ANTIGUA (GUATEMALA): l-PART el poble i la gent.

Guatemala és única i Antigua també ho és. Estic enamorada de la ciutat, no puc dir més, malgrat les desigualtats socials de les quals done fe, però no puc oblidar-me dels seus rectilinis carrers i de la seua afable gent.

Antigua, on la seua petjada espanyola es nota.

Estem a Antigua, la preciosa ciutat de Guatemala. És la meua segon estada en esta  agradable ciutat envoltada de volcans. Fa anys em va encisar, per això torne. Arribàrem ahir d’Espanya i seguint un viatge semi solidari on els guanys van a gent local, hui hem dormit a un hotel-museu-casa amb encant regit per gent de la ciutat, res de multinacionals que s’embutxaquen les divises, res, tot el que gastem volem que vaja a parar a mans dels guatemalencs i si pot ser a mans dels indígenes que més ho necessiten millor. 

L’hostalatge de hui està carregat d’història. Jo mateixa tinc el llit on dormia una reina. Ni més ni menys!. Encara que, per a ser sincera, veig molta història però pocs fets.  l’hostal o hotel de poques estrelles és fluixet i la neteja... millor no contar res.  Estos aspectes són secundaris, l’art de viatjar comporta no queixar-se.

Algunes cases colonials s'han convertit  en hotels o pensions

Guatemala és única i Antigua ho és també. Jo estic enamorada de la ciutat, no puc dir més. És un goig xerrar amb la gent local, nosaltres ho estem fent, és la millor manera de saber una realitat des de dins, que de vegades és ben diferent que la que apreciem des de fora.

Ciutat tranquil.la, ciutat amable...

Antigua ofereix tranquil•litat per poder assaborir cada racó, cada façana i cada imatge... Hi ha monuments a veure però no cal anar a buscar-los, caminant sense rumb apareixen al nostre pas. Hi ha molt de comerç, tan en tendes que exposen els articles amb cura i de manera ordenada, com comerç indígena, la majoria són dones i xiquets, que deambulen pel carrer en busca de compradors.

De carrers amples i rectes, i cases de planta baixa i poques altures.

També hi ha mercats en llocs privilegiats turísticament i recintes exclusivament construïts per concentrar les tendes. Tot preparat per a vendre, tot a punt per a comprar, i la temptació per la varietat i els preus és gran.

Ciutat preparada per al comprador...

Tot el temps que hi estem ens dediquem a fer un passeig tranquil, una relaxant caminada sense presses admirant l’uniforme arquitectura de tots els carrers, els més transitats i turístics i els més allunyats i abandonats també. Tota Antigua està formada per carrers rectilinis amb cases aparentment d’una planta, pintades de colors vius i diferents, les façanes amb reixes de ferro plenes de flors. Les reixes de ferro són herència espanyola, igual que les teules de les cases. Antigua sembla una ciutat espanyola, amb la diferència que mirem on mirem, els volcans ens vigilen.

Herència espanyola a les façanes...

S’ha d’especificar, dir que les cases són d’una planta, no és cert. És una enganyifa visual perquè en realitat l’aparença externa d’una planta es converteix en dues i terrassa en entrar a l’interior. Nosaltres esntrem per comprovar-ho, les vistes incomparables, raconets de somni on poder passar estones xerrant, llegint o simplement contemplant el paisatge.

Ciutat amb harmonia cromàtica...

...on els monumnets detaquen..

És un goig passejar per Antigua, amb un sabor tan autèntic...tan real, tan simple..tan natural...

El bullici està al centre, però és un bullici controlat...

En Antigua constatem una vegada més les diferències socials del país: l’opulència i la pobresa. Una de les vesprades visitem una exposició fotogràfica al centre de cooperació espanyola, inaugurat per la reina Sofia l’any 1997. L’autor de les fotos, ja mort, és J. Z, i pose inicials per a que no se senta cap persona ofesa. L’exposició retrata la societat guatemalenca del dia a dia als anys 50. Hi ha fotos interessants. Però el més interessant de tot ha estat trobar i parlar amb la filla del fotògraf. De nou la casualitat ha jugat un bon paper... sóc amiga de les casualitats, a mi sempre em fan bé.

Centre de Cooperació espanyola.

Mentre mirem les fotos la conversa ha girat al voltant de l’obra del pare, però en eixir al carrer la conversa, més bé monòleg, ha estat per contar-nos la seua vida sense problemes. La dona xerrava sense parar. La seua ha estat una vida a cavall entre un continent i altre, de país en país, vida errant. La seua vida de luxe la porta constantment de Paris a New York, o de Londres a Montreal. Esta dona és la representació de la riquesa que es mou per ciutats, països i continents com si fóra el més natural del món per a una guatemalenca.

Lloc per gaudir de dia però també a la vesrada i la nit, quan els colors són artificials.

Tot ha començat quan li hem dit que ens agradava el seu país, tal volta hauríem d’haver afegit, que de tot, hi havia una excepció: les desigualtats socials que estàvem veient i que parlant amb ella s’havien fet més evidents.  No diguérem res perquè no guanyàvem res dient-li. Esta senyora estava aposentada a l’escalafó més privilegiat i just ella no anava a fer res per canviar de lloc. 

En el nostre caminar decidím buscar el convent de Sant Domenec, i en arribar trobem un luxe actual en una meravella del passat. S’hi conserven ruïnes, però el millor de tot són els patis i salons destinats per als privilegiats clients que ho gaudeixen,  casant-se en salons preparats per a les celebracions, fent reunions en salons per a congressos i convencions o quedant-se a dormir. I sempre s’escolta un fons musical de musica clàssica o d’òpera que recorda la meditació que segles enrere es faria entre les mateixes parets. bonic però podríem qualificar-ho tot com una prepotència insultant. Esta és la segona evidència de riquesa desmesurada que trobem en Antigua, només en el marge de poques hores.

Escoltar marimbes és una distracció més...

El contrast més fort ens arriba conversant amb una jove de 23 anys casada i amb tres fills, dos encara bebès. Viu al Cerro de la Cruz, niu de delinqüència i misèria. La jove és un exemple de vida que es pot trobar fàcilment pels carrers de  tot el país. Tal volta la nostra atenció i respecte escoltant-la li ha donat confiança per obrir l’ànima i contar el  que la turmenta i que l’especialista que la tracta li ha recomanat fer. És bo que parle, li diu, i ho ha fet amb nosaltres. De vegades es parla millor amb desconeguts i este és un demostració. La xica havia nascut en una família amb  onze germans i des del set anys i fins feia només uns pocs havien estat abusant d’ella. Va començar un amic dels pares. Després la resta del barri perquè en fer-se públic sent una víctima  va ser considerada culpable. Fins i tot els pares li donaren l’esquena. Sortosament va trobar un xic  que es va voler casar amb ella malgrat la mala fama que tenia. I encara que, segons deia, es portava bé amb ella, li costava oblidar i quan discutien li ho retreia.

A esta jove mare li és difícil superar el passat perquè sempre el té present. Al seu barri hi ha molts casos semblants a seu, fins i tot de pitjors, com les xiques violades pels pares i que tenen fills que alhora són  germans. Esta història, com altres escoltades al llarg del viatge,  no ens ha deixat impassibles.

La visita continua amb els monuments, majoritàriament religiosos...però això ho conte altre dia...

QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA, estiu 2009

IRLANDA: SLIGO

Sligo té una abadia famosa, que no dubtem en visitar, i molt a prop també hi ha un lloc mític i important: la tomba del poeta Yeats.

L'abadia.

El venerat poeta Yeats

Irlanda és un país verd, és un país amb història. D’Irlanda hem fet rutes a peu verdes que ens ha dut a paratges preciosos rurals i urbans, de tot hi ha. Hem anat a les illes d’Aran per passejar-les, unes illes que són un paradís allunyat però prop de les costes de Galway. Hem vist castells, tombes, hem fet rutes verdes com Glendagough o Killarney, hem estat a Moher,  hem anat a pobles com Kilkeny i Cashel , o Cong.

I ara al norest d’Irlanda, després de deixar Cong, fem parada a Sligo per visitar esta localitat.  Sligo és menuda, d’uns 25000 habitants, però així i tot, no li falta de res.

Es un conjunt de cases baixes, com en la majoria de poblacions irlandeses, de colors vius per a fer-se notar en els nombrosos dies de boires plujoses. Té ambient juvenil perquè té universitat, així que pubs i discoteques, no en falten.

Sligo també té l’encís que proporciona el riu que la travessa, aigua i més aigua... això és Irlanda. Per sort en el moment d’arribar la pluja ha deixat passar a sol, que té ganes de lluir de tant en tant. Que no sempre siguen els núvols negres els que manen del cel en esta zona!.

El riu travessa la població-

Aprofitant que no plou el caminar pels carrers és més agrtadable. De sobte trobem un lloc recomanat a les guies de viatge, és el pub més antic de la ciutat, i no perdem l’oportunitat de menjar en un pub amb més de 140 anys.

Passegem pels carrers i entrem als seus pubs...

I com no? també visitem la seua important abadia de franciscans dominics. De l’abadia de Sligo construïda el 1253, només queden ruïnes, però no deixen de ser importants.

L'abadia de Sligo.

I és que al segle XVII, la ciutat i el monestir foren saquejats en una guerra civil amb les tropes reials. Com a conseqüència a més a més de la destrucció material, els frares foren executats. Tanmateix al llarg del mateix segle uns foren substituïts per altres, però els durà poc perquè els últims en arribar els expulsaren quan a finals del segle el monestir va passar a mans nobles, les de Sir Willian Taaffe.

Al segle XVIII hi havia de nou frares encara que la abadia servia de cantera als habitants de la zona. Com esta situació no podia continuar els frares abandonaren definitivament el lloc i la abadia quedà abandonada.

L'abadia de Sligo.

Va ser a mitjans del segle XIX quan començarien les tasques de restauració, que passarien a mans d’una comissió d’obres públiques que són les que enllestarien les obres.

L'abadia de Sligo.

L'abadia està molt bé, té molts racons acollidors que conviden a la meditació i on podem imaginar la vida que es portava aleshores. Sovint ho faig, intente capbussar-me on estic i oblidar-me del present per intentar configurar en la ment com seria allò que estic veient al passat. És un bon exercici mental.

L'abadia de Sligo.

La ruta continua, a la nit dormirem a Donegal.

Eixint d’Sligo, a Drumcliff, trobem el lloc on està soterrat el poeta i dramaturg envoltat de misticisme Willian Butler Yeats. Yeats va ser premi nobel de literatura l’any 1923, poc després que el país aconseguira la independència, fet que reconeixeria sempre dient que el premi era una benvinguda d’Europa a Irlanda com estat lliure.

Tomba de Yeats a Drumcliff

Drumcliffs

I Yeats està reposant als peus de la muntanya màgica de Belbulben caracteritzada pel seu perfil rectangular. Sembla una taula? Es impressionant només veure-la. La bellesa de l’erosió s’ha esmerat en esta muntanya. Quan torne a Irlanda vull pujar-hi, són unes quatre hores d’excursió... i cal estar en forma, crec que podria aguantar la caminada.

Muntanya de Belbulben.

QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu 2008

IRLANDA: CONG

Estem a Irlanda, de ruta pel país, i plou. Plou a cànters, i no para. I sota la pluja que no dóna treva arribem a CONG, un poble conegut per ser escenari d’una pel•lícula mítica, “El hombre tranquilo”.

Cong

Seguim a Irlanda, fent una ruta i meravellant-nos a cada passada d’un país verd, d’un pais alegre i acollidor. I en estos moments estem a Cong, escenari de pel•lícula. Però nosaltres no hem vingut per esta raó, volem veure una abadia dels segle XII, que és monument nacional. Fem una ullada al poble i la trobem en no res, el poble és xicotet. 

Cong

Entrem a la abadia i donem la passejada entre pedres, entre arcs... tot és testimoni d’història. Passem per una de les sales on els membres de la comunitat es confessaven els pecats en públic. Quin  horror suposaria per al penitent haver de dir en veu alta allò que mai vol que se sàpiga, no seria plat de bon gust que tothom escoltara els que deuria ser un secret entre la persona i Déu!. Les normes religioses no sempre són piadoses.

abadia de Cong

Passem pel claustre, que és menudet i del que queda poc en peu, continuem el nostre passeig imaginant els monjos d’aquells temps, com si ens acompanyaren pel claustre. En realitat el que queda en peu d’este lloc fundat al segle VII és poc. Després de la fundació es va cremar, més tard es va reconstruir, després la abadia va ser envaïda i destruïda per la invasió normanda, i al XIII es va fer altra reconstrucció. Així que el que podem veure són vestigis anteriors i uns pocs posteriors a l’atac normand.

abadia de Cong

Envoltant l'abadia hi ha un parc, amb verds arbres enormes, que voregen un camí que va cap al riu Cong. Un lloc que convida a la meditació, que és precisament el que feien els monjos residents del monestir quan seguien el camí que anava cap al riu, on anaven a pescar. La pesca no era per plaer sinò per a menjar la comunitat religiosa. Així no tot era menjar de l’hort que segurament també haurien de cultivar!

Riu Cong

I també fem una caminada sota la pluja i entre fang cap a un castell proper, és el castell d’Ashford on hi ha un hotel de cinc estrelles. Ho fem per la part darrera per a que els vigilants no ens tallen el pas, perquè actualment, és un lloc de luxe on tothom no pot entrar. Els guàrdies compleixen la seua tasca de no deixar cap persona aliena passar per la porta principal.

El castell d’Ashford

Però nosaltres, que som uns espavilats, guiats per una persona que ho és més encara perquè coneix el terreny i sap que si no és així no ens podem apropar-hi, arribem per un camí inesperat per als guàrdies perquè tenen els ulls cap a la porta principal. No poden pensar que per la senda podem entrar-hi...i si ho saben, fan la vista grossa. El cas és que quan s’adonen ja estem dins i ja hem vist el castell, encara que solament per fora. L’hotel és el castell i tot el terreny que l’envolta... per posar un exemple de les dimensions, només dic que té un golf amb nou camps. 

Una vegada vist l’edifici que, a més a més ,va ser decorat exterior de la pel•lícula The Quiet Man de 1952 i una vegada hem imaginat a John Wayne i Mauree O’Hara pels voltants rodant l’afamat film, ens anem, sempre acompanyats de la pluja que a Irlanda poques vegades para.

I és que diuen que la pel•lícula The Quiet Man, és una de les més televisades a EEUU. Pot ser siga veritat perquè la població irlandesa a Amèrica és molt nombrosa i John Ford va tenir cura en explicar els costums i tradicions dels irlandesos que viuen a l’illa.

QUADERN DE VIATGE: estiu del 2008

FOTOS i MÚSICA: PARMA i MÓDENA ( ITÀLIA)

Ciutats tranquil.les italianes, 

les menys turistiques però que val la pena visitar... 

cada lloc té el seu encant.

CANDELARIO ( Salamanca )

Puc dir molt de Candelario i em quede curta, des del primer moment que vaig entrar al poble, vaig quedar enamorada de la panoràmica amb el conjunt arquitectònic rural i al fons la serra nevada.

Acabem d'arribar a Candelario. Venim de Bejar per una carretera amb revoltes i estreta, no són molts quilòmetres. El poble de Candelario està molt ben conservat, tan els carrers com les cases, tot preparat per al visitant. Però Candelario no és un poble mort, com altres que he visitat i amb els que m’he quedat decebuda de la vida encarada solament al turisme, no m'agraden els pobles que només estan habitats en horari comercial.

Més be al contrari, a Candelario es veu roba penjada al carrer per assecar, es veu fum que eix dels fumerals, es veuen les portes entreobertes i gent que es mou per dins trafegada amb les seues rutines diàries. Una rutina que no es veu alterada per l’allau de visitants que sense cap dubte este poble rebrà al llarg de l'any. I dic segurament perquè en el moment en el que jo estic no hi ha ni un ànima pels carrers, només nosaltres caminem entre les cases. De sobre apareix una parella i un poc més tard una família. Som els únics que anem pels dos carrers principals del poble.

El primer que trobem és l’ermita del Cristo del Refugio, un edifici del segle XVI, amb un altar barroc. A l’interior s’hi troba el Crist en la creu amb una “tunicela”, que és vellut roig bordat en roig i or.

I seguim caminat ...

M’agrada com està de net, m’agrada trobar cartells explicatius del que tenim davant i anem veient. Es un goig de passeig. El primer amb el que pare l’atenció és en el soroll a naturalesa, especialment escoltem el rítmic soroll de l’aigua que corre per unes canaleres laterals a tota pressa perquè va costera avall.

Estes canaleres tenen una clara finalitat. És un poble on es fa matança, com molts altres d’esta zona castellana, i com l’aigua corre tan de pressa, s’emporta ràpidament la brutícia que la matança del porc genera. Les canaleres, “regaderas”, estan en tots els carrers del poble, en hivern es mataven milers de porcs des de l’1 de novembre, dia de tots sants  fins el 2 de febrer dia de la Candelaria. Així es mantenien els carrers nets del socarrat que es feia al porc amb branques per a eliminar el pèl, també amb l’aigua es netejava la sang dels animals sacrificats.

Em sembla un soroll relaxant, tal volat no diría el mateix si fóra una veïna i escoltara el soroll a tothora, no sé…tal volat estaria farta. El soroll s’incrementa per la quantitat de fonts que a més a més “decoren” este llogaret tan rural.

Després pare l’atenció en les portes i veig que en la majoria, per no dir totes, hi ha una mitja porta externa, és l’anomenada “batipuerta”. La finalitat era, i és, per poder mantenir la porta principal oberta i així poder deixar entrar claror del carrer i poder treballar més còmodament.

També servia per a que els animals que estaven pel carrer no pogueren entrar dins de les cases. Altra finalitat, en època de matança,  és la de nugar els animals per fora i des de dins els donaven l’estocada. I al final m'assabente d'altra raó que conta un veí del poble. Durant el temps de fortes nevades la porta ajuda a arrossegar la neu i poder obrir la porta principal.

També mire les balconades i façanes. Hi ha algunes cases que denoten riquesa altres són pròpies de gent treballadora, més populars…la “chacineria” és el que predomina en la zona ja se sap, la matança és un fet anual que continua fent-se en l’actualitat.

I en el nostre passeig, observant-ho tot, arribem a l’ajuntament, edifici de 1895, que conserva l’antiga presó.

I també anem a l’esglesia d’origen medieval, encara que la major part pertany al segle XV i XVI. I a l’interior hi ha barreja d’estils arquitectonics.

No pare de mirar façanes i en les roques en les que estan posicionades, no pare de fotografiar-les. Façanes i tots els detalls, tot m’ho vull emportar a casa compactat gràficament,

Candelàrio és dels poblets que aconsellaria que visitara tothom, està al voltant d’una hora de Salamanca i encara que no té tant de nom turístic, cert que val la pena.

M’acomiade d’este poble amb el soroll de l’aigua a l’oïda, m'agrada, dóna pau, simbolitza vida. Ha estat una visita preciosa.

QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016

RESSENYA LITERÀRIA: LA MARE SE’N VA DE VIATGE

LA MARE SE’N VA DE VIATGE

Mariana Ruiz Johnson

“La mare se’n va de viatge” és un conte simple, que no és el mateix que un simple conte. No hem de menysprear la simplicitat, de vegades engrandeix.

Este conte infantil és dolç, és tendre, té unes imatges captivadores, al menys a mi m’agraden. Kalandraca és l’editorial que està darrere. Qui es mou en el món dels llibres infantils i és amant d’il•lustracions precioses ja coneixerà este segell editorial que té tants i tants títols bonics on triar.

Jo mateixa l’he escollit per l’editorial entre tot un assortiment que tenia davant, però també l’he escollit pel títol d’indole viatgera, no us vaig a enganyar  i com no? també per les il•lustracions que donen molt per a parlar.

I quan llig el contingut encara m’agrada més i estic satisfeta per l’elecció feta.

Els protagonistes són una família d’elefants, estem parlant doncs, d’una faula, una faula que conta una realitat actual.

Hi ha poc text, no cal, les imatges parlen i ensenyen el que volen contar. I donen peu a imaginar i pensar en la realitat personal, és així com ho veig. Jo que el conte a diferents xiquets i em trobe amb diferents respostes del que passa en sa casa i en què s’assembla o es diferència amb la dels elefants del conte. Als xiquets els agrada comparar i a mi m’agrada escoltar, fem un tàndem ideal.

En la família protagonista, el pare es queda en casa mentrestant la mare ha de viatjar fóra per assumpte de treball, així trenca un estereotip de pare treballador, mare mestressa que es queda sempre tenint cura dels fills.

I llegint i gaudint dels dibuixos del conte sabem què passa en el viatge i què passa en casa.

Primer acompanyem a la família sencera a l’aeroport,  i sabem on estem per unes escales automàtiques que són per on s’allunya la mare maleta en mà. Al voltant hi ha moltes altres famílies d’animals, totes acomiadant-se uns dels altres: girafes, hipopòtams, gats, fins i tots unes hi ha unes amoroses granotes que s’hi estan besant.

I quan pare i fill tornen a casa és quan passa el que sol passar en la gran majoria de les cases. Per què passa? No sé si hi ha resposta. I és que la mare, sempre és la mare.. i els pares, també són pares però no veuen les coses a traves dels mateix mirall. És així, ho tinc comprovat. Sortosament, cada vegada més,  hi ha uns pocs pares que es posen les ulleres de la igualtat i ja veuen com han de veure, preocupant-se de tot el de la casa com cal.

Però no és el cas del pare elefant protagonista. Quan la mare no està, allò és un desastre total...però per al fill és una festa. I encara que enyora la mare i l’olor a flors de la casa, el fill elefant s’ho passa d’allò més bé incomplint els horaris i normes maternes, menjant qualsevol cosa que no faria amb la mare present o estant tothora de festa que tampoc passaria amb la mare en casa.

La mare mentrestant a traves de la web cam conta el que fa, són coses de treball però també de plaer: parlar amb el cap del treball, seure a un bar, fer turisme, descansar a l’hotel, anar de compres i també donar una conferència davant de gent que està escoltant-la. Esta mare és una “intel•lectual”, em diu un alumne i em quede amb la idea, encara que ja m’ho imaginava mirant les ulleres que porta. Per a la família parlar amb ella a traves de la pantalla no és com tenir-la present però és el que hi ha i val com a succedani.

Quan acaba la tasca de la mare allà on ha anat, acaba el viatge, la mare torna a casa i la família es retroba de nou. La rutina ja s’imposa. 

Que dolça eixa abraçada on les tres trompes s’entrellacen! Que bonica tota la faula! Metafòricament ens diu una realitat que passa, que totes les mares del món són sabedores i que costarà molt de canviar. Les mares, treballadores o no, marquen les normes i els pares concedeixen d’amagat.