L’ALCASSABA D’ALMERIA

Diuen que el topònim Almeria significa mirall, un espill on es mira el mar...Que bonic! Nosaltres també fem una mirada de la ciutat començant per l’Alcassaba.

Me’n vaig a Almeria, escenari de pel·lícules, és un viatge curt, condensat i tranquil, però desitjat. No conec la ciutat  ni el seu desert  ni la zona costera del Cap de Gata, però durant estos dies ho faré. Ja tocava.

Hi ha diverses opinions sobre l’origen del topònim Almeria, uns diuen que si fa referència a una torre de vigilància de l’Alcassaba, altres diuen que Al Mariyyat significa mirall del mar...o mirador... Em quede amb esta hipòtesi, és la que mes m’agrada: Almeria és un espill on mirar...i això és el que vaig a fer, una mirada a la ciutat que fou molt important en època musulmana.

Tenim un hotel cèntric i és un avantatge, encara que a Almeria no hi distàncies. El primer que anem a visitar és l’Alcassaba, que domina la ciutat i esta considerada bé d’interès cultural junt al barranc de la Hoya i el cerro de san Cristóbal.

Almeria va ser fundada durant la primera meitat del segle X, però abans, passaren tota classe de civilitzacions, des dels fenicis fins als bizantins. Cap ressaltar que l’Almeria musulmana va ser gran i rica, una de les més riques del món islàmic, va ser ciutat d’importància i de gran influència i prosperitat, només la superava Còrdova. I és que en temps de Al-Ándalus el seu port  comercial era punt de referència. El segle XI va ser època d’esplendor.

Des del centre de la ciutat, travessem uns carrers, i alguna costera que altra, fins arribar a les portes de l’Alcassaba. Està situada en un turó aïllat. Hi està, sembla forta, es veu gran, les muralles són altes i grosses i és que tota ella tenia la finalitat de defensar. 

  

El barri de La Almedina i el de Las Chancas s’han format als seus peus.

I es veu la funció defensiva de la fortalesa només mirant les portes d’entrada i els murs que les protegeixen. Una vegada dins, fem un tranquil passeig. Des del primer moment ens adonem de la important tasca de restauració feta. M’agrada.

L’Alcassaba és un dels monuments més importants i visitats d’Almeria. Les seus ruïnes són testimoni d’història i expliquen l’arquitectura civil i militar durant la dominació àrab.

Domina la ciutat. Des de l’Alcassaba s’hi veu Almeria, i especialment el més a prop: el barri de La Almedina i el de Las Chancas, nom que denomina  el depòsit on es curen els peixos per a conserva. El barri de La Almedina és el més antic d’Almeria,  creat sobre un assentament romà en la ciutat califal del segle X. El barri va augmentar de població i es va eixamplar cap al segle XII  creant el barri de La Chanca que tradicionalment ha sigut barri de pescadors. Hi ha molta població d’ètnia gitana i religió musulmana. Conserva la fesomia i en part el traçat antic. Les cases han canviat, han evolucionant, però es conserva l’ambient àrab de carrers estrets i laberíntics amb tocs orientals. Des de la part alta de l’Alcassaba s’hi veu. És bressol de cantaors de fama. L’essència de l’autenticitat del barri ha estat inspiració literària per autors com Goytisolo.

A vista d'ocell, semblen barris d’una ciutat àrab, marroquina o algeriana, les casetes com caixes quadrades, banques o blaves, s’hi endevina ambient deprimit i marginat.

La construcció de l’Alcassaba va ser iniciada per Abderrahman III a l’any 955 i s’enllestí amb el regnat de Jayrán, rei taifa al segle XI.  Al segle XV la ciutat formà part de la corona de Castella al ser conquistada pels Reis Catòlics i va perdre tota la importància anterior com punt important en l’Espanya morisca. Després de la conquista cristiana els reis catòlics i Carlos I  feren reforma de l’Alcassaba.

L’Alcassaba es divideix en tres parts fortificades, dos musulmanes i una cristiana.

La primera part es el que era el campament militar i refugi de la població en cas d’assetjament. hi ha aljubs.. pous.. Al segle XVI un terratrèmol va destruir part de la ciutat i afectà a l’Alcassaba. Com no hi havia documentació ni plànols per fer restauració exacta, en esta part s’hi feren jardins i fonts a l’estil àrab imitant als de la Alhambra de Granada.

De nou, entre els merlets de la muralla, fem mirada als barris que estan als peus de l’Alcassaba.

A l’altra banda, veiem una bonica panoràmica de la muralla de Jayran, primer rei taifa. La veiem des de diferents perspectives i sempre bocabada. És el que queda en peu de l’antiga muralla que envoltava la ciutat. La muralla és llarga, té 1430 metres de longitud, tres metres de grossor i cinc d’altura. Té set torres, tres de planta quadrada d’origen àrab i quatre de planta circular d’origen cristià, manades construir per Alfonso VII.

Està al barranc de la Hoya,  on està el turó de san Cristóbal que conserva les ruïnes  d’un castell cristià.  Des de 1930, a la part mes alta, hi ha una escultura, feta de marbre de Macael, dedicada al Sagrado Corazon que va ser dinamitada en la guerra civil i es va restaurar l’any 2000. Em quede amb ganes de caminar per la muralla, des de l’Alcassaba, travessar el barranc  i arribar al turó de san Cristóbal, per veure de prop l’escultura de marbre que es veu des de la distància. Però no pot ser, ho deixe per a altra vegada, ara no hi ha temps perquè encara queda molt per veure de la fortalesa, de la seua part àrab i de la cristiana.

          

L’Alcassaba amb la seua muralla demostra  encara hui en dia la seua importància per al califat.

Anem pujant.

El Mur de la vela, manat construir per Carlos III, separa el primer recinte del segon, hi està la campana de la vela, anomenada Santa Maria la Mayor, que anunciava fets com mal oratge, tocs de queda, l’arribada  de vaixells... o si hi havia perill o incendi.

El segon recinte era el destinat a la residència dels governats, guàrdies i servidors. Era la ciutat palau. Hi havia mesquita, cases, banys, aljubs, tendes... Els terratrèmols del passat van destruir molt i actualment encara s’està excavant entre les ruïnes.

Entre restos arqueològics que ens fan imaginar com eren els edificis en l’antiguitat trobem un mur que corresponia al palau de Almotacin, del segle XI, que dona al barranc de la Hoya i enmig, hi ha una finestra que té llegenda. Si és certa o no, no em correspon a mi assegurar-ho, en tot cas sobre les llegendes no importa que siguen o no certes, el que importa és que siguen boniques i està, sense dubte, ho és.

La història és la següent. Almotacin tenia un harem i la seua concubina favorita era Galiana. A les masmorres del castell estava tancat un pres cristià que alguna vegada havia vist a la concubina i s’havia enamorat de la seua bellesa. I des de les masmorres li cantava de nit i de dia. Galiana solia treure el cap per la finestra per observar les fonts i el jardins, i aleshores sovint escoltava els càntics d’amor del presoner cristià. I a poc a poc va anar caient rendida front a tanta passió demostrada pel cristià, que havia convertit la concubina en la il·lusió que el mantenia en vida. Galiana va voler conèixer-lo i aprofitant el fet des ser favorita del rei va convèncer els guàrdies que l’acompanyaren a la presó. Galiana s’enamorà. I no va ser una nit sola, van ser moltes nits les que hi anava  a passar les nits amb el cristià apressat. El rei comença a sospitar i al capdavall es va assabentar de la infidelitat.

Galiana sabedora també que el rei agafaria represàlies contra el seu enamorat va voler ajudar-lo a escapar nugant molts mocadors de seda per a que baixara des del la torre al barranc de la Hoya. Després ella fugiria amb ell. Però malauradament  un guardià fidel al rei va veure com escapava i el cristià, per no se  de nou apressat, es va tirar al barranc. Preferia morir abans que ser de nou tancat.  Galiana ho va veure tot des de la seua finestra, s’acabava de truncar el desig d’escapar-se. Des d’aleshores Galiana va caure en un pou sense fons, no va poder suportar el pesar i al poc de temps va morir de tristesa.

En esta zona de la Alcassaba estan la zona anomenada Els banys de la tropa.

I també entrem a dos cases reconstruïdes de les seues ruïnes que acullen exposicions d’objectes de l’època i informen sobre la manera de viure.

Entrem a l’aljub califal, molt ben restaurat.

I abans de deixar esta part, fem una ullada a l’ermita de san Juan que era l’antiga mesquita reconvertida pels Reis catòlics. Construïda entre 1490 i 1523, actualment és auditori.

El tercer recinte és la part més moderna. En arribar els Reis Catòlics al segle XV, manaren construir un castell on estava l’Alcassaba, adaptant el que hi havia a les noves necessitats. Este espai estava protegit peu un fossat, que es traspassava gràcies a  un pont llevadís i unes torres semicirculars.

El recinte estava organitzat al voltant d’un pati d’armes. Enmig del pati hi havia un aljub i un accés al que va ser una masmorra.

La torre de l’homenatge domina el conjunt monumental, servia de residència i es diferència per ser quadrada.

 La torre de la pólvora servia per emmagatzemar els explosius de les armes de la fortalesa.

Les vistes donant la volta al pati d’armes, són precioses, amb l’altura, guanyen en perspectiva. S’hi veu el port d’Almeria i fins i tot el famós cable anglès.

Més a prop, als peus d'on estem,  observem  el barri de la Almedina i al costat el de Las Chancas amb  les cases cova. No ens cansem de mirar les vistes a  esta part de la ciutat que són tan diferents a la resta d'Almeria.

M’agrada este lloc habitat pels almeriencs del passat i on actualment els únics que hi viuen són gats. Hi estan, van al seu aire anant d’ací cap allà i colant-se entre les fotografies dels visitants.

És una visita recomanable. Per tot arreu hi ha molt d’espai verd, jardins i fonts. M’ha sorprès per la grandària i pel nivell de restauració. Tenia la idea preconcebuda que l’Alcassaba estava abandonada de la mà de Deu i m’he trobat un monument amb entrada controlada però que s’accedeix gratuïtament. M’ha agradat l’ambient que s’hi respira, un ambient de tranquil·litat, amb el fons del soroll de  l’aigua córrer per les fonts. Hem anat matí i s’ha notat, l’allau de visitants han vingut després i no han interferit en el nostre passeig relaxat.

Eixim de l’Alcassaba i només iniciar la baixada cap al centre de la ciutat pel carrer La Almedina, el principal del barri, trobem a Jayran. Hi està el governat vigilant l’Alcassaba on va viure tants anys

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019

FOTOS i MÚSICA de LA ALBERCA ( Salamanca)

Poble de tradicions i llegendes, on sembla que el temps s'ha parat. M'agrada La Alberca sense gent, la de tardor o hivern. Quan fa bon oratge tal volta està més bonica perquè les flors engalanen les balconades però l'allau de gent impedeix tranquil.litat.

MÚSICA

Rain

de

Bryan Adams

ALEMANYA: CREUER PEL RIN

Vida tranquil·la vora un dels rius més transitats del món.

Fa trenta anys que vaig fer un creuer pel Rin similar al que hui faig. I el recorde! Us estranya? És que tinc fotos, notes escrites…i va ser molt divertit. Tot em transporta a aquells remots dies. Tal volta algú que no em coneix s’estarà preguntat l’edat que tinc. Podria dir que tinc un grapat d'anys però alhora en són pocs. Just en estos dies que estic per Alemanya celebre aniversari. Dic que en són molts pensant en tots els viatges que he pogut gaudir i dic que en són pocs pensant en els que em queden encara per fer. Viatge des de molt jove i el circuit pel sud d’Alemanya va ser un dels primers. Recorde que era viatge on teniem organitzat només els trajectes i els hotels, la resta era  lliure completament i recorde que tots els companys de viatge érem molt joves.

Eren altres temps. 
A 50 quilòmetres de Frankfurt, hui comencem el trajecte vorejant el Rin. Passem per  Maguncia, bressol de Guttenberg, inventor de la impremta. Guttenberg era fill d’un ferrer i va desenvolupar el seu projecte amb l’ajuda financera d’uns jueus. Quan ja el projecte estava quasi complet se li va acabar la finançament i com no podia seguir els jueus es van quedar l’invent. Guttenberg vivia en la misèria mentre la seua impremta prosperava en mans jueves. Sortosament al capdavall se li ha reconegut l’autoria i en Maguncia  l’estimen i el seu nom està per tot arreu, també se l’estima a Estrasburg i Frankfurt on va viure.

A 29 quilòmetres de Maguncia a la localitat de Bingen am Rhein comença el tram de la Vall superior del Mig Rin, són de 65 quilòmetres, Declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco l’any 2002 per ser un conjunt qe ajunta geologia, història, cultura i industria, per la bellesa del paisatge, els pintorescos pobles que hi ha a la vora i les fortaleses que s’hi veuen en les parts altes de les muntanyes. Són les fortaleses que vigilen el riu des de fa segles.

Els romans van portar el vi. De camí veiem conreu de vinyes que arriba fins el cim, i fa pensar en els bons vins que es criaran en les bodegues. Quan més altes estan les vinyes més dolç està el vi.

Travessem poblets bonics i bucòlics, i parem en el més encisador de tots. Sembla de conte. És Bacharach, i és preciós. Amaga racons acollidors darrere de la muralla, mansions i cases amb entramats de fusta. A hores d’ara està ple de turisme però en estos pobles la vida en hivern no és fàcil.

En els últims anys s’intenta atraure gent amb els mercadets nadalencs. Però hi ha tants!. 

Fent el passeig pel poble he  recordat els poblets de la Selva Negra, al sud d’Alemanya. Que bonics!

S’hi respira l’ambient tranquil que convida al turisme tranquil, de bicicleta, de senderisme, de creuers que paren de poble en poble sense presses. Hi ha camping de caravanes.

Parem a Boppart per embarcar al vaixell que ens portarà a una de les parts més boniques del Rin. Ho era fa trenta anys i ho seguirà sent. No recorde detalls de tants anys enrere, només que vaig passar molt de temps admirant el paisatge i gaudint d’un sol gratificant. Recorde moltes rialles.

És un passeig molt agradable prenent el sol i l’aire contemplant pobles i castells medievals mig enderrocats o restaurats, i també el transit de vaixells de turisme i de càrrega. Quants!  Per alguna cosa diuen que el Rin és el riu més transitat del món. Ho corrobore.

Al vaixell té servei de restaurant i s’hi pot menjar.

De tant en tant una veu d’un altaveu conta alguna cosa del que estem veient, dels castells o dels pobles. Passem per un poble amb un bar que té una  església adjunta i curiosament per anar al bar, s’ha de passar obligatòriament abans d per l’església. Curiosa combinació, no?

Estem arribant a Goar, on nosaltres baixem per seguir el trajecte pel Rin per carretera, però abans de baixar,  de sobte veiem la famosa Roca Lorelei, que és enorme, uns 130 metres d’altura amb parets verticals de pedra cobertes d’arbres. El lloc té llegenda. Diuen que una sirena solia seure en la part més alta de la roca i amb el s seus cants i insinuacions captaven  l’atenció dels mariners dels vaixells que navegaven pel riu. Aquells homes es rendien a la temptació de saber què eren aquells cants tan sensuals i quan arribaven a les punxegudes roques de la base de la muntanya, naufragaven i alguns perdien la vida mentre la sirena continuava impassible pentinant-se els llargs cabells rossos. El que és cert és que en esta part del Rin els corrents de l’aigua són forts i perillosos i tal volta les revoltes per passar la roca portaren a més d’un vaixell a la deriva, si el mariner era poc experimentat. Pot ser la llegenda té una base real. Quan nosaltres passem no escoltem cants però si veiem una estàtua d’una sirena recordant la mitològica.

En este punt el riu arriba  a 200 metres de profunditat. No voldria hi caure! Arribem a Goar i baixem del vaixell.

Des d’este moment agafem de nou carretera i fins a Coblenza seguim gaudint dels mateixos paisatges verdosos i agradables vora el riu.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019

FOTOS i MÚSICA de GRAZ ( Àustria)

Harmonia, elegància, bellesa...ho trobem tot junt en esta ciutat d'Àustria.

MÚSICA

Pascal Camelade

ROMANIA: la ciutat medieval de SIGHISOARA

Sighisoara és una bonica ciutat, la natal de l’heroi nacional Vlad Tepes, Dràcula. Però no parle del vampir, parle del príncep governat conegut per les victòries però també per la poca pietat amb els enemics als que empalava.

Si heu seguit les cròniques viatgers sobre Romania que he publicat fins el moment, a hores d’ara ja sabeu qui és Vlad l’empalador, el Dràcula real. Parle del que va viure al segle XV i la història conta que es dedicava  assassinar de manera cruel i horrorosa a qui gaudia de la seua enemistat. Manava empalar-los!. No cal que entre en detalls que ens posarien els pèls de punta per la crueltat. Doncs, els prínceps de Valaquia Vlad dracul i el fill Vlad  Tepes eren originaris d’esta ciutat, de Sighisoara.

Al segle XIX l’escriptor Bram Stoker va elegir este sinistre personatge com a referent per al seu vampir Dràcula, daltabaix tots dos compartien sinistralitat. I tots dos es pot dir que són immortals, doncs passen els anys i els continuen rememorant. Només cal fer ullada a les estadístiques per saber la quantitat de turistes que van a Romania expressament per seguir les seues petjades. Però no s’ha de caure en el tòpic. Quan es visita Romania s’ha de saber diferenciar el mite de la realitat. El Dràcula novel·lesc és altre, també criminal però fruit de la imaginació de Stoker.

Anem cap a Sighisoara i per la carretera s’hi veuen les típiques esglésies fortificades obra dels sajons per a la defensa front als enemics assetjadors. A Romania hi havia set ciutats sajones i  Sighisoara és una d’elles, les altres 6 eren Cluj, Bistrita, Sebes, Brasov, Medias i Sibiu. Bristita ja la conec, i a Brasov aniré.

Sighisoara va  ser  fundada al segle XII pels sajons transilvans que foren convidats a poblar la zona a canvi de defendre la frontera. I es va construir sobre les ruïnes d’un castro romà. En 1260 només era un castell però ja en 1367 era considerada un assentament urbà i tenia erigida la seua Torre del rellotge.

Sighisoara  no era de les ciutats més riques, ni la més gran, però si la més popular i coneguda pel seu valor estratègic a nivell defensiu conservant encara 9 torres de la ciutadella, però també pels seus artesans molt valorats en el Sacre Imperi romà. 

Al capdavall arribem, està amagada en una vall. La ciutat té dues parts diferenciades, la ciutat baixa i l’alta. Antigament estaven separades per una muralla de quasi un quilòmetre de longitud en la que s’hi construïren torres de defensa i bastions, actualment només s’hi conserva un tram de muralla, 9 torres i 2 bastions. La ciutat es Patrimoni de la humanitat des de 1999, per la bellesa del conjunt i també per ser una de els poques ciutadelles medievals d’Europa que continua habitada. Dies enrere visitarem una fortificació rural a Prejmer LINK que també em va agradar molt, aquella era rural, a diferència d’esta fortificació que és urbana. Les dues tenien la mateixa finalitat.

També té de reclam a Vlad tepes, però esta ciutat no necesita a Dracula com excusa per ser visitada

Només creuar la primera porta antiga d’entrada, i ja al primer colp d’ull, endevine que corrobore que  una de les ciutat més boniques del país, la que conserva autenticitat medieval malgrat estar envaïda per turisme. 

Sembla que hem traspassat la barrera dels temps i estem a l'època medieval. Si no hi haguera cap persona pels carrers,  semblaria així però la quantitat de turistes  ens demostra la realitat, la d’estar en temps actuals. 

Seguim el carrer amunt i traspassem altra porta antiga que dóna a un gran plaça.

És una  zona elegant i refinada amb edificis de colors vius. Estem a una plaça acollidora. Tota la ciutat ho és. Li veig un toc especial que m’atrau i m’agrada. Mirem a dreta i esquerra i tenim opcions per on seguir. Tan se val per on anem, està tot molt a prop, tots els carrers són bonics i sé que anem a donar voltes per mateix cercle.

Tanmateix tenim la gran torre antiga que ja estava al segle XIV just enfront, i fen efecte far, acapara l’atenció, així que com si fórem uns vaixells buscant ruta, mirem la torre i seguim el carrer fins arribar a la plaça principal de la ciutat, on està la imponent torre amb rellotges i a cada costat de la torre  els murs defensant-la. 

La torre és un del monuments més visitats a la ciutat, és del segle XV i va ser ampliada al segle XVI. S’hi pot pujar pagant. El rellotge del segle XVII té figures similars als rellotges que ja hem vist abans a ciutat d’Europa central com Praga.

Allà on vas la torre es veu, mesura 64 metres i té un peculiar teulada policromada i rematada amb agulla amb quatre torres menudetes als cantons. I hi ha un gall meteorològic sobre una bola daurada. Traspassem la porta de la torre per  veure-la  per la part de darrere i alhora tindre altra perspectiva.

En la  mateixa plaça està l’església i monestir dominic del segle XII i posteriorment restaurada al segle XV i XVI.

Envoltant la plaça hi ha carrers separats segons els gremis artesans i també hi ha altres places menudes on antigament feien  mercat i ara son botigues  i bars, eiem arquitectura civil i cases dels segles  XVI i XVII.  Donem una volta per la muralla amb vistes a la ciutat baixa.

I de nou retrocedim a la plaça on hem iniciat el recorregut, la primera plaça després de traspassar la primera porta,  perquè des d’eixe punt eix un carrer ample que no volem perdre’s: és el carrer de l’escola. Al fons, al final del carrer,  hi ha unes escales de fusta cobertes, que uneixen la part baixa amb l’alta.

Són 176 graons els  que hi queden , originàriament n’eren 300. Molta gent puja i baixa, és una escala molt transitada. S’hi va construir per l’any 1642 per afavorir l’accés dels xiquets i xiquetes  a l’escola en temps d’hivern, per a que no patiren fred i afavorir el camí amb neu.

A tota la ciutat trobem cases de vius colors i edificis més alts que conviuen amb cases d’una planta. Hi ha varietat, trobem carreronets estrets i altres carrers més amples. Tots empedrats que li donen el toc especial de l’antiguitat.

 És una ciutat molt ben conservada. És un goig fer el passeig, m’agrada molt l’ambient. Tot està a un pas. Per anar a dinar anem a prop de la torre del rellotge, on està la casa de Vlad Tepes, el governant de Valaquia entre 1456 i 1462.

És una façana molt cridanera, pel color groc ocre que de lluny es veu.

De la casa històrica només es conserva l’estructura i alguna pintura interior. Actualment trau rendiment turístic i és un restaurant que ha recuperat part dels frescos a les parets interiors. Nosaltres entrem per fer una mirada però també gaudim  del seu menjar, i cert que està molt bo, però té l’inconvenient que està massa ple de gent, és el que li lleva encant al lloc. El lloc és acollidor encara que la decoració intenta simular el que era i no ho acaba d’aconseguir. Nosaltres hem entrat pel dinar i no per Vlad, aixi que ens anem satisfets i amb la panxa plena.

Llàstima que Sighisoara siga en este viatge només una ciutat de pas. Em falta temps, encara que amb 3 o 4 hores està tot vist. Però... m’agradaria passejar més tranquil·lament, amb més assossec, parar i observar bé, el lloc i la gent. Vaig amb presses i no gaudeisc  com voldria i com el lloc es mereix. Esta ciutat és menuda però molt bonica.

Pujant pel carrer de les escoles he vist un hotel.  Per què no tornaren altra ocasió i passar-hi la nit?. Estaria bé. Imagine Sighisoara de nit i segur que té una llum màgica envoltant la història i tots els fantasmes dels personatges que al llarg dels segles han trepitjat per estos carrers.  

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018