ALEMANYA: POTSDAM

Una perfecta combinació d’art i naturalesa. I diuen que Potsdam és excursió d’un dia! Millor dos...o més. És una visita que cal fer tranquil·lament.

Hui anem a Potsdam, està molt prop de Berlin, a un poc més de mitja hora en cotxe. El paisatge durant el  trajecte és agradable travessant boscos i cases senyorials de l’alta burgesia de principi del segle XX. Ja tinc ganes d’arribar a esta localitat, Patrimoni Cultural de la Humanitat, per conèixer alguns palaus i jardins que, segons diuen, són únics en tot el món.

Els palaus de Potsdam tenen el seu origen en els prínceps de Prúsia i més endavant en els kàisers alemanys dels segles XVII i XIX que construïren en Potsdam la seua residència d’estiu amb tot luxe, mostrant a tothom, així, la riquesa que tenien. Hi ha per tant, varietat d’estils arquitectònics. Si, Potsdam pot agrair haver estat l’elegida com residència de cacera de Federico Guillermo I en 1660 i gràcies als seus palaus i jardins l’any 1990, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per UNESCO, sent en l’actualitat un gran punt turístic.

Abans d’entrar a Potsdam fem una parada, és el pont Glienicke que creua el riu Havel connectant la ciutat de Berlín amb la de Potsdam.

Construït l’any 1907 se’l coneix com “El pont dels espies” perquè va ser escollit per la Unió soviètica i els Estat Units per realitzar els intercanvis dels espies capturats durant els anys posteriors a la Guerra.

Era el pont entre l’est i l’oest i a mig pont es veu la línia separadora.

Des del Pont veiem un  palau important, és el de Babelsberg, amb vistes al riu, construït entre 1833 i 1835 com residència d’estiu de l’emperador Guillermo I, d’estil neogòtic, sembla més un castell.

Com la finalitat no és visitar la ciutat, de Potsdam veiem poc, alguns edificis molts semblants uns dels altres i una espècie de mesquita que en realitat és un dipòsit d’aigua.

Anem directes al Palau Nou,  Neues Palais, eixa és la primera parada.

El Palau Nou el manà construir Federico II per celebrar la victòria de Prúsia en la guerra dels set anys, ell mateix va dir que va ser una fanfarroneria. Federico II no va viure mai al palau, només va servir per celebracions, assumptes oficials i per a convidats. Quan va morir, els descendents van modernitzar les instal·lacions posant llum elèctrica, banys i fins i tot un ascensor en 1903.

El palau és enorme, es va construir entre 1763 i 1769 i es va fer amb presses. Es volia crear un edifici pompós per aparentar. Destaca per una llarga  façana de més de 200 metres que malgrat semblar ser de rajola, no ho és. Quan ens apropem s’hi veu clarament. És imitació al rajol car. Hi ha escultures que decoren la façana i pilars corintis, Tot decoració clàssica.

També ressalta la cúpula de coure de color verd que també és pura decoració, no hi ha espai davall.

L’emperador Federico III, que va regnar durant uns mesos l’any 1888,  va nàixer en este palau el 18 d’octubre de 1831. I va ser lloc de residència d’estiu preferit  de l’últim kàiser Guillermo II fins la seua abdicació l’any 1918. Després es va convertir en museu, encara que en 1945 soldats soviètics saquejaren l’interior i s’emportaren alguns objectes.

Quan entrem ens bocabadem dels que veiem. L’interior té un total de 200 sales, algunes realment impressionants, com la sala de les conxes, hi ha 24000, també fòssils  i pedres semiprecioses incrustades en les parets. Està la sala de marbre o el Teatre, una gran mostra de rococó on es representaven obres franceses i operes italianes.

Just enfront del Palau esta`el conjunt arquitectònic Cour d’honneur amb una columnata i dos construccions destinades als criats, oficials i també construïda per tapar la part de darrere del paratge. Els edificis estaven connectats amb el Palau per passadissos subterranis. Un era la cuina i l’altre la vivenda dels criats.

Mentre fem un passeig contemplant les enormes construccions, trobem un grup de xiquetes vestides de manera especial...com si haguérem retrocedit en el temps.

Diuen que l’emperador Federico II preferia altre palau, el de Sansssouci. Així que anem a veure l’exterior del palau preferit i els seus jardins. Quan estem prop de l’entrada del parc, trobem un obelisc que data de 1747 Obeliskportal.

Veiem una porta encàrrec de Federico Guillermo IV,  construïda  106 anys abans de la construcció del palau Sanssouci.

I també, abans d’entrar al parc, està l’església de la Pau construïda entre 1845 i 1854 durant el regnat de, seguint els models de l’arquitectura italiana. És el lloc on estan les despulles de diversos emperadors i les esposes. Federico Guillermo IV,  està en esta església enterrat encara que el seu cor descansa en un mausoleu al palau de Charlottenburg en Berlín. Als mausoleus estan també les estàtues jacents de l’emperador Federico III i la seua esposa, així com el sarcòfag de Guillermo I.

Entrem als jardins on està el palau preferit de l’emperador, un palau d’estiu construït l’any 1745 anomenat Sanssouci que significa “Sense preocupacions”, ja el nom del palau és tota una declaració d’intencions.

Per entendre este governant s’ha de saber un poc sobre la seua vida. Federico II va tindre una dura infància, el pare conegut pel seu autoritarisme, li prohibia tot el que ell mes s’estimava: l’art, la literatura...i este fet el va marcar. Ja adult va  buscar un lloc per viure allò prohibit de menut i va manar construir el palau als afores de Potsman. I entre altres qualificatius, ha passat a la història com el rei filòsof o també el rei músic.

L’edifici que és groc i destaca, capta l’atenció conforme avancem en el passeig, és una obra mestra del rococó. El palau té una escalinata que descendeix al jardí a traves de sis terrasses de vinyes. És d’una planta i coronat per una cúpula, està flanquejat per dos pavellons circulars. És un conjunt fascinat. Per alguna cosa li diuen el Versalles alemany, però s’ha de dir que malgrat la competició en delicadesa i extravagància, Sanssouci és més menut i íntim

La gran font de davant del Palau, amb el sortidor en funcionament, és el millor complement estètic que pot tindre per a aconseguir la foto perfecta. L’aigua, el verd de la vegetació i el groc del palau és un conjunt harmoniós que cap persona deixa de fotografiar, totes les perspectives són boniques i és fotografia sense parar. 

Sanssouci va ser el seu refugi on Federico II feia el que volia. Però també va ser rei i dels importants, de fet se’l va conèixer com Federico II el Gran.  Federico va destacar pel talent per governar i per les seues idees avançades de la Il·lustració. La faceta artística mai la deixà de costat, tenia un talent innat. Per la seua cort passaren gran homes il·lustrats, poetes, filòsofs musics, matemàtics... i entre totes les personalitats,  destacà Voltarie que va passar tres anys amb ell al palau de Sanssouci. Sempre envoltat d’homes, les dones no li interessaven, l’obligaren a casar-se. Però veia poc a la seua esposa que vivia en altre lloc i no va tindre descendència. Federico II va morir al seu estimat palau l’any 1786 i hi està enterrat de manera senzilla, com ell volia.

Estem fent un tranquil passeig pels jardins formats per espais boscosos, variades flors, arbusts amb formes, arbres, fonts... escolant per boca d’un historiador les històries que envolten el Palau i el rei. Les històries són captivadores i els jardins són una meravella. És estiu i les flors mostren tot el seu esplendor de color i olor.

A més a més hi ha altres edificis, pavellons i templets. I per tot arreu estàtues. Hi ha una que  destaca i és una banyera. Al jardí en temps de Federico s’hi van celebrar moltes festes, la vegetació amb arbusts alts crea molts racons amagats Està dissenyada amb finalitat de ser lloc refugi d’amants o per a satisfer necessitats fisiològiques bàsiques després de beure o menjar. 

Veiem un molí i cap allà anem.

Els voltants del molí, són com la resta dels jardins Saussouci, preciosos. 

El molí, el manà construir Federico II en els seus últims dies de vida per commemorar la tradicional forma de viure dels habitants de Potsdam  abans de l’arribada dels Prusians.

N’hi havia al menys 20 molins, que desaparegueren. El que veiem actualment és una reconstrucció feta entre 1983 i 1993, del que es va cremar en els ultims dies de  la segons guerra mundial. És un museu sobre la història dels molins o es fa la manufactura del cereal segons la tècnica tradicional.

Deixem els jardins i anem de nou al centre de  Potsdam on tenim temps per fer una passejada pel barri anomenat Nou Amsterdam, perquè antigament, al segle XVIII, va estar habitat per holandesos que s’hi traslladaren per treballar. Per a sentir-se com a casa es construïren cases com les que tenien al seu país natal, de rajola roja, en carrerets empedrats. Com hem vist el moli als jardins,  entenem un poc el sentit d’estes cases en Alemanya on els residents formaren com una xicoteta Holanda amb molins inclosos. 

I enmig del barri holandes trobem una església catòlica, fet que resulta curiós perquè el que predominen en Potsman són les protestants. Va ser el pare de Federico II, Federico Guillermo I de Prusia, conegut com el Rei sergent,  qui va convidar a obrers catòlics procedents de Lieja a assentar-se en Potsdam.

I amb tot ens acomiadem de Potsdam, hem vist el més important i ens anem amb bon sabor però amb ganes de tornar en altra ocasió per entrar al palau de Saussouci, passejar més temps pels jardins o veure millor Potsdam i descobrir tot el que ofereix.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA , estiu 2019

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LA SOSPECHA DE SOFIA

LA SOSPECHA DE SOFIA

Autora novel.la: Paloma Sánchez-Garnica

Director pel.licula: Imanol Uribe

**** Ressenya escrita en 2021 i actualizada en 2025 després de veure la pel.licula.

Fa temps vaig llegir la novel·la “LA SOSPECHA DE SOFIA”, la vaig ressenyar i la vaig publicar en este espai. Hui acabe de veure la pel·lícula i refaig el text per adaptar-lo explicant a més a més què pense sobre la pel·lícula. He de dir de bestreta, que aposte pel cine espanyol però en este cas no he eixit del cine com esperava. Tal volta tenia les expectatives massa altes.

 

La novel·la “La sospecha de Sofia” no és un llibre de viatges, però motiva a viatjar. En enllestir-lo, vaig sentir necessitat de ressenyar-lo al blog de viatges per moltes raons. En primer lloc perquè l’autora demostra ser una fan de Nino Bravo i l’anomena en diverses ocasions i este motiu sentimental, per a mi,  ja és prou. Nino i jo varem nàixer al mateix poble. Però també dic que, alhora que m’agrada el fet que sovint aparega escrit el nom de Nino Bravo, he d’especificar que en una ocasió l’autora ho fa explicant un detall erroni. Només comença la novel·la diu que la cançó “Libre” del cantant aieloner, fa referència a un soldat que va escapar del Berlin de la República democràtica i esta informació és una errada. Pense que l’autora ha fet cas d’un bulo que s’escampà fa anys i que la viuda de Nino Bravo m’assegurà que no és cert. Ella mateixa em va fer arribar un retall de premsa i un video explicant que la cançó “Libre” fa referència a la llibertat en general, sense cap tema en general.

 

El llibre et transporta a Berlin, que en 2019 vaig visitar i llegir sobre la ciutat me l’ha recordada. El Berlin del llibre és el d’abans de la caiguda del mur, el que patia la vigilància de la policia stasi, el que patia opressió i falta de drets, els dels somnis truncats i les pors, el de la pobresa, el dels desitjos d’escapar. I en la novel·la es veu molt bé. M’agradà reconèixer  al text carrers berlinesos i entendre les referències històriques sobre tota la vida dins del Mur, que era com una presó. També m’agradaren les referències a Madrid i a la ciutat de Paris, que em portaren bons i divertits records de la ciutat francesa.  Així és, el llibre et fa viatjar sense maleta.

 

Però la pel·lícula no. La pel·lícula d’Uribe m’ha decebut un poc perquè just esta part, la dels escenaris, és la que fluixeja. Els escenaris no estan encertats, a mi no em transporten al lloc. Quasi no es veu diferència quan s’està en Paris, en Espanya o en Alemanya. He llegit que és una pel·lícula feta amb pocs recursos i segurament és la raó per la qual esta part s’ha vist afectada. Amb tota seguretat que si Uribe haguera tingut més pressupost la meua opinió canviaria.

 

Tan la novel·la com la pel·lícula, segueixen una trama ben organitzada i mostren pinzellades de la dictadura franquista i l’Alemanya comunista. Tot comença amb una carta que rep el protagonista masculí. Li diuen que els pares que té no són els vertaders i si vol saber més ha d’anar a Paris. I la sorpresa més gran  és assabentar-se que té un germà idèntic. Així  comença la tràgica història emmarcada en el turbulent maig del 68 francès, la dictadura franquista espanyola i en el Berlín oriental de la RDA.

           

Llegint el personatge de Sofia en la novel·la, veig que representa dos prototips de dones: primer és l’ama de casa que es deixa la carrera professional per estar en casa tenint cura del marit i dels fills i per altra està la que demostra ser una eficient científica. M’agrada  eixa fortalesa i intel·ligència que realment en temps de la dictadura  estava reprimida. El seu somni científic acabà en casar-se com tocava en la seua època franquista. Era habitual que la mare censurara els estudis, com fa la seua, però el que és exemplar, és l’actitud del pare animant-la a estudiar. La seua manera de comportar-se amb  el marit és per a analitzar-la detingudament, però no ho faig per no desvetllar res. 

 

En la pel·lícula la protagonista femenina, Sofia, interpretat per una actriu que de sobra ha demostrat mestria en altres pel·lícules, Aura Garrido, es veu poc i ni el seu personatge ni la interpretació destaca. També pense que el doble personatge del protagonista masculí el gran actor Àlex González, no transmet les emocions que caldria.

 

En el llibre el que més em va enganxar va ser llegir sobre Alemanya i les històries humanes de desesperació per escapar de la part soviètica. En la pel·lícula no es veu res sobre este aspecte. És un llibre entretingut encara que és llarg, està ben entrellaçat, i només per això s’ha de destacar el treball de l’autora. Hi ha repeticions però no sobra res perquè fa recordar les situacions i així no es perd el fil. S’ha de valorar que l’autora sap mantindre molt bé la intriga del lector fins el final, equilibrant el desenvolupament de les trames sobre les dues  famílies contraposades que, de sobte, té el protagonista: la madrilenya i la berlinesa. En la pel·lícula, en canvi, es veu de manera superficial la doble vida del protagonista.

 

Entre el llibre i la pel·lícula, esta vegada sense dubte, per a mi, és millor el llibre. Entenc que la pel·lícula s’ha de fer un guió extraient el que és més important del llibre però he vist algunes situacions poc creïbles i buits que crec que falten per seguir el fil de manera lineal. Però, així i tot,  us anime a que llegiu el llibre i que aneu al cine a veure la pel·lícula i que opineu vosaltres sobre què falta i què sobra. Hem de tenir criteri propi, el que escrivim la resta sempre seran opinions subjectives.

 

Com a conclusió,  entre espies, amors i desamors, dic que tan la pel·lícula com la novel·la convida a fer reflexió sobre com el destí de tothom queda marcat segons el lloc de naixement i sobre la imposició dels governs, siga comunisme o dictadura. Tambè convida a dubtar de tot, perquè darrere d’una aparença determinada es pot amagar un altre món. 

 

ALEMANYA: LA CATEDRAL de BERLÍN

 I després de trepitjar durant uns dies Berlín, pugem a un dels miradors de la ciutat...no és dels més famosos, però ens agraden les vistes que mostra.

En el nostre passeig per Berlín, dia rere dia tothora estem veient la catedral i és que sovint anem per l’avinguda Unter del Linden on s’hi troba, just al costat de l’illa dels museus i del riu. Així que la catedral ha estat, junt a la Torre, la imatge més repetida tan de lluny com de prop.

La zona que envolta la catedral és agradable, ple de llocs per beure i menjar. Hi ha un passatge cobert  per on passem  sovint, sempre ambientat.  

La Catedral de Berlín és el temple evangèlic més important de Berlín. Es va construir prop del palau reial, que no veiem perquè l’estan restaurant, per la qual cosa va ser església de la cort i  a la cripta hi ha enterrats integrants de la família reial. És gran i té una cúpula verdosa pel coure que és molt cridanera.

Vora al riu s’està molt bé. Hi ha molts vaixells que fan recorregut pel riu i quan passen per davant de la façana tothom gira el cap per veure-la,  perquè és molt imponent.

De la mateixa manera que els qui van amb vaixell miren la catedral, també la miren permanentment unes estàtues de grandària natural situades al passeig Spree, just enfront. Són tres xiques i un xic. Es van fer entre 1977 i 1979  amb bronze. Representen uns adolescents que solien nedar de nit nuets i que moriren intentant salvar a una de les xiques que va quedar atrapada entre unes de les branques que sovint arrossega el riu. Als joves els trobaren agafats de la mà.

Després de mirar la catedral per fora des de moltes perspectives, volem veure-la per dins,  pujar a la cúpula i baixar a la cripta. Curiosament se l’anomena catedral però no ho ha sigut mai, perquè mai ha tingut cap bisbe catòlic. Va ser construïda entre 1894 i 1905 en estil de l‘alt renaixement. Al mateix lloc hi havia una xicoteta catedral barroca. La parròquia existeix des del segle XVII. Anteriorment havia sigut una catedral barroca que va ser demolida per ordre de Guillermo II.

La cúpula va patir danys durant la segona guerra mundial i van estar restaurant-la des de l’any 1975 . les  obres quedaren totalment enllestides l’any 2002.

Entrem i el primer que fem és admirar la grandària. És molt gran, fa 114 metres de llarga, 73 d’ampla i 116 d’alta. Molt mes gran que qualsevol altra edificació anterior existent al mateix lloc. I Però els ulls se’n van directes a la cúpula. Crida l’atenció. Hi ha huit mosaics.

També ressalta l’orgue que és espectacular i considerat el major i més important de transmissió pneumàtica del romanticisme tardà alemany conservat al món. Imagine el goig que donarà escoltar-lo. Té més de 7000 tubs. 

I també el púlpit que està tallat en fusta de roure.

I l’altar de marbre blanc o ònix groc. Hi ha dos gran canelobres fets amb ferro i coberts amb or i darrere de l’altar els dotze apòstols de bronze xapat amb or.

Donem una volta i veiem l’escala i el palc reial front a l’altar, sumptuosos sarcòfags..

També baixem a la cripta on hi ha més de 90 tombes de la família de governats  els  Hohenzollerngruft. Hi ha des del segle XVI fins a principi del XX.

 

Però el que és un goig, és pujar  a la cúpula amb bones vistes de la ciutat i del riu Spree.

Les escales poden resultar penoses,  hi ha 270 graons, res fàcils de pujar o baixar, però val la pena l’esforç. Des de les altures la ciutat es veu d’altra manera. Es veu tot junt. Tenim davant la torre de TV junt als edificis de l’època  soviètica  junt als moderns com l’hotel Parcinn que destaca a més a més des de la a més llunyania per alt.

També veiem de lluny l’ajuntament envoltat d’edificis.

Així com, contemplem la ciutat, el riu i l’illa dels museus.

Que bonic és Berlín, es mire per on es mire! Encara que per matisar, l’adjectiu bonic tal volta no és el més encertat, millor dir atractiu. Eixe qualificatiu el defineix millor. Berlín atrau no per res bonic en concret sinò pel conjunt total: carrers, places, monuments, gent, història passada... i pel que representa Berlín en el present.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019