HONDURES: recinte maia de COPAN i la vida que l’envolta

Les ruïnes de Copan són una meravella, però malauradament les envolten unes vides plenes de misèria. 

Ho teníem clar, una vegada en Guatemala no podíem deixar d’anar a Hondures per tal de veure Copan, malgrat haver de creuar-nos tot el país maia d’occident a orient en furgoneta. I va ser un viatge llarg que ens portà a descobrir una diversitat de paisatge i de gent que no esperàvem.

Conforme avançàvem el paisatge anà tornant-se cada vegada més àrid, més sec, menys cultivat i menys muntanyenc. I la gent, conseqüentment per tanta aridesa de terreny i poca possibilitat de conreu, cada vegada semblava més pobra. I no ho semblava, ho era.

Va ser la zona de Chiquimula la que més m’impactà. El nostre conductor Aroldo ens contà que hi la gent literalment es moria de fam, sobre tot xiquets que desnodrits ja no podien suportar-ho més. Esta era la zona de la Guatemala abandonada, la necessitada, la que reclamava una extrema atenció que no arribava, i si arribava era tan poca que deixava a molts desatesos.

Com anàvem sense horaris fixes, quan veiem xiquets vora la carretera paràvem per poder donar alguna cosa. En parar la primera vegada, els xiquets fugiren, ens tenien por. Va ser al segon intent quan se’ns concentrà al nostre voltant un grupet als quals si vam poder repartir un poc del que teníem a mà.

Volíem ajudar-los un poc, dins les nostres possibilitats del moment, sabedors que el que donàvem era un no res comparant amb  tant com necessitaven. Tanmateix qualsevol cosa era molt per a ells. M’alegrà veure com s’il•lusionaren amb els contes que els donàrem . “Que bonito Pinocho” em va dir un menudet com a resposta en posar-li a les mans el conte. I a mi em va omplir de goig l’alegria que li havia provocat tan insignificant  regal. 

I així arribàrem a la frontera d’Hondures. Pagàrem per eixir de Guatemala 10 quetzals i per entrar a Hondures 3 $. No sé si ahores d'ara els preus es mantindran.

Un cartell a la frontera d'Hondures ens donà la benvinguda, anàvem a passar poc temps, el que quedava del dia i la nit. Al dia següent de nou tornaríem a passar per este punt.

Als pocs quilòmetres arribàrem al poble de Copan que en una primera ullada no ens va dir molt perquè entràrem pels afores on hi havia un ambient poc recomanable. L’hotel el teníem allunyat del poble, malauradament, perquè just en qüestió d’hores sorgiria l’imprevist que faria necessari tornar al poblet. L’imprevist  va ser la indisposició d’una persona del grup de sis amics que anàvem. Pobra! No va poder ni veure les ruïnes... tot el temps el va passar a l’habitació de l’hotel reposant. Pagar per entrar al país... per a res...es lamenta encara...

Els guacamais donen la benvinguda als visitants del recinte arqueològic.

Les ruïnes de Copan són espectaculars, com la majoria dels recintes maies, però estes, a més a més destaquen perquè són artístiques. És, segons entesos, la major font d’informació al voltant del món maia i este paper va ser reconegut per la Unesco l’any 1980 quan el recinte va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. 

Esteles

...on s'h conten la història...les batalles guanyades...

El fundador i primer governador de la ciutat de Copan va ser el conegut com Gran Sol Primer Guacamayo i va governar des del 426 fins l’any 437. I a partir d’ell es succeïren molts altres més fins un total de 17. D’entre tots destacaria el governant nª 13, conegut com 18 Conejo.

El museu custòdia moltes peces funeràries importants.

Un quadre representa el que era abans tot el conjunt del recinte

I altre quadre representa la població maia que hi vivia.

Tots estan representats en les esteles que en tot el recinte es poden veure. Però el que més està és 18 Conejo, que va ser qui va manar construir, entre altres monuments, algunes de les esteles més altes del món maia considerades de gran interès artístic per la quantitat de detalls representats. 

Quanta meravella construiren els maies. El recinte està molt ben conservat.

Hi ha una part resguardada en un museu i altra a l’exterior. El conjunt total resulta acollidor, per menut o per concentrat, tan se val el motiu. Els components més importants del recinte arqueològic inclouen l’acròpolis  i un conjunt d’estructures més menudes i places connectades. De tot cal destacar dos meravelles singulars que no es poden trobar en cap altre recinte maia:una és el temple de” Rosalila” i l’altre “la escalinata de los jeroglificos”.

Fa molta calor...i busquem les ombres...

No hi havia gent, la nostra guia Gladiz, contractada al parc al moment d'arribar, es lamentava perquè no és bo per al país tan poc turisme. Nosaltres en canvi, egoistament ens alegràvem i pensàvem: millor caminar pel parc a soles.

La reproducció de “Rosalila”, anomenat així pel color rosat de la pedra és, de l’interior del museu, sense cap dubte el que més crida l’atenció. L’original s’hi troba intacte sota terra i actualment s’accedeix per uns túnels per visitar-lo, malauradament quan jo hi vaig estar els túnels no estaven oberts encara al públic.

Rosalila, és uns reproducció, el vertader està conservat intacte sota el terra.

 El temple s’utilitzava per celebrar cerimònies religioses i va ser construït pel governant nº 10 Luna Jaguar i després va ser enterrat, sense destruir, per a construir altra piràmide damunt. La qual cosa ha contribuït a que el monument es conservara intacte amb frisos d’estuc policromat. També s’hi van trobar nombroses ofrenes de gran valor.

La reproducció és fidel en colors i grandària, fins i tot es veu les parts on està l'estuc que el recobria que no s'ha pogut llevar del tot.

Sobre una base de 18’5 x 12’5, l’edifici s’erigeix en tres pisos fent una alçaria de 14 metres. En la decoració destaca “El pajaro celestial” i tota una gama de dibuixos principalment policromats de roig, verd i groc.

Les esteles funeràries conten la vida dels governants.

Però especialment em va agradar “La escalinata de los jeroglíficos”  de 12 metres i 63 escalons de 9 metres cadascú que va ser construïda al segle VIII d.C. És una gran obra d’art i forma part d’un temple en el qual s’hi realitzaven cerimònies. Els jeroglífics narren la crònica oficial dels 16 governants però a més la disposició dels escalons tenien significat còsmic.

És com un llibre obert del qual actualment s’ha pogut desxifrar el 75%. Les tasques de conservació i recuperació es continuen fent  i són imprescindibles si es vol tenir a l’abast este llibre del passat.

L'escalinata, el gran tresor de Copan, és com un llibre obert.

I és per esta raó, per conservació, que les parts de l’exterior principals estaven resguardades per teles impermeables, és una mesura contra l’erosió, contra les inclemències del temps. 

La protecció del que està a l'intempèrie és necessària si es vol conservar.

També destaca el juego de la pelota, que era un joc ritual en el qual la pilota  no podia ser tocada amb les mans i el capità guanyador s'oferia en sacrifici

Escoltar les explicacions de la guia hondurenya Gladiz, feia ganes de llegir més sobre el tema per ampliar la informació que amb devoció ens anava contant. Nosaltres la seguíem bocabadats, parant l’orella a les històries del passat i del present que ens contava. Al recinte arqueològic hi havia poca gent, Gladiz deia que la culpa era  la política, també culpava a la grip A i a la crisi en general mundial. Va ser un passeig tranquil, que va donar temps de parlar de tot, no havia cap grup més que guiar .

Gladiz ens explicà tot fil per randa i ens guià durant un temps, després ens deixà que deambularem lliurement.

I va ser a la tornada a l’hotel quan es trobàrem la situació que ens marcà unes hores frenètiques. La persona malalta estava pitjor. Era una situació complicada que es va agreujar perquè ja no estàvem en Guatemala: no teníem diners hondurenys (lempires) perquè havíem decidit que no calia canviar-ne per tan poc temps isabiem de bestreta que a l'hotel acceptaven la moneda guatemalenca.

Així que, necessitàvem  un metge o comprar medicaments i com anàvem al poble sense diners? Estàvem allunyats...i a més el nostre conductor Aroldo, ja se n’havia anat al poble de Copan que era on passaria la nit.

I la persona  malalta desesperada...Des de recepció vam intentar cridar al metge que entrava en la cobertura de l’assegurança que havíem pagat en Espanya i la sorpresa va ser que una vegada connectat el telèfon no va respondre ningú. Per a fiar-se de les promeses de les assegurances... Mai més. Al final va resultar una factura d’11$ ...sense parlar¡.

Els empleats de l’hotel ens ajudaren en tot moment, sobre tot a contactar amb Aroldo. Sortosament el beneit conductor,  complidor i responsable, va acudir immediatament i ens va traslladar al poble a una amiga i a mi per buscar remei. Estiguérem deambulant de farmàcia en farmàcia. El problema dels diners es solucionà perquè a la farmàcia acceptaren la moneda guatemalenca de quetzals.

La part positiva, que sempre s’ha de buscar, va ser que poguérem veure el poble de Copan amb altres ulls diferents a com l’havíem vist pel matí. En eixos moments hi havia molt de bullici i gent jove pel carrer i ja no hi havia l’ambient ple de malcarats amb matxet a la cintura que trobàrem unes hores abans. 

La medecina que ens aconsellaren a la farmàcia va donar bon resultat. Ara fem broma preguntant a la pobra persona que es passà les hores tancada a l’hotel: que tal per Hondures? Ella té la seua pròpia resposta. La nostra és ben diferent. Nosaltres veiérem unes ruïnes fabuloses.

Al dia següent deixarem l’hotel perquè de nou tornàvem a Guatemala. En eixe moment ens passà un fet que sempre recordarem. A l’eixida de l'hotel, hi havia una menuda i deteriorada casa de fusta. Tot un contrast. Ja ens havíem adonat de la seua presència el dia anterior i aleshores Aroldo ens proposà que eixe era  un bon lloc per parar i donar el que ens quedava per repartir.

La familia al complet ens esperava perquè Aroldo havia parlat previament.

Eren 7 fills els que ens esperàvem amb impaciència perquè el dia anterior Aroldo els havia avisat que passaríem. Els set xiquets dormien en un llit amb els pares al costat. Tots junts amb la misèria de companya al voltant. Malgrat ser dies d’agost, va ser un “dia de Reis” per a la família a qui donàrem roba, diners, menjar, material escolar... Tot el que havíem portat i havíem anat dosificant, en esta parada es va acabar. 

Per a ells...va ser com un dia de Reis...

REFLEXIONS POSTERIORS, HONDURES, estiu 2009