RESSENYA LITERÀRIA de MIREIA

 

MIREIA

Purificació Mascarell

M’he llegit el premi Lletraferit 2022 “Mireia” de Purificación Mascarell i m’ha agradat. Està ben filat, ben narrat i el trobe interessant. A més, és de lectura  àgil i és un llibre breu. M’agraden les novel·les que no tenen pàgines i pagines que sobren. Malauradament hi ha molts llibres que inclouen informació que ni va ni bé per al que es vol contar i al capdavall converteix un llibre en avorrit o pesat. No és el cas. En “Mireia” hi ha la informació justa sobre el que cal especificar i la trama concreta sense perdre’s per altres branques que molesten en el fil de la lectura.

“Mireia” parla de psicologia, parla d’enamorament i parla de vida intima. Partint del present explica dos èpoques: el passat i l’actualitat. Ambdues tenen un aura similar, diguem-ne gòtica, que les envolta de la mateixa manera, emprant el terme gòtic per allò de cases grans i solitàries, misteris, personatges que pateixen...cementeris...mort...escenaris tenebrosos...De la mateixa manera que l’ambient “gòtic” està present en les dues èpoques que mostra, també totes les dones protagonistes que parlen o de les quals es parla tenen les mateixes característiques. En el present està  principalment Mireia, que és qui aporta el títol al llibre, que no és una dona dòcil, ni tampoc les del passat ho foren. Hi ha una constant rebel·lió i desig d’individualitat.

M’agrada que estiga escrit en primera persona, en este cas per Neus, la jove artista que té el gust particular de visitar cementeris i dibuixar el que hi troba. Neus és  amiga des de sempre de Mireia, que és estudiant de psicologia. Neus diu que prefereix  representar als morts que als vius perquè a estos últims, per a pintar-los i que el quadre quede bé, ha de furtar-los un poc d’ànima. I ella no vol furtar res. Així que no sol fer retrats, però sempre hi ha excepcions, i un dia se li presenta una ocasió que no rebutja. El retrat és per a Llorenç, un enigmàtic personatge que  la convenç pagant-li molt bé l’encàrrec. Llorenç també acaba seduint a Mireia. O és Mireia qui sedueix a Llorenç? És que Mireia és un personatge amb molta personalitat i caràcter,  que sedueix tothom. Sempre se n’ix amb la seua. Té un carisma que subjuga la voluntat de l’amiga en tot moment i en general també arrossega cap on vol a qui l’envolta. Llorenç viu en una casa en el camp i cap allà va Neus sovint per fer el retrat. I Mireia també hi va però a trobar-se amb l’amant. I no conte més sobre la trauma...prefereisc que ho llegiu vosaltres...

Només dic que hi ha misteri, erotisme, feminisme i molts esments històrics, musicals i literaris. I també hi ha molts apunts sobre art, no només perquè Neus siga pintora sinó perquè fa referència a nombrosos quadres del segle XIX. La pintura de Lilith de l’artista  John Collier està molt present, no només en  la portada, sinó pel símbol que representa: la de la dona predecessora d’Eva, lliure i desobedient amb bellesa maligna, que fou expulsada del paradís. Mireia és un poc, o molt, com Lilith perquè reivindica la seua manera de ser i a més és inconformista i juganera i es permet jugar amb els sentiments d’altres. La seua gran amiga Neus, li segueix el joc i és que està totalment enamorada d’ella.

Sempre és un goig agafar un llibre i que m’aprope al que conec. És el que passa amb esta novel·la. Neus i l’amiga Mireia viuen a Xàtiva, el teló de fons en la trama. I com el que vol l’autora, xativina també, és mostrar una Xàtiva “fosca”, passeja els personatges per la Cova Negra, les arcadetes d’Alboi, l’ermita de san Feliu o els jardins solitaris modernistes de El Palasiet o El jardi del bes.

M’agrada quan un autor o autora escriu sobre la seua terra. Purificació ha escollit l’escenari primer perquè és una manera de fer-li homenatge a la seua ciutat i segon perquè és el lloc de naixença de Lluis Simarro, un dels personatges principals en el contingut de la trama. Un personatge que per a mi ha estat tot un descobriment. Havia sentit el seu nom però poc en sabia més. I Simarro fou  pioner de la psicologia científica espanyola.

L’autora ha contat en alguna ocasió que veure la tomba dels pares de Simarro fou el desencadenant de la novel·la. Els pares de Simarro moriren de manera tràgica, aleshores Purificación començà a indagar i trobà una història ben interessant. Simarro, el fill supervivent de la tragèdia, i gran desconegut per als xativins es mereixia formar part d’una novel·la. Es quedà orfe i va créixer entre institucions educatives. Però era molt intel·ligent i arriba a ser el primer catedràtic de Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Fou amic de Sorolla, d’Unamuno i del Nobel Ramón y Cajal. Estigué en París durant cinc anys com deixeble de Jean Martin Charcot, director del polèmic hospital de La Salpètrière. I just este hospital neurològic, el més gran d’Europa, i la barbàrie que hi passava, va captar l’atenció de l’autora i volgué incloure-ho en la novel·la.

Hi eren tractades d’histèria moltes dones simplement per no seguir els cànons masclistes de l’època. Particularment m’ha captivat descobrir este món amb dones tan maltractades en el passat tancades en un psiquiàtric injustament. Eren dones considerades boges, histèriques… però ho eren realment? O eren simplement dones sotmeses en nom de la ciència que acabaren malaltes de debò?  Pense que eren dones a les que els homes tenien por, por a la seua llibertat, a la seua fortalesa, a la seua decisió.

La manera com està escrit el relat aconsegueix intrigar: el que passa, com passà, a qui passa i on passa.  L’autora demostra què sap escriure, sap dosificar la informació amb mestria  i aconsegueix teixir una xarxa entre el passat i el present, donant-li sentit al contingut total. La xarxa és la tesi que el personatge actual de Mireia està escrivint sobre Simarro, el personatge xativí de finals del segle XIX. 

Així que de la mà de Purificacion Mascarell coneixem  Mireia i Neus,  sabem sobre les dones del passat tancades al psiquiàtric i sense judicis s’analitzen comportaments. Mai està de sobra escriure sobre dones perquè han estat segles i segles silenciades. És una manera de donar-los un altaveu i que d’un vegada parlen. Així la balança en la que estan dones i homes anirà compensant-se.

Ruta Isabel la Catòlica –III PART: EL PALAU TESTAMENTARI en MEDINA DEL CAMPO (Valladolid)

Medina  del Campo ,el lloc que la reina Isabel va escollir per dictar testament i morir.

Després d’haver visitat Madrigal de la Altas Torres, on nasqué la reina Isabel i Arévalo on visqué durant la infantesa, parem en el lloc on va testar i va morir: Medina del Campo, que compta amb uns 20000 habitants i és la segona ciutat de la província en importància, després de Valladolid.

En Medina del Campo hi ha molt que visitar. La majoria del edificis que formen part del patrimoni artístic i monumental civil, religiós i militar de Medina es construïren entre els segles XV i XVI. El casc antic fou declarat conjunt històric artístic en 1978. Malauradament s’han perdut moltes construccions com les muralles i les portes d’accés, alguns palaus, esglésies, convents... La nostra visita està enfocada en el palau reial, en el qual els Reis Catòlics van ser els residents més importants. Hi visqueren llargues temporades i és on la reina dictà testament i morí el 26 de novembre de 1504. 

De camí al palau veiem edificis rellevants com l’església parroquial de Santiago el Real que originàriament fou un convent noviciat dels jesuïtes, del segle XVI.

Medina del Campo en el passat fou un nucli important de fires. I just, passem per la porta del museu que des de l’any 2000 mostra la història de les fires de mercaderies i financeres en els segles XV i XVI, època en la qual Medina destacava tant en este apartat. L’edifici on està el museu és l’antiga església de san Martin, fundada en 1512.  Al costat del museu està el palau construït pels Peralta, marquesos de Falces, que actualment és la Casa de cultura,  on està la biblioteca publica.

Com he dit, Medina fou centre de fires però també destacà durant el segle XVI per la impremta. La ciutat produïa i imprimia textos. Medina era el gran centre comercial on estaven instal·lats els mercaders més importants de llibres i on hi havia els majors dipòsits de paper.  Era un gran centre d’importació d’obres impreses procedents de l’estranger que arribaven sense enquadernar.

Seguint el passeig per la ciutat, parem davant la plaça de San Juan de la Cruz a les portes del Santuari de Nuestra Señora del Carmen, on des del 2015 hi ha una escultura  formada per dos peces en bronze de 2 metres representant a  Juan  de la Cruz, junt a Teresa de Jesús. Cal recordar que en Medina del Campo  tingué lloc la primera la trobada entre els dos religiosos, que seria tan decisiva per a la reforma del Carmelo al segle XVI.

Seguim cap a la plaça Major. Ja estem a prop. De fet tot el que ens envolta formava part del palau, eren les hortes situades a la part de darrere de l’edifici. Entre edificacions noves, encara queden alguns vestigis.

Arribem a la gran Plaza Mayor de la Hispanidad, on en un cantó s'hi troba el palau. Però abans  parem l’atenció en l’enorme plaça, de fet és la plaça més gran d’Espanya i una de les més grans d’Europa. La plaça, com passa en tots els llocs, és i ha estat, escenari de tots els esdeveniments religiosos, festius, taurins...les grans balconades eren els llocs privilegiats on les autoritats gaudien de la festa. I és que a la plaça estan representades les tres institucions que regien la societat: l’església, amb la col·legiata de san Antolin, el municipi, que és l’ajuntament i la monarquia, amb el que queda del palau reial.

La plaça era el lloc on exercien la seua activitat els mercaders. Caminat per la vorera mirem avall i trobem unes plaques que indiquen els diferents oficis: joiers, armers, mercers...

Quan es crearen les fires durant els primers anys del segle XV  començà l’esplendor de la ciutat. Al llarg de la història, Medina del Campo patí dos incendis  greus, un en 1492 que arrasà 260 edificis i altre en 1520 que assolà 900 cases quan entraren les tropes de Carles I. Al respecte, és destacable la heroïcitat dels veïns de Medina resistint oposant-se a l’exèrcit de Carlos I durant la guerra de les comunitats, negant-se a entregar l’artilleria amb la que el rei pretenia arrasar Segòvia. 

Després dels incendis i lluites, al segle XVI la plaça es remodelà. Durant els dos segles  següents hagué un declivi en l’activitat mercantil derivada de les fires que comportaria un declivi en general de l’economia en la vil·la. Cap a meitat del segle XVII es construeix el nou edifici consistorial entre la col·legiata i el palau, acompanyat de la gran casa dels Arcs.

A partir de l’últim terç del segle passat es fa una nova remodelació canviant radicalment l’aspecte de la plaça a com era en l’antiguitat. Sortosament es mantenen les porxades. També s’han revitalitzat les fires agro ramaderes donant-li així un  protagonisme que recorda  al que tingué en el passat.

El Palau Reial que data del segle XIII és un dels llocs mes importants que s’ha de visitar en Medina. Està al costat de l’ajuntament i de la Casa de los Arcos i  prop de la col·legiata, església Parroquial dedicada a San Antolin que es remunta al segle XII.  El temple actual data d’una remodelació després d’aconseguir la categoria de col·legiata per part del papa Sixto IV.

Entrem al palau que  des del 2004 fou habilitat com centre d’interpretació sobre la Reina Isabel la catòlica, la seua relació amb Medina i el seu testament. Les primeres referències sobre el palau daten del segle XIV, a partir d’ahi, hi ha documentació sobre estades dels reis, casaments reials, celebració de Corts, batalles, fires en la plaça...en resum, el palau fou testimoni de molts esdeveniments importants, molts dels quals de la Corona d’Aragó. 

Des de menuda Isabel  visitava sovint Medina del Campo. En dos ocasions se li donà la vil·la: en 1467 per part de l’Infant don Alfonso, el seu germà menut i un any després el germà major Enrique IV. La cort dels Reis Catòlics fou itinerant tanmateix la família reial parava sovint en Medina del Campo, ciutat que sempre li fou fidel per la qual cosa concedí a la ciutat exempció fiscal. Tanmateix el fet mñes important pel qual seria reconegudala ciutat seria pel fet de ser el lloc elegit per la reina per a testar  i morir. L’últim esdeveniment real que s’hi viuria al palau seria la proclamació de Juana I com reina de Castella, en la seua absència, donat que s’hi trobava en Flandes. Després de morir Isabel, Fernando s’hi va quedar en diverses ocasions al palau. Posteriorment l’emperadriu Isabel, esposa de Carlos V, hi visqué en 1552 i també a finals del segle XVI i de manera passatgera, Felip II.

Accedim a un pati on una escultura d’Isabel ens dona la benvinguda.

Una vegada dins veiem un video explicatiu. El palau és un centre didàctic i informatiu on acudeixen molts col·legis i grups que volem saber un poc més sobre la història de la reina i el final del seus dies.

En la primera sala està el testament que la reina dictà el 12 d’octubre 1504. El 23 de novembre del mateix any per mig d’un codicil va modificar unes parts i amplià altres. La reina Isabel de Castella era molt intel·ligent i sabia el que s’hi feia. Tres dies desprès va morir, sobre les dotze del migdia. Tenia 53 anys. Va ser un dia negre, com l’oratge que amenaçava un imminent diluvi. 

Fem una mirada a les vitrines. M’agraden els manuscrits,  em causen respecte. Emociona veure les 19 fulles i poder llegir algunes frases dictades per Isabel i emociona especialment la firma final: “Yo, la reina”. Amb el seu nom en l’última pagina  deixà tot ben nugat.

En la següent sala hi ha una gran copia del quadre “Doña Isabel la Católica dictando su testamento” . L’original està en el museu del Prado. El quadre el pintà Eduardo Rosales Gallinas en 1864, 400 anys després de la mort de la reina protagonista. Amb l’obra guanyà una medalla d’or en l’exposició nacional de 1864 i després altra medalla d’or en l’exposició universal de Paris de 1867. Amb els dos premis Rosales obtingué el reconeixement com un dels millor pintors de la seua època.

A la mateixa sala també hi ha mobiliari de l’habitació reial, destaca el llit on va morir, recreant com seria en l’època. Des del moment que la reina expirà començà tot el protocol per a traslladar el fèretre a Granada, segons la seua voluntat. Partiren al dia següents, després de vint dies d’un intens viatge i patir un fort temporal, la comitiva arribà al seu destí el 17 de desembre de 1504.

Abans d’eixir passem per altres sales amb pantalles interactives. També veiem  elements decoratius representant l’època. El centre s’amplià en 2007 amb la sala dedicada al tercer viatge de Colon perquè va ser en este palau on junt al reis catòlics organitzà part del viatge.

I aixi acabem la visita a la ciutat de Medina  del Campo, seguint un carrer comercial i passant per l’església de san Miguel Arcàngel al costat del riu Zapardiel, un edifici edificat sobre altre anterior datat en 1177. L’actual es construí al segle XVI i XVII.

Diguem adéu a la ciutat que Isabel, la reina, escollí per a morir i al palau reial que després de ser residència reial, fou presó i dependències de l’ajuntament. Però la visita a Medina del Campo no ha acabat, falta mostrar-vos una part molt interessant que es mereix un apartat a banda: el castell de la Mota.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

FOTOS i MÚSICA de BRASOV a ROMANIA

 

Tota Romania sorpren, i en concret la ciutat de Brasov enamora...

RESSENYA LITERÀRIA: UN AFER EUROPEU de Jordi Sebastià

 

UN AFER EUROPEU

Jordi Sebastià

La novel·la que hui ressenye mira Europa, però no la turística i idealitzada, no la de postals i guies de viatge, sinó altra ben diferent. L’autor Jordi Sebastià, ha exercit de periodista i just un periodista és el protagonista. També l’autor va estar d’eurodiputat del 2014 al 2016 i curiosament el Parlament europeu, Brussel·les i Estrasburg, és l’escenari triat en la novel·la. Així que Sebastià domina perfectament el tema que tracta.

És un thriller polític que enganxa a poc a poc. Comença quan el jove periodista Joan Ballester, es enviat a Brussel·les a cobrir un acte protocol·lari sense importància. No té moltes ganes d’anar-hi, però és una manera deixar a banda provisionalment problemes sentimentals i familiars. És un immadur. Una vegada a la capital europea es topa amb uns temes que li interessen periodísticament parlant. Joan Ballester és un periodista inexpert al que qualsevol entrebanc el supera, tanmateix acabes sentint empatia, malgrat mostrar-se un poc racista i mirar de les dones, en primer lloc el físic, sempre sospesant la possibilitat d’acabar al llit amb ella.

L’autor ens conta aspectes que coneix de primera mà. I a més a més, apareix com un personatge més. És un joc literari que empra l’escriptor per a confondre, o jugar amb el lector. No deixa de ser un detall curiós: Joan Ballester, el periodista novel·lesc que és qui conta la història, troba en Brussel·les a Jordi Sebastià, l’autor, que a més a més són del mateix poble. Els lectors hem de tenir present que és novel·la i conseqüentment hi ha part de ficció, però ja ho diu la dita “Quan el riu sona, aigua porta...” i de fet els dos de Burjassot, tracten un tema tan important per als valencians com és la taronja valenciana. M’agrada perquè aborda un tema col·lectiu i actual. A Europa, estan a punt de firmar un tractat que pot fer malbé al producte estrella valencià. I està basat en fets reals. Just Jordi Sebastià, quan estava d’eurodiputat, es va enfrontar a l’acord amb Sud-àfrica per a la importació lliure de taronges.

“Un afer europeu” ens convida a reflexionar-hi sobre la política parlamentària. Ens mostra la part més obscura i tèrbola d’este món polític europeu, la part que mai voldríem veure perquè desitjaríem que no existira. Hi ha màfia, hi ha ambició pel poder, hi ha corrupció, interessos econòmics…hipocresia, privilegis financers, i segons diu el periodista protagonista, hi ha poca espenta de solucionar els problemes de la societat. És la realitat i està bé que una novel·la ens la conte, a més sabent que el que llegim està escrit  amb coneixement de causa.

I alhora, ens fa reflexionar-hi sobre quin tipus de periodisme es fa i quin deuria fer-se. Quin és el que volen fer els periodistes. Queden periodistes vocacionals? Els deixen fer la seua vocació? Pot un periodista deixar-se portar per la curiositat? Tal volta seria millor que el periodista començara intentat comprendre el món? Però se sol fer? O tal volta el que se sol fer és una escriptura mecànica basada fonamentalment en enganxar i pegar el que altres fan? Tal volta part de culpa la és de la societat que exigeix la noticia immediatament, que no dona peu a explicacions que puguen donar claredat i llum al que es vol contar. I qui no ho actua amb eixa rapidesa, doncs no val per a l’ofici. Però qui dicta les normes? La societat som tots. No? Així que el que caldria, tal volta, seria posar de tant en tant el fre, parar més en continguts i no lluitar tant per exclusives i primeres planes. També fa pensar-hi sobre el paer dels politics valencians a Brussel·les, no sempre fan el que volen.  Hi ha una idea equivocada que la política europea es més correcta que la que vivim en Espanya però en realitat també es impotent en molts assumptes perquè són molts els integrants de la “familia europea” i no sempre es respecten les normes.

Entre trama i trama llegim l’ambient que viuen els espanyols i valencians que hi estan desplaçats en moments de treball o d’esbarjo, bé politics o periodistes, dos col·lectius que sovint s’ajunten en eixa terra forastera. I és que tot no és treball, llegint la novel·la fem un passeig llamp, ràpid i breu, per les gran places cèntriques dels dos llocs protagonistes.  També, i és molt didàctic, llegint, entrem a la seu dels parlamentaris europeus que regeixen la nostra vida. L’autor ens explica fil per randa el seu funcionament.

I tot està escrit emprant un estil directe, àgil i un llenguatge proper i correcte, amb un puntet de sarcasme. És un estil que ens transporta on vol que els lectors anem. Un llenguatge que ens va calant com la pluja que sempre està present i que va mostrant la trama que va complicant-se a mesura que va avançant el temps.

 

ATIENZA (Guadalajara)

Atienza és un menut poble amb molt de patrimoni i amb un castell que domina des de les altures.

Hui visitem Atienza, un poblet que no arriba a 500 habitants encara que segles enrere arribaren a ser 10.000 ànimes i tenien 15 parròquies. Actualment gent al poble en viu poca i excepte una, les esglésies s’han reconvertit en museus, conservant així un patrimoni valuós i important. De fet el poble, Atienza, està declarat conjunt històric artístic des de 1962. I és que no s’ha d’oblidar la seua situació estratègica en l’encreuament de rutes importants: la de Cid, la del Romànic rural i la del Quixot.

El castell és el monument més representatiu i ja des de la carretera  veiem com la silueta destaca en la part més alta. Ja el Cid qualificà Atienza com “Penya molt forta”. Des del 2019  és popular per haver servit d’escenari de la serie "Juego de tronos".

Des de l’aparcament caminem buscant les places principals. No és molt el trajecte que cal fer. El primer que veiem és una font, la del Tío Vitoriano amb  escut de la Vila.

En tot el casc històric, veiem l’arquitectura rural castellana típica.

Arribem a la plaça de España, l’epicentre de la vida civil, que té forma triangular i una font monumental de pedra que és del segle XVIII.

A la plaça hi ha moltes cases blasonades i també hi és l’edifici de l’ajuntament que data del segle XVII i té una torre de rellotge del mateic segle. Presideix la façana l’escut de la població.

Una de les grans cases, del segle XV, la casa del cordon, que fa cantó amb el carrer Héctor Vazquez, és l’oficina d’informació i turisme, però està tancada entre setmana. Hi acull un museu etnogràfic. És l’etern problema de moltes poblacions que estic trobant en este viatge per Guadalajara i província, obrin en hores i dies puntuals i quan jo hi vaig, està tancat. En altra casa va néixer el comuner Juan Bravo. Algunes antigues cases palaus són ara hotels o restaurants. 

Atienza és xicotet, només mirant per un carreró que va amunt es veuen unes muralles. Atienza en conserva alguns llenços.

Seguim el passeig. Des de la plaça d’Espanya veiem l’arc de San Juan, també conegut com Arrebatacapas. I el traspassem. D’estil gòtic i dona accés a la plaça del Trigo. Hi ha una raó per al nom: l’aire que pegava a la cara als confrares de la Caballada en travessar-lo feia que les capes caigueren o s’envolaren. A més d’esta porta d’entrada, Atienza conserva l’arc de la Verge, l’arc de l’eixida i el Portillo de san Juan.

La plaça del trigo és bonica. Té arquitectura popular típicament castellana amb cases porxades suportades per columnes de pedra rematades amb escuts. Les  façanes tenen entramats de fusta i veig un bonic balcó que fa cantó. A la plaça també se la coneix com la plaça del mercat o plaça Bruno Pascual. M’agrada. A més, no hi ha gent i pocs cotxes aparcats. Els bars que hi ha sota les porxades. encara no estan oberts. S’hi respira tranquil·litat. Si abans havia dit que la silueta del castell representa Atienza, esta plaça podria dir que és la que representa l’essència de la vida de la gent en el passat.

En un lateral està l’església San Juan Bautista que data del segle XVI i és d’estil renaixentista. És l’única del poble que manté les funcions parroquials. Fou construïda sobre una antiga església romànica.

Està oberta i entrem. De l’interior destaca el retaule major, el cor i un orgue barroc del segle XVII.

El castell vigila. Ens tempta per a que pugem-hi. Decidim fer-ho enfilant-nos pel carrer Cervantes. Sabem que ens espera una costera empinada, però tenim ànims perquè endevinen que des de dalt hi haurà una panoràmica completa i  preciosa del poble i dels voltants. A més tenim una garantia. Està obert, no com altres edificis... Al castell no hi ha horaris perquè l’accés és gratuït.

És un castell roquer d’origen àrab del segle XI i posteriorment remodelat. En perdre la funció defensiva va servir de presó i fins i tot de vivenda de Felip V. Durant la guerra de la independència els francesos saquejaren la fortalesa, la qual cosa comportà el començament de la ruïna progressiva.

A mesura que anem pujant les vistes milloren. I curiosament ens adonem que la roca és la paret. L’únic que hi ha en peu és la torre.

Com durant la Reconquista Atienza fou un front important hagué de fortificar-se. La muralla més antiga era del segle XII, la segona línia, de la que queda poc, bordejava el primer cerc del castell. Així que la població a més del castell tenia doble línia de muralles envoltant el castell i el casc urbà. La majoria estan en ruines però podem observar algunes parts que continúen en peu, sobre tot s’hi veuen pujant al castell i des de la part alta. Junt a l’esglèsia de Santa Maria hi ha un tram molt llarg.

Impressiona com domina  l’entorn.

No queda quasi res del castell original excepte la torre homenatge, la porta d’accés i alguns trams de muralla.

S’ha fet tard. Hem de baixar al poble. Al capdavall no he pujat a la torre de l’homenatge per culpa d’anar mirant el rellotge obligatòriament. No ha donat temps per a veure el museu de san Gil, d’art sacre, ni l’arc de la Verge del Carmen, tampoc veiem el museu de san Bartolomé dedicat a l’arqueologia i paleontologia, ni el de la Trinidad, conegut com el de la caballada, perquè hi mostra la festa declarada d’interès Turístic nacional que se celebra en el poble des de fa més de 8000 anys cada any el diumenge de Pentecostes. S'hi fa conmemorant el rescat del menut Alfonso VIII que dugueren endavant la confraria dels arriers. Tampoc veiem de prop l’esglèsia de santa Maria, convertida en cementeri i considerada la més antiga de la localitat, ni la de san Salvador que actualment és vivenda particular, aixi com tampoc l’àbsida gòtic. Ens conformen amb el que hem vist des del castell i des de la carretera.

Llàstima no poder estar més temps i poder veure-ho tot tranquil·lament.

Però amb el temps que disposàvem s’havia d’escollir entre poble o castell i no em penedeisc de la decisió: la pujada al castell ha estat molt bé.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

DÉNIA ( ALACANT) II PART: ELS MUSEUS

Dénia es més que platges. Pocs turistes d’arena i sol entren als seus museus, que expliquen la importància de la ciutat en el passat. I si no se sap el passat no es pot entendre el que és en l’actualitat.

Després de mostrar-vos la ciutat amb el seu castell, us mostre els quatre museus, que a més a més són gratuïts perquè estan gestionats per l’ajuntament.

MUSEU D’ARQUEOLOGIA

Primer entrem al museu d’arqueologia situat en la Casa de la Marquesa de Valero de Palma al carrer Cavallers. Abans el museu estava al castell. Fa poc, en octubre del 2024, s’obri està nova ubicació adaptada als nous temps amb l’ús de noves tecnologies que complementen l’exposició. Hi trobem altra manera de contar la història.

El museu és un recorregut per la història de la ciutat, sempre vinculada al port i la relació entre cultures, a través de les peces trobades en excavacions, dels ibers, els orígens, fins al barroc. El museu es divideix en quatre àrees que corresponen a diferents èpoques de desenvolupament: Dénia ibera, la romana, la islàmica i la medieval i moderna fins al segle XVIII. Els panels informatius fan un resum de la història, és interessant llegir-los.

En l'edifici, a banda de la part del museu, hi ha una xemeneia original, així com alguns mobles i ceràmica. També fotos familiars. 

MUSEU D’ETNOLOGIA

En eixir, entrem al museu etnològic dedicat al segle XIX, que està tot just al costat, al mateix carrer Cavallers. Fou inaugurat en 1991. El museu està en un edifici del segle XIX prototip de famílies burgeses enriquides amb el conreu, elaboració i comercialització del raïm de la pansa.

En la planta baixa hi ha una exposició: "Els efimera” formada per cromos i etiquetes, alguns  relacionats amb la pansa, creats sense intenció de perviure en el temps. Tanmateix, hi són, a més a més aportant informació sobre l’època quan foren creades.

A l’edifici s’han conservat elements ornamentals originals. En la primera planta estan les habitacions de la casa, el paviments ceràmics m’agraden, són de Manises i es feren al voltant de 1900. Hi podem veure indumentària, joies, instruments de treball i enes de la vida quotidiana en la segona meitat del segle XIX. També fotos antigues que mostrem com era i que hi havia en la ciutat d’aleshores.

En la segona planta se centra en el procés de la pansa. Amb eines i objectes relacionats amb la tasca. Hi s’explica clarament amb retalls de premsa i anuncis de quina manera Dénia va ressorgir i tornà a viure una etapa d’esplendor com la de l’època musulmana.  El conreu i comercialització de la pansa seria el motor econòmic per al desenvolupament turístic i també cultural donat que la burgesia gaudia dels avanços del moment. El port jugà un paper important donat que eixia del mar capa  Anglaterra, el nord d’Europa o Amèrica.

MUSEU DEL JOGUET

El museu del Joguet situat al centre històric de Denia, en l'edifici de l'antiga estació de tren de la línia Dénia-Carcaixent, mostra la indústria joguinera de Dénia des de 1904 fin a 1960.

En la planta baixa trobem el Centre d'Art L'Estació, espai que alberga exposicions temporals. En una de les sales hi ha una exposició de pintura. A l’entrada veiem una locomotora, com símbol del que l’edifici era temps enrere. La Vieta va ser la línia de ferrocarril  de via estreta que  unia les localitats de Carcaixent i Dénia. Va funcionar des de l’any 1864 fins a 1974. La línia tenia, sobretot, una funció comercial, ja que permetia l’exportació de cítrics (especialment, taronges) als ports de Dénia i Gandia.

En altra sala hi ha la col·lecció de l’associació d’amics del joguet de Dènia. Esta associació és la que impulsà la fundació del museu l’any 1999 i col·laborà amb l’ajuntament donant peces representatives de diferents èpoques. És un tast del que anem a veure, no és el museu pròpiament dit. Cal pujar a la primera planta on està l’exposició permanent.

Pugem hi. Al Museu del Joguet s'hi mostren joguets fabricats a Dénia des de principis del S. XX fins a la dècada dels 60, l'ampla varietat dels quals  ens revela la importància de la indústria joguinera a partir de l'any 1904. A principi del segle XX, la primera indústria joguinera a Dénia està dedicada exclusivament a joguets de llanda litografiada amb maquinària i models importats d'Alemanya. Deu anys després, als anys vint, es crea una fàbrica de joguet de fusta, tornejat, envernissat, decorats amb aplics metàl·lics i amb aprimorats acabats.

El joguet dels anys cinquanta i seixanta és, per excel·lència, el de fusta. Tot i l'encara sanejada producció de tricicles, bicicletes o patinets amb orígens en les primeres dècades del segle, i a pesar de la luxosa producció de cotxes de pedals, avions i tartanes de metall, és la fusta i els colors que l'acompanyen, l'empremta més emblemàtica que durant aquestos anys aconsegueixen memorables quotes de popularitat.

Hi veiem cuines, jocs de birles, anelles... Ressalta la producció de l'època que creà des de flotes de cotxes i avions de pedals i altres enginys amb rodes, fins a carros, camions, trens, que reprodueixen els grans transports per terra, també per mar. Al museu hi ha molts vaixells grans i menudets...m’agrada i representen la localitat. M’encanta el conjunt de joguets de la platja, que tenen de fons una fotografia.

MUSEU DEL MAR

I parlant de mar i platja...queda per veure el Museu del mar, situat en l’esplanada Cervantes, al port. Hi és des de 2019. A Dénia, amb tanta tradició pesquera amb un port estratègic i història de batalles i naufragis, no podia faltar.

L’edifici era l’antiga llotja on es venia i subhastava el peix que capturaven cada matí les barques de la població i que va tancar el 1997. L'edifici va quedar en desús a causa del seu mal estat, fins que el 2019 va tornar a obrir, mostrant una cara renovada després de llargues obres per restaurar-lo i modernitzar la seua imatge.

Hi ha més de 400 peces arqueològiques i etnològiques relacionades amb el mar, datades des del segle VI aC fins a principi del segle XX. Hi ha fragments de ceràmica, fotografies... àmfores, botiges, càntirs, gerros o sondes o dos escultures franceses enfonsades a Dénia. Hi ha moltes curiositats com una càmera de fotos, accessoris i materials de fotografia de finals del segle  XIX. A més a més, hi ha expositors i una pantalla audiovisual que complementen sobre diferents temes referents al mar i l’ofici.

La majoria de les peces provenen de donacions realitzades al llarg de les últimes dècades, les quals o bé es mantenien en magatzems esperant a veure la llum o formaven part de les exposicions d'altres museus de la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, GENER 2025