RAMONA ROSBIF
Isa Tròlec
Hui ressenye un llibre que té 50 anys i em recorda l’etapa d’estudiant, de
fet l’he rescatat d’una prestatgeria junt a altres llibres d’aquella època. És
un clàssic valencià dels que perduren, com els vells roquers que mai moren. El
vaig comprar i llegir en 1980 i ja era la tercera edició. La primera fou en
1976, quan només s’editava un llibre en valencià per any, publicat desprès de
guanyar el premi de novel·la Andròmina dins dels premis Octubre.
En l’actualitat 3i4 ha fet una reedició perquè es ni Ramona ini Isa Tròlec mereixen caure en
l’oblit. Ramona Rosbif fFou un llibre innovador però acabà descatalogat. Quan vaig comprar el
llibre, estava aprenent el valencià per a poder ensenyar-lo als futurs alumnes
que tindria en acabar els estudis de magisteri. Sempre m’ha agradat la meua llengua
materna i volia aprendre a escriure-la bé i desitjava que en les escoles xiquets
i xiquetes aprengueren a llegir-la i escriure-la també.
I em van recomanar la lectura d’este arriscat, descabellat i atrotinat
llibre, un que no correspon als típics llibres, i que fou escrit per un tal Isa
Trolec, que era un pseudònim. Jo em preguntava qui podia estar darrere d’un
llibre tan original, tan atrevit, tan singular…i després vaig saber que era la
primera novel·la d’un psiquiatre valencià, Joan Baptista Mengual i Llull, que escriuria
alguns llibres més abans de morir el 1992, amb només 46 anys. Mari Catufols,
que publicà tot seguit a Ramona Rosbif, també fou un èxit.
Quan es publicà Ramona Rosbif, era l’any 1976, el dictador acabava de morir
feia poc, així que el llibre era una manera de trencar amb la censura del
passat i alhora reivindicar la llengua tan castigada en els anys precedents.
És una novel·la sorprenent, que s’allunya de la intel·lectualitat, fet a
consciència per l’autor, que va escriure el que volia, sense pretensions
filosòfiques. Però si tal volta amb pretensions provocadores mostrant el passat
rural del país. I és que tot comença quan Ramona Rosbif arriba de l’estranger a
un poblet, en busca del pare que no coneix. Ramona, la forastera que va buscant
les arrels, dia a dia va convivint amb la gent del poble: Marieta Penjoll, l’ama de la pensió, el lleter…és un poble miseriós, així que un poc de
tragèdia també es veu.
Hi ha un narrador omniscient que va contant i m’agrada com ho fa, amb
agilitat, amb ironia, marcant un ritme trepidant que dona ganes de no parar la
lectura per saber com acaba la història i també veure quina nova innovació
incorpora. A mi m’ha passat. Feia molt anys des de la primera lectura i no el
recordava. I sense deixar el somriure de la boca, encuriosida, anava rellegint amb
avidesa.
És un llibre quotidià, espontani,
amb successos inexplicables i un poc esperpèntics i divertits. I és que
l’absurd està present amb exageracions per tot arreu. Els personatges dialoguen,
els més importants són femenins, apareixen i desapareixen i de vegades m’ha
semblat que estava llegint teatre. Parlen de temes com el sexe, l’amor, del
món…configurant un seguit de diàlegs directes que no tenen pretensions filosòfiques,
però que a mi m’ha fet pensar en eixe
passat tan dur i fosc de la postguerra, en la soledat, en les persones que no
fan el que volen fer i se senten malament...
Sobre el contingut, crec que esta novel·la seria impossible de traduir al
castellà perquè empra el llenguatge col·loquial de carrer, natural, popular
carregat d’humor valencià, unes expressions i girs que són intraduïbles. Curiosament
també el narrador parla de manera col·loquial. La vulgaritat s’empra per
ressaltar el toc humorístic. També inclou, castellà i un angles natural i
altres vegades fonètic al text: tres llengües entrellaçades.
La forma se n’ix de les normes establertes. Després d’una bonica portada trobem que no hi ha paginació i un text que tampoc està disposat com en altres llibres. La lletra és com si fora de màquina d’escriure, no d’impremta. La sangria dels paràgrafs també és inusual.Sobre l’estil, hi ha metàfores, frases fetes, acudits pujats de to, comparacions…Les frases són curtes, com telegràfiques.
En definitiva, un llibre de forma i contingut molt original, dels clàssics que està vigent després de tant anys, un llibre que mostra una societat perduda però viscuda pels nostres avantpassats. Una lectura per a passar una bona estona.
