FOTOS i MÚSICA de BOLONYA (Itàlia)

Per enamorar-se d'una ciutat cal passar temps, tal volta en dies hi ha prou per descobrir racons amagats coneixer-la, trepitjar-la, parlar amb la gent, viure-la...

MÚSICA

Con te patiro

Andrea Bocelli

RESSENYA LITERÀRIA: ESCRITO EN EL AGUA de Paula Hawkins

ESCRITO EN EL AGUA

Paula Hawkins

M’agrada viatjar llegint perquè imagine els llocs que el text descriu. Ho faig sovint. Totes les novel·les estan situades en escenaris, alguns són reals i altres no tenen nom concret i el lector és lliure de situar l’emplaçament on vol. En este cas l’acció transcorre en Anglaterra i en un poble menudet, en un d’eixos que tothom coneix la vida de la  resta i tant de control pot resultat asfixiant. Qui és de poble, sap de què estic parlant. És la tònica general en qualsevol llogaret, en els d’Espanya també. Hi, no hi ha secrets, tothom sap i si no sap, s’ho inventa.

En este cas, tot el que s’hi viu i tot el que es conta girà al voltant d’un riu i d’uns tolls d’aigua on mor gent. Quina és la causa, si és suïcidi o assassinat, no se sap en un principi, s’ha de llegir pas a pas per saber què ha passat en cada víctima.

M’agrada molt com l’autora escriu. En el seu dia ja vaig llegir “La chica del tren” i la vaig ressenyar alabant el treball en contingut i forma.  El llibre “Escrito en el agua” és entretingut i està format per capítols breus amb  frases curtes i senzilles. Especialment m’agrada que tota la història està contada utilitzant la forma verbal present. Li dona agilitat a l’acció encara que de vegades haja trams més lents perquè no transcorre cap fet. Pàgina a pàgina s’hi va construint una intriga pausada, lenta però interessant i captivadora. El llibre provoca curiositat per arribar al desenllaç i fa sospitar de tothom. Unes vegades el capítol està escrit en primera persona i el mateix protagonista explica el que passa, altres està en tercera persona i és un narrador el que guia. I a mi, que generalment no m’agraden els narradors que ho saben tot i fa poc creïble el que conten, esta vegada no m’importa que em conten sobre el personatge perquè és un relat vist des de fora, no des de l’interior de la persona. També hi ha capítols en els que la protagonista parla amb la germana Nel, que és l’altra protagonista, que és alhora la víctima per la qual comença la trama. Nel està molt present, encara que ja no tinga vida. També hi ha capítols que són els manuscrits que escrivia la difunta resultat de  les investigacions on explica qui eren les dones ofegades al toll, intentant saber si foren assassinats o suïcidis. Tot junt és un compendi intrigant i ben escrit que va atrapant al lector pausadament, fent símil a les aigües on s’ofeguen les victimes, el relat va engolint-se el lector fins enfonsar-lo dins del riu.

Es una novel·la que tracta temes propers i pense que hi haurà gent que se sentirà identificada quan parla de la infantesa en els estius al pobles. Però especialment aborda el tema de la incomunicació. I és que passa moltes vegades, no parlem entre nosaltres i ens creem unes veritats que són subjectives i falses, i acaba trencant relacions i destruint les persones. Parla de com es pot tergiversar una mateixa informació, com un mateix fet es pot veure de diverses maneres. I mostra infàncies marcades per tràgics fets i la força i presència de la por en edat adulta, arrossegada d’anys enrere.

Tal volta l’aspecte negatiu és que hi ha molts personatges que van apareixent i enreda la lectura, però a poc a poc van perfilant-se, i no importa llegir sense saber exactament qui parla perquè el mateix contingut ho va aclarint.

Mostra molts enrenous familiars, i amors i desamors, com passa en la vida. En este poble la diferència són les morts en circumstàncies estranyes. També són interessants els canvis d’actitud, com evolucionen els personatges. La protagonista principal, Jules, evoluciona i canvia la manera de veure a la germana ja difunta perquè se n’adona que el que creia era real no ho era. També canvia d’actitud Lena, la neboda que fins i tot canvia de nom a la tia i passa d’anomenar-la Julia a Jules trencant el distanciament inicial. Lena es torna una adolescent molt madura.

M’ha fet pensar sobre el fet d’escorcollar en la vida dels altres, no en pla de xafardeig sinò en pla d’investigació històrica o periodisme. Hi ha gent que no li agrada que la investiguen ni a ella ni als familiars perquè es donen casos, malauradament, que quan s’escriu s’inventa i es canvia la realitat. Pense que tot té un límit i sobre tot s’ha de ser respectuosos amb les persones.

FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-9

La protagonista de la història, Maia, va amb els companys de viatge pel llac Atitlan i està meravellada pel que vei i li fa sentir.

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

ALEMANYA: HAMBURG-I PART, monuments i carrers

Diuen que s’estima més el que es coneix i només entrar a Hamburg dic que  m’agrada. Tal volta és perquè em sé el plànol de la ciutat quasi de memòria.

Estem al nord d’Alemanya, a Hamburg, que és la segona ciutat més poblada del país després de Berlín. Només entrar-hi m’agrada. No sé per què, si per l’ambient, pel color, per la gent que veig…no es pot explicar però a mesura que passen les hores l’atracció és més gran. Diuen que s’estima més el que es coneix i en este cas sense haver trepitjat encara la ciutat sembla que ja he estat en ella perquè  em se el plànol de la ciutat quasi de memòria, com el de Berlín. Tots dos els he estudiat en profunditat per orientar-me sense dificultat. Eixe detall fa que tot el que veig ho situe mentalment i sé en quin punt de la ciutat estic.

Siga el que siga Hamburg m’ha captivat des del primer instant. I sóc plenament conscient que l’únic que faig en estos dies és un tast.

Quan s’escolta el nom de la ciutat sempre ve al cap l’hamburguesa de menjar. Els orígens de l’hamburguesa es remunten al segle XII. Els tàrtars col·locaven trossos de carn crua entre la cadira i el llom del cavall per reblanir-los mentre cavalcaven, fins que estaven prou tendres per poder menjar-se’ls. El costum  va passar a Rússia. Allà pel segle XVll els vaixells d‘Hamburg tornaven a casa el filet tàrtar, eren porcions de carn picada salada, fumada, mesclada amb molles de pa i ceba. Eren molt duraderes i per aixo resultaven un aliment ideal per a les llargues travessies per mar. Els emigrants que arribaren a EEUU procedents d’Hamburg van seguir preparant-les i servint-les en entrepà.

Entrem a la ciutat d’Hamburg pel districte urbà d’Altona el més occidental a la dreta del riu Elba.

Passem pel barri de Sant Pauli, el Barri Roig, el creat antigament pels mariners per a esbarjo després de la jornada de treball, un barri amb tanta o més fama que el d’Amsterdam. És gran i està ple de clubs, sex shops, restaurants, bars nocturns, sales de joc i molts prostíbuls... En el barri la prostitució és legal. De dia tot l’ambient festiu solament apte per a adults no es nota, només si mirem  les façanes que clarament especifiquen què són i que venen.

De nit canvia, això diu qui ho ha vist. Nosaltres no arribem a fer l’escapada nocturna per esta zona i dediquem el temps a altra. Hamburg té tant a veure! En tot cas per als seguidors dels Beatles han de saber que en clubs d’estos carrers del Barri roig hamburguès, és on van tocar als anys 60 del segle passat,  abans de convertir-se en el fenomen mundial.

La ciutat barreja edificis moderns amb els restaurats després de la guerra, seguint els plànols fidels als originals. Observe que molts edificis tenen balcons i és que als hamburguesos i hamburgueses els agrada aprofitar els moments de bonança en l’oratge quan eix el sol. Passem pel centre de congressos i el pirulí que està d’obres.

A Hamburg hi ha un gran llac artificial, el llac Alster,  dividit en dues parts, un llac més menut i bonic ple d’aus aquàtiques com ànecs, cignes...i el més gran que s’utilitza per a fer activitats nàutiques i activitats a l’aire lliure.

La primera mirada de la ciutat pràcticament  és a traves del cristall de l’autobús. El millor és anar a peu d’un lloc a altre i ho fem en les següents mirades i passejos. Les distàncies no son llargues i el casc històric està tot junt.

De lluny veiem una església sense reconstruir conservada com monument commemoratiu,  és sant Nikolai , era una de les cinc esglèsies protestants més importants de la ciutat. Només s’erigeix impassible  al pas dels temps la seua torre gòtica, no va ser destruïda perquè l’alta torre servia als avions bombarders per ubicar-se. Entre 1874 i 1876 va ser l’edifici més alt del món.

Anem veient i anem fent-nos una primera idea de la ciutat veient petjades del passat històric i també com a va canviant arquitectònicament. Veiem un bar espanyol.

El que més m’agrada d’Hamburg és l’harmonia que s’hi respira  analitzant el conjunt total: els nombrosos canals i ponts,  els edificis antics i moderns, les avingudes, les places o carrers estrets... hi ha una elegància innata que poques vegades es troba en altres ciutats.

És una ciutat molt agradable per viure, encara que diuen que és molt cara, encara no ho he comprovat. En tot cas recomane esta ciutat encara que siga només per conèixer-la. I si un hotel és car, des del mes de setembre del 2029 hi ha altra manera d’hostatjar-se en estiu més econòmica i realment molt original. Al centric hotel Pierdrei han instal·lat un area d’autocaravanes al sostre de l’hotel, la qual cosa proporcionar unes vistes privilegiades de tota la ciutat. 

També destaquen monuments com l’Ajuntament que és un edifici del segle XlX. Té una torre de 112m i la façana té 111m de llarga.

S’hi pot entrar al cancell i al pati interior on hi ha una font que representa a la deesa grega de la salut, Higia. La font es va crear per recordar l’epidèmia del colera que va afectar la ciutat a finals del segle XlX.

En la plaça de l’ajuntament veiem  unes elegant sporxades, alsterarkaden,  d’estil renaixentista que acullen tendes sofisticades i cafès distingits junt al canal.

Altre monument important és  l’església de San Miguel, una de les cinc principals i la més famosa. L’església  barroca protestant més gran del Nord d’Alemanya. Tot un símbol. San Miguel està prop del casc antic  i del port, des del riu Elba. Arribem a la porta de l’església. Trobem a  l’arcàngel San Miguel, en una escultura de bronze en  al pòrtic de l’església guanyant al diable.

Entrem dins i bocabada: per l’amplitud, per la llum, per la part daurada que ressalta amb  el color blanc predominant, pel púlpit, per l’orgue i per la singularitat d’estar plena de llotges “palcos” i llocs reservats amb seients diferenciats dels que ocupen la part central. Sembla un  teatre  i en certa manera a les esglésies protestants ho són perquè els orgues i la musica que interpreten tenen un paper primordial en les celebracions. Quan entrem estan tocant  una peça musical, deu ser un assaig, i l’orgue sona de meravella. Ens conten que són els estudiants de la facultat de música els privilegiats que el toquen. En els oficis religiosos tothom té un llibre de cants i semblen miniconcerts.

La història de l’església de St Miguel comença al segle XVII quan uns fervorosos catòlics decidiren construir una capella a san Miquel arcàngel. La fe va créixer i l’església cada vegada requeria ser més gran. Per diverses circumstàncies al segle  XVIII quedà destruïda. I de nou es reconstruí ja en estil barroc i amb la torre pràcticament com la que té actualment. De nou un incendi l’arrasà i en la nova reconstrucció a meitat del segle XIX ja s’utilitzaren materials moderns com acer o ciment. Durant la  II guerra mundial de nou va ser destruïda i a partir de 1952 s’inicià la restauració que s’enllestí l’any 2009. Així que esta que veiem és la tercera edificació religiosa sobre els mateixos ciments.

En la cripta està enterrat el músic Carl Philipp Emanuel Bach, un dels 20 fills que va tindre el gran compositor Johann Sebastian Bach.

L’església té un ascensor que permet pujar fis a la part alta de la Torre.

De l'edifici destaca la torre verda de coure amb un gall. Ja sé que significa el gall, que l’església abans de ser protestant era  catòlica. La torre té 132 metres, la segona més alta d’Hamburg, originàriament est va construir en fusta i coure però es va revestir en acer per reforçar-la. Té un campanar i un rellotge que malgrat no semblar-ho des de baix té dos metres i mig de diàmetre i les seus agulles i els números estan revestides de pa d’or. 

Com m’agrada Hamburg.

Anem a buscar un dels carrers més antics, el carrer Deichstrasse, on es va iniciar el gran incendi de 1842. Hi  troben un conjunt de cases supervivents, de les més antigues de la ciutat construïdes al segle XVIII. És una zona agradable,  amb carreronets estrets que donen al canal. S’hi veu l’edifici de la Filarmòniva on ambé volem anar. És una manera de fer-nos idea de com era el barri antic de mercaders.

Alguns edificis de la ciutat semblen vaixells, es nota l’ambient marítim que s’hi respira en l’ambient. Cert que el port i el riu són l’anima de la ciutat.

El Chilehaus és una meravella arquitectònica. Són oficines i es va construir l’any 1922  en rajola de pedra color cafè. És edifici Patrimoni de la humanitat per UNESCO des de l’any 1924.Cert que sembla un transatlàntic amb singulars murs corbats convergents en una forma similar a la proa de vaixell i els balcons semblen la part de la coberta.

Un edifici singular com pocs, que a més a més veiem de nit il·luminat ressaltant la silueta. No pot ser més bonic. Hi ha molta animació en els baixos.

Pero, de tot, el que més destaca d’Hamburg és el seu port, és un dels més grans del món. Mereix capítol a banda fent un passeig en ferry, així com també el fet de creuar el túnel subterrani Elbe tunel, visitar  els magatzems patrimoni de la Humanitat  les SPEICHERSTADT o fer un passeig caminant vora riu fins arribar a la Filharmònica.

Ho explicaré tot a poc a poc.  

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

 

RESSENYA LITERÀRIA especial DIA DE LA PAU: IMAGINE de John Lennon

Hui dia de la PAU faig una ressenya diferent, per contingut i per manera d’explicar-la. El racó viatger se suma a la commemoració anual feta recordant a Mahatma Gandhi, líder pacifista que va promoure i defendre la no violència i la resistència pacifista front a les injustícies i que al capdavall fou assassinat pe defendre les idees.

A mi viatjar em crea un estat de PAU perquè em crea llibertat i harmonia amb mi mateixa. Fins i tot quan arreu del món veig injustícies que em desagraden em trau la part bona interna i a partir d’eixe moment intente posar remei dins de les meus possibilitats, que de vegades pot ser simplement explicant i denunciant la realitat. 

I llegir també m’assossega... em dona PAU, amb un llibre a la mà, sóc feliç.

Així que hui mostre un llibre infantil que parla de la PAU, però no emprant qualsevol contingut. L’ha tret a la llum Yoko Ono Lennon i l’editorial Flamboyant, en col·laboració amb Amnistia Internacional, per a qui van tots els drets d’autor derivats de les vendes. El text és la lletra de la mítica i immortal cançó “Imagine”, una de les més simbòliques sobre la PAU,  i que  tant escoltem en un dia tan assenyalat.

És un llibre entranyable magníficament il·lustrat per Jean Jullien. I universal,  perquè està basat en la cançó eterna que conté unes paraules que perduren malgrat el temps. Com diu Yoko Non, Imagine és un al·legat ple de força, escrit per amor profund a la humanitat i el seu futur.

La pau és un tema seriós i un valor que s’ha de transmetre i este conte és un bonica manera de fer-ho. A més a més és bilingüe, en angles i en castellà alhora. En les escoles no pot faltar. Es pot traure molt de partit perquè atrau molt per les imatges i les frases.  Al meu col·legi, emprant les il·lustracions, férem una versió còmic i la traducció en valencià i ara a la biblioteca de l’escola està la versió trilingüe.

Jo ja no dic més, li done la paraula a Yoko Ono, que és la que tingué la iniciativa de fer el llibre. Ella us explica les raons.

I també us mostre la lletra de la cançó.

FOTOS i MÚSICA de BUCAREST a ROMANIA

 

Bucarest...art i història en la capital d'un precios i variat pais.

MÚSICA: 

tradicional romanesa

RESSENYA LITERÀRIA: LARGO PÉTALO DE MAR

LARGO PÉTALO DE MAR

d'Isabel Allende

“Largo Petalo de mar” és una novel·la en la qual el viatge està present en tot moment. 

És un viatge explicant part de la història del segle XX en el qual, per una banda mostra l'època espanyola de guerra i postguerra, i després la xilena des del anys 40 fins al 90 passant pel colp d’estat de Pinochet. Isabel Allende ens guia en esta didàctica històrica servint-se d’uns personatges reals i de ficció i endinsant-nos en una trama convidant-nos a fer els viatges que porten als protagonistes d’uns llocs a altres.

Isabel Allende relata primer una realitat dolorosa espanyola protagonitzada per dos personatges de ficció catalans. És un viatge cap a l’exili, primer fugint cap a França a peu pels Pirineus i després el viatge en un vaixell Winnipeg que anà des de França a Sud-america. El vaixell va existir realment. Eixiren de Bordeus i la destinació era Valparaiso, que aleshores era un paradís de pau i llibertat. Va ser el poeta Pablo Neruda, cònsol de Xile a Espanya, qui va fletar el vaixell l’any 1939 finançat amb diners recaptats de diversos organismes i entitats. El vaixell s’emportà més de dos mil exiliats republicans que fugien de Franco. El mateix Neruda va fer la selecció dels candidats a pujar al vaixell en Paris. Estos fets són reals. L’autora va escriure el seu relat amb fidelitat perquè va conèixer a dos persones espanyoles que feren el viatge en el vaixell i li contaren les seues experiències. Esta part és la que més m’ha agradat.

El títol és peculiar. Són versos de Pablo Neruda descrivint Xile que només llegir la portada del llibre em captaren l‘atenció. El títol és poesia i em va fer pensar que a l’interior Isabel Allende hauria escrit més “poeticament”, com sovint escriu Allende. Si que hi ha algunes frases que tenen un ritme i una sonoritat plenes de bellesa, però n’esperava més. Però no importa, l' autora escriu bé i està dotada de facilitat narrativa. La novel·la es entretinguda, és llig fàcilment i tracta una trama interessant.  

Neruda està molt present, apareix en alguns moments i  cites de la seua obra encapçalen els capítols. I a més a més saber de l’autor, fa ganes de llegir o rellegir la seua obra i conèixer la seua vida en Illa negra, on va morir. M’ha fet ganes de conèixer este llogaret que segurament estarà impregnat de la seua màgia poètica.

El llibre comença molt bé, el relat atrapa, els personatges i la relació entre ells convida a saber més.  És un relat pausat que va mostrant el pas del temps. L’atenció no es perd, en part també perquè conta la història d’Espanya, que encara que se sap de sobra m’ha resultat propera. Però cap a l’últim terç del llibre, els anys passen massa ràpid, para massa en la política xilena i no detalla en les vides dels personatges. I ho he tirat en falta. Eixe canvi i falta t’equilibri en ritme no m’agrada, li lleva uniformitat al contingut. A més a més  pense que és  predicible. Però són apreciacions infimes que no han de tirar enrere llegir esta autora i esta història que en conjunt és bonica.

El protagonista masculí és Victor Dalmau que és una bona persona, conformista, submís,  que al final accepta com li venen les coses i es codeja amb personatges rellevants políticament. Però els femenins estan millor representats. Destaquen dos amb una força brutal. 

Està en primer lloc Juana Nancucheo, que m’agrada, és una mestissa d’origen crioll i indígena que, segons diu té edat difícil de determinar i que està present des de l’inici. És l’encarregada de l’organització domèstica en la família protagonista  xilena, però en realitat controla més i és un fort pilar. 

I està Roser Bruguera, la catalana que es cria entre un ramat d’ovelles i arriba a unes quotes de cultura insospitades gràcies a les seus dots musicals. M’agrada Roser perquè és una dona valenta, encara que  tanta sapiència  i domini de la situació en tot moment no em resulte molt creïble. Tambè he trobat falta de sensibilitat en Roser, com si ser valenta i forta fora incompatible amb mostrar uns sentiments. En realitat les històries d’amor i passió no em resulten atraients perquè són relacions fredes. I que em perdonen els fans d'Allende per tanta critica subjectiva, és que de vegades reconec, analitze massa cada frase.

També hi ha altres personatges femenins amb pes, com Ofelia, que encara que se n’ix de la norma trencant la norma social, al capdavall, perquè és el que toca,  acaba sent el personatge típic que es deixa arrossegar per l’entorn classista de l’època. Tanmateix la infermera Elisabet si que m’agrada perquè em sembla conseqüent en tot el que diu i fa. I al capdavall és un personatge important perquè uneix el relat des de l’inici al final.

“Largo petalo de mar” tracta temes dels quals sempre és bo conèixer perspectives diferents. M'agrada que s'aborde el  tema dels estrangers i la integració, el llibre deixa veure com amb bona voluntat els forasters poden formar part activament de la nova societat on van. També tracta el tema dels arrels, que no sempre són els del lloc de naixement i el de l’amor en la maduresa, el que senten els protagonistes després de molts anys de matrimoni de conveniència.

En resum només per llegir bona literatura l’aconselle, malgrat totes les critiques esmentades. De vegades el plaer en la lectura d’un llibre no és el que diu sinò en com ho diu.  I Allende sempre diu molt bé totes les coses.