A meitat del segle XIX, Bagnères-de-Luchon era la reina dels Pirineus...pel casino...pel balneari...
En una primera ullada veig edificis elegants... alguns més nous que altres però hi ha harmonia... m’agrada...sembla gran però no ho és, té poc més de 2000 habitants, encara que en temporades concretes augmenten els residents.
Veig molts jardins...també m’agrada que el verd i els colors inunden la ciutat. La ciutat és també coneguda actualment pel festival anual de flors que se celebra en agost. Es nota que tenen cura per mantenir la vegetació bonica.
Comencem el passeig al parc de Quinconces, al final de
l’avinguda d’Étigny, que és una de les més importants de la ciutat. Fem un
passeig buscant més petjades del passat que posant atenció en el que és
actualment. I és que no s’ha d’oblidar que uns segles enrere Bagnères-de-Luchon
fou un emblema del Pirineu amb unes
famoses termes. Hi ha motius que avalen tanta fama: foren les més antigues de
l’imperi romà, úniques per tenir un vaporium
natural excavat directament a la roca.
Anem tranquil·lament pel parc d’estil angles. Passem per
un estany amb ànecs. A Bagnères-de-Luchon la gent acudia per a sanar, per
trobar remei a malalties, per descansar..i este parc ja convida a fer-ho...
Estem prop, el parc envolta el lloc on estan les termes i
és lloc idoni on els termalistes poden passejar i reposar.
Quan caigué l’imperi romà, les termes s’abandonaren fins la segona meitat del segle XVIII, amb el desenvolupament del servei mèdic integral.
Si, les termes de Bagneres fou un centre molt important i actualment
formen part d’un balneari modern. Un i altre ho tenim prop. Ja els veiem. L’edifici
vell destaca per blanc, el modern pel cristall. Abans trobem un gran os
pirenaic, obra realitzada l’any 1950, per l’escultor d’animals Georges Lucien
Guyot.
Fou Antoine Mégret d'Étigny (1719-1767), un administrador francès, qui
portà moltes millores a Luchon com la pavimentació de les carreteres i
especialment, l’any 1761, faria millores
de les termes assentant les bases per al seu creixement i evolució. Reorganitzà
els banys i el resultat agradà a les autoritats. Fou el començament d’un seguit
de visites de uns recomanant els banys a altres. En reconeixement se li va fer un
monument i es va donar el seu nom a l’avinguda principal: "Les Allées
d'Etigny".
Hem arribat on volíem, davant del balneari modern i de les termes antigues,
davant de l’estàtua del baró d'Etigny, un monument
fet a petició de la ciutat l’any 1889.
A meitat del segle XIX, en 1850, s’inaugura una nova
instal·lació sota la direcció de
l’arquitecte Edmond Chambert, que donà nom al lloc: les termes de Chambert. Era
el moment àlgid dels tractaments termals. Hi acudia gent important. Bagneres de Luchon
adquirí fama i fins i tot en 1880 es construí el Casino, que volem visitar
també.
Davant de l’edifici antic Chambert hi ha tanques protectores i andamis, estan de
reformes. La façana té vint-i-vuit columnes monolítiques de marbre blanc. És
gran i bonic. Moltes personalitats hi prenien els banys. Per exemple Eugenia de
Montijo, 1826-1906 l’aristòcrata espanyola casada en 1853 amb Napoleó III, hi
estiuejava seguint les recomanacions mediques. I també el seu marit Napoleó
III, Richelieu, Alexadre Dumas, Gustave Flauvert... En el temps d’esplendor
seria un edifici elegant, ara es nota el pas del temps i la deixadesa. Llàstima
no poder entrar, malgrat que estiga abandonat
segurament donarà pesar veure’l. Haguera estat bé veure la vidriera des
de dins.
Davant de l’edifici hi ha més zona enjardinada...el parc
des Thermes, més espai on els pacients
poden passejar i reposar... i un quiosc de música on fan actuacions en
temporada alta. Des de l’altra part del jardí es veu una bonica panoràmica de
l’edifici.
L’edifici del
balneari modern, amb les excel·lents aigües termals, està al costat de l’antic i està dotat de les millors i mes
sofisticades instal·lacions. I més que tenen previsió fer! Però destaca el
vaporium natural, on es filtren els vapors entre 38 i 42 graus que ja atreia a
la gent segles enrere. Té l’especialitat en malalties respiratòries i reumatologia.
Molts cantants hi van per tenir cura de la veu.
A pocs metres de les termes està la maison du curiste, una casa que conserva l’estil arquitectònic de
l’origen i que actualment és lloc d’informació sobre la ciutat per als
visitants de Luchon
Seguim el
passeig per l’avinguda d 'Etigny, la comercial. Hi ha ambient, gent passejant i
mirant tendes, encara que no sé si tant com voldrien. També hi ha restaurants,
salons de te, bars...i hotels. En tot Bagneres hi ha molts hotels que acullen als
termalistes perquè el balneari no té allotjament propi. Vegem moltes cases
burgeses. Les mansions estil “segon imperi”(1852-1870) hi estan per recordar al
viatger actual eixa importància que ara a poc a poc es vol recuperar. Els burgesos
i nobles de finals del segle XIX deixaren un centre urbà aristocràtic.
El passat fou esplendorós però hi ha molts edificis
històrics que necessiten restauració i es difícil trobar inversos que els
salven i facen que tornen a l’aspecte inicial. Vull pensar que a poc a poc la ciutat
aconseguirà de nou brillar tant com abans.
Anem buscant el Casino, sabent de bestreta que ja no serà
símbol de grandesa. En 2013 el tancaren definitivament. Ens han dit que no està
molt lluny i que hi ha unes exposicions. Realment el que volem veure és el que
queda de l’edifici, pensant que malgrat el temps conservarà alguns elements del
que va ser.
Des de l’avinguda ens enfilem per un passatge on hi ha bars
i moltes tendes, especialment de roba esportiva d’oferta. És un lloc molt
agradable i tranquil. M’agrada. Anem un poc sense rumb, sense plànol...però
trobar este passatge i carrer sense cotxes i quasi sense gent ha estat un
encert.
No sabem si anem pel carrer que ens durà al Casino, així
que preguntem...i ens diuen que anem bé, que seguim avant...Al final trobem l’hotel
Pyrénees Palace que dona a una zona enjardinada molt gran...i de sobte, el
tenim davant. Hi està el Casino on anava la gent rica a jugar-se els diners. Construït
sobre 1880 en rajola i pedra amb l’estil historicista clàssic, fou ampliat en
1929 afegint decoració Art Decó en la façana frontal.
Entrem. L’exposició que hi ha és sobre el príncep Alberto
I de Monaco, besavi de l’actual príncep sobirà a Monaco, i els Pirineus (1861-1921). Ens conten que va
vindre Alberto II de Monaco a la inauguració. Veiem l’escala al cancell, el
preciós pis en mosaic...i una ruleta exposada.. El Casino ja no funciona com
saló de jocs, però té diverses sales i un teatre classificat com monument
històric des de 1999. Nosaltres només fem una ullada a les sales on està
l’exposició. La resta no es pot veure.
Mentre mire i llig els panels, observe les sales...Note la decadència...fins i tot veig un poc de pols...no l’hauran llevada des que va vindre el príncep?
...però m’ha agradat especialment entrar al saló del piano. He imaginat la sala en el passat, plena de gent contenta i ballant, i he pensat en Amalio Juan, el músic internacional d’Aielo casat amb Paulette Weil, la francesa supervivent de l'holocaust, de la que he escrit molt, perquè tal volta en alguna ocasió Amalio podria haver estat tocant en este saló també. Faig la deducció perquè hi ha fotos de la parella en l’estació d’esquí que hi ha a les muntanyes, a poca distància...Podria ser...no? Amalio actuava en els millors casinos i balnearis d’arreu d’Europa...i este ho era.
També m’ha agradat la veranda o terrassa tancada amb
vidrieres, fetes per Louis-Victor Gesta. L’artiste vidrier de Toulouse, al
llarg de la seua vida va decorar unes 8000 esglésies però també de la seua
fabrica van eixir obres seculars com les
de la galeria adossada a la façana que estem veient.
És una meravella!
Ja ens hem fet idea del passat, tanmateix la ciutat té un
present i un futur. No hem d’oblidar l’entorn natural impressionat que
l’envolta, amb catorze pics de més de
3000 metres en el que destaca l’Anet, el de major altura en els
Pirineus. I això és atraient.
Els mateixos nobles i rics de finals del segle XIX i
principis del XX, donaren peu a la creació d’una de les primeres estacions d’esquí
del Pirineu, a 1200 metres, l’estació Superbagneres, construïren un tren
cremallera i obriren en 1922 el Gran Hotel d’us exclusiu a gent noble. A la dècada
de 1960 i 1970 fou un centre d’esqui molt popular i el Gran hotel ja estava
disponible per a gent que no fora de l’aristocràcia. I el tren cremallera
s’inhabilità en 1966 perquè es construí una carretera. Aixi que Bagneres de Luchon
és present i futur. Cada dia s’ofereixen facilitats per accedir a l’estació
d’esqui...
Així que bé es pot dir que és ciutat dedicada a la posada
en forma: al benestar amb el balneari i a l’esport oferint a més a més de
l’esqui tota classe d’activitats.
QUADERN DE
VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada