Llac ATITLAN de GUATEMALA, I PART: Santa CATERINA POLOPÓ i Sant ANTONIÓ POLOPÓ

Quins colors té l’aigua, quina diversitat de matisos: verds intensos... brillants, clars, foscos, verds blavosos i blaus verdosos, verds que canvien de tonalitat en qüestió de segons. I de fons, estan els volcans, sempre mirant, sempre inquietants.

El llac Atitlan l'any 1998

Dormím a Panajachel, un dels pobles que envolten el llac, el llac més bonic el món, segons diuen alguns...probablement el poblet més turístic de tots els de la zona. I agafem una llanxa. Ja és la segona vegada que vinc...i el llac em continua meravellant. El llac és magnetisme, és poder, és màgia.

El llac Atitlan l'any 2009

SANTA CATARINA PALOPÓ és el primer poblet que visitem. Menudet i acollidor, el passegem en un tres i no res. Pugem la costera, observen la gent i les cases, escodrinyem el que podem i se’n tornem. 

Caminem entre els carrers i entre la gent de Santa Caterina Palopó.

Ha estat el primer tast per saber com són els pobles del llac, el recorde perfectament de la vegada anterior. El temps no l’ha canviat, estan els mateixos carrers de terra, costeruts, està la mateixa església gran amb figures religioses de fusta vestides amb roba cridanera.

Criden l'atenció de l'esglesia les imatges religioses.

També continuen, com si el temps no haguera passat, les cases aparentment pobres, en uns carrers que en tot moment estan plens de xiquets. No sé què em passa, tal volta és per deformació professional, però veig xiquets i xiquetes per tot arreu. I és que, despres de preguntar ens assabentem, que al país fan dos torns a les escoles, uns xiquets van en horari de matí i altres de vesprada. És la raó que explica perquè durant totes les hores del dia en veiem jugant o treballant.

Hi ha xiquets per tot arreu...

I a més a més, és curiós observar com per esta zona la xicalla va, la majoria, ben repentinada amb un fixador que dona als cabells mil formes diferents. Alguns més discrets porten ratlla ben definida i recta al costat i cap grenya fora de lloc, altres més atrevits van amb crestes o pentinats tipus el Pitingo espanyol que tan en boga està. I em pregunte si també el coneixen estos joves i l’estan imitant amb eixos psicodèlics pentinats.

Tampoc falten dones venent i teixint amb teler de cintura herència dels maies. Veig que han passat onze anys i res ha canviat.

Els teixits de Guatemala són preciosos, per la confecció manual, per disseny, pels colors..

En acabar de donar la volta al poble baixem a l’embarcador per seguir trajecte, hi tenim la llanxa, el nostre mitja de transport.

A l'embarcador la barca ens espera.

Després pugem a la llanxa  i en uns minuts parem a SANT ANTONI POLOPÓ.

El volcà presideix estos pobles, baixem a Sant antoni de Palopó situat a la falda de la muntanya. 

A Sant Antoni de Palopó les venedores ens aborden. Hi ha poc turisme i poca venda i als que hi estem ens ho volen vendre tot. Estes dones tenen un do natural per al comerç, saben guanyar-se la clientela perquè de manera natural demostren una amabilitat que delata honradesa, malgrat el regateig necessari que s’ha de fer. 

El mercat local de la població

Després d’un venda per insistència, agraïda la guatemalenca posà un empeny especial en vestir-me com ella, amb la roba tradicional del seu poble. No em dóna peu a negar-me, en un tres i no res ja tinc col•locada la vestimenta. Ha estat ràpida de moviments i en segons m’ha enrotllat el corte, (la falda) i el huipil, (la camisa), m’ha posat una espècie de barret de tela al cap. De sobte m’he vist vestida de cap a peus com si fos una local. Disfressada millor dit, perquè no hem d’oblidar que com tot ho ha fet sobtadament no m’ha donat ni temps per llevar-me la motxilla que duia penjada.

Sense quasi adonar-me'n em posen la seua vestimenta... és un recurs per a vendre. Crec que som els únics turistes que hi ha en eixe moment al poble. 

Tot ha passat davant de la blanca església que com en la majoria dels pobles és senzilla i acollidora.

L'esglesia és menuda i senzilla, m'agrada, convida al recolliment.

Després deixem la venedora i donem una volta pel poble. El passeig ens allunya de la via principal i ens porta a endinsar-nos per carrers poc transitats, començant per un camí costera avall. Inesperadament descobrim una realitat poc vista, poc mostrada en postals de turisme, són els entramats i estrets passadissos, entre cases, que podem anomenar carrers perquè fan eixa funció i que ells utilitzen per moure’s entre els veïns.

Visitar un lloc es trobar també els racons més amagats.

Fent zig zag i orientant les passades cap al moll on ens espera la barca, no deixem d’observar cada detall de cada casa, no deixem de mirar més enllà de les portes entreobertes i dins dels corrals que eixen al nostre pas al llarg de camí. Durant este laberíntic deambular ha eixit algú que altre local al nostre pas i lluny d’ofendre’s per haver descobert el seu terreny, segurament poc transitat per estranys, amb un amable "buenos dias" ens ha saludat.

I deambulant trobem racons i quasi envaïm la intimitat dels locals.

Sempre educats, sempre amb un somriure, eixe és l’esperit guatemalenc. Esta ha estat sense cap dubte l’experiència del dia: el contacte directe amb la vida, observar de primera mà el que és quotidianitat.

Guatemala és un país que m'agrada, per com és i per la gent. 
Estes fotos pertanyen al primer viatge, qui sap si hi haurà un tercer?

Entre poble i poble, sempre en barca per al trasllat, no deixem mai d’admirar la bellesa i els colors de les aigües del llac, no deixem d’observar atentament els volcans que sortosament dormits ens envolten.

Som uns privilegiats, no per poder viatjar, sinò per tenir el cuquet de voler fer-ho i gaudir de cada moment visitant altres països, coneixent altres mentalitats...

És un goig passejar pel llac, "el llac més bonic del món".

I de San Antonio, anem a Santiago d’Atitlan…que queda reservat per a altre capitol separat. 

QUADERN DE VIATGE 1998 i any 2009

nº44- RESSENYA LITERÀRIA: EN PRIMERA PERSONA, novel.la

EN PRIMERA PERSONA

Mariló Sanz Mora

Hui faig una ressenya  especial, no vaig a escriure sobre l’obra d’altres autors, hui, amb el vostre permís, us mostre un poc de mi escrivint sobre una novel•la que he escrit, una novel•la que l’editorial El Toll ha publicat. I així, en este racó dedicat a fer ressenyes de llibres viatgers que ens transporten a altres llocs, llibres que ens fan conéixer altres realitats o altres que ens conten com són o eren al passat, vaig a parlar d’un treball propi que acaba de veure la llum: és tracta de la meua novel•la que porta per títol “EN PRIMERA PERSONA”. 

“EN PRIMERA PERSONA” entra dins de l’apartat de llibres que mostren tradicions i maneres de ser, llibres que ens mostren com eren els nostres avantpassats i ens ajuden a entendre un poc més, qui i com som. També “EN PRIMERA PERSONA” entra en l’apartat viatger perquè mostra el viatge per la vida, el millor viatge. La resta de viatges que de tant en tant fem coneixent nous paratges, estan dins d’este llarg i gran viatge que és viure el dia a dia.

 I és un viatge d’adults que miren enrere  i també miren el present, és un viatge en el qual passen fets especials i rutinaris, alguns reals, altres tergiversats, altres imaginats, m’agrada dir que la novel•la és com un trencaclosques, però en este cas, el trencaclosques és  fàcil de desxifrar perqyuè les peces són microrelats.

I com havia de buscar escenari ,vaig voler situar-ho tot  al meu poble, el que més conec, corrent el risc que penseu que és una  novel•la local. Ja us dic jo de bestreta que no ho és. Malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”, pense que qualsevol poble s’hi pot veure identificat, les tradicions o les situacions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació.

I què dir sobre el contingut sense desvetllar la trama? Us puc dir que la novel•la comença amb un crim just el dia de Reis del primer any del segle XX i que “tot el que passa” es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que encara rondaven per estes terres. I així coneixerem les seues vides i la dels seus.

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o  dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, dos dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és  un relat coral, en la que tots són importants.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha un narrador però la seua veu s’intercala amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una na novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant en capítols i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats, que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs esta novel•la un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les. 

*Adaptació de la ressenya publicada al periòdic digital VILAWEB

ITÀLIA: Els temples dòrics de PAESTUM

Una joia de l’arqueologia italiana afamada pels espectaculars temples dòrics.

Paestum: una visita recomanable.

Agafem un tren per anar a Paestum on hi ha una important ciutat greco-romana, una joia de l’arqueologia italiana, afamada pels espectaculars temples dòrics.

Està a la regió de Campania, a la costa occidental sobre el golf de Salermo, al voltant d’uns 90 quilòmetres des de la capital Nàpols. No sabem exactament com funciona el tren en este país i actuem mirant el que fan la resta de la gent, no obstant això encara deixem de fer una validació de ticket i quan estem de camí tenim problemes amb el revisor. Ens parla en italià o algun dialecte local i no l’entenem, parlem com podem per fer-se entendre i no ho aconseguim. La història acaba amb l’explicació de la  jove asseguda enfront nostre dient-li que som unes estrangeres que no sabíem què és el que havíem de fer. El poder de persuasió de la jove ha funcionat i el revisor ens deixa en pau. L’italià no és exactament el nostre fort, entenem perquè és molt semblant al valencià però parlar-ne…ja es altra cosa. Així i tot en la ciutat no hem tingut cap problema per parlar ni per a que ens entenguen, així que és en éste on ens trobem  el primer entrebanc lingüístic, i especifique allò de “ lingüístic” perquè altre entrebanc si que he tingut nomes xafar terres italianes. 

Per fi arribem, el tren té la parada a prop de les ruïnes. No ens podem perdre. 

La ciutat va ser fundada 600 anys abans de Crist, pels grecs de Sybaris, una important ciutat grega de Calabria, ràpidament es va convertir en un centre important de la Mediterrània. Anomenaren a la ciutat Poseidonia en honor al deu grec del mar Poseidon. Després fou conquistada pels romans que li donaren el nom de Paestum. I va ser, quan va caure l’imperi romà, que esta ciutat va començarà a perdre la importància que tenia. 

Des de l'estació del tren és fàcil accedir-hi.

Al segle IX degut als nombrosos atacs dels sarracens i  l’ambient malsà de paludisme que s’hi respirava degut a la proximitat dels pantans i el riu Sele, la ciutat va ser abandonada i hi va estar oblidada durant quasi 900 anys. Quan s’estaven construint  nous camins foren descoberts els temples de la ciutat que s’hi trobaven ben conservats i foren excavats.

Paestum està envoltada d’una muralla de blocs de pedra calcària i per un fossat exterior. Les construccions s’han conservat perquè durant una època el mar va cobrir la zona totalment: els temples de Posidònia són els millors conservats de la Grècia antiga, les grans meravelles són els tres temples dòrics dels segle V a. C., erigits enfront del mar,  destaquen el Hereo o temple dòric de Hera de mitjans del segle VI aC,  el més antic, dedicat a la  deessa de la fertilitat germana i dona de Zeus i conegut actualment com la basílica.

Temple dòric de Hera

També està el temple dòric de Poseidon o temple de Neptu (el Neptú de la mitologia romana) i dedicat en realitat a Apolo, de mitjans del segle V a de C , construït quasi al mateix temps que el Partenon d’Atenes. És segons els entesos el temple dòric millor conservat del món.

Temple dòric de Poseidon o temple de Neptú.

I  també està el temple de Ceres que en realitat va ser dedicat a Atenea, és el més menut dels tres, construït 500anys abans de Crist.

Temple de Ceres.

La basílica i el temple de Neptú estan molt prop un de l’altre i el conjunt forma un bonica estampa.

La basílica i el temple de Neptú estan molt prop un de l’altre.

A més a més d’estos temples, en tota l’àrea hi ha altres ruïnes i també estan les muralles, que recorren 5 quilòmetres que segons els experts, són de les millors conservades de tota la Grècia clàssica. 

A més a més de temples hi ha altres ruïnes importants.

HI ha  un museu que conserva importants vestigis del sud d’Itàlia.

El museu comserva molts vestigis del sud d'Itàlia

És lloc turístic, el poeta Goethe va ser un dels primers en admirar la bellesa del conjunt només tres dècades després que foren re descobertes, va ser en un viatge a Itàlia que va fer l’any 1787 i va quedar impactat. A Goethe li seguirien altres visitants fins a l’actualitat.

Paestum compta amb una completa infraestructura per rebre el visitant, hi ha des d’hotels de 4 estrelles fins a càmpings per a qui viatja amb pressupost més retallat. Hi ha gent a qui no interessen els vestigis i que visita la xona per la platja, però en arribar-hi descobreix la història sense buscar-la, perquè és impossible, per poc interès que es demostre per l’arquitectura i el passat clàssic, no meravellar-se davant d’estos enormes edificis que des de ben lluny destaquen i es veuen sense mirar. 

Temple de Ceres que en realitat va ser dedicat a Atenea.

Espere que tanta infraestructura no vaja enfosquint la tranquil•litat que encara hui s’hi respira, de vegades buscant la comoditat del client que aporta la divisa es fan malbé  paradisos. Espere.

QUADERN DE VIATGE, NAPOLS i voltants, estiu 2004

FOTOS I MÚSICA: LA SENDA DELS DUANERS en La Bretanya (FRANÇA)

Un paratge singular esculpit per la mare naturalesa.

VIDEO: LA SENDA DELS DUANERS a La Bretanya francesa

Música: 

“ Perfect” de Fairground attraction .

Pots llegir el text sobre este paratge, clicant ací

nº43-RESSENYA de cine: OCHO APELLIDOS VASCOS

Ocho apellidos vascos

Emilio Martínez-Lázaro

“Ocho apellidos vascos” és una pel·lícula de tall romàntic sense més pretensions que les de trencar idees preconcebudes i fer riure, i ambdues coses ho compleix a la perfecció. En este racó viatger té cabuda perquè parla de la nostra Espanya, que sembla tan diferent però que en el fons no ho és, i a més a més, apareix un bonic poble basc,"tipic" envoltant de muntanyes i verd.

La pel.lícula té un humor per a tota la família i este aspecte ajuda a la difusió. Només estrenar-se ha aconseguit èxit de taquilla i en este cas ho entenc. El boca a boca ha fet molt, la promoció també, el que demostra que també se sap vendre el producte. Però sobre tot ho ha aconseguit per mèrits propis, donat que, segons el meu parer, és una pel·lícula divertidíssima, de les que ja feia molt de temps no havia vist. M’ha recordat a “Bienvenidos al Norte” i ara us explique per què.

“Ocho apellidos vascos” com la pel·lícula francesa, està plena de tòpics, cert, i com passa amb l’altra, estan ben posats. D’ací ressalte el treball dels guionistes Borja Cobeaga y Diego San José per haver escrit uns acudits tan ben ideats, tan redons, tan ben col·locats en el context. Si, són estereotips, però aconsegueixen fer-nos riure sense parar.

Quin goig, que be s’ix d’una cine després d’haver estat rient i rient durant tot el temps. Està bé també riures dels tòpics, d’allò que creguem sense raó de ser, en este cas se centra en els tòpics bascos i andalusos que no en són pocs: menjar molt, la kale borroca, el terrorrisme... la frase feta de “mi arma,” o ser uns malfeiners … no hi ha tòpic que s’escape en este fabulós guió on, els disbarats, com en un còctel, es barregen i formen una combinació boníssima.

Ens riem amb Rafa- Antxon, un senyoret andalús d’arrel, dels que no ha eixit mai de Sevilla natal perquè tot ho té allà on viu. Però un dia coneix una basca, Amaia i se li trenquen els esquemes. Rafa s’enamora i necessita anar al poble de “las bascongadas” d’on és ella i és més, per aconseguir el vist-i plau del sogre, ha de passar-se per basc, complint amb tots els tòpics que des de sempre s’han atorgat a la població basca.

Ens riem amb Amaia, la jove del nord que no pot veure als del sud d’Espanya i que a poc a poc va capficant-se en la xarxa amorosa. És una comèdia romàntica i la parella”enamorada” juga constantment al “ara si, ara no” i al final acaba, com esperem tots que acabe, sense sorpreses.

Ens riem amb Merche-Anne- una extremenya resident al Pais basc, sense moltes coses que fer, sembla que porta una vida sense  emocions i l’arribada de Rafa l’endinsa en una aventura que li trenca la rutina.

I ens riem amb el pare-sogre que és un mariner que fa temps que no veu a la filla i retorna per exercir el rol de pare.

I que dir del paper que fan els dos amics andalusos de Rafa?, amb les seues pors sense trellat, cada vegada que apareixen fan riure sense parar.

Un factor d’èxit és l’elenc d’actors: Dani Rovira està genial amb el seu doble paper d’andalús i basc, el seu paper protagonista porta el fil de la història i no hi ha seqüència que no faça esclatar de riure. Karra Elejalde també està molt convincent amb el seu rol de pare amb l’arrel basca enfonsada. El paper de Carme Machi com a extremenya i mare postissa i fictícia és molt graciós. I sobre Clara Lago, la jove Amaia, nomes pense que la seua actuació no ressalta especialment, però simplement perquè les dels altres tres que l’envolten brillen en excés. Hi ha moments que sembla que Clara-Amaia no pot evitar el somriure front les eixides del company i és que sembla, que Dani-Rafa  en ocasions improvisa encertadament i front el factor sorpresa imagine que no es pot evitar el somriure. Dani és un gran actor còmic, dels quatre protagonistes és el més novell, però el que s’ha emportat la millor part i ha sabut fer un gran treball. A partir d’ara si hi havia algun dubte sobre la validesa d’este “monologuista”com actor, després d’esta comèdia ja no hi haurà.

Tornaria ara mateix a veure la pel·lícula per retenir alguns dels acudits, segur que tornaria a riure amb ells. I és que és difícil creure que un tema tan simple i uns acudits fàcils hagen funcionat tan bé, és difícil creure però és cert. Em quede amb el dubte de saber què pensen realment al País Basc sobre  la pel·lícula sobre el tractament dels seus temes base, imagine que es riuran, com ho estem fent tots, perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix.

nº 42- RESSENYA de cine: LA GRAN FINAL

LA GRAN FINAL

de Gerardo Olivares

He vist dos vegades la pel.licula “La gran final” i no m’importaria tornar a veure-la. M’agrada per diverses raons. Primer perquè apareixen paisatges meravellosos i maneres de ser de diferents punts el món. Segon perquè analitza el comportament humà i al final conclou dient que tothom en diverses circumstàncies fem el mateix i tampoc som tan diferents.

Explique  pas a pas.

Un grup d’homes volen veure la gran final de futbol entre Brasil i Alemanya, és un fet esportiu transcendental que trenca la rutina diària de qualsevol siga d’on siga.  Passa als paisatges de Mongòlia on els protagonistes són uns nòmades que van canviant paulatinament la casa de lloc i que el dia en concret del partit han d’arribar a un punt determinat per enganxar-se el corrent elèctric que necessiten per encegar l’aparell de televisió. 

També apareix el desert on un grup de camellers s’enfronten al dilema si arribaran o no arribaran a l’hora puntual a “l’arbre”, un punt alt per connectar l'antena i poder veure el partit. 

I per últim apareix la selva amazònica del Brasil, on els protagonistes són una tribu que viu aïllada enmig de la selva però que busquen la connexió televisiva per poder gaudir de la final esperada.

El director mostra amb fragments alternats el que va passant en els diferents punt del món, conforme va apropant-se l’hora i en el moment del partit des de l’inici fins que s’acaba. La peli mostra les odissees que pateixen grups diversos de gent per aconseguir veure el partit i ho fa utilitzant un to d’humor.

De Mongòlia es veuen paisatges, les vestimentes adequades al fred que estan patint, malgrat el sol radiant que s’hi veu, les cases transportables per dins i el rol de les dones. Hi ha tres generacions convivint i la iaia és la gran “filosofa del grup” soltant sentencies del que veu i l’envolta. I també es veu com les àguiles i raboses són ames del lloc. Es veu com fan la cacera de l’àguila a la rabosa...El vol de l’àguila al son de la música del país és espectacular, preciós, captivador...Els cavalls mongols, una raça pròpia, també són protagonistes junt als nòmades i els militars que el dia de la final apareixen, primer per denunciar el fet d’agafar corrent elèctrica però que després són uns convidats per veure la final. Hi ha un detall curiós en este apartat, l’ullera llarga que usen per veure en la distància, realment curiosa.

La música del paisatge de desert encisa, com les dunes...les imatges estan molt cuidades i són espectaculars: siluetes dels camells i camellers amb el fons del sol amagant-se. Les nits sota les estrelles al voltant d’una foguera...Els camellers tenen problema de temps, al pas que van, no arriben a l’arbre que el servirà d’antena. Entre els camellers hi ha un, que és un noble que va amb un paraigües i només parla amb el nebot, però quan es tracta de futbol, les normes canvien. Els camellers troben un camió, atiborrat de gent i li proposen al camioner portar-los a l’arbre que els ha de servir d’antena per arribar a temps a canvi de deixar-los veure el partit. Les dones del camió es neguen però el camioner no les fa cas, accepta i canvia la ruta. La conversa entre els homes del desert plena de retafiles és una de les parts còmiques de la pel•lícula, una entre moltes. Sovint ens fa rure el poc trellat. També és còmic el fructuós negoci que porta un d’ells venent pàgines d’una revista amb xiques lleugeres de roba. Només un ix perjudicat, és un dels camellers que s’ha de quedar tenint cura dels animals en meitat desert amb l’única companyia d’una ràdio a la qual se li acaben les piles en el moment més important del partit de futbol.

També la música tribal de tambors, el fons de l’aigua del riu i el sorolls de les aus envolta les imatges de la part de l’Amazònia quan els indis van en canoa fins el poblat. Els indis estan caçant, van mig nuets, amb el tapa-rabos però un d’ells, el líder, porta una samarreta de Ronaldo i ho sap tot sobre ell. Xoca la tradició i la modernitat en esta part tan aïllada del món. Es veu la vida quotidiana en família, pintant-se , les mares donant de mamar i els homes fent els preparatius per a la gran final. Fins i tot es pinten a l’esquena el numero del jugador preferit. Només els falta un cable, que segons els homes han amagat les dones perquè ells no les deixen veure les telenovel•les. Per aconseguir un cable  han d’anar a una serreria propera.

Hi ha un moment que es succeeixen ràpidament les imatges del tres llocs, la música de samba els uneix: els indis van corrent pe la selva, mentre al desert van tots damunt del camíó...en Mongòlia la família protagonista avança camí. Els mongols abans  seguien ruta el camí dels millors pastos...però en este cas segueixen els postes de llum que els dona corrent elèctrica. Al cap d’una hora, el camió ha arribat al gran arbre i els indis a la missió a buscar el cable de l’antena.

Estan tots a punt o quasi. Els mongols i els militars que volien multar-los tots junts mirant la tele. Tots exaltats, a favor d’uns o altres.

A la selva la tele funciona amb una manivel.la i un d’ells ha de pujar a un arbre a posar l’antena en lloc alt i buscar la millor freqüència i la millor imatge.

Al desert inicialment falla la imatge, però amb les varilles del paraigües se soluciona.

I arriba l’hora del partit. I l’entusiasme i l’eufòria i l’alegria o la decepció és exactament igual en cada raconet del món.

L’únic aspecte que no m’ha agradat és la irrealitat d’escoltar parlar en castellà a gent de diferents races, si haguera estat feta emprant les veus originals haguera sigut una pel•lícula més seriosa,  d’esta manera cau un poc en la banalitat, i de vegades hi ha unes expressions posades en boca dels intèrprets que desentonen totalment i que fan il•lògic el que està passant. Però no ho tinc en compte, he gaudit amb la música i les imatges que m’han transportat a altres paisatges.

Rellig el que tinc escrit i veig que tal volta he destapat massa el contingut, la trama. A mi generalment no em molesta saber de bestreta què passa, fa que me n'adone més de detalls, però entenc si algú pensa el contrari. Crec que en este cas no importa saber de bestreta tot el que he contat, pense que és una pel.licula on sobretot s'ha de veure i escoltar i estos aspectes no els poden substituir estes paraules.

IRLANDA: PASSEIG per GALWAY

Galway és història i present. Cal recórrer la ciutat i els seus pubs, cal parar-se als seus carrers plens de música i seure a les terrasses adequades per aprofitar les ullades de sol, cal observar els estudiants per tot arreu...cal anar-hi i mirar-ho tot.

Galway, situada a Irlanda, és una de les ciutats més poblades del país després de la capital Dublín. M’ha agradat des del primer moment. M’agrada l’ambient jove, l’alegria que s’hi respira, la música que s’escolta als carrers, m’agraden les flors que s’hi veuen i s’oloren i a més a més decoren les finestres de les cases... Com no han d’haver flors per tot arreu amb tanta pluja? 

Per tot arreu hi ha flors... la pluja les rega continuament.

A Galway anem a passar dos dies i a les nits ens hostatgem en uns apartaments universitaris. I com viuen els estudiants de hui en dia!!! Quines comoditats!. Són apartaments suficientment grans per poder conviure tres o quatre persones. Disposen del més imprescindible: cuina, bany i sala d’estar. Només tenim un entrebanc en inspeccionar l’apartament on ens toca dormir, i és que la dutxa no funciona i hem de cridar a recepció per a que vinga l’encarregat de manteniment a arreglar-la. Ho fem emprant el nostre angles “d’anar per casa” i per telèfon, on el sistema de gestos facials i de mans no funciona. Però hem de solucionar-ho i ho fem amb una frase prèviament pensada: "The shower it’s broken" . I la frase és l’encertada, funciona, a l’altra part del telèfon ens han entès malgrat el nostre  particular accent.

Als carrers es respira ambient jove.

Esta ciutat m’ha captivat. Em ve la temptació de quedar-m’hi posant per excusa que vull estudiar l'anglès, malgrat no tenir ja edat de ser estudiant, o si? Per què no?, qualsevol edat és bona per aprendre. I és que a Galway hi ha per tot arreu acadèmies per a estudiants estrangers.

En no res d’estar passejant per la ciutat, ja la tinc catalogada com lloc per tornar, com lloc acollidor i amb un ambient obert que resulta familiar. I és que la petjada espanyola està perenne i intacta des del passat.

Caminem sense rumb...

Passejant pels seus carrers s’hi veu molt d’Espanya en el record històric. La ciutat de Galway va ser destinació habitual dels vaixells espanyols als segles XV i XVI. A l’antic moll encara s’hi conserven els arcs on antigament passejaven els antics comerciants espanyols i les seues famílies. 

La petjada espanyola està present.

Galway conserva encara les típiques cases d’estil espanyol que amuntegades al voltant de l’antic barri mariner recorden els antics vaixells de l’armada invencible trobats a la mar, la prova està en que encara hi ha cognoms llatins entre els descendents dels mariners espanyols que s’hi instal•laren.

I si la part històrica atrau, més si cal ho fa recórrer la ciutat i els seus pubs, els seus carrers amb música i terrasses per aprofitar les ullades de sol, estudiants per tot arreu...s’hi respira en l’ambient la joventut que l’habita i a mi em contagia tanta jovenalla i tanta alegria. 

I resulta agradable el passeig vora riu, que està dins l’entorn urbà. És un esguit de vida immersa entre edificis, és una part de naturalesa que no para, ni de nit ni de dia, mantenint el grau d’activitat perenne. Si, és un goig veure les aigües braves hi circular. Les aigües del riu Corrib travessen la ciutat i corren tempestuoses, braves, fortes...és un espectacle singular. 

Riu Corrib

Si em quedara més temps en esta acollidora ciutat, passaria hores i hores mirant les aigües passar.

QUADERN DE VIATGE, Irlanda, estiu 2008

Si vols llegir més en este bloc sobre Irlanda, clica ací