RACÓ VIATGER de Mariló: ALACANT: XÀBIA

dilluns, 9 de novembre del 2026

ALACANT: XÀBIA

Xàbia, a la Costa Blanca, m’ha sorprès pel casc històric, per les platges i també pel parc natural del Montgó i el cap de sant Antoni situat en un dels seus extrems.

Hui faig visita d’un poble prop de casa, relativament parlant, són 85 quilometres, sobre hora i mitja en cotxe. Anem a Xàbia a la comarca de la Marina Alta en la província d’Alacant. De menuda anava molts estius amb la família a visitar uns coneguts d’Alcoi que tenien un xalet vora la mar. Esta vegada vaig amb el grup de la universitat NAU GRAN del campus d’Ontinyent: el primer viatge del nou curs 2026-2027. Ja teníem ganes de reprendre estes excursions que ens agraden tant.

Comencem el passeig cap a la plaça principal. Veig un panel informatiu on diu tots els monuments que Xàbia té. No importa veure’ls tots, simplement fer el passeig i amb tan bon oratge és complaent.

I quins carrers més bonics! Tots decorats amb plantes, el verd predomina, asserena, augura que el dia, amb tot el que anem a veure, serà agradable. M’agrada pensar així.

Passegem pels seus carrerons empedrats envoltats de cases i palaus amb façanes blanques que recorden el pas de diferents civilitzacions al llarg dels segles. De sobte trobem un arc i el traspassem.

L’arc dona a la plaça d’Església i a l’ajuntament del segle XVIII, situat al punt on es trobava l'Ermita de Sant Cristòfol del segle XVII. En el mur de l’arc, està el racó del Santeret, un espai a l’aire lliure on hi ha una placa commemorativa dedicada a l’escultor local Juan Bautista Devesa. Molt a prop, a més de l’església, també està el mercat municipal. Abans d’entrar a l’edifici religiós i el municipal donem una volta per les places que els envolten. Hi ha un conjunt de cases antigues dignes de parar l’atenció i observar-les. A Xàbia s’hi respira un ambient nét, i es nota que hi ha preocupació per tenir cura de tot, preocupació pel manteniment i la decoració, que tot estiga harmoniós i bell.

Com és l’hora d’esmorzar entrem al mercat municipal, que sembla un edifici antic però no ho és. Va ser inaugurat en 1946 i fou edificat on estava el convent de les agustines descalces fundat l’any 1663 i que fou destruït l’any 1936.

Es volia construir un edifici que no desentonara en l’entorn i s’aconseguí perfectament. La seua arquitectura d’estil gòtic civil, es va inspirar en les drassanes medievals de Barcelona o València. És un edifici de planta rectangular i d’una sola nau. Els seus arcs són de pedra tosca, típica del cap de Sant Antoni. El mercat no és molt gran però veiem coses molt bones per a menjar. En els bars hi ha unes coques boníssimes i en els parades veig especialment el peix fresc, eriçons de mar que no en veig sovint, i saladura que té molt bona pinta. A l’entrada hi ha un racó amb llibres... molt bé, a més és lloc que motiva a llegir.

Tot seguit observem l'església-fortalesa de Sant Bertomeu, que està tot just al costat, construïda del S.XIV al XVI, amb ampliacions en els s.XVIII i s.XIX, va ser dotada d'uns forts murs amb torre de vigilància, merlets i sageteres. A la façana, ben robusta, destaquen les dues portades dedicades a Sant Bartomeu i Sant Gil. Preval l'estil gòtic valencià, en què també va ser usada la pedra tosca amb el seu característic color magenta, tornant-se rosada amb la llum del capvespre.

Entrem. L'interior, senzill i sobri, està format per una nau amb capelles laterals i voltes de creueria amb estrelles i crida l’atenció la figura de sant Bertomeu al que martiritzaren arrancant-li la pell.

Eixim a la plaça i veig amb deteniment la torre-absis del segle XIV, la que servia de vigilància, Alhora recorde la relació que hi ha entre Xàbia i sant Jerònim de Cotalba, el monestir de la Safor que hem vist de camí abans d’arribar a Xàbia. El guia Mateu ens ha fet una explicació molt interessant. Hi ha una relació històrica i religiosa, lligada als orígens de l'Orde dels Jerònims al País Valencià. Abans de fundar el monestir a la Safor, la primera comunitat de Jerònims es va establir a Xàbia. Tanmateix, l'any 1386, la comunitat de Xàbia va patir un dur atac de pirates barbarescos i els monjos van ser capturats i torturats. Quedaren escarmentats. No volien que els tornara a passar i com estar tan a prop del mar era perillós, el 1388, Alfons d'Aragó (Duc de Gandia) va propiciar el trasllat i la fundació definitiva del Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba a Alfauir, on la Torre Major recull en la seva làpida fundacional aquella acta d'origen. Tan l'església fortificada de Sant Bartomeu a Xàbia, on ens trobem ara, com el monestir de Cotalba, amb la seua torre de defensa, comparteixen l'arquitectura gòtica de caràcter defensiu pròpia de l'època davant l'amenaça pirata a la costa valenciana.

FOTO pròpia de 2013 de la torre de sant Jeronim de Cotalba

molt semblant a la de l'esglèsia de Xàbia que es la que està tot just damunt.

Tot seguit anem cap al museu situat en la Casa Palau Antoni Banyuls construïda a principi del segle XVII.

Hi podem veure una exposició permanent que mostra Xàbia des del Paleolític i els primers assentaments neolítics fins a l'època moderna. Hi ha una exposició de fotografia a la sala dedicada al pintor local J.B. Segarra Flames (1916-1994) i veiem altres seccions dedicades a la numismàtica, ceràmica tradicional, restes de l'època ibèrica i romana i objectes etnològics locals.

Destaca l’arqueologia submarina que reflecteix la història marítima i comercial de Xàbia. També és important la part dedicada a la pansa. En cada sala observe els rajols que trepitgem, també els de l’escala. La casa està ben restaurada i compleix fidelment la funció a la qual està actualment destinada: mostrar la història, que està present en l’edifici i en les peces exposades. Una història que fou testimoni del passat, d’una manera de viure d’una manera de ser. És tan important mantindre el passat present!

Acabem a l’emblanquinat terrat, és un blanc que enlluerna, però no impedeix veure les vistes precioses del Montgó, de la torre defensiva a l’església i de la mar en la llunyania, tot amb les teulades de les cases de Xàbia davant.

Del casc antic encara caminem per uns quants carrers més i passem per la capella de Santa Ana de l’hospital, ja dessacralitzada. I ja fora del casc antic, veiem un garrofer antic i gegant.

Tot seguit anem a la zona del port, al passeig marítim i a la platja de l’Arenal, de les millors platges que veure a Xàbia, en forma de mitja lluna, l'única d’arena de tota la badia. Des del passeig veiem un edifici que crida l’atenció. Parle de l’església de la Mare de Déu de Loreto, també coneguda popularment com la Parròquia del Mar o l'església del port, que fou inaugurada el 1967 i destaca per la seua trencadora i avantguardista arquitectura expressionista i brutalista. L'arquitectura brutalista es la caracteritzada per emprar materials de construcció en estt natural, especialment el formigó, formes massives i absència d'ornamentació. Le Corbusier fou un exponent i emprà este terme, brutalisme, per definir l'acabat sense pulir de les seues obres. El veïnat no volia una església tan peculiar encara que acabaren acostumant-se. Al capdavall el seu disseny va rebre el Premi Nacional d'Arquitectura el 1969. És un dels temples més singulars i reconeguts de Xàbia. A mi m’agrada pel simbolisme que representa. L'edifici recorda la quilla d'un vaixell que solca el mar. La coberta està sostinguda per 12 grans pilars exteriors de formigó armat, que funcionen com una al·legoria dels dotze apòstols.

Entrem. Bocabada. No té finestres convencionals; la llum entra des de la part superior, lliscant per les parets i creant una atmosfera etèria i recollida. No té cantonades, la nau és de planta ovalada, i mirant amunt veiem el sostre revestit de fusta de pi roig que simula perfectament l'esquelet invertit d'una embarcació de pescadors i els fidels que estem a sota som els que Déu ha de pescar per donar-nos l’eternitat.

Retornem vora la mar. Que boniques les imatges que varien segons l’hora i la llum del sol, segons els núvols que es mouen al seu aire creant figures abstractes al cel! Al passeig dedicat a Joaquin Sorolla veiem des de l’any 2022, una figura de bronze a grandària natural que representa a l’artista pintant al seu llenç, amb la vista dirigida cap al Cap de Sant Antoni.

I just cap allà anem nosaltres. Travessem el parc natural del Montgo gaudint d’unes vistes magnifiques per la verdor de la vegetació però alhora patint perquè la carretera és estreta i hi ha dificultat quan ens trobem vehicles de cara. El parc està repartit entre els termes municipals de Xàbia i Dénia. A l’inici de l’ascens veiem alguns dels molins que formen part del conjunt de molins fariners més gran de la Comunitat Valenciana. Tenen una estructura cilíndrica d´uns 7 metres d’alçada i disposen d´un interior amb dues plantes. En este cami d’ascens també veiem com la part de baix de la muntanya està edificada. Sortosament, en convertir-lo en parc natural es va prohibir construir més.

La carretera, sinuosa i estreta, culmina al far, a més de 160 metres d'altura. Va entrar en funcionament l'any 1855. Hi ha molts panels informatius sobre la fauna i la flora i punts d’observació.

Anem a la part de darrere on les vistes del mar són espectaculars, la vesprada està a les acaballes però el cel està clar i es veu fins i tot Eivissa.

I quan retorme a la part de davant, en un lateral hi ha un mirador que es veu tota la badia de Xàbia i el cap de la Nau, el que hi ha a l’altra punta. El cel rogent del capvespre és la millor cloenda desitjable per a fer les imatges perfectes.