Hui anem al llogaret més representatiu de l’arquitectura negra, Valverde de los Arroyos, a 125 quilometres de Guadalajara, a 67 d’Atienza, que ja he visitat o 95 de Sigüenza...val la pena anar-hi malgrat la carretera plena de revoltes i estreta.
El paisatge de camí és bonic i varietat. Abans d’arribar-hi, per la carretera ja veiem algun poble negre com Palancares, que és un tast del que trobarem en arribar a Valverde.
Ja hi som.
Des de la part baixa ja veiem algunes cases. La pedra pissarra amb el que s’hi construeix forma un conjunt
fosc.
Però no hem de fiar-nos de les aparences. La foscor queda contrastada amb el color de les flors que adornen cada façana. És un dels pobles més bonics d’Espanya. Hi ha qui diu que el poble més bonic de Castella-la Manxa.
Sabem de bestreta que a més del poble, hi ha una paratge natural que mereix una visita: “La chorrera de despeñalengua”. Volem anar-hi i el guia que ens acompanya ens indica el camí. Perquè li fem cas? No ho sabem, donat que des que hem començat el viatge per Guadalajara està demostrant poca professionalitat i no conèixer en absolut la zona. Així i tot comencem a caminar…La veritat és que no hem vist cap indicador però cap allà anem…Passem per un safareig públic i com anem pujant també es veu el conjunt del poble amb les teulades de pissarra.
Seguim caminat…sempre costera amunt… Que estrany? Ni un indicador que diga que anem cap a “ La chorrera? Portem mitja hora envoltats de serra pura, camins pedregosos i estrets. Ja comencem a sospitar que no anem pel camí correcte. La part positiva és que el paisatge és agradable veient el pic Ocejon de 2049 metres durant la caminada. Presentim que ens hem equivocat.
En un moment donat decidim que hem de parar i prendre la decisió de retornar. I de sobte veiem un cotxe de policia forestal. Els policies ens confirmen la sospita, ens diuen que el camí a La chorerra està en direcció contraria.
Així que
per on hem anat, tornem. Ara costera avall i preguntar-nos la raó per la qual hem seguit
les indicacions del guia coneixent la seua ignorància de la zona. Millor
deixar-ho córrer i aprofitar el temps baixant i visitant el poble.
L’excusa que el susdit guia posa per dissimular la seua incompetència, és que havia llegit un indicador que deia camí de senderisme i va deduir que seria el de la cascada. No cal donar-li més voltes al tema. S’ha de veure la part positiva i al capdavall ha estat una bonica caminada respirant aire pur.
Arribem al pobñe. Sense perdre ni un minut fem un passeig pels carrers del menudet llogaret.
A l’espaiosa plaça principal, més gran del que es podria
esperar en un poble tan menut, hi ha una
font peculiar i un espai per al jocs
tradicionals.
Veig un senyor amb molts anys que amb parsimònia ajudat pel bastó passeja per la plaça. De tant en tant s’asseu. Mentre camina cap a un banc per seure, aprofite per preguntar-li sobre el poble i sobre què és el que tenim davant. Em conta que serveix per a jugar a les bitlles i que hi s’han fet competicions entre els millors llançadors de la zona. Té una conversa interessant. Em diu que al poble viuen menys de 100 habitants, 80 o 90, no ho sap cert. En els caps de setmana i estiu en són més. Em diu que vivia a Madrid i en jubilar-se ha tornat al poble que el va veure nàixer, que és el millor de tots. S’enorgulleix del poble, li agrada la vida que porta. Li pregunte sobre el fred de deu fer i em diu que ell mai en té. Que allà aguanten tot fora i dins les cases. Si li he preguntat pel fred és perquè estem a 1200 metres sobre el nivell del mar.
Quan acabe de parlar amb ell continue el meu passeig buscant racons bonics i ell continua el seu, directe cap a un banc cara al sol. Observe els seus passos lents, amb dificultat, però tampoc té cap pressa. La vida al poble és lenta.
La plaça està presidida per l’església de san Idelfonso. Una veïna, la que té la clau, ens l’obri per a que hi entrem.
Vaig per carreronets, buscant altres placetes, buscant raconets…a la plaça tornaré al final. En realitat tots els carrers donen a la plaça principal.
És un poble negre però tintat de daurat. Sona poètic, però realment és així perquè per a la construcció junt a la pissarra negra s’empra quarsita de tonalitats rogenques que arriben a brillar quan s’oxida i dona llum a la foscor general.
És un
conjunt harmoniós, integrat en la naturalesa que l’envolta. He dit abans que la
pissarra i la quarsita formen part de l’arquitectura, doncs tot es complementa
amb la fusta. A més a més hi ha tocs de colors per les flors cobrint façanes i
omplint balcons.
Es nota
que hi ha cura de les plantes i de les cases. El que és cert és que hi ha una
normativa estricta que prohibeix qualsevol modificació i nova construcció sense
el vist-i plau del departament de Patrimoni de Castella la Manxa.
Hi ha qui diu que el poble està massa condicionat pel turisme, però buscar l’estètica ha estat el motiu de que s’hi conserve i no s’haja abandonat com molts altres. Els detractors al·ludeixen que es perden tradicions. No veig que una cosa tinga a veure amb l’altra. Es pot fer tot, tindre cura del patrimoni i de les tradicions alhora. El turisme amb seny no fa malbé.
I
precisament, en una plaça veig una font costejada
per un resident argentí en 1955. Un turista que arribà i li agradà el poble.
Dóna gust
passejar per Valverde. Hi ha raconets amb encís…veig molts gats que van al seu
aire, ni volen molestar ni que els molesten.
Retorne a
la plaça principal. La majoria de les construccions en Valverde tenen dos
altures, els animals es quedaven en la part baixa i la vivenda en la primera
planta aixo permet que les cases tinguen balcons i porxades.
Seguint el
carrer costera amunt des de l’ajuntament, on estan les banderes, trobem l’indicador del camí de “La chorrera”. Ho
dic per a que no li passe a altre com a nosaltres. Nosaltres ho deixem, no hi
anem, ja no hi ha temps.
Ens hem quedat sense veure la cascada …però al museu etnogràfic hi ha una foto.
QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada