Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 19 de novembre del 2025

RESSENYA de cine: LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

 


LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

Director: Vicent Monsonis

 “La invasió dels bàrbars” està rodada integrament en valencià i mostra la nostra història, la nostra cultura i el nostre patrimoni. Són dos motus suficients per a que la pel.lícula m’agrade. Però a més a més tracta un tema necessari de difondre com és la memòria històrica. I ho fa contant la realitat de la postguerra  des del punt de vista del perdedor de la guerra civil. Altre aspecte destacable és que té el valor de fer reflexió sobre el silenci històric, sobre la justícia i l’obligació de recordar així com també ajuda a valorar la democràcia actual.

Parlar de memòria històrica és qüestió d’humanitat. La política s’ha de quedar a banda. La llei per a les víctimes i familiars de la guerra civil i del franquisme que aspira a aprofundir en els principis i valors democràtics es creà el 10 de novembre del 2017 per a reparar dolor de molta gent, de tota aquella que no sabia on havien anat a parar les despulles dels familiars víctimes de la dictadura. Qui no està amb mi està contra mi i no cap entre nosaltres. Eixa era la premissa del govern que guanyà la guerra. Ha de ser molt dur saber que els teus familiars foren afusellats i que el botxí ho va fer  en la mateixa fossa que segurament els feren cavar. Deu ser dur no poder enterrar el familiar  dignament. És qüestió d’empatia, i no de partits politics.

Diuen els contraris a la llei de la memòria històrica que ja tot allò és passat, que els morts ja estan enterrats i que ningú impedeix que hi vagen a posar-los flors. Un dels personatges de la pel·lícula diu estes paraules posant veu a molta gent amb el mateix pensament: és l’alcalde d’un poble que posa entrebancs a que la llei es duga a terme. Quina poca sensibilitat!. I torne a parlar que la política no té res a veure. S’ha d’opinar des del punt de vista personal i no des del polític. No és una resposta sensible, no és una resposta amb empatia. El partit pot manar però la persona pot diferenciar què està bé i què està malament. De fet en la pel·lícula es veu que no tots els del bàndol guanyador estan plenament d’acord en les pràctiques militars ordenades des de dalt, encara que no poden fer res.

Actualment estem vivint moments complicats social i políticament per la qual cosa cal mostrar que dura va ser la guerra i més si cal la postguerra, que alguns pares nostres van viure en primera persona. I en este apartat em pare. L’altre dia entrevistaven uns joves que deien que volien que tornara Franco perquè ara vivien una dictadura. Que sabran ells amb daltabaix divuit anyets! Però fan por perquè viuen enganyats. La sang els bull i  s’alteren fàcilment, sense atendre a raons. Veuen la dictadura de Franco lliure d’ombres, de foscor, la veuen blanca, i així no va ser. Hi ha gent experta en vendre una falsa idea de la realitat. El feixisme tapa actualment la seua vertadera cara i captiva i atrapa fàcilment les ments fàcilment modelables. Per sort esta pel·lícula desmunta les mentides perquè conta la veritat del règim sobre la fam, la por, la repressió, la prohibició de parlar en valencià en públic, les pallisses o els robatoris de patrimoni privat i públic per enriquir-se… i sobre els afusellats enterrats en fosses. Hi ha alguns joves radicals, tal volta pocs però fan molt de soroll, que són ignorants perquè els llibres d’història ometien estos fets perquè el franquisme volia silenciar esta part negra.

La pel·lícula està basada en una obra teatral del dramaturg Chema Cardeña que el director de cine Vicent Monsonis va veure en 2020 i va considerar que era un tema important. I tant que ho és! Tot el que es conta no és ficció,  mostra fets històrics. Els iaios del director li contaren la versió de la realitat que ell no sabia perquè l’escola callà o tergiversà.

La pel.licula està estrucurada en dos línies  temporals, l’any 1939, només acabada la guerra i el temps actual. En la part del passat la protagonista és Esperança una restauradora d’art que custodia les obres del museu del Prado que foren portades a València per a que les bombes no les feren malbé i un cap militar que vol apropiar-se d’un quadre per caprici d’un superior, miliar com ell. Per altra banda, en la part actual, Aurora la néta d’Esperança, busca les despulles de la iaia en una de les foses comunes del franquisme.

És una pel·lícula independent de pressupost limitat així que per a la distribució en sales comercials valencianes i d’arreu d’Espanya es va llençar una campanya de micro mecenatge per Verkami per a recaptar fons. I m’alegrà molt comprovar el dia que vaig anar al cine, un dijous a les 6 de la vesprada, que la sala estava més plena que buida i també m’alegrà saber que degut a l'èxit de públic continuaria una setmana més en cartellera. Sé que té èxit perquè és un tema actual i pendent. Quan falta  poc per acabar 2025, i fa cinquanta anys de la mort del dictador,  encara hi ha milers de víctimes de guerra civil que continuen en fosses comunes.

Confie en el poder del cine per remoure consciències i esta pel·lícula pot influenciar els joves que em referia abans, els ignorants enganyats per falses idees. “La invasió dels bàrbars” és una pel·lícula dura i alhora emotiva, realment colpidora en algunes escenes, que cal veure, perquè mostra la realitat que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar, perquè cal tancar ferides del passat per a conviure en el present i en el futur.

Endavant Monsonis en la teua tasca compromesa amb la cultura i la llengua pròpies, amb la teua lluita per la creació d’un cinematografia que siga expressió de la identitat valenciana. “La invasió del bàrbars” s’estrenà el 31 d’octubre en la versió original en valencià per a l’àmbit de parla valenciano-catalana i sales de V.O. estatals i el 20 de novembre, 50 aniversari de la mort de Franco,  en la versió doblada al castellà per a la resta de sales. Si no l’heu vista, a què espereu?. No dubteu, aneu a veure-la, perquè mai s’ha de tancar els ulls a la realitat.

 

dissabte, 15 de novembre del 2025

BUSOT (Alacant ) COVES DEL CANELOBRE

 Una cova amb una volta de les més altes d’Espanya: té uns 70 metres d’altura.


Hui anem a visitar un conjunt geològic, les coves del canelobre. Formades fa més de 145 milions d’anys, estan enclavades en el pic cabeçó d’Or situat a Busot a la província d’Alacant, molt a prop de Xixona on hem estat visitant el museu del torró

De lluny ja veiem l’emblemàtic cim i poc abans d’arribar, a la part més alta de la muntanya trobem un curiós forat que distingeix l’Esquenall de la Foradada. De nou és admirable la força de la naturalesa, com el vent carregat de partícules solides o la pluja al llarg de milions d’anys, han estat capaços de foradar la pedra de forma cilíndrica...com si fos obra d’un picapedrer prehistòric...


Amagades i ben resguardadas, foren descobertes pels àrabs. I des del segle XIX començaren a estudiar-les. Estan situades a 700 metres d’altitud i ocupen un espai de 80.000 metres quadrats. 

Just davant la porta d'entrada a la cova està el mirador del Cabeçó d’Or.


I una exposició de cotxes vells, però ben cuidats i impecables, de la marca Citroën.


Observem uns escaladors en plena acció...només de mirar-los sent vertigen!


Hi ha molta gent a l’exterior, sobre tot escolars. És una cova molt visitada i oberta al públic, al turisme, relativament des de fa poc, en 1996.


Ens diuen que a l’interior hi ha molt bones condicions acústiques i ambientals que són aprofitades per a fer espectacles on la música és la protagonista. Entrem a la cova.

 


L’entrada original estava en una part més alta. Actualment per accedir-hi travessem un túnel obert durant la guerra civil de 1936 d’uns 45 metres de llarg. En total traspassem la porta exterior de seguretat i dos portes de contenció o aïllament de la gruta amb l’exterior.  Ens conten que com era un bon refugi per amagar-se de les bombes,  perforaren la muntanya fent el túnel i entraren a la cova considerant també que l'interior era un bon lloc per fer reparacions d’avions de guerra. Per eixe motiu hi crearen una plataforma. No acabe d'entendre la idea d'una plataforma dins la gruta fins que ho veig. Hi reparaven els famosos caça-bombarders soviètics “moscas” que Stalin subministrava amb comptagotes malgrat les tones d’or que Negrin enviava a Moscou procedents del Banco de España.

No es poden fer fotografies. Quina llàstima, pense. I tot seguit veiem un fotògraf professional que a meitat túnel va parant per grupets per a fer la foto de record. Jo no me la faig, ni m’agrada la idea comercial ni el pòster que hi ha de fons. Entenc que no vulguen que fem fotos per no fer malbé la cova, però per a mi, el fotògraf sobra…li lleva a la visita l’encant.



No contractem guia de la cova, Mateo, el nostre guia acompanyant és qui ens fa les explicacions. El corredor acaba en la gran sala on hi és la plataforma artificial de ciment de la que ens havien parlat i on hi ha una balconada. No sé què pensar. Per una banda la trobe bé per a apreciar la grandiositat i admirar les estalagmites, estalactites, columnes, colades... però per altra banda dol pensar que per a construir-la s’ha destruït molt de l’interior. En la plataforma és on en l'actualitat, s'hi han fan les actuacions musicals. La cova està perfectament il·luminada i hi ha música ambiental.

Quan parle de grandiositat no exagere. És el que se sent només entrar. Sembla una catedral. Segons anem canviant de lloc anem veient com realment és d’alta la cova i totes les formes que la natura ha volgut regalar. M'agradaria poder fer fotos perquè m’agrada mirar detalls a través del zoom de l’objectiu de la càmera, però com no pot ser, agafe imatges de la web fetes pels privilegiats als que si els ha han donat permís per fer-ne.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

És l’única sala que es visita, hi ha altres on no s'hi pot entrar perquè estan reservades als espeleòlegs. Des d’esta part, la més alta, hi ha una pendent escalonada fins el fons de la cavitat on destaca una columna de mes de 25 metres: l'estalgmita i l'estalactita s'han ajuntat. En baixar al fons s’aprecia tota l’altura de la volta, una de les voltes més altes d’Espanya, d’uns 70 metres.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Destaca l’estalagmita anomenada el Canelobre de més de 100.000 anys d’antiguitat que té 15 0 20 metres d’altura. D'ahi el nom de les coves. A més es pot veure una descomunal colada que cobreix pràcticament tot el lateral de la sala.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Hi ha moltes formes que semblen clarament meduses...

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Bocabada. Al llarg del recorregut hi ha altres punts miradors on parar i seguir jugant a endevinar formes que la interacció de l’aigua i la pedra calcaria durant milers d’anys ha anat formant.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Amb el temps s’han trobat problemes que van a intentar resoldre: per exemple, es vol eliminar la massificacio de visitants i eliminar la llum blanca que ha cobert de verdí moltes roques eliminant el colorit real dels cristals de cuarcita.

En eixir el fotògraf va repartint les fotos de record. Cada foto està guardada en un catronet amb imatges de la cova. Jo fotografie les fotografies...diuen que “a falta de pan buenas son tortas”

CARTRONET ON ES GUARDA LA FOTO QUE EL FOTÒGRAF FA A L'ENTRADA

Encara que només es veu una sala, m’ha agradat i m’han recordat les coves de Nerja, que no és una cova sinò moltes galeries les que hi podem visitar. 

QUADERN DE VIATGE, OCTUBRE 2025 NAU GRAN XIXONA i COVA DELS CANELOBRES

 

dimarts, 11 de novembre del 2025

XIXONA (ALACANT) El museu del torró i més...

Bé és pot dir, que Xixona és el municipi dolç, perquè és el bressol del torro en hivern i del gelat en estiu.


Hui, amb els companys i companyes de NAU GRAN, universitat de València, campus d’Ontinyent, visitem Xixona a l’Alacantí, el bressol del torró, localitat que té al voltant d’uns 7000 habitants. Fou fundada pels musulmans que la denominaren Saxona i esta envoltada de naturalesa i vistes al mar. Després anem a les coves del Canelobre a Busot, molt a prop.

En Xixona passegem per alguns carrers iniciant el recorregut per la part alta. Hi està La torre de Blai, de parets blanques, que originàriament seria un moli de vent.


I el castell de Xixona també conegut com la Torre Grossa, situat  en un dels punts més elevats de la ciutat. La construcció del Castell de Torre Grossa es remunta als almohades, que el van edificar entre finals del segle XII i principis del segle XIII. Després de la conquesta cristiana del segle XIII, es va alçar el recinte principal i la muralla. Amb el pas dels anys s’anà deteriorant i, durant la Guerra de Successió, va ser assaltat per les tropes austriacistes que pràcticament el van destruir.


Seguim caminant per la part antiga i trobem altres monuments molt significatius. Són carrers estrets i revoltes costerudes. Esta part està deteriorada caldria millorar-la i convertir-la en un bonic passeig admirant Xixona des de les altures.


Mentre estem en el casc antic, en el que era el recinte medieval, passem per davant de l’Esglèsia gòtica de Santa Maria, l’església vella, possiblement de finals del segle XIII. Estava construïda de fusta i actualment només es conserva la portada. Diu la llegenda que va ser el mateix Jaume I qui va ordenar la seua construcció, ja que destaca el relleu del timpà, en el qual es pot veure la Mare de Déu flanquejada pel mateix rei. Molt a prop, i veiem de lluny, està l’Esglèsia arxiprestal de Nostra Senyora de l' Assumpció, d'estil renaixentista que es va construir entre finals del segle XVI i  principis del XVII, encara que el seu altar major es va reconstruir en el segle XVIII després de ser destruït per un incendi. Destaca un aspecte en el seu campanar de pedra perquè esta coronat per un curiós capitell de teula verda i blanca.


Parem en el carrer principal i anem pels voltants de l’ajuntament per fer-nos un cafè.


Està clar que a Xixona se la pot qualificar de localitat dolça perquè es caracteritza pels seus dolços, massapans o xocolates i sobretot el torró,  que té llarga tradició. En estiu és important també la indústria del gelat. Tot seguit anem al museu del torró, objectiu principal de la visita a Xixona en esta ocasió, per saber sobre la denominació d’origen torrons Xixona, (el blanet) i Alacant, (el dur). Al museu  es conserven records de la família Sirvent Selfa fundadora de les marques El Lobo i 1880.

L’economia de Xixona també es basa en l’agricultura de secà especialment l’ametler que és el que s’utilitza per al torró xixonenc. A banda hi ha altres indústries importants que donen feina i economia al poble. Visitem el Museu del Torró ubicat a la fàbrica de torrons 1880-el Lobo, perquè volem saber-ho tot de l'elaboració d'un dels millors torrons i massapans de la Comunitat Valenciana.


Diuen que ja en època dels grecs els esportistes menjaven un preparat similar per tenir energia. Segons informació històrica el torró de Xixona ja es feia en el segle XVI, es creu que els àrabs foren els encarregats d’introduir-lo en la localitat.


En primer lloc veiem un curt vídeo explicatiu sobre història i processos d’elaboració. Escolte una història que m’agrada: una llegenda d’amor. Diuen que un antic rei es casà amb una princesa d’origen escandinau que va patir depressió en allunyar-se de les seues terres gelades i blanques durant gran part de l’any. Patia d'enyorança per veure les nevades de la seua terra. El rei per a animar-la manà plantar ametlers per tot arreu per a que quan floriren semblara que hi havia neu. Que bonic, no us pareix? Continua la llegenda dient que amb tanta producció d’ametles no van tenir altra que idea distintes maneres de preparar-les, eixint així el torró d’Alacant.


Tot seguit fem una visita guiada de com es fa el torró en la fàbrica de manera indústrial, emprant molta maquinària, i la fem mirant a través de les finestres. Ho entenc. No cal molestar. Des de la part alta veiem els treballadors manipulant les màquines i com envasen el dolç i l’empaqueten. Desprès ja passem al museu.


El museu es creà en la dècada de 1960 per mostrar, en un principi els utensilis emprats per a fabricar el torró i que amb la modernització i evolució del sistema de treball anaven quedant obsolets. Amb el temps es replantejà eixa primera finalitat i ara hi podem trobar informació sobre el contexts històrics o la tecnologia emprada, així com panels informatius per realçar el valor del producte com a patrimoni cultural. En les sales podem veure tot allò dedicat a la comercialització del producte, hi ha mostres de publicitat i envasos. També veiem sobre els processos d’elaboració, aixi com sobre les matèries primes: sucre, mèl ametla i ous.


Xixona és la que ostenta el títol de l’origen del torró. Encara que es fa en altres parts d’Espanya en totes es relaciona amb el Nadal. Hi ha documentació històrica que diu que al segle XVI el rei Felip II tenia costum de consumir-lo en desembre. Segles després sorgiren les primeres fàbriques que començaven a produir-ne en setembre per a que el dolç de la Nadal estigues a punt. Fou un èxit que es conegué arreu del món.


Des del segle XIX moltes famílies de la zona s’hi dedicaren a la venda de torrons per tot arreu portant-los fins i tot casa a casa. Conforme anava fent-se popular anà optant-se per muntar tendes en pobles i ciutats.


Al final anem a la botiga per a la compra del producte.

Però no acabem amb els dolços...el final de la vista a Xixona és en l’obrador Picó, Hijos de Manuel Picó, «El Turrón de Toda La Vida».Tradición familiar” on ens conten la seua història que es remunta al segle XVIII, l’any 1770. I ens expliquen com fan el torro de manera artesanal.


El matrimoni xixonenc i emprenedor format per Bautista Sirvent i Tecla Carbonell posaren en funcionament una xicoteta fàbrica de fer torró de manera artesanal... i a poc a poc anà creixent fins a arribar a huit generacions, que són els que es dediquen actualment a l’ofici iniciat pels avantpassats. Els descendents van aprendre bé l’ofici i la tradició; i saben que per a aconseguir el millor producte cal utilitzar els millors ingredients i tenir la màxima cura en l’elaboració. Un dels descendents ens  fa una demostració de com es fa el torró de yema que tot seguit ens donen per a tastar.


A banda, en una taula situada a l'entrada, hi ha més plats de torró preparats per a fer degustació...al costat de la botiga...,. Sincerament bé val que comprem  alguna barra de torró, és una manera d’agrair l’explicació tan completa i ben feta del jove torroner descendent dels emprenedors Sirvent-Carbonell.


Continuarà amb la visita de les coves del Canelobre...

QUADERN DE VIATGE, OCTUBRE 2025 NAU GRAN XIXONA i COVES DEL CANELOBRE

 

dijous, 6 de novembre del 2025

RESSENYA LITERÀRIA de LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS de David Uclés

 


LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS

David Uclés

 

“La península de las casas vacías” és una novel·la fascinant pel que conta i com ho conta, és original per com està enfocada, amb parts combinant elements realistes amb elements fantàstics, creant una atmosfera màgica i surrealista. Dic que és original però fent honor a la veritat s’ha d’especificar que recorda molt a algunes  novel·les llatinoamericanes. Hi ha algunes famoses però em ve al cap una no tan coneguda, “El senyor presidente” on Miguel Angel Asturias fa una critica contundent a la dictadura i l’opressió. També m’ha recordat una mítica pel·lícula espanyola “Amancede que no es poco” o la d’estil similar  “El milagro de P tinto”.

David Uclés és l’autor d’esta meravella literària, tan documentada amb memòria històrica i memòria de vides humanes on impera la tragèdia, així com també hi ha documentació sobre tradicions i costums que són les que en moltes ocasions dirigeixen la manera de fer i actuar en la vida diària del pobles menuts. Diu l’autor, al final, que tot el que explica ho sap perquè el seu iaio li ho contà i que començà a parar l’orella quan tenia 19 anys. Ha estat 15 anys recopilant, organitzant, imaginant, redactant...I sincerament he de dir que es nota el treball. Al final ha eixit un bon llibre que està molt ben escrit.

Este compendi de prosa pura junt a prosa poètica, esta realitat barrejada amb ficció, és la prova que estem davant d’un magnífic escriptor que bocabada amb l’atreviment i el risc d’escriure mesclant tragèdia i dolor amb equilibri perfecte, amb tendresa i ironia envoltant-ho de bellesa literària que emociona, amb metàfores i simbolismes que de vegades trauen més d’un somriure. La ironia alleugera el pes de la tragèdia. Un atreviment que eix benparat perquè ha sabut mostrar de manera magistral una època i com a poc a poc queda desmembrada.

Impacta pensar que una etapa tan cruel es tracte amb el realisme màgic, perquè en la guerra va haver de tot excepte màgia. Però és just el que realment destaca de la novel·la, el saber cohesionar el realisme màgic amb la crueltat de l’època en la que hi ha personatges reals, encara que tocats de surrealisme. I el que conten també ho és. En esta novel·la, els lectors hem d’estar oberts a la interpretació, hem de deixar-nos fascinar per la lectura parant-nos a pensar en el significat, perquè amaga moltes veritats, les camufla per a que el lector les interprete a la seua manera.

Hi ha dos grans protagonistes, per una banda és Iberia, Espanya i Portugal, tot en una i per altra banda estan la família Ardolento: el pare Odisto, la dona Maria, que tenen molts fills i de tots especialment Jose i Pablo, són els que ens van descrivint el desenvolupament bèl·lic perquè cadascú lluita en un bàndol diferent. Odisto és  un camperol que sense saber-ho inicia el gran viatge de la seua vida obligat per les circumstàncies. Per la qual cosa, podem dir que és un llibre de viatges perquè mostra molts punts de la geografia espanyola, especialment mentre descriu el seu viatge i també el dels fills anant amunt i avall seguint el curs de la guerra civil espanyola.

Odisto em cau bé, de vegades he pensat que era l’únic amb trellat de la història. L’únic que veu que la guerra és un sense sentit per tots els costats. La família i en general, tothom al poble, viuen entre supersticions, entre pors i tradicions arrelades, entre pors,  històries i llegendes que van passant de generacions a generacions i de vegades ni se sap el fonament.  Tothom viu  entre misèria i opressió, apressats front la tragèdia. L’autor empra com fil conductor per contar la guerra civil el poble de Jaen, al que li posa el nom de  Jádula, i després sabem que és Quesada, el poble del iaio de l’autor.  Així que el poble i els seus habitants són personatges que junt a altres que van apareixent van configurant la història....hi ha ficticis i també històrics, com Lorca, Alberti, Unamuno, Mercé Rodoreda... Hemingway, Picasso...i cadascú fa el seu rol en la novel·la, i tenen la seua importància, apareixen desapareixen i la novel·la continua, seguint relatant sobre el poble, sobre els Ardolento o sobre el conflicte bèl·lic...

I quanta veritat! Pense, a mi m’ha passat, que la novel·la motiva a saber més. L’autor mostra fets i personatges, i el lector curiós pot buscar informació complementària per comprovar realment com va ser allò que explica. L’autor fa viure el que conta per la manera com escriu. Uclés és enginyós, creatiu, realment el llibre emociona. L’humor rebaixa la tensió de les situacions descrites.

M’ha enganxat l’estil que va sorprenent a cada pàgina. Bocabada des de l’inici. La lectura atrapa, i és fàcil malgrat la grossària del llibre perquè són capítols breus i a més, hi ha diversitat en el contingut. És  interessant veure com l’autor dialoga amb el lector, és com un amic que va contant... que fa comentaris, interpel·la, aconsella fins i tot en moments concrets del relat, aconsella escoltar una música determinada. 

I cada capítol motiva a saber que depara el següent, pensant a veure què passarà...I és que fins i tot traspassant el temps, l’autor es cita amb Franco en el Alcazar i té amb ell una conversa en la que li demana explicacions. En altre moment crea encarregats de protegir els llibres del futur que parlaran de la guerra que estan vivint, com els d’Almudena Grandes, Ian Gibson o Carmen Laforet. També té una trobada amb Picasso en Gernika. Són alguns exemples de les moltes genialitats que en el llibre s’hi poden trobar.

Escoltant comentaris sobre l’obra he trobat que a la majoria de lectors agrada molt, tanmateix hi ha alguns historiadors que estan en contra perquè diuen que pretén mostrar la guerra sense explicar clarament la cruesa bèl·lica. Diuen que és tergiversar la veritat. No són partidaris de les metàfores. Jo pense que tal volta no les entenen i no són capaços de veure la boniquesa literària que Uclés empra per fer-se ressò d’una època. Jo pense que l’autor amb este llibre explicant tant vides importants com anònimes, facilita el camí per a la comprensió, especialment de la gent més jove que li pot costar imaginar la veritat com va ser. Gent jove com ell que la guerra la tenen molt allunyada. També hi ha qui diu que de vegades l’autor opina i és una errada perquè sembla que adoctrina. Pot ser, tanmateix el que jo veig és que de vegades l’autor, com un personatge més, intervé i parla, però també és cert que en cap moment escatima paraules explicant de manera clara o camuflada amb simbolisme o metàfora, les nombroses barbaritats comeses per tots els bàndols. Perquè en una guerra tothom fa i desfà.

En definitiva, no puc més que dir que David Ucles, que a més d‘escriptor, és pintor, músic i traductor, és a dir, un artista... un creador... que si tot ho fa tan bé com este cant antibel·licista, ple d’ocurrències, que alhora és memòria històrica necessària per prendre consciència del dolor entre 1936 i 1975, podem dir que estem davant d’un nom que no deixarem d’escoltar en un futur immediat. Encara que serà complicat fer una obra que supere este tractat sobre la guerra civil espanyola, confie que la seua creativitat ho aconseguirà.