RESSENYA LITERÀRIA: LA DESAPARICIÓN DE STEPHANIE MAILER de Joël Dicker

 LA DESAPARICIÓN DE STEPHANIE MAILER

Joël Dicker

“La desaparició de Stephanie Mailer” és el segon llibre que llig de Joël Dicker i ja puc dir  que crea addicció. Sé que en llegiré altres més. Si, cert, en som molts els lectors enganxats als llibres de l’autor que ha estat traduït a tantes llengües. El primer llibre que vaig llegir va ser "La verdad sobre el caso Harry Quebert" del 2012 i el llistó el tenia molt alt perquè la novel·la m’agradà.  En un i en l’altre, quan el lector comença a llegir no pot deixar el llibre. Moltes critiques d’experts l’avalen, és un best seller, encara que a mi,  just un llibre qualificat així em tira enrere. Però Joël Dicker és diferent. Si t’agrada la novel·la negra, d’intriga, la que fins les ultimes pàgines no saps ben bé què ha passat i qui és el culpable, no dubtes. Llig a Joël Dicker.

El primer que vaig fer, només iniciar la lectura, va ser buscar el lloc de l’escenari on transcorre la novel·la i així poder llegir i visualitzar millor l’entorn. Ho faig sempre. Doncs, he descobert un raconet del món que no coneixia. La novel·la la situa en una ciutat menuda i tranquil·la en Los Hamptons, que és un idíl·lic lloc a  150 quilòmetres de Nova York, al sud de Long Island, on està la platja i a més a més hi ha naturalesa i espais verds, camps de golf,  pistes de tennis, centres de muntar a cavall... mansions i cases per a la classe alta. Tot un entramat de luxe que serveix d’amagatall a politics, artistes, milionaris, empresaris o famosos que hi viuen en l’anonimat en temporada estiuenca. És un paradís al costat de la gran ciutat només possible per a qui té un poder adquisitiu elevat. És una zona on es viu tranquil i es garanteix la privacitat.

En Los Hamptons passa tot, en una menuda ciutat on se celebra anualment un festival de teatre per atraure l’atenció del turisme. I quan passa el que passa tenen por que s’escampe la noticia per a que no s’espanten els visitants. Tothom es coneix i el periòdic local conta les notícies que passen i les que no.

El gros llibre es mou en dos èpoques que estan entrellaçades. I vaja que ho estan! Personatges del passat 1994 i del present 2014 van i venen, i mentrestant l’autor ens conta 4 assassinats i una desaparició…després hi ha més morts...i no dic més. Jesse i Derek eren dos policies al passat i reprenen el cas en el present, esta vegada  junt a Anna Kanner, que dit siga de pas, en molts moments representa la defensa del feminisme. Hi ha una periodista Stephanie que també vol saber més però desapareix intentant assabentar-se’n. També el teatre és protagonista.

I quina capacitat de sumar trames! I enredar-les! Fins i tot es podria dir que hi ha molts llibres dins del mateix. Cal una bona organització mental per portar endavant tot el contingut i la caracterització de cada personatges, que a més a més, són tan diferents uns d’altres. Hi ha molt de suspens, intriga, varietat de personatges...

Potser de vegades he trobat situacions forçades, inventades per a l’ocasió, que no flueixen espontàniament. Hi ha personatges excèntrics i situacions un tant estrafolàries o massa coincidència i al capdavall semblem poc creïbles. Encara que algunes d’estes situacions m’han tret somriures. També, no sé per quina estranya connexió, m’han recordat algunes pel·lícules de Woody Allen així com les novel·les d’Agatha Christie on apareixen un grapat de personatges i tots semblen culpables. Altre aspecte millorable és que la narració para en detalls que sobren, ho he vist especialment en converses, on hi ha repeticions. És el que explica que al final la novel·la siga llarga. Hi ha una generalitzada obsessió de molts autors, que tenen “por” a escriure novel·les curtes pensant que és un gènere menor. Tal volta en este cas, com està catalogat com escriptor de best sellers, no pot baixar la quantitat de pàgines.

Per altra banda les exageracions en el contingut, que lleven credibilitat, queden contrarestades per la veracitat que desprèn la veu que parla, que majoritàriament és en primera persona. I està bé també que cada  capítol especifique  lloc i qui el protagonitza i al final hi haja un llistat de personatges explicant qui és qui.  

No vull dir més ni estripar el què passa, això és feina del lector, la d’anar descobrint, deduint, i al capdavall arribar al final i adonar-se que està equivocat en tot el que havia especulat.

 “La desaparició de Stephanie Mailer” és recomanable. M’ha agradat en conjunt. Entreté.  És de les que durant la lectura t’obliga a no perdre detall per intentar saber qui és el culpable perquè enganxa i després d’arribar al final fa ganes de començar de nou per parar l’atenció només en la persona culpable i comprovar així, al llarg de tota la novel·la que deia i com actuava. Veritablement m’ha fet ganes, però no ho he fet perquè són 650 pàgines! Massa pàgines!

TORO ( ZAMORA)

Toro va ser protagonista d’esdeveniments de la història d’Espanya... però igualment importants són els vins,  un  pòrtic custodiat a la col·legiata i la gran quantitat d’art mudèjar que conserva.

Toro és la ciutat més important de Zamora, de la que la separen 32 quilometres. Fou declarada Conjunt Històric artístic per la riquesa monumental i estem parlant d’una població que no arriba a 9000 habitants. I el vi? Que dir del vi, és el producte estrella que atrau tant de turisme com els monuments, i ja és dir. Des que va aconseguir la denominació d’origen per als seus vins, quasi té tants visitants com Zamora.

Nosaltres comencem per este apartat i anem a visitar una bodega que alhora acull el museu del vi. Anem a les bodegues Pagos del Rey a 6 quilòmetres de Toro, que forma part del grup Felix Solis. Originàriament el nom era Vinya Bajoz i quan l’adquirí el grup Felix Solis, sens deixar d’estar en mans de la família, canvià de nom. Es va construir sobre una antiga cooperativa de vi.

Duen endavant un projecte que va sorgir amb l’objectiu d’estar present en les denominacions d’origen de més renom d’Espanya, amb vins singulars. La companyia compta amb les  denominacions d’origen Ribera del Duero, Rioja, Rueda i Toro. Ajuntant modernitat i tradició totes les bodegues del grup Solis, empren l’última tecnologia en vinificació. Félix Solís Fernández va ser un gran emprenedor que en 1952 inicià el negoci i amb 18 anys ja tenia 20 treballadors. Hui en dia el grup Félix Solís Avantis està present en mig món.

En Pagos del Rey, a més a més des de 2014, hi ha un museu que mostra de patrimoni industrial. És el primer museu de vi de la regió dedicat a la difusió de la cultura, història i tradició del vi. Hi ha un pla estudiat de programacions didàctiques i culturals enfocades a adults i a escolars. Va ser premi museu europeu 2016.

Per al museu s’han reconstruït o restaurat algunes instal·lacions de l’antiga bodega. Hi ha molt que veure en diverses parts: una exterior, una planta baixa i una  primera planta. Comencem la visita per l’exterior on hi ha objectes grans com premses, objectes de llaurar, vehicles per al transport amb un carro i un camió de repartiment... hi ha una part didàctica on es veuen les diferents variants de la vinya...i molt més.

A la planta baixa, ja en l’interior de l’edifici, hi ha objectes, panels informatius i pantalles digitals, hi ha vídeos explicatius sobre el vi, l’evolució i les festes i un sobre la història familiar del creador de la bodega. També veiem l’espai on estan els tonells i un racó on hi ha permanentment un personatge-ninot que simula ser un treballador preparant la fusta que necessiten per a fer tonells.

I és que està de moda el conegut com enoturisme i en Toro més que altres llocs. De fet una de les festes principals de Toro, com bé explica un dels vídeos del museu, és la de la verema que se celebra en octubre, festa declarada d’interès turístic regional en 2003, en la que es veu una desfilada de carros a veure quin de tots està més engalanat.

Una vegada vist el museu i hem fet una cata de vins…anem a Toro, una ciutat que prosperà per la posició privilegiada fronterera i per la producció vinícola. I comencem la visita davant de l’Alcasser, a la part alta, com correspon a les edificacions militars i defensives. L’edifici data del segle X i  ha patit reconstruccions posteriors. És important perquè hi habitaren durant períodes els Reis Catòlics. El pare d’Isabel era de la ciutat. Toro va ser protagonista en molts esdeveniments històrics d’Espanya.

Davant de la fortificació, hi ha un bou de pedra, el verraco, que és símbol de Toro, diuen que el nom de la localitat ve per esta estàtua. Els verracos tenen origen en el final de l’edat de Bronze i principi del Ferro. Els creadors foren els vetons, un poble preromà de cultura celta assentat entre els rius Duero i Tajo. L’escultura que hi ha a Toro té unes dimensions de 250 x 95 x 66 cm i és de granit procedent de la zona d’Avila.

L’Alcàsser domina la vall del Duero, hi s’inicia, o s’acaba, segons com es mire, un passeig, el Paseo del Espolon inaugurat l’any 2008. A Toro se l’anomena el balcó del Duero. Des del mirador podem veure la Vega de Toro, el riu i el pont romànic del segle XII, segurament construït sobre un romà anterior. Per això se’l mal anomena el pont, romà. Té 22 arcs i travessa el cabdal de manera paral·lela al riu, tal volta perquè el curs del riu no és el mateix ara que abans.

Seguim el passeig i arribem a la col·legiata de Santa Maria la Mayor. És una meravella d’arquitectura romànica que data del segle XII. Diuen que fou edificada sobre un temple preromànic. Destaca el cimborri que sembla el de la catedral de Zamora, però amb elements mudèjars que es el que predomina en la localitat.

 L’església compta amb obres d’art, com el quadre la Virgen de las Moscas, que és anònim flamenc de gran qualitat. També hi ha un calvari de marfil del segle XVII. Em crida l’atenció una imatge de la Verge embarassada, no se’n veuen moltes.

Però el que realment destaca de la col·legiata és la portada de la Majestad restaurada a finals de la dècada de 1980.

La portada ha quedat protegida amb la construcció d’un atri cobert. Així es pot conservar la policromia. L’espai és com un menudet museu. Hi ha uns banquets de seients i una projecció audiovisual va explicant la portada part a part, és un goig anar entenent el significat de cada detall i veure tanta perfecció artística.

Els nostres ulls van de la pantalla a la portada, escoltant sense perdre detall. Quede bocabadada.

Que bonica! Abans d’eixir,  no podem deixar de fer-li una ultima ullada.

En eixir anem directes a la plaça Major, que no està lluny. 

La plaça Major és ampla i està envoltada d’edificis particulars i públics.  

Hi ha molts bars, mesons, tasques... i tendes. És nota que és punt neuràlgic de la localitat.

Hi està l’edifici de l’Ajuntament d’estil classicista. Va ser construït al segle XVIII sobre altre edifici anterior que feia d’ajuntament del segle XVI i que en 1761 va patir un incendi. Té dos plantes i  una porxada de cinc arcs.

També hi és l’església del Santo Sepulcro. Declarada Monument històric, és d’estil romanic-múdejar. Va ser construïda al segle XIII obra de l’ordre de los Caballeros del Santo Sepulcro i passà a dependre de l’ordre San Juan de Jerusalen Caballeros de Malta. Del mudèjar conserva la torre. 

M’agraden els edificis centenaris que hi ha a la plaça, sota porxades. És arquitectura tradicional. Em recorden les cases medievals de la Bretanya francesa, de ciutat com Rennes.

Al final del carrer Major, que és només per a vianants, està la Torre del rellotge, barroca del segle XVIII, un dels monuments més coneguts, situat sobre la Porta del Mercat, vestigi de l’antiga muralla. Diuen que per a l’argamassa emprada per a construir-la es va gastar vi en lloc d’aigua perquè, de vi,  en teníem més. Si la llegenda és certa o no, és el que es conta. En tot cas ve a recolzar la importància del vi en Toro des de l’antiguitat.

Traspassem la porta de la Torre però optem per no seguir més. Sabem que enfilant-nos per carrers, trobaríem més cases antigues, algun que altre palau i convents o esglésies, especialment d’art d’art mudèjar però no ho fem. En Toro estem massa poc temps i preferim seure i descansar en la Plaça Major que anar amb presses.

Crec que la foto de museu del vi amb la foto de la col·legiata en grans dimensions al fons de la sala, resumeix els dos punts d’atracció que té el turisme d’un dia en Toro, el que he fet jo tenint la seu a Zamora: veure una bodega i anar a la col·legiata, és el que tothom fa si es disposa de poc temps.

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021

 

FOTOS i MÚSICA: MERAVELLES D'EGIPTE

El país dels faraons... el país que encisa... captiva... enamora... 

FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil-1

Paulette Weil va ser esposa i musa del músic internacional aieloner Amalio Juan. Va ser governanta de professió, soldat de la Resistència francesa, supervivent d'Auschwitz i mànager del marit. Des de 1950 vivia a cavall entre Paris i Aielo, on està enterrada. 

Aquesta novel.la és una versió novel.lada de la seua vida singular i intensa amb altres ingredients interessants que complementen la narració.

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

 

ONTINYENT (València): RUTA DELS REFUGIS ANTIAERIS

 Hui fem un viatge al passat, concretament a un refugi antiaeri que malauradament recorda un episodi dur que els nostres pares o iaios van passar, una realitat que hui en dia, no molt lluny, de nosaltres continuen vivint moltes persones en primera persona.

Entrar a un refugi antiaeri és un manera de fer memòria històrica, així que investigar, estudiar o escriure sobre el tema és contribuir a que la memòria no es perda. Hi va la meua contribució. No hem d’oblidar que relativament no fa molt, en Espanya, en València, en els nostres pobles...les coses no eren com ho són en l’actualitat. Les noves generacions deurien conèixer esta realitat que forma part de l’herència familiar i entendre que les guerres, les lluites emprant la violència... no duen enlloc.

Fa temps que volia visitar-ne un, parle de refugi. En plena pandèmia vaig estar al Centre Cultural Bombas Gens  i em vaig quedar amb les ganes perquè, per la situació sanitària, el refugi estava tancat. En altra ocasió vaig visitar l’ajuntament de València i just eixe dia, el refugi no estava obert al públic.  Per`això em vaig alegrar quan vaig veure l’oportunitat d’entrar als d’Ontinyent.

Tot un encert. Primer perquè ha estat un luxe escoltar les detallades i completes explicacions per part del jove historiador Angel Cambra, que ens ha guiat en esta ruta ontinyentina. I segon, perquè al ser un refugi pròxim a casa, totes les referències històriques que llegim als panels o escoltem del guia són properes.

Per explicar la raó de l’existència del refugis s’ha d’entendre el context històric en el qual es van crear, s’han de conèixer algunes circumstàncies que configuraren el desenvolupament de la guerra entre els anys que va durar, des de 1936 fins a 1939, que en cada lloc va tindre les seues particularitats. I de tots estos enrenous històrics, Angel Cambra en sap, i no poc.  

En la ruta visitem els dos refugis que actualment hi ha oberts al públic a Ontinyent: el de la fàbrica Tortosa i Delgado i el del Regall. 

La ruta comença en el pont vell d’Ontinyent, en el solar de l’antiga fàbrica Tortosa i Degado que antigament fou una important empresa tèxtil amb al voltant 300 treballadors. Actualment és una explanada dedicada per a fer concerts i festivals.

Mentre arriba la gent per a completar el grup, des de l’esplanada mirem el pont vell i el riu, que porta molta aigua per les pluges constants d’estes setmanes.

Tot seguit ens adonem que a un lateral de l’esplanada, als peus del barri de la Vila, hi ha unes portes menudes. Són les portes del refugi que Tortosa i Delgado van crear per als seus treballadors. Ara les portes són visibles, però quan la fàbrica estava en peu,  als refugis s’accedia des de l’interior.

Quan es completa el grup, Angel Cambra, ens fa un resum històric i una introducció sobre els refugis, sense deixar detall. Ho explica no molt llarg i complet. És un tast que anirà completant en l’interior dels refugis. Ens conta entre altres coses, que tots els refugis tenien dos portes, com a mínim, per exigències normatives, per si per enderrocament es taponava una, sempre quedava l’altra.

Entrem dins, en este cas per l’orografia del terreny ho fem a peu pla per una rampa. Ho veiem en les dos entrades.

La normativa, a més a més que hi haguera mínim dos portes, deia que s’havia d’accedir seguint un disseny en zig-zag per allò de que si entrava una bomba, el seu efecte expansiu fora més limitat. 

Les parets estan excavades, imagine el treball pic en mà. Quanta feina! Estem sota el  barri de la Vila, que just fa uns mesos vaig visitar. Entre galeries excavades escoltem més explicacions i veiem panells que il·lustren la informació.

El nostre territori estava dominat pel bàndol republicà i va ser bombardejat per uns avions italians de l’exèrcit de Mussolini, aliat de Franco que tenien la base d’operacions a Mallorca. Els moderns avions atacaren principalment els ports com el de Gandia, València i Alacant,  i també els punts clau i neuràlgics de les ciutats. Tot premeditat i ben estudiat, eren els punts que sabien que eliminant-los enfonsaven o debilitaven l’enemic. Quan arribaven els avions sonaven les alarmes, eren moments de pànic general. La gent buscava on amagar-se, i ho feia bé als soterranis de les cases o en refugis preparats.

Entre explicació i explicació, Cambra té preparat un ordinador en una tauleta i ens posa un àudio que simula el moment del bombardeig, quan s’escolten les sirenes i la gent ha de córrer buscant protecció. Ho escolte concentrada i cert que posa el pels de punta, perquè malgrat saber que és una gravació, sé que va ser real en el passat i és realitat en el present en molts llocs arreu del món.

Ontinyent, amb uns 12000 habitants, tenia una  important industria tèxtil on feien mantes, vestimenta militar...i a més a més, en 1938 hi s’instal·laren tres indústries metal·lúrgiques procedents de Castelló que fabricaven explosius i projectils. Tots estaven al servei de l’exèrcit republicà.  I es que, des del punt de vista ideològic, Ontinyent era nucli destacat d’organismes d’esquerres.

Així que iniciada la guerra i veient l’avanç de les tropes de Franco en el territori espanyol i com anava apropant-se a la Vall d’Albaida,  arribà el moment que Ontinyent va sentir necessitat urgent de protecció. Era una possible diana de bombardeig i calia crear refugis. Aleshores, algunes industries sol·licitaren crear-ne propis, dins de les fàbriques, per assegurar la protecció dels treballadors i també se’n crearen públics. Privats i públics, de tots, actualment la majoria estan sepultats i abandonats i alguns, com este i el que veurem després, s’han recuperat.

Des de 1937 Ontinyent rebia refugiats que eren acollits en l’Hospital Militar Internacional que estava en l’actual col·legí la Concepció. Un fotografia és testimoni del fet, també com testimoni està el documental “Les Mamas belgues”, que il·lustra tan bé el que va passar en aquell temps.

Ontinyent també va acollir el col·legi nacional de cecs. Altra fotografia en gran format mostra com des de Bèlgica arreplegaven menjar per a Ontinyent.

Hi havia un control per detectar els possibles atacs. L’organisme Defensa Especial Contra Aeronaves de l’exèrcit republicà fou qui creà una xarxa de vigilància i telefònicament s’avisaven uns a altres només detectaven perill. La torre del campanar de la Vila era un dels punts alts de control. Altre organisme, junta local Defensa Pasiva s’encarregà de la protecció de la població i controlar el llistat de refugis que hi havia en cada lloc.

del refugi que estem veient, es conserva el plànol d’edificació i hi havia projectades més parts accessòries que no van arribar a fer-se. En el treball d’acondiciament d’este refugi només s’ha afegit el formigó que trepitgem i la il·luminació, poc més. Hi ha alguns elements posteriors, que serien col·locats per l’empresa que ultitzaria l’espai una vegada acabada la guerra i haver perdut la seua finalitzat inicial. Encara que una llei en temps de Franco, obligava a mantenir-los perquè només acabada la guerra civil començà la Segona Guerra Mundial i no se sabia què podia passar.

Tot seguit anem a visitar el segon refugi, el refugi soterrat del Regall, igualment de galeria i amb dos portes.

I quan entrem veiem, com l'altre, que les galeries estan en zig-zag. Tanmateix trobe unes diferències respecte a l’anterior. Primer,  a este refugi entrem baixant escales i és més gran,  amb cabuda per a més de 500 persones.

Hi ha molta més humitat, no puc deixar d’imaginar la gent colze a colze, tots junts i  amuntonats esperant que passara el perill, m’imagine especialment gent gran, dones i xiquets, alguns de bolquers plorant. La mare d’un amiga, que viu a la Vila, enfront del palau, recorda que tenia 3 anyets i en escoltar la sirena, tothom deixava el que estaven fent i baixaven. Ella recorda com l’agafaven de la mà o al braç i tocava córrer.  El regall té més galeries i és més laberíntic que el de Tortosa i Delgado i mirant  un plànol ho comprovem.

Com l’altre refugi, l’evidència del pic com eina de treball és patent. S’hi veuen com xicotets forats a les parets que servien per col·locar el cresol o el punt de llum mentre excavaven els operaris, obrers de la brigada d’obres municipals i obrers sindicats de la construcció.  També hi van treballar electricistes,  transportistes... els refugis són fruit de treball col·lectiu i solidari.

Un panel explica sobre els altres refugis del poble. Segons ens conta l’historiador, les investigacions continuen i se sap molt més del que hi ha escrit, però a nosaltres, que desconeixíem tant del tema, ens serveix per tindre una visió general.

Al capdavall, sortosament Ontinyent no va ser bombardejada però si ciutats properes com Xàtiva, que el 12 de febrer de 1939, a punt de finalitzar la Guerra Civil, descarregaren 20 bombes en l’estació de ferrocarril matant  molta gent, soldats i civils. Molts ferits foren traslladats a l’hospital internacional d’Ontinyent.

També Alcoi va patir  la devastació produïda pels avions en picat o bombes.

El passat no s’ha d’oblidar, recordar-lo  ha de servir per entendre el present i evitar errades comeses. Per això s’ha de valorar qui fa per recuperar trossos d’història i pinzellades com estes. 

Conec Ontinyent, m'agrada el barri de la Vila i el Palau... són llocs que  sempre recomane a qui vol visitar la ciutat, a partir d'ara, diré, a més a més... que si tenen oportunitat que no deixen d'entrar als refugis que són  una visita totalment recomanable. 

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT Abril 2022

 

RESSENYA LITERÀRIA: PIONERAS de Silvia Coma

 

PIONERAS

Silvia Coma

El primer que vaig pensar només començar la lectura de “Pioneras” de Silvia Coma, va ser que, per temàtica, era un llibre diferent. I és que mai  havia llegit una novel·la sobre “Far West”, l’allunya’t Oest Americà, sobre indis que volen protegir les seues terres i colons que volen començar nova vida envaint-les.Aixi que ha estat tot un descobriment llegir sobre estes terres inhòspites, verges on no hi ha regles establertes, on s’estan creant ciutats noves amb emigrants que arriben de tot arreu buscant riqueses.

M’ha resultat entretingut perquè en tot moment semblava que estava llegint un guió de pel·lícula, una de tantes que s’han fet famoses i que ens mostren què passà en aquelles terres. Pel·lícules com “La diligencia”, “Jerónimo” o “Bailando con lobos, que és la que mes recorde perquè eix un guapo i jove oficial americà, Kevin Costner, que a poc a poc va relacionant-se amb el indis. Ho reconec, malgrat semblar una ignorant. Gràcies a pel·lícules com estes, sabia sobre l’Oest, pel·lícules en les que passara el que passara, sempre m’he posat al costat dels marginats, els  indis que actuaven violentament per no perdre la dignitat com a poble.

A partir d’ara ja puc dir que el que sé sobre aquelles vides no és per la pantalla solament, puc dir que també ho he llegit en una novel·la, en “Pioneras” que m’ha mostrat com protagonistes a colons espanyols.

Eixa és altra, i augmenta el meu grau d’ignorància. Mai m’havia parat a pensar que els espanyols emigraren cap allà també. I ho feren, i no pocs... i alguns arribaren també a Nova York,  Hawái o a la selva amazònica.  Els espanyols que s’hi quedaren a l’actual Texas, que són els que tracta el llibre,  foren pioners i malgrat ens pese, cal dir que també contribuïren a l’expulsió dels indís perquè estaven immersos en eixes circumstàncies.

Pense que la novel·la fa diversos homenatges. Primer, fa homenatge als emigrants. L’autora és besnéta d’un indià com se’ls anomenava als espanyols que creuaven l’oceà per fer fortuna. Segons explica en una entrevista, en el seu poble, cap a meitat del segle XIX, milers d’habitants emigraren més enllà de l’oceà. Uns s’hi quedaren en els territoris d’acollida i altres no. El besavi va tornar però mai deixà de relatar a la família la seua odissea. El nét de l’emigrant es va fer escriptor i especialista en cultura popular americana i tota la fascinació heretada l’ha anat passant a les generacions següents. I així, l’autora, des de menuda ha estat escoltat mil i una històries del besavi i altres emigrants com ell.

És una novel·la d’aventures que a més a més d’entretenir fa pensar sobre quin tipus de gent emigrava. Els que se n’anaren a llocs tan allunyats no eren pobres perquè només per arribar-hi i cal pensar que s’havia de creuar l’oceà atlàntic, havien de gastar-se molts diners i no tothom s’ho podia permetre. I també fa pensar que encara que aventurers solitaris sempre en van haver, la majoria, no anaven sols, la família protagonista se’n va d’Espanya perquè tenen uns amics allà. I així passa sovint, efecte “cridada”..i veiem pobles plens d’emigrants d’una mateixa procedència... Passa ara i passà abans.

I també és un homenatge a les dones. En primer lloc està Maria, la protagonista principal, tot gira al seu voltant: està la germana Isabel, que no apareix però en el relat està present  i després estan la filla i la néta que complementen el relat. Dolores també és protagonista, la madame del salón on cada nit van els homes a desfogar-se.

I també fa homenatge al poble català de Blanes, Maria té els orígens presents i de tant en tant recorda els paisatges i la vida en el poble on va naixer, recorda quan era menuda quan hi vivia amb la família.

“Pioneras”, que explica sobre quatre generacions, és un relat contat per la protagonista, en primera persona i en passat, quan té 71 anys i  escriu amb intenció que la néta ho llisga algun dia. Això m’agrada, fa la història més propera.

Tot comença en 1859 quan la família Ferrer emigra des de Catalunya a Terres comanxes. L’escenari que s’hi troba quan arriba al poble Cruces Negras, és la febre de l’or que mou a molts, carrers de terra formats per poques cases i un saloon i com mitjà de transport estan els cavalls, les diligències o els carros. És un poble de nova creació. Durant un segle i mig, fins 1875, aquell territori era dels comanxes, tanmateix l’arribada dels colons emigrants, sequera i epidèmies va contribuir a anar reduint la població indígena. Al capdavall la majoria moriren o es resignarien a viure en reserves. I fins l’últim moment van lluitar per ser lliures. L’autora constantment fa referència a la injustícia.

En la primera part la vida de Maria canvia totalment quan assassinen la seua família i la germana desapareix. Maria es una  jove intrèpida que vol fer el que siga per trobar la germana que pensa l’han raptada els indis. I s’ajunta amb uns buscadors de persones simulant ser un xic anomenant Manuel…hi comença tot. 

Esta part es ràpida, la més dura perquè apareixen perills constants. Maria sap disparar i cavalcar perquè l’ensenyà el pare, però crec que l’autora en una bona intenció de donar pes al paper femení, la fa suportar massa calamitats i horrors sense estar acostumada, perquè fins el moment era la mestra del poble. Fins i tot hi ha situacions que sembla la més experta front les adversitats del desert, i sap més que els mateixos buscadors amb els que conviu nit i dia. I tot junt m’ho fa veure com situacions forçades creades per engrandir el personatge. A més a més, que els companys en cap moment noten que es una xica també és poc creïble.

La segona part és més pausada, Maria deixa de ser Manuel i sap la veritat sobre la germana. L’autora li atorga un paper important i Maria treballa en un periòdic, així li dona veu i alhora en el treball, Maria dona veu a altres dones emigrants de la zona. Tampoc veig molt clar que l’emigració femenina fora un tema d’interes en aquell context com per a difondre-ho per premsa.

En la tercera part la felicitat acaba quan la filla Rosa s’escapa. No conte més. Perquè la història encara continua amb més històries...Només afegeisc que l’amor no falta. Està la història d’amor de Dolores, la d’ella i la de la filla Rosa, cadascuna diferent i amb diferents finals. L’autora crea un desenllaç personalitzat en el que cada dona segueix el camí que li suposa la felicitat pròpia.

Al capdavall de tot, destaque la bona intenció de l’autora per apoderar la figura femenina, que mai està de sobra, retratant dones independents i valentes, decidides i emprenedores.