LA LISBOA ANTIGA: sobre places i carrers III PART

Del primer viatge a Lisboa em vaig quedar amb el sabor del bacallà, d'este segon em quede amb el sabor antic que en cada racó hi ha.

I passegem cada dia, sense treva, és un plaer. Planol en mà volen descobrir racons nous però  també volem assaborir els ja coneguts. Tenim temps, no anem amb presses, s'imposem el ritme que volem i que ens abelleix en cada moment. Així que un dia anem cap a CHIADO I BARRIO ALTO. 

Darrere l’estació de Rossio hi ha una plaçeta des d’on es veu Rossio, i un raconet perfecte per a descansar.

Escalinata per poder accedir a la part més alta lisboeta.

Al mateix cantó, hi ha una escalinata, és la rua calçada do duque, que puja a Barrio alto, altra opció per pujar-hi és agafar el funicular da gloria. Noslatres optem per caminar, el funicular altre dia.

I quin racó més bonic, em refereixo a l’escalinata. Conforme anem pujant la vista és cada vegada més bonica. De sobte el que estic veient em resulta familiar, jo ja he vist esta imatge! Em dic. I clar que l’he vista abans! és la portada de la guia que ens acompanya cada minut del dia i que ens aconsella on anar i on no anar. Quin ull que tens!, em diu la meua germana-acompanyant. La vista és realment de postal, amb el castell al fons i... les escales plenes de taules esperant clientela, tot forma part del conjunt, és la realitat.

La calçada do Duque.

Mentrestant faig una foto, un dels cambrers que està preparant les taules s’entossudeix en posar davant la meua càmera i en dir-li que si no s'aparta se’n vindrà a Espanya, comença a fer broma amb la idea que ben a gust ho faria i tot seguit es posa a fer-me un llistat de tot el que sap fer cuinar, escurar, netejar la roba...en resum, vol dir que és un amo de casa com cal... Faltaria comprovar que és cert i no simple autopublicitat, però no seré jo qui ho averigüe.

La segona foto de dalt, és la portada de la guia que porte entre mans...

Passem pel barri alt amb els carrers engalanats.

Seguim passejant mapa en mà.

La nostra destinació ara és anar a Praça do principe real a ALCANTARA, una zona amb aire popular. I despres de caminar, la qual cosa ens agrada, arribem. Fa calor i el primer que fem es buscar l’ombra del parc i parem al costat d’un cedre centenari que atrau, tan per ell i el valor que tindrà, com per l’enginy en emparrar-lo i donar-li la forma que té en l’actualitat. Al parc hi ha paradetes de fruita fresca i ecològica, s’hi respira l’aire popular, com si es tractara d’un poble dins d’una ciutat.

Praça do principe real.

Li donem la volta a la plaça però fa molta calor, necessitem un lloc on resguardar-nos. De sobte veiem un edifici que crida l’atenció. Són unes galeries comercials, però veig de bestreta que no són com les usuals. Entrem, i aprofitem per descansar del sol que atabala. I no m’enganye quan pense que no són unes simples botigues. En entrar veiem que és l'edifici és un palau i en les dependències hi ha productes de qualitat. Són dos pisos i en el de dalt hi ha a més a més una exposició, dos tapissos fet per milers de fotografies, són murals que resulten cridaners i impactants.

Galeries comercials.

De baixada parem al mirador de São Pedro de Alcântara, on té parada el funicular da gloria. Altre racó entranyable,  un dels molts que hi ha a Lisboa, en este passem un parell d’hores. Hi ha  un jardí amb moltes ombres i bones vistes. Un panel de taulells explica la panoràmica detallant el que s’hi pot veure de Lisboa des del punt on s´hi troba.

Al mirador de san Pedro, també s'hi pot accedit amb el funicular da gloria,

Després seguim baixant fins retornar al barri de Chiado on trobem botigues vintage on entrem per escodrinyar i on podem admirar nombroses mostres de l’art del taulell a les façanes.

Visitar Lisboa és observar també façanes i curioses botigues...

I és que tenim clar què fer per descansar de tanta caminada amunt i avall. Concretament a Largo do Chiado, volem fer una parada al Brasileira, un típic cafè literari situat al carrer Garret. La plaça té un ambient bohemi, que em recorda a l’acollidor barri Montmatre parisí.

Largo do Chiado i carrer Garret, on està el café Brasileira i Pessoa a la porta.

El café és tremendament turístic, no ho negue, però també afegeisc que és agradable. Pessoa ens rep a la porta, és clar, em refereixo a una estàtua seua, encara no s’ha inventat la màquina del temps que ens permetria fer una conversa cara a cara.

Entrem a Brasileira i ens hi quedem, malgrat haver d’esperar un poc per seure en una de les taules. No passa res, mentre passa el temps observe cada detall. La decoració interior de 1905 transporta al passat i fa imaginar mil i una històries semblants a les que temps enrere s’haurien generat i escrit en este mateix lloc. Es un café literari on poetes i narradors idealistes debatrien i filosofarien sobre el món i la vida.

Al cafe Brasileira entrem i fem el que feien antigament, iniviem una conversa historico-literària que dura hores...

I prenem un café i fem el que s’hi feia en temps de Pessoa, allà a principis del segle XX. Estem hores i hores, primer escrivint al quadern de viatge i després ens engresquem en una conversa absorbent amb una parella espanyola que han pres seient al costat nostre. Una parella, amb qui casualment tenim lligams pel poble de naixença. Definitivament dic que el món és un mocador i una vegada més, corrobore que la casualitat juga sempre un paper important allà on vas. Tal volta ha sigut l’atmosfera amb els fantasmes del passat que estan rondant la que ha propiciat la xerrada que ha anat des de temes històrics, passat per literaris i també viatgers. Han estat unes hores intenses que no es poden relatar, ni resumir i queden per a nosaltres.

L'interior conserva el sabor antic...

La plaça sempre esta de gom a gom, les terrasses plenes de gent. Un dia passejant per la zona escoltem una música que ens resulta familiar. Hi ha un grup musical tocant  i cantant, i els coneixem. Són uns joves de Cabo Verde que uns dies abans  havíem vist en Alfama.  Ells van canviant de lloc, les cançons són les mateixes.

La plaça està ambientada, un grup d'artistes de Cabo Verde li posen la nota musical.

Al costat de Largo de Chiado està praça Luis de Camoes, en honor al considerat el major poeta en llengua portuguesa, hi anem buscant un carrer, i un lloc per poder escoltar fados. Tinc curiositat per anar a veure este lloc que tothom diu que no és el típicament turístic però que alhora tothom ha anat i el coneix. Pense que és contradictori i vull saber en realitat com és. La casa do chicos està a la rua diario do noticias  i és un lloc per menjar i escoltar la típica música portuguesa on es  canta l’angoixa, la tristesa, el dolor, l’amor desafortunat i la nostàlgia del passat .

Entrem  a la tasca do chicos...un lloc on l'autenticitat del fado sobreviu...malgrat tot.

Personalment m’agrada més la música de Madredeus i no tenia com a prioritat escoltar fado, com fa la majoria. Tal volta se me catalogue d'inculta i de ximple per dir esta sentència. És com el flamenco espanyol... hem d'estar obligats a que ens agrade simplement perquè a gent de tot arreu del món els agrade? Tot turista quan va a Lisboa, creu que li falta alguna cosa si no escolta un fado. Jo els fados també els escolte però en casa. Sense ànim de llevar-li el mèrit que pot tenir,  crec que cada dia més està formant part del muntatge publicitari que les ciutats es creen, i això no m'agrada.

Tanmateix, el cas de la taverna dos chicos és diferent, quan la veig, acabe entenent el que tothom diu: l'autenticitat en l’ambient. Hi ha turistes però també vellets que estan bocabadats en veure tant d’estranger. Encara que crec que ja ni deuen estranyar-se, han tingut temps d’acostumar-se.

La tasca do fados és famosa... i així i tot, no s'hi veu muntage turistic com en altres espectacles massius.

I el carrer on està... !, No cap ni un turista més!. Quanta gent! Hi ha grups nombrosos dirigits que van directes als locals on tenen reserva per a sopar i escolar “el  fado més comercial”. Hi ha colles d’amics que seuen als restaurants. Hi ha altra gent que simplement mira passar els rius de gent i l’ambient, que ja és prou.
I la veritat és que este barri m’agrada, està turísticament explotat, com Alfama però aci trobe la gent que viu traent el cap per la finestra de casa o al balcó, estan desvetllats pel soroll. Ací la roba estesa al carrer és autentica i no com en algún punt d’Alfama que m’ha semblat exposada per a la fotografia.

I un detall cridaner...quanta perruqueria, sobre tot d’homes ! no només a este barri, també en altres.

Al barri no li cap més gent, està de gom a gom...turistes amunt i avall i el veïnat mirant per la finestra.

QUADERN DE VIATGE, Lisboa, estiu 2014

Si vols llegir la primera part clica ací.
Si vols llegir la segona part clica ací.
Si vols llegir més sobre Lisboa, clica ací.
Si vols llegir més sobre Portugal, clica ací.

La LISBOA ANTIGA Sobre places i carrers -II PART

M’agrada el sabor antic de Lisboa, les places, els tramvies, les tendes centenàries... i també la gent i la seu hospitalitat.

Per fer un recorregut per places i placetes, unes poques d’entre les moltes que hi ha, ens situem a la Praça Figueira, la praça que a mi m’agrada tant, o també es pot iniciar el recorregut des del Rossio, que està al costat.

Lisboa són costeres.. i tramvies...

Un dia anem cap Alfama. Diversos carrers s’enfilen cap al riu, Rua da Prata i rua de Àurea permeten el transit de vehicles i la central, rua Augusta és exclusiva per a vianants, té el privilegi de ser el carrer principal i comercial de la Baixa Pombalina. 

Baixant per rua da Prata cap a praça Comemrço, de tant en tant ens donem la volta i sempre ens  trobem l’estàtua eqüestre sempre mirant-nos. El monument està col•locat amb la idea de fer coincidir la mirada de Joao directe a la plaça Comerço.

Rua da Prata

Baixant per este carrer trobem a mà dreta l’elevador de santa Justa, anomenat també elevador do Carmo perquè s’arriba quasi a les portes del convent amb el mateix nom. Com Lisboa està sobre set turons, els funiculars, elevadors o tramvies s’utilitzen sovint per accedir més fàcilment als carres situats a la part alta. I els utilitzen indistintament turistes com la gent que hi viu habitualment.

Ascensor de santa Justa on anem des de rua Augusta.

Rua Augusta és un llarg carrer comercial, ple de tendes modernes i d’artistes de carrers intentant guanyar-se el sou fent passar-ho bé als nombrosos turistes que per hi passem.

Rua Augusta.

Parem l’atenció en una façana cridanera per diferent,  és el museu de la moda. Sembla interessant.

Museu de la moda a rua Augusta.

 La rua Augusta acaba amb un arc triomfal construït per celebrar la reconstrucció de la ciutat després del terratrèmol de 1755.

La rua Augusta acaba amb un arc triompfal que s'obri a praça do comerço.

Tan la rua da Prata, rua Aurea com la rua Augusta, ens porten directament a praça Comerço,  la que mira directament al mar i que té capítol a banda per ser també punt neuràlgic i especial.

Praça do Comerço.

Des de praça do Comerço, en un tres i no res arribem a Alfama, amb els seus carrers entramats i antics, encara que actualment massa turístics que ha fet que perdera  l’essència popular. Però s’ha de visitar, hi està el seu important Castelo i racons que malgrat la gent, s’han de trepitjar i s’ha d’experimentar barrejar-se entre el maremàgnum de turistes i els vehicles que venen i van pels carrers estrets i empinats. Els conductors són dignes d’admiració per la destresa que demostren pujant i baixant  per les costeres del barri.

A Alfama, els carrers estrets i costeruts predominen.

Continuarà....

QUADERN DE VIATGE, Lisboa, estiu 2014

Si vols llegir la primera part clica ací.
Si vols llegir més sobre Lisboa, clica ací.
Si vols llegir més sobre Portugal, clica ací.

La LISBOA antiga: Sobre places i carrers- IPART

La veritable essència de Lisboa es troba recorrent places i carrers, descobrint raconets...i destriant d’entre el maremàgnum turístic, qui és lisboeta de neixença, jo ho he trobat entrant a les botigues centenàries. 

A la via Augusta està...la portuguesa...

M’agrada la ciutat de Lisboa, no em canse de pregonar-ho. Tal volta és pel sabor antic que s’hi respira en cada cantonada, tal volta perquè li estic dedicant temps a assaborir-la, no sé, tampoc importa. Parar l’atenció en llocs i detalls, en racons no tan transitats i en aspectes menys vistos i publicitats, comporta que conegues més la ciutat i alhora fa que arribes a estimar-la. No s’estima el que es desconeix...diuen els savis…i és cert.

LA PRAÇA FIGUEIRA a la Baixa Pombalina, és per a mi una de les places més acollidores de Lisboa. Cada dia hi passe, sovint li done la volta sencera perquè vull veure amb deteniment cada façana i establiment. I m’agrada la praca Figueira per menuda i per ben situada i perquè hi ha tot tipus de gent. Hi ha nombroses terrasses per a seure i prendre un café amb vistes al castell.

Praça Figueira, la que més m'agrada.

Des de la plaça tot està a un tir de pedra, la praça està al cor de la ciutat i té llocs únics, com la Confeitaria Nacional, on  prenem café i l’exquisit pastis de Belem, tan antic i afamat,  i ... malgrat ser lloc privilegiat, ni el pastis ni el cafè ens resulta més car.

Confeiteria Nacional, la més afamada...

Altre lloc interessant és el mercat da Figueira, on entrem i comprem de tant en tant, ens parem en productes típics, en vins... preguntem i ens deixem aconsellar.

El mercat de Figueira...on entrem a comprar...

També parem l’atenció en una botiga on el bacallà es ven al pes i salat. Esta botiga està en un carrer lateral i prop, molt a prop, en una menuda plaça, on està l’església de Sao Domingos.

. 

I en el centre històric de la ciutat...vegem moltes botiges populars i familiars.

És que a PRAÇA FIGUEIRA i els seus voltants, hi ha tantes botigues per parar-se, per entrar... Són botigues en molts casos familiars i este fet s’endevina perquè tots els que estan venent darrere el mostrador tenen la mateixa cara, són germans en algun cas o pares i fills en altres. 

Hi ha botigues de tot..i entrar-hi és retrocedir al passat.

Esta semblança familiar la veig clarament entre els dos venedors d’una drogueria, de les que jo anomenaria “de tota la vida”: de les que hi ha xampús, sabó, cremes, assecadors de cabell, maquines d’afaitar, pinta ungles, barres de llavis... fins i tot  perruques... i mil i un articles més, ocuparia molt d’espai si tinguera que fer un llistat complet. Tot està perfectament col•locat en prestatgeries que arriben fins el sostre i està distribuït de manera que en una ullada trobes el que vols i pots escollir. És un goig observar cada detall. Mentre espere el torn per a que el venedor s’ocupe de mi, jo no tinc altra cosa que fer més que  mirar i mirar d'esquerra a dreta i de dalt a baix. 

Enmig la plaça FIGUEIRA hi ha una estàtua eqüestre de Joao I. L’estàtua es veu fins i tot des de la praça do Comerço, altra plaça important a qui li dedicaré apartat especial, d’on eix un carrer, rua da Prata que va directe a esta plaça. L’estàtua es va re ubicar l’any 2000 per aconseguir la coincidència visual.

Joao I presideix la praça Figueira.

Antigament, abans del terratrèmol, hi havia un hospital, El Hospital Público de Todos-os-Santos, el més gran i important de la ciutat i d’Europa. Actualment i des de 1830 a la plaça hi ha altre hospital, però este no cura humans, "cura" nines, és l’hospital de bonecas, (nines), únic en Portugal. És un encant, de debó, cal entrar-hi.

hospital de nines (bonecas)

Contrasta la praça Figueira amb gran encant per les botigues, per la gent que hi viu i que no dubta en seure en un banc de la plaça al costat del turista més extravagant, amb la veïna PRAÇA MARTIM MONIZ, on un grapat de joves, dels que s’anomenen alternatius amb pírcings i tatoos, es fan una cervesa, o altra cosa, asseguts al terra sobre una gespa artificial.

Praça Martim Moniz

De PRAÇA MARTIM MONIZ s’agafa el famós tramvia 28. El primer dia ens  enfilem en el llegendari tramvia i ens deixa a les portes d'una bonica església. És l’església de l’Estrela, que destaca per la cúpula blanca i els campanars bessons que s’hi veuen des de lluny. La v amanar construir la reina Maria I, que jurà que si li donava un hereu alçaria un temple en el seu honor. És així com comença l’edificació, encara que el príncep va morir als onze anys, dos anys abans que s’enllestiren les obres. La tomba de la reina Maria s’hi troba a l’interior.

Com ens agrada gaudir dels parcs i jardins, donem una volta pel que hi ha just enfront de l’església, amb plantes tropicals.

Esglesia de la Estrela i jardins.

Però retornem a la  praça Figueira, el nostre punt central. Al costat està PRAÇA de DOM PEDRO IV, popularment coneguda com PRAÇA ROSSIO, més gran i elegant i la que té categoria de més important. Pedro IV va ser emperador de Brasil abans de ser rei i en este punt neuràlgic de Lisboa se li dedica una columna pel seu esperit liberal. La columna mesura 23 metres i l’estàtua del rei la corona, d’eixa manera és molt visible. La columna la sostenen quatre figures femenines que representen la justícia, la fortalesa, la temprança i la prudència, les virtuts que li atribueixen.

Praça Rossio

PRAÇA DO ROSSIO va ser en l’antiguitat escenari de revoltes populars i festes i feia funcions de plaça de bous. Va ser lloc de cruels execucions en temps d’inquisició de la mateixa manera que també va ser Praça Comerço. Al segle XIX la plaça va ser adornada amb dos fonts de bronze importades de França i es col•locà el paviment en ziga-zaga tan característic i que a partir d’este moment va proliferar en tota la ciutat. Conta la història que el fet de posar les pedres al terra va ser impulsat per Eusebio Pinheiro Furtado, governador miliar del Castelo i que foren reclusos els encarregats de col•locar les el paviment de manera tan original.

Praça do Rossio

Un gran monument la presideix, és el Teatro Nacional Dona Maria II. L’edifici ocupa el solar que va ocupar el Palacio dos Estaús que acollia a tots els dignataris que arribaven a la ciutat, fins el segle XVI que va ser la Inquisició qui el va ocupar. El terratrèmol de 1755, que tant va destruir, no el va afectar, però si un incendi  a l’any 1836.

Praça Rossio i el monument que és el teatre Nacional. 

Praça FIGUEIRA i praça ROSSIO, formen el centre neuràlgic de Lisboa, sovint passem d’una a altra i mirant l’estàtua central sabem identificar-la, també veient la grandària, una és més menuda que l’altra. Són places que des de tots els miradors de Lisboa als quals accedim les busquem i les trobem fàcilment, les reconeixem al moment, és ja com un joc, tenim un mirador davant i tot seguit, després de veure el castell, que no cal buscar perquè s’hi veu al primer copl d’ull...a buscar les places.

Cada dia passem per via Amparo, perpendicular de Praça Figueira... ens fa sentir com si estiguérem a casa...
és que som valencianes i MªAmparo és el nom d'una de nosaltres.

Quan estem a la part alta de la ciutat, busquem la plaça que tant ens agrada: la de Figueira.

QUADERN DE VAIATGE, estiu LISBOA 2014

Si vols saber més de Lisboa, clica ací.

Si vols saber més de Portugal, clica aci.