacions arqueològiques i els records orals transmesos i documentats pels monjos medievals, han permès configurar una aproximació que resulta misteriosa.

Els celtes en Irlanda arrelaren tant que ningú els ha pogut eliminar al llarg dels més de vint segles de supervivència. Les creus celtes demostren la fusió de les antigues creences amb el cristianisme, les més antigues ho porten gravat en la pedra. Són un símbol, una mostra constant en territori irlandès.

I començá el viatge i ja només en en un dia corrobore tot el que especulava a les línies anteriors: Irlanda és cultura, tradició, verd natural, màgia, cervesa... i molta sintonia i alegria als caractyeristics pubs que s'han de visitar i "viure" si es vol entendre la personalitat irlandesa.

La primera ruta verda que fem comença a la ciutat monàstica de Glendalough fundada al segle VI pel venerat ermità San Kevin que segons conta la història pertanyia a una família d’ascendència real i que va renunciar als seus privilegis per refugiar-se en una cova d’esta zona. San Kevin continua sent recordat anualment, cada 3 de juny se celebra una peregrinació al lloc.

De totes les ruïnes destaca la Torre rodona.

Glendalough va ser un important centre cultural i centre d’acollida de malalts. Malauradament el monestir va ser saquejat  al segle XIV per les tropes angleses i des d’aleshores funcionaria només com monestir fins la dissolució dels monestirs l’any 1530.

Ens endinsem per racons dels conjunt monàstic...

Visitem les ruïnes on destaca la torre rodona que és la que podem veure en tot moment. Fa una alçada de 30 metres. Ens conten que originàriament la torre tenia sis pisos de fusta, connectat per escales. La porta de la torre no està a nivell del sòl, sinó uns metres per damunt. S’hi feia per raons defensives. S’usava una escala de fusta que es retirava en cas de perill. Els quatre pisos sobre el nivell de l’entrada estan il•luminants per una menuda finestra i l’últim en té quatre que donen als quatre punts cardinals. Les torres es construïren com campanars però serviren també com magatzem de gra o refugi en temps d’atacs.

La torre rodona, anem per on anem la vegem...sobreeix...

Hi ha moltes creus, a prop de la torre està la creu de san Kevin del segle XII, la primera irlandesa. Estes creus s’usaven per ensenyar la religió catòlica als pagans. En aquells temps els irlandesos eren politeistes però tenien un deu per damunt de tots: el deu del sol. Es per això que les creus celtes són creus tradicionals amb un cercle que representa el sol.

Creu celta, al llarg de tota irlanda se'n trobem moltes.

Encara es conserven les ruïnes de la catedral i passegem per la nau central. I seguint el deambuleig trobem l’església de Kevin o “cocina” que és un menut edifici de pedra amb sostre i nau única.

Hi ha més ruïnes però estes són les més importants. 

Fem una miradeta abans d'enfilar-nos per una nova senda...

La nova senda ens du a la Vall dels dos llacs, un preciós paratge natural.

I després fem un passeig per l’idíl•lic paratge conegut com LA VALL DELS DOS LLACS, envoltat per les colines de Wicklow. Hi ha moltes rutes de senderisme de dificultat variable. Hi ha opcions guiades. Nosaltres optem per caminar lliurement per una de les sendes i anar descobrint al nostre aire la Vall dels dos llacs i les meravelles que amaga, que no en són poques.

No és una ruta pesada ni llarga
Som un grup gran però cadascú anem al nostre ritme i descansem on volem,
és un passeig relaxant, tranquil i molt agradable.

QUADERN DE VIATGE, Irlanda estiu 2008

nº27- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: MÓN PETIT. pel.lícula

nº27- MÓN PETIT

de Marcel Barrena

Quina  satisfacció dóna eixir del cine i pensar en la sort d’haver pogut conèixer un ser tan especial com l’Albert. Si, crec que Albert és especial, i únic també. “Món Petit” és la seua història, són parcel•les de la seua vida. Albert ens conta en esta pel•lícula- documental els seus anhels en la vida i l’esperit viatger que l’embarga. És un ser especial,  com he dit, no perquè vaja en cadira de rodes després d’haver patit una malaltia rara, la mononucleosi, i també haver superat una leucèmia, no és especial perquè la seua infància l’haja viscuda entre agulles i gran part d’ella sense la mare protectora, l’Albert és especial perquè és pur optimisme. Malgrat tot el passat viscut irradia alegria, irradia activitat i vida i sobre tot irradia valors, la qual cosa no està mai de sobra en esta cada vegada més insensible manera actual d’enfrontar la vida.

No és que l’Albert haja oblidat el seu passat, el que vol és viure el moment, experimentar noves aventures, conèixer nova gent i per aconseguir-ho necessitaviatjar per tot arreu  i viure lliurement, sense imposicions ni controls.

En acabar els estudis de l’ESO començà a viatjar tot sol, era un desig que li rondava feia temps i per al qual des de menut s’estava preparant. Des d’aleshores no para, tan se val Sud-àfrica o Europa i sempre viatja sense diners, comença fent autoestop i segueix segons les circumstàncies. La gent l’acull, l’empara. Tal volta hi ha casos que el fet d’anar en cadira és suficient per rebre ajuda immediata, però moltes altres, la majoria, aconsegueix per mèrits pròpis que li obriguen les cases, li donen menjar i fins i tot diners per seguir la marxa.

Amb 20 anys decideix anar-se’n al punt més allunyat de la seua Barcelona natal, a Nova Zelanda, i ho fa amb la mateixa filosofia, sense diners, només 20 euros i fent autoestop. Però esta vegada una cosa canvia, l’acompanya l’Anna, la seua nóvia. 

Este film-documental ens mostra este llarg trajecte creuant fronteres, travessant muntanyes i mars. Tots dos són els que enregistren les imatges. La pel•lícula ens deixa veure part d’eixa vida que porten durant 8 mesos i 200 quilòmetres, veiem el que fan a les cases que els acullen, coneixem als seus nous amics, passegem per alguns carrers o parcs de les ciutats per on van passant sense horaris establerts. L‘Albert i l’Anna necessiten poc i en qualsevol lloc dormen, com molt bé diu el jove,” a més de dormir i menjar, només cal, si es pot, una dutxa, perquè aixi fas més bona cara per a que t’obriguen les portes” .

M’agrada com esta feta i muntada la pel•lícula. Està ben narrada, perquè de manera amena i fins i tot divertida, va intercalant passatges enregistrats de manera casolana de la infància familiar, en casa, a l’hospital o de viatge, imatges que ens van explicant tot el que el destí li ha fet passar. També mostra  retalls d’entrevistes fetes per separat al mateix Albert, a la seua iaia, al pare i a la muller del pare, la qual té cura d’Albert des que era xicotet i va morir la pròpia mare.

També parlen els pares de l’Anna i les amigues, cadascú aportant la seua visió i la seua perspectiva.

S’ha de parlar de la valentia de la família, que no demostra cap egoisme i malgrat no agradar-los la idea, deixen fer, deixen anar el xic perquè entenen que és la seua vida. El pares de l’Anna també ho entenen així i accepten que Anna acompanye l’Albert en l’aventura neozelandesa. 

Albert té un innat esperit viatger i això el pare ho sap, ho veu des que era xicotet i endevinant el futur aventurer del fill el va preparant per a que siga independent, per a que puga eixir a veure el món que tan desitja i puga resoldre els entrebancs que sempre s’hi troben quan s’està en terra forastera. Albert domina la geografia, sap angles sap defensar-se tot sol front impediments. Sap enginyar estratègies per entrar sense pagar a llocs, per viatjar debades... Això d’anar en cadira de rodes no és cap impediment si se li posa estima i ganes,  perquè segons les seus paraules “anar en cadira de rodes és com portar ulleres”.

I s’ha de dir que el pare ha sabut donar una molt bona educació al fill perquè segons el que es veu durant els seu trajecte i conta en les entrevistes este jove rialler, sempre rialler, és model de sensatesa i alegria, de coratge, model de jove amb les idees clares. Albert té una personalitat que captiva.

La pel•lícula també mostra la cara amarga del viatge, patir una malaltia, Anna fins i tot torna a casa durant unes setmanes, encara que després mamprèn de nou la ruta. També Albert té unes fortes febres però amb la seua actitud tot ho supera. Segurament van haver altres moments amargs que no s’hi veuen, però eixa manera de fer front a tot, eixe “no passa res” i  constant dir “haguera pogut ser pitjor”, fa que tot ho supere i fa que al documental els moments negatius passen desapercebuts. 

Al final arriba a Nova Zelanda, hi està el far que busquen, el punt més allunyat de sa casa. I com a cloenda vol conèixer també la persona que  viu a la casa més allunyada de la seua Barcelona. L’amo de la vivenda es queda bocabadat amb la història de l’Albert i de l’Anna i en una conversa que mantenen expressa la seua filosofia de vida que és la mateixa que Albert manté des de sempre i que es resueix de manera simple: superació continua i viure per a ser feliç. 

TUNISIA: Turisme de sol

Obrir les portes al turisme? Clar!¿Està bé, però sense perdre la identitat.

ILLA DE DJERBA 

Djerba és una illa tunisiana, destinació principal per a qui busca turisme de sol i platja. Estem en abril i hui fa calo, em pregunte a quina temperatura s’arribarà per este paratge quan arribe l’estiu, i contràriament al que puga pensar, em contesten que en esta zona allunyada del desert no fa excessivament calor, tal volta com en Espanya, perquè l’illa està al mateix meridià que la ciutat de Màlaga i que el clima és similar. Bo saber-ho... 

Houmt Souk és la capital, és bonic perdre's buscant els raconets més allunyats del bullici turístic.

L’illa està comunicada per Ferry i per carretera feta als temps dels romans, per tant Djerba a més de sol tambè és història. Esta calçada és important perquè, iniciada a l’imperi romà, unia el continent a l’illa. La via estava foradada en alguns llocs per aprofitar la força de l’aigua per moure els molins. Amb el pas del temps la via va anar degradant-se i l’any 1973 es va renovar i ampliar aprofitant per fer uns conductes d’aigua per abastir l’illa.

El mercat central, edifici vell i destartalat.

Tots estos ingredients són coneguts i valorats i es té cura en conservar la personalitat pròpia del lloc allunyant-se de massificar. Es vol turisme però sense trencar l’harmonia del paratge, sense amuntegar, per la qual cosa té edificis baixos que no poden superar el que fa d’alçada una palmera. Això està molt ben pensat, perquè la palmera és la primera que hi va viure i té dret a ressaltar. 

Encara que, no sé quant de temps durarà perquè la pressió turística és forta i cada dia hi ha més hotels, restaurants, parcs i llocs d’esplai plens de comoditats. Diuen que Djerba ajunta un turisme exclusiu i de luxe, en este ràpid pas, no me n’adone, no és temporada estiuenca i no puc comprovar si en realitat és veritat. 

Les flors presideixen moltes balconades i terrasses.

Houmt Souk és la capital i la ciutat més important, la visitem, un poc amb presses, no ens dóna temps a més, altra vegada serà.

La mesquita blanca, impol.luta, ressalta des de la llunyania.

Que a Djerba acudia gent adinerada ja ho sabia, però el que estan dient-me en este moment, és que este país s'utilitza en moltes ocasions com escenari de pel•lícula. Els turistes amants del cinema busquen Djerba  per ser el lloc on es va rodar Star Wars, concretament és allò que apareix com el desèrtic planeta Tatooine, niu de pirates i contrabandistes. No he vist la pel•lícula i el comentari que escolte, sincerament, a mi no em diu res. Tanmateix és una manera de promocionar el país, i hi ha gent que m’envolta que li fa molta il•lusió això d’estar al lloc escenari de Star Wars. En este món en som molts i hi ha gent per a tot.

Cuelalla és un centre d'alfareria.

SOUSSE

Esta ciutat m’agrada perquè té llum i vida, està neta i ordenada. Però em desagrada que estiga massa occidentalitzada, per tot arreu s’escolta parlar angles, francés o la llengua alemanya. Tanmateix s’ha de saber buscar i trobar la part positiva i en este cas és que encara  conserva el tipisme àrab en alguns racons, en tendes, en souks o mercats, i en les emblemàtiques construccions que atrauen a més a més del turista de sol, a l’ historiador amant de conèixer. Oberta al turisme europeu i prop de la costa italiana,  amaga, com altres ciutats de Tunísia, edificis que compliren el seu rellevant paper en la història i que s’hi mantenen per recordar-la. 

Sousse té una gran mesquita lloc de culte i al mateix temps fortalesa, la qual cosa me n’adone només mirant les parets que la formen. Menuda grossària! 

Torre de la gran mesquita, lloc de culte i fortalesa, la qual cosa s'endevina per la grossària dels murs.

Kasr al Ribat és una fortalesa-monestir on vivien els monjos guerrers, hi resaven i hi preparaven les guerres, és menuda comparant-la amb altres, i és bonica.

Des de la torre, 65 escalons he comptat, es veu la gran mesquita i la panoràmica de la ciutat. La medina de Sousse, pel grau de conservació, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1988. 

Kasr Al Ribat, fortalesa monestir on vivien monjos guerrers. Des de la torre es veu la gran mesquita i la ciutat.

Sousse és un punt ideal per descobrir, sense fer molt kilòmetres, parts importants que configuren l’essència del país: s’hi pot anar a l’amfiteatre romà El Jem, a 63 quilòmetres, a Monestir, solament a 24 quilòmetres, Kariuan a 67 quilòmetres que és la porta del desert amb una mesquita germana de la nostra cordobesa...i més i més...poblets menudets com Sidi Bou Said o la gran capital  a 140 quilòmetres on val la pena visitar el museu el Bardo.

Mapa de Tunisia. Las ruta que vaig fer està remarcada.

MONASTIR

Tenim l’hotel en esta ciutat. Sembla que estic a Benidorm,  pel turisme alemany que m’envolta i que té una mitjana alta d’edat. Estem en primavera i els hotels estan plens. Pels carrers no es veu gent. Els alemans aterren, els traslladen a l’hotel i eixen poc, els hotels tenen tots els luxes, també la piscina i el sol a la seua disposició. Si, és el que fan la majoria, es dediquen a empassar-se’n de tot el sol que poden i així tenir reserves en tornar al seu gelat país. Passen llargues temporades i no eixen sovint de l’edifici, tal volta són turistes que repeteixen cada any i la visita turística la coneixen.

Així que Monestir, com Sousse que està molt a prop, és en l’actualitat centre turístic europeu i també buscant similituds amb la veïna ciutat, va ser centre religiós important en temps passats. 

El Ribat de Hartema és gran fortaleza monestir de l’època. Des de la torre 87 escalons es veu el cementeri i la ciutat.

El Ribat de Hartema, és com la resta del que estem veient una fortalesa monestir. Pugem els 87 escalons de la torre i tenim la panoràmica de la ciutat i del cementeri.

Monestir també va ser escenari de pel•lícula. En estos carrers s’hi va filmar “La vida de Bryan”, “En busca del arca perdida” o “Jesus de Nazaret”. Estes pel•lícules si les conec, i concretament em ve al cap al protagonista Bryan, i em trau un somriure pensar que és just per on trepitge en este moment per on fugia i corria sense parar.

En Monestir tenim més temps i podem passejar lliurement. De sobte arribem a un edifici enorme, protegit per un enreixat. És el mausoleu de la família Burguiba, lloc on reposen les despulles del president que va fomentar el manteniment del Patrimoni històric de la ciutat. Bé pel dirigent, encara que no sé si tenia com a finalitat omplir la ciutat de turistes alemanys.

Mausoleu de la família Burguiba

QUADERN DE VIATGE: TUNISIA 1998

FOTOS i MÚSICA: La processó dels Corpus a VALÈNCIA

Un espectacle singular, més per la forma que pel contingut. 

Des que ho vaig  veure em  pregunte si algun any canviaran les vestimentes o les perruques...

I jo mateixa em conteste que segurament no:

 la tradició és la tradició i no cal variació.

TEXT INCLÓS AL VÍDEO
VALENCIA: Diumenge dels Corpus, Simbologia i tradició arrelada.

Se celebra des de l’any 1355 i els carrers s’engalanen de flors i color, també s’impregnen d’olor a herbes aromàtiques i flors.
La música i danses, són protagonistes amb la representació de tradicions cristianes i paganes.
Entre balls ancestrals van desfilant més d’un centenar de personatges bíblics portant objectes simbòlics i també desfilen les roques, o majestuosos carros afamats des del segle XIV.
Mirant semblant desfilada de personatges bíblics i ancestrals és fàcil oblidar que estem davant una processó.
La Custòdia, el bisbe i les autoritats civils i militars donen el punt i final a la processó.

Música:
Les claus de Déu
la dansa dels cavallets
Lo ballet
Bocairent
La carxofa
Pa beneit
L'eixida d'Ontinyent
Cordero de Dios (marxa processional)