HONDURES: recinte maia de COPAN i la vida que l’envolta

Les ruïnes de Copan són una meravella, però malauradament les envolten unes vides plenes de misèria. 

Ho teníem clar, una vegada en Guatemala no podíem deixar d’anar a Hondures per tal de veure Copan, malgrat haver de creuar-nos tot el país maia d’occident a orient en furgoneta. I va ser un viatge llarg que ens portà a descobrir una diversitat de paisatge i de gent que no esperàvem.

Conforme avançàvem el paisatge anà tornant-se cada vegada més àrid, més sec, menys cultivat i menys muntanyenc. I la gent, conseqüentment per tanta aridesa de terreny i poca possibilitat de conreu, cada vegada semblava més pobra. I no ho semblava, ho era.

Va ser la zona de Chiquimula la que més m’impactà. El nostre conductor Aroldo ens contà que hi la gent literalment es moria de fam, sobre tot xiquets que desnodrits ja no podien suportar-ho més. Esta era la zona de la Guatemala abandonada, la necessitada, la que reclamava una extrema atenció que no arribava, i si arribava era tan poca que deixava a molts desatesos.

Com anàvem sense horaris fixes, quan veiem xiquets vora la carretera paràvem per poder donar alguna cosa. En parar la primera vegada, els xiquets fugiren, ens tenien por. Va ser al segon intent quan se’ns concentrà al nostre voltant un grupet als quals si vam poder repartir un poc del que teníem a mà.

Volíem ajudar-los un poc, dins les nostres possibilitats del moment, sabedors que el que donàvem era un no res comparant amb  tant com necessitaven. Tanmateix qualsevol cosa era molt per a ells. M’alegrà veure com s’il•lusionaren amb els contes que els donàrem . “Que bonito Pinocho” em va dir un menudet com a resposta en posar-li a les mans el conte. I a mi em va omplir de goig l’alegria que li havia provocat tan insignificant  regal. 

I així arribàrem a la frontera d’Hondures. Pagàrem per eixir de Guatemala 10 quetzals i per entrar a Hondures 3 $. No sé si ahores d'ara els preus es mantindran.

Un cartell a la frontera d'Hondures ens donà la benvinguda, anàvem a passar poc temps, el que quedava del dia i la nit. Al dia següent de nou tornaríem a passar per este punt.

Als pocs quilòmetres arribàrem al poble de Copan que en una primera ullada no ens va dir molt perquè entràrem pels afores on hi havia un ambient poc recomanable. L’hotel el teníem allunyat del poble, malauradament, perquè just en qüestió d’hores sorgiria l’imprevist que faria necessari tornar al poblet. L’imprevist  va ser la indisposició d’una persona del grup de sis amics que anàvem. Pobra! No va poder ni veure les ruïnes... tot el temps el va passar a l’habitació de l’hotel reposant. Pagar per entrar al país... per a res...es lamenta encara...

Els guacamais donen la benvinguda als visitants del recinte arqueològic.

Les ruïnes de Copan són espectaculars, com la majoria dels recintes maies, però estes, a més a més destaquen perquè són artístiques. És, segons entesos, la major font d’informació al voltant del món maia i este paper va ser reconegut per la Unesco l’any 1980 quan el recinte va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. 

Esteles

...on s'h conten la història...les batalles guanyades...

El fundador i primer governador de la ciutat de Copan va ser el conegut com Gran Sol Primer Guacamayo i va governar des del 426 fins l’any 437. I a partir d’ell es succeïren molts altres més fins un total de 17. D’entre tots destacaria el governant nª 13, conegut com 18 Conejo.

El museu custòdia moltes peces funeràries importants.

Un quadre representa el que era abans tot el conjunt del recinte

I altre quadre representa la població maia que hi vivia.

Tots estan representats en les esteles que en tot el recinte es poden veure. Però el que més està és 18 Conejo, que va ser qui va manar construir, entre altres monuments, algunes de les esteles més altes del món maia considerades de gran interès artístic per la quantitat de detalls representats. 

Quanta meravella construiren els maies. El recinte està molt ben conservat.

Hi ha una part resguardada en un museu i altra a l’exterior. El conjunt total resulta acollidor, per menut o per concentrat, tan se val el motiu. Els components més importants del recinte arqueològic inclouen l’acròpolis  i un conjunt d’estructures més menudes i places connectades. De tot cal destacar dos meravelles singulars que no es poden trobar en cap altre recinte maia:una és el temple de” Rosalila” i l’altre “la escalinata de los jeroglificos”.

Fa molta calor...i busquem les ombres...

No hi havia gent, la nostra guia Gladiz, contractada al parc al moment d'arribar, es lamentava perquè no és bo per al país tan poc turisme. Nosaltres en canvi, egoistament ens alegràvem i pensàvem: millor caminar pel parc a soles.

La reproducció de “Rosalila”, anomenat així pel color rosat de la pedra és, de l’interior del museu, sense cap dubte el que més crida l’atenció. L’original s’hi troba intacte sota terra i actualment s’accedeix per uns túnels per visitar-lo, malauradament quan jo hi vaig estar els túnels no estaven oberts encara al públic.

Rosalila, és uns reproducció, el vertader està conservat intacte sota el terra.

 El temple s’utilitzava per celebrar cerimònies religioses i va ser construït pel governant nº 10 Luna Jaguar i després va ser enterrat, sense destruir, per a construir altra piràmide damunt. La qual cosa ha contribuït a que el monument es conservara intacte amb frisos d’estuc policromat. També s’hi van trobar nombroses ofrenes de gran valor.

La reproducció és fidel en colors i grandària, fins i tot es veu les parts on està l'estuc que el recobria que no s'ha pogut llevar del tot.

Sobre una base de 18’5 x 12’5, l’edifici s’erigeix en tres pisos fent una alçaria de 14 metres. En la decoració destaca “El pajaro celestial” i tota una gama de dibuixos principalment policromats de roig, verd i groc.

Les esteles funeràries conten la vida dels governants.

Però especialment em va agradar “La escalinata de los jeroglíficos”  de 12 metres i 63 escalons de 9 metres cadascú que va ser construïda al segle VIII d.C. És una gran obra d’art i forma part d’un temple en el qual s’hi realitzaven cerimònies. Els jeroglífics narren la crònica oficial dels 16 governants però a més la disposició dels escalons tenien significat còsmic.

És com un llibre obert del qual actualment s’ha pogut desxifrar el 75%. Les tasques de conservació i recuperació es continuen fent  i són imprescindibles si es vol tenir a l’abast este llibre del passat.

L'escalinata, el gran tresor de Copan, és com un llibre obert.

I és per esta raó, per conservació, que les parts de l’exterior principals estaven resguardades per teles impermeables, és una mesura contra l’erosió, contra les inclemències del temps. 

La protecció del que està a l'intempèrie és necessària si es vol conservar.

També destaca el juego de la pelota, que era un joc ritual en el qual la pilota  no podia ser tocada amb les mans i el capità guanyador s'oferia en sacrifici

Escoltar les explicacions de la guia hondurenya Gladiz, feia ganes de llegir més sobre el tema per ampliar la informació que amb devoció ens anava contant. Nosaltres la seguíem bocabadats, parant l’orella a les històries del passat i del present que ens contava. Al recinte arqueològic hi havia poca gent, Gladiz deia que la culpa era  la política, també culpava a la grip A i a la crisi en general mundial. Va ser un passeig tranquil, que va donar temps de parlar de tot, no havia cap grup més que guiar .

Gladiz ens explicà tot fil per randa i ens guià durant un temps, després ens deixà que deambularem lliurement.

I va ser a la tornada a l’hotel quan es trobàrem la situació que ens marcà unes hores frenètiques. La persona malalta estava pitjor. Era una situació complicada que es va agreujar perquè ja no estàvem en Guatemala: no teníem diners hondurenys (lempires) perquè havíem decidit que no calia canviar-ne per tan poc temps isabiem de bestreta que a l'hotel acceptaven la moneda guatemalenca.

Així que, necessitàvem  un metge o comprar medicaments i com anàvem al poble sense diners? Estàvem allunyats...i a més el nostre conductor Aroldo, ja se n’havia anat al poble de Copan que era on passaria la nit.

I la persona  malalta desesperada...Des de recepció vam intentar cridar al metge que entrava en la cobertura de l’assegurança que havíem pagat en Espanya i la sorpresa va ser que una vegada connectat el telèfon no va respondre ningú. Per a fiar-se de les promeses de les assegurances... Mai més. Al final va resultar una factura d’11$ ...sense parlar¡.

Els empleats de l’hotel ens ajudaren en tot moment, sobre tot a contactar amb Aroldo. Sortosament el beneit conductor,  complidor i responsable, va acudir immediatament i ens va traslladar al poble a una amiga i a mi per buscar remei. Estiguérem deambulant de farmàcia en farmàcia. El problema dels diners es solucionà perquè a la farmàcia acceptaren la moneda guatemalenca de quetzals.

La part positiva, que sempre s’ha de buscar, va ser que poguérem veure el poble de Copan amb altres ulls diferents a com l’havíem vist pel matí. En eixos moments hi havia molt de bullici i gent jove pel carrer i ja no hi havia l’ambient ple de malcarats amb matxet a la cintura que trobàrem unes hores abans. 

La medecina que ens aconsellaren a la farmàcia va donar bon resultat. Ara fem broma preguntant a la pobra persona que es passà les hores tancada a l’hotel: que tal per Hondures? Ella té la seua pròpia resposta. La nostra és ben diferent. Nosaltres veiérem unes ruïnes fabuloses.

Al dia següent deixarem l’hotel perquè de nou tornàvem a Guatemala. En eixe moment ens passà un fet que sempre recordarem. A l’eixida de l'hotel, hi havia una menuda i deteriorada casa de fusta. Tot un contrast. Ja ens havíem adonat de la seua presència el dia anterior i aleshores Aroldo ens proposà que eixe era  un bon lloc per parar i donar el que ens quedava per repartir.

La familia al complet ens esperava perquè Aroldo havia parlat previament.

Eren 7 fills els que ens esperàvem amb impaciència perquè el dia anterior Aroldo els havia avisat que passaríem. Els set xiquets dormien en un llit amb els pares al costat. Tots junts amb la misèria de companya al voltant. Malgrat ser dies d’agost, va ser un “dia de Reis” per a la família a qui donàrem roba, diners, menjar, material escolar... Tot el que havíem portat i havíem anat dosificant, en esta parada es va acabar. 

Per a ells...va ser com un dia de Reis...

REFLEXIONS POSTERIORS, HONDURES, estiu 2009

nº29- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: THE WAY ( El camí). PEL:LÍCULA

nº29-THE WAY

(El camí)

Director: Emilio Estevez

Esta és una pel•lícula de les que correspon, per llei, ser ressenyada al racó viatger. El mateix títol ja és una proba, “el camino”, que és la traducció del títol de la pel•lícula. La pel•lícula té tots els ingredients necessaris: està situada en Espanya, concretament Galicia, és una pel•lícula americana, tracta sobre un viatge..una transformació interior, mostra una visió nova del món, suposa conèixer nova gent...Són o no són ingredients suficients?

Els protagonistes principals són un pare (Martin Sheen) i un fill (el director de la pel•lícula Emilio Estevez), que són alhora pare-fill en la ficció i en la vida real. El treball del pare protagonista és senzillament magistral. El director és qui fa de fill, i fa homenatge al iaio emigrant gallec. Així que la pel•lícula és un clar homenatge familiar on a més a més s’hi pot gaudir de preciosos paisatges que quasi es poden seguir com una guia turística. També hi ha una preciosa música tot el temps, mentre dura el camí i mentre dura l’aventura.

La sinopsis és senzilla i fàcil d’explicar. Un pare va a buscar les despulles del fill, que ha mort al Pirineu fiancés quan començava a fer el camí de Santiago.

Al film, es deixa veure que pare i fill no tenien bones relacions perquè no compartien la mateixa filosofia de vida. Sovint apareixen seqüències de converses anteriors on el pare instava al fill a encarrilar la seua vida per la via d’estudiant havia encetat. El “problema” està en que arribat el moment de concloure els estudis, el fill prefereix deixar-ho tot per viatjar i  viure la vida, conèixer nova gent i nous paisatges. 

El pare se n’ha adonat tard del temps perdut entre discussions i  ara arriba a França  trasbalsat per la mort del fill. Sovint li ve al cap la conversa amb el fill quan este li diu que se’n venia a Europa i que després seguiria viatjant a Marroc i a altres llocs més. Per este motiu decideix fer el camí de Santiago i anar dipositant les cendres al llarg del trajecte per deixar que hi repose i concloure el desig del fill trepitjant este paisatge.

És una pel•lícula tendra, sensible, tal volta en tot moment predicible, però no importa. Gaudim del camí caminant amb el grup de protagonistes perquè la pel•lícula ens convida a caminar com ho fan ells, seguint el seu ritme, ens convida a fer amistats, a entrar als refugis per a dormir adonant-nos alhora de la gran varietat que hi ha. També mostra clarament la diversitat de gent que fa el camí, cadascú amb els seus particulars motius que els ha portat a mamprendre el camí.

El pare protagonista fa colla amb altres peregrins. En un principi és una relació involuntària però a poc a poc el pare ofuscat i tancat en si mateix pel dolor per haver perdut el fill i no haver pogut entendre’l realment, va compartint sentiments. El camí propicia confidències, el camí enforteix la relació i el camí crea uns vincles afectius on els protagonistes es donen mútuament suport.

M’he vist reflectida amb un de la colla de peregrins, concretament amb l’escriptor, perquè feia el que jo faig sempre quan vaig de viatge, llibreta en mà aprofitar cada moment per plasmar el que s’hi veu i el que se sent. 

En este cas l’escriptor, que és irlandès, ha perdut la inspiració i està fent el camí de Santiago per trobar-la, i la troba en entropessar amb el pare protagonista i la seua odissea, el seu motiu de caminada té prou contingut per al llibre que busca i que els editors li reclamen.

M’han agradat les converses mantingudes, que no arribaven a enlloc, sobre que és ser un bon peregrí, cadascú aportant la seua idea, la seua filosofia sobre el tema. Alhora que pensaven ells em feien pensar a mi, contrastant quina de totes les teories era similar a la meua.

El camí mostra la vessant de l’amistat i la fraternitat, l’evolució personal, el camí els canvia, fins i tot a qui no va amb la intenció de canviar.

I al final s’arriba a la destinació anhelada, donar l’abraçada a l’apòstol en la catedral. I el peregrins fan el que fem tothom quan anem a Santiago; veiem i ens sorprenguem amb l’enorme botafumeiro, si coincideix la teua visita amb una missa solemne, seguim el mateix camí que fa tothom fins arribar davant la imatge de l’apòstol, fem els mateixos rituals, els que la tradició marca per a tothom, no importa ser o no ser catòlic, no importa ser practicant o no practicant de la religió. Tothom fem el mateix, deixant-nos arrossegar, uns per la devoció, altres per la tradició, altres sense cap explicació.

En al pel•lícula, el grup de peregrins no acaben ací la peregrinació, i això ens dóna l’oportunitat de contemplar altre preciós paisatge costaner de Galicia. La colla de  peregrins acompanyen el pare  fins la costa de Muxia, hi  és on el  protagonista aboca la resta de cendres, és el punt des  d’on el fill acaba fent el viatge més llarg cap a l’eternitat.

Però el final del viatge a Santiago no significa que és el final de la pel•lícula. L’homenatge del pare no acaba visitant Galicia, l’homenatge al fill continua quan el pare se’n va a Marroc que era la següent parada que el jove tenia prevista. 

És la manera que opta el pare per a curar-se del dolor per la pèrdua. 

COSTA RICA: La FORTUNA i el VOLCÀ ARENAL

 El volcà Arenal dóna vida a la zona, però també la pot destrossar. Cada dia ofereix l’espectacle del foc arrossegant-se, i malgrat ser encisador l'espectacle també espanta.

El volcà Arenal va despertar l’any 1968, arrossegant amb força conreus i cases. L’any 1975 de nou una nova erupció va fer córrer lava pel riu Tabacón que actualment està condicionat com balneari. L’activitat es va reactivar l’any 1998 amb explosions fortes. Des d’aleshores les emissions són diàries i l’espectacle atemoridor i encisador. Si de nou explotara el volcà s’emportaria tot darrere, des de l’edifici més proper a l’edifici més allunyat, perquè realment no hi ha res lluny i la força de la lava ho arrossegaria tot amb ella.

El volcà apareix i desapareix constantment.

L’habitació que tenim en este paratge natural està a la mateixa falda del volcà, una falda amb vegetació fins els cràter. Ens estranya i alhora ens tranquil·litza veure-la coberta de verdor. On està la lava? Ens preguntem, i ens contesten que just estem mirant la vessant que dóna al cràter apagat. Això tranquil·litza, perill directe no en tenim perquè el volcà tira la lava pel lateral i no directament a nosaltres.

Hi dormim...no està gens malament!

Des d’on estem el volcà es veu com un con perfecte, simple i afilat, però realment té dos cràters, i dels dos un està en actiu i l’altre apagat, tots dos estan junts i els fumerols es veuen de igual manera per tots els costats, però durant les emissions nocturnes, des del punt on m’hi trobe diuen que es veu com la lava s’aboca pel lateral i cap a la vessant contraria on estem nosaltres. El volcà tira lava i es veu com s’arrossega, és la seua manera de dir a tothom que està despert.

I l’hotel està a prop de la població de La Fortuna que deu tenir al voltant de 5000 habitants. Hi anem. Al poble tot gira al voltant del volcà.

De l'holtel ens anem a visitar la localitat que hi ha més aprop, és la Fortuna, a 17 km del volcà.

La Fortuna és una localitat que em crida l’atenció per neta, hi ha un parc central espaiós, amb moltes plantes i una església que presideix l’entorn. L’església que encara que no és ni grandiosa ni espectacular, té el rajols del terra hidràulics com els que hi havia abans a les cases dels nostres avis i m’agrada esta peculiaritat. L’església és l’edifici més alt i és el que més ressalta. Totes les edificacions no tenen més de dos pisos d’alçada.

Interior de l'esglèsia

La majoria de les cases de la població són centres dedicats a preparar excursions i activitats que es poden fer per la zona. S’hi veu molta organització, s’hi pot vindre sense res programat, i de segur que amb tanta oferta en un tres i no res ja se sap el que es pot fer. Hi ha molts llocs per dormir i per menjar i tendes per comprar records on els preus són desorbitats perquè són establiments per a turistes. Jo busque un llibre per a llegir esta nit al seient de fusta que hi ha al cancell de l’habitació que mira cap el volcà i no entre a una d’estes tendes per buscar-lo. Pregunte a la gent local i m’envien a una llibreria alhora papereria on compren les persones del poble, així i tot, de segur que el preu que em cobren no és el mateix que cobrarien a un veí. És el que hi ha i el que hem de suportar quan se’ns nota que som estrangers.

Un gran jardí presideix la plaça principal.

El poble de La Fortuna es veu aviat perquè no és molt gran, hi ha unes quantes tendes però no m’agrada comprar i m’avorreix mirar escaparates. Hem decidit, per suportar millor el calor que estem sofrint, seure per beure un refresc i així aprofitar per escriure. El lloc on estem està enfront d’una parada d’autobusos, així que molts dels que ens envolten són viatgers que estan fent temps abans d’anar-se’n cap algun lloc. Me n’adone que el xic que tinc enfront meu, en veure que trac el llapis també ho fa i escriu com jo. El que l’acompanya treu un llibre i es posa a llegir. Sense voler escoltar m’arriben algunes paraules de les que parlen. Són espanyols dels que van sense rumb fixat, motxilla en mà i temps per davant. És una manera de viatjar que té el seu encant. Jo també estic fent de manera relaxada este viatge per Costa Rica, només tinc horaris fixes per traslladar-me d'un Parc Natural a altre i també el dia de tornada a casa..

Fem un passeig pels carrers...

Deixem passar el temps en La Fortuna, passejant, descansant, xerrant, escrivint i donant ullades al volcà per si decideix destapar-se. Descobrim una pastisseria on comprem uns pastissos exquisits fets amb pinya. I carregades amb els dolços suculents tornem al lodge. L’oratge no convida a fer molt...però és just el que havíem previst. No volíem fer res. El volcà està cada vegada més tapat i pareix que hui plourà i no veurem el cràter, fa calor, no xafogosa, però en fa. 

El volcà cada vegada més tapat...

Malgrat ser una turista de vacances, m’agrada empassar-me de les noticies locals, i quan viatge fora d’Espanya compre algun dia la premsa, m’agrada emportar-me a casa algun exemplar.  Així que llegint el periòdic i llegint el llibre que m’he comprat sobre Costa Rica, no deixe de mirar el volcà perquè els núvols van i venen i mai se sap. Ja ens ho han dit clarament en La Fortuna: "Si ustedes quieren ver el volcán han de hacer fuerza mental y no dejar de mirar el cráter, se deja ver muchas veces, peró hay que estar mirándolo porque nunca se sabe cuando decide mostrase en público".

Per sort només arribar a l’habitació, encara de dia, el cràter s’ha mostrat majestuós i grandiós. Els núvols han decidit escampar un poc i deixar veure la part alta del volcà. Han estat 5 minuts de visió que la majoria de gent no veu. S’ha vist el volcà sencer amb tota la seua magnificència.

No deixem de mirar...no deixem de fotografiar, el volcà fa l'efecte immant.

La sort seria que esta nit també poguérem veure la lava...Ens deien també que quan plou hi ha més possibilitats de veure el volcà perquè els núvols es mouen amb més rapidesa, deu haver passat això i espere que de nou escampe a la nit. En estos moments comença a ploure amb gana. Tan se val, estem bé tenint al davant el volcà que ja hem vist “descobert”. Ara ja no pense igual com quan l’he vist per primera vegada, ja no em pareix perillós veure’l tan a prop.

He agafat el llibre i llig un poc, plou i no m’abelleix fer altra cosa. He decidit agafar el llapis i assaborir este moment escrivint sobre el que estic vivint. Pare per descansar, mirar el volcà i agafar el periòdic i m’assabente de les noticies del país. Torne a escriure. El diari LA NACIÓN és un dels de més tirada al país. És un gust llegir l’espanyol de Costa Rica on no s’empren articles per encapçalar les frases dels titulars, em resulta curiós llegir algunes frases com: “TRABAJOS AVANZAN LENTAMENTE”, “COLEGIO DE POCOCÍ PROCURA MEJORAS EN SU PLANTA FÍSICA”. “MINISTERIO DE SALUD RECONOCE PROGRESO POR LO QUE NO APLICARÁ  CIERRE DE INSTITUCIÓN”. “DIRECTOR SE QUEJA POR POCO APOYO ECONÓMICO PARA CONTINUAR CON OBRAS”. I és de ressaltar que després al desenvolupament de la noticia si que els utilitzen de la mateixa manera que ho fem en Espanya.

M’alegra veure que al periòdic hi ha presència espanyola. És un article sobre el director de cine Trueba que en Xile presentava un projecte de  pel·lícula basada en una novel·la del xilè Antonio Skármeta. I mirant i mirant descobreisc en una columna gràfica menuda en un apartat de societat titulat “BUENA QUÍMICA ENTRE PAREJAS”, una imatge dels prínceps d’Espanya amb un peu de foto que diu PRÍNCIPE FELIPE Y SU ESPOSA LETICIA MUESTRAN A CADA MOMENTO SU GRAN AMOR.

Veig que llegint i escrivint s’ha fet de nit fosca. Fa estona que els mosquits estan fent-se de notar. De sobte recorde que porte des d’Espanya, un aparell que emet un soroll que fa de repel·lent dels molestos insectes  i me’l col·loque,  l’encegue i no se si serà suggestió però pareix que ja no em molesten tant.

I es fa l’hora de dormir. Però a meitat nit ens desperten des de recepció. La sort ens ha acompanyat. Estic mirant la lava com surt del volcà i s’arrossega cap avall, he d’escriure que és el que veig en estos moments i plasmar que em fa sentir. Pareixen punts de llum semblants als focs d’artifici. És un espectacle incomparable, és foc incandescent el que emana del cràter acompanyat de trons ensordidors que realment, ho reconec sincerament, ara si, imposen respecte i temor.

Estic bocabadada mirant la lava,
no tinc una bona càmera per plasmar el que veig i vull que la retina ho capte tot al detall.
Aleshores vaig pensar que mai més veuria un espectacle semblant i estava equivocada perquè anys despres vaig pujar al volcà PACAYA de Guatemala i la lava s'arrossegava a pocs metres de mi.
Buscant en la web trobe una imatge que s'assembla al que vaig veure aquella nit.

No vull pensar si  ara decidira esclatar de manera més violenta i fer explosions més fortes. Algú del país em va dir que una de les pedres que en una ocasió va tirar, era de la grandària d’un vehicle...Paratges idíl·lics, instal·lacions perfectament edificades i precioses... tot se n’aniria en un tres i no res. Vull pensar que els vulcanòlegs controlen els moviments sísmics de la Terra en tot moment, que la ciència ha avançat molt en este aspecte i que si arribara una forta erupció es podria saber de bestreta. Vull creure-ho i a més confie plenament en qui controla este engranatge.No tinc més remei.

No em puc queixar, la natura m’ha regalat una imatge que probablement mai més veuré*, espectacle indescriptible que no ha tardat en desaparèixer perquè de nou els núvols han tapat la visibilitat.

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA,  estiu 2006

* Anys despres veuria la lava arrossegar-se a un metre de mi en el volcà PACAYA de GUATEMALA

Si vols, sobre el volcà Arenal pots llegir més en este bloc:
-Des de Monteverde  al Arenal per les munytanyes de Tilaran
-Creuant el llac Arenal

PREMI VERSATILE BLOGGER 2013 al RACÓ VIATGER de Mariló

El RACÓ VIATGER de Mariló ha rebut altre premi. És el tercer des del començament encara no fa dos anys, és el premi VERSATILE BLOGGER, que em va arribar fa uns dies.

De nou gràcies...no...mil gràcies! 

Un premi sempre és benvingut, un premi sempre anima a seguir. 

Este premi no el coneixia, procedeix, de la mateixa manera que el premi Dardos, rebut anteriormnet, d’altres blocaires. És un premi simbòlic que té el gran valor de ser atorgat per gent que enten del tema, per blocaires, com jo, que mostrem el que fem i el que trobem en el nostres camins viatgers.

Esta vegada arriba de la mà d’un gran bloc de viatges, d’un bloc on es llig passió i aventura, on es veu qualitat, on es veu treball, és el bloc ALTRES INDRETS... http://altresindrets.com/, un lloc per perdre’s un ratet llegint i viatjant...viajant i vivint els relats, les fotografies i les sensacions que l’autor del bloc va relatant.

El premi té unes regles:

1-Publicar un post al bloc incloent la imatge del premi.

2-Agrair a qui t’haja premiat i afegir un enllaç al seu bloc

3-Compartir set coses sobre tu.

4-Atorgar el premi a quinze blocs que consideres mereixedors del premi. Esta és la part més complicada per la dificultat de fer tria entre tants blocs.

Sobre mi?

-M’AGRADA llegir...parlar de llibres...animar a llegir...i a que es parle de llibres...i ho faig sovint.

-M’AGRADA fer fotos quan viatge i tinc la casa i l’ordinador plens d’àlbums, perquè ja tinc totes les fotos antigues escanejades.

-M’AGRADA escriure de viatges i d’altres coses... i tinc la gran sort de veure molts dels meus escrits publicats.

-M’AGRADA saber de la historia local i les tradicions d’on visc també d’allà on vaig.

-I com no?... M’AGRADA viatjar siga com siga i tinc sort de poder fer-ho. Sóc com els grans “menjadors” que no li “fan ascos a res”, i aixì com ells ho troben tot bo i estan a punt per empassar-se qualsevol cosa, jo sempre estic a punt per “eixir” i li trobe el suc del lloc que visite. Les circumstàncies dirigeixen que viatge sense horaris, lliurement, o sabent de bestreta la ruta a seguir i les parades a fer, que siga dirigit amb grup o preparat per mi i a soles, maleta o motxilla...fent vivac sota les estrelles o dormint en hotel on les estrelles presideixen la façana.... tan se val, l’esperit viatger es porta dins..són maneres de mirar...són maneres de ser...

-Qualsevol lloc, prop o allunyat es bo per visitar però si hauria d’escollir... M’AGRADA molt Guatemala i també Egipte. En el primer vaig assaborir la vida actual, en el segon vaig aprofundir en el passat faraònic.

-I per últim...m’ho passe bé amb el meu treball diari, M’AGRADA, i això és altre gran privilegis: sempre envoltada de xiquets, que són els més agraïts i alhora sincers, els més receptius i benvolents i m'agrada pel fet d'ajudar-los en el llenguatge, la base de la comunicaci...i també per tindre'ls a punt sempre per convidar-los a que coneguen altres països, altres mentalitats, altres paisatges... 

I sobre la llista dels blocs a qui atorgue el premi..? Per a no repetir els de les altres vegades he triat entre els que he descobert fa poc i que trobe interessants...

-Rutes de la memòria: http://coneixerhistoria.cat/rutes/

-Literatura viatgera: http://literaturaviatgera.blogspot.com.es/

-Xàtiva; punts de vista, (secció de viatges): http://ximocorts.blogspot.com.es/

-Diari de la bona vida: http://diaridelabonavida.com/

-Viatjar de valent http://www.viatjardevalent.com/

-Quadern de Jordi Orts http://jordiorts.com/

-El diari dels nostres viatges http://diarijaumeicris.wordpress.com/

-A cop d’ull: http://acopdull.blogspot.com.es/

-Bitllet de tornada: http://bitlletdetornada.blogspot.com.es/

-Sense descans: http://sensedescans.blogspot.com.es/

-Loop, la volta al món per parts: http://hatshet.wordpress.com/

-Més que un viatge: http://mesqueunviatge.blogspot.com.es/p/recorregut.html

-Notes de viatge: http://viatjaresguai.blogspot.com/

-Obert per vacances: http://www.abiertoporvacaciones.com/catala/indice.htm

-El viatge del rodamons http://elviatgedelsrodamons.blogspot.com.es/

Felicitats i endavant, a seguir escrivint...a seguir viatjant…

FOTOS i MÚSICA: Paris (França)

Escala en Paris...

o com aprofitar el temps i visitar la capital de França en unes hores solament...

Música:

 "El cielo sobre Paris"

Pots llegir el text sobre Paris que complementa el vídeo en el bloc:

Primera part, segona part

ÀUSTRIA: Llac JAGERSEE i Llac TAPPENKARSEE

M’agrada veure este país des de les altures i haver aconseguit un dia més el repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

No cal paraules...les imatges parlen...

Estem en Àustria i la finalitat del viatge és caminar, caminar pels Alps. Cada dia és un repte i cada dia ens superem, de la qual cosa ens vanagloriem.

Hui fem ruta des del llac Jagersee al llac Tappenkarsee. Este últim està a la part alta d’una cataracta i cap allà que hem anat sense saber molt bé que és el que ens esperava. Cada dia hi ha una sorpresa diferent, un entrebanc que s’ha de passar si es vol avançar així que amb l’ànim de “ja veurem hui que toca fer” iniciem el trajecte.

...aigües transparents...gelades...

El llac Jagersse és preciós, les muntanyes l’abriguen, l’envolten...Mirem tot el llac per fer-nos idea de la caminada i per on hem d’anar i ho mirem amb detall. Ens situem davant d’unes barques i enfront, allunyada i al fons està el nostre objectiu. Cap allà és on anem, sembla llarg, sembla impossible, sembla una odissea travessar tot aquell espai.

La caminada ens fa admirar encara més. si cal, el paisatge.

Primer hem caminat vora el llac al voltant d’una hora, de manera còmoda perquè no hi havia quasi desnivell, només 200 metres, però quan estem a 1341 metres, comença la dificultat i ja no és tan fàcil caminar, hi ha pendent de 600 metres.

Hi ha trams fàcils...

I caminant caminant arribem fins els 1748 metres d’altitud i s’hi nota. Des de dalt veiem el primer llac, sembla impossible haver pujat tant!

I altres no tant...les imatges mostren d'on venim.

Després de fer la llarga caminada hem arribat seguint un senderol de pedres costerut i de tant en tant s’han de creuar riuets d’aigua, sortosament amb no molt de cabdal. Els travessem sortejant l’aigua saltant com granotes de pedra en pedra. Al final no ens hem remullat.

Passem una cataracta.

Només trobem un entrebanc inesperat. En un moment donat hem hagut de travessar la cataracta abans d’arribar. És cert. Ha plogut tant durant tants dies seguits que per un dels llocs on obligatòriament hem de passar hi ha una cataracta per on baixa l’aigua de la part alta de la muntanya, que és on anem.

Les cadenes i algun que altre braç amic ajuden a passar entre aigua i pedres.

El moment requereix destresa i també ajuda dels companys de grup que voluntàriament ofereixen una mà on poder-nos recolzar. I així anem passant un a un, uns ajudant a passar i la resta esperant a l’altra banda amb un “ai” per si hi ha alguna caiguda, però alhora preparats càmera de fotos a punt per pillar el moment crucial. 

Tothom espera per veure qui és el primer en relliscar i donar-se una remullada...

Però tot passa entre risses. Sembla una situació perillosa però no ho es, és cert que s’hi pot relliscar, que ens podiem mullar, que podiem haver tingut una torcedura de peu per ser terreny pedregós..però tambè és cert que hi ha unes cadenes tambè per poder agafar-nos i ajudar-nos mentre es travessa la cataracta. 

Jo ja he passat l'obstacle...sortosament sense remullar-me.

Al final cap de nosaltres s’ha mullat fins els genolls com auguraven els experts per a que posarem atenció quan passarem...

La pujada ha costat molt. Hem sudat de valent. La vestimenta que portem, com si forem cebes i poder anar llevant-nos capes, és la més encertada per a este tipus de caminades.  

Al final...la recompensa...un paisatge sense precedents

I una vegada dalt cal admirar el que ens envolta, respirar l’aire pur de la muntanya, agrair el privilegi de poder gaudir de tanta meravella i felicitat. Perquè estar en un punt tan alt envoltant de tant de verd és com estar al cel. Descansem un poc però encara queda altra caminada per tal d’arribar al refugi on dinem i on parem més temps.

Hem de retornar pel mateix camí i no és plat de bon gust, s'ha  de fer frenant els peus.

La baixada tampoc ha estat plat de bon gust perquè s’havia d’anar frenant. Però, i estes paraules són certes, tot ha valgut la pena: l’esforç, el passar pels rius i per la cataracta, l’ascensió, la baixada...tot ha valgut la pena per admirar el paisatge des de la part de dalt de la cascada. El paisatge és espectacular. El llac...els cims envoltant-nos i sortosament sense núvols amb boira. Naturalesa plena i sense tapar i és que de vegades l’oratge gasta una mala passada i amaga la bellesa, i este no ha estat el cas.

Dos fotos juntes...impressionant, encara que no estiguen perfectamnet quadrades.

M’agrada veure este país des de les altures, m’agrada haver eixit triomfant del repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA, estiu 2005

nº 28-RESSENYES LITERÀRIES i de cine: EL TAO DEL VIAJERO. LLIBRE

nº28-EL TAO DEL VIAJERO

Enseñanzas de vidas en la carretera

Paul Theroux

Ressenya feta per editorial  Alfaguara 2012

Paul Theroux celebra cinquanta anys de viatges pel món i reuneix el millor de la seua obra i passatges més memorables d’aquells autors que l’han formant com lector i com viatger: Vladimir Nabokov, Samuel Johnson, Evelyn Waugh, Charles Dickens, Mark Twain, Ernest Hemingway, Graham Greene i DH Lawrence entre altres s’hi donen  cita en estes pàgines. Guía filosòfica i llibre de viatges alhora, El Tao del viajero és una obra per a regalar i atresorar, per a llegir una i altra vegada com llibre de capçalera que marca el camí espiritual del viatger que tothom portem dins.

Opinió personal

Sense dubte el que em va atraure al primer colp d’ull va ser el títol: El TAO DEL VIAJERO, i malgrat pensar que era un titol-ganxo per a qui ens agrada viatjar, vaig caure en la temptació i el vaig comprar sense saber-ne res del contingut. Tao és una paraula que em va suggerir camí, norma, filosofia... també l’autor va contribuir a que comprara este llibre perquè sabia que es tractava d’un expert viatger. Endevinava que era dels llibres que m’agrada llegir per a subratllar, per a rellegir més tard, per assaborir el que per alguna o altra raó durant la lectura remarque d’entre tot el text.

És un llibre on no solament parla Theroux, cada pàgina convida a llegir paràgrafs seleccionats de llibres de grans viatgers o grans escriptors de viatges, i cal fer la matisació perquè llegint este llibre he descobert que hi ha més d’un autor que ha escrit sense eixir de casa, sense trepitjar el terreny que amb tanta vehemència descriu.

És una selecció limitada, no estan tots els gran viatgers, però seria impossible incloure’ls.

El llibre està dividit en apartats, al meu parer un poc caòtic, al primer cop d’ull desordenat, de vegades repetitiu perquè un mateix tema el mostra des de perspectives diferents, tal volta esta aparent estructura desorganitzada és perquè no és un llibre destinat a ser llegit de manera lineal.

És com un viatge que va fent-se sobre la marxa, un viatge que dóna peu a fer un deambuleig per descobrir l’essència, com quan anem caminant i de vegades no sabem per on anem, estem  a un carrer i després ens abelleix hi retornar. És el que passa amb este llibre, una vegada feta la primera llegida o ullada, cal buscar o rebuscar entre les pàgines allò que vols de nou llegir, de la mateixa manera que tornem a un carrer que volem de nou visitar. Jo he gaudit més en les llegides posteriors a la primera, perquè he llegit seleccionant i saltat d’una part a altra.

Comença l’autor exposant la importància de “l’altre lloc” i després ja passa a parlar de diferents aspectes, però donant pas a altres viatgers del passat transcrivint cites o paràgrafs de llibres escrits. El primer capítol, una síntesi de viatge, tracta el tema de la necessitat de moure’s, reafirma que el camí és vida, mostra dues paradoxes del viatge, parla sobre el viatge solitari, sobre l’anonimat del viatger, sobre falses il·lusions, sobre les ciutats, sobre l’aventura, sobre l’optimisme viatger, sobre viatge i tradició, viatge i política o viatge i porno, I també parla del viatge com pèrdua de temps, com intrusió, com transformació, com cura d’humilitat. Tracta el tema de l’escriptura viatgera, dels viatges en temps turbulents, sobre els olors que identifiquen un lloc, sobre el turisme, sobre viatges en avió...i tot este contingut només en les primeres quaranta pàgines.

Els altres capítols els dedica a dissertar sobre quin és el país melic del món o quins els plaers del tren i sobre la sapiència viatgera de molts autors de renom, esbossa regles de viatge, parla sobre la durada dels viatges, sobre curiositats que s’ incloïen a l’equipatge. Parla també sobre pors o neurosis de molts, sobre viatgers que no viatjaven soles...parla sobre el fet de ser foraster, sobre els viatges a peu, sobre el plaer del que és inhòspit i tracta el tema dels menjars. Descobreix la imaginació d’alguns autors revelant que han  inventat llocs que no existeixen i mostra gestes viatgeres temptant així a  llegir els llibres sencers on estan relatades. També parla sobre entorns únics i fa anàlisi d’alguns noms de llocs que només escoltar-los evoquen un paradís i després deceben, disserta també sobre llocs perillosos o llocs feliços.

Tal volta el títol el trobe massa pretensiós perquè la paraula TAO comporta molt, però no deixa de ser un llibre curiós,sorprenent i revelador en molts aspectes, un d’ells que no m’havia parat mai a pensar, és que no tot viatger té el do de l’escriptura i facilitat per a fer-ho, i així alguns llibres han eixit a la llum després d’un extraordinari esforç de plasmar la vivència per part de l’autor. També m’ha descobert el fet que molts llibres estan fets basant-se en altres escrits prèviament i han escrit sobre paratges sense haver vist mai el que descriuen.

 El gran valor que li trobe, una vegada acabat, és la passió viatgera que s’hi respira en cada línia escrita. No sempre es parla bé del lloc, tanmateix el llibre incita a seguir viatjant i a llegir més i més...jo ja tinc llista feta d’alguns títols que no em vull perdre als quals “El tao del viajero” fa referència.

El llibre acaba detallant les deu regles bàsiques a seguir, el tao del viatger o “el camí espiritual”,  regles amb les quals podem estar d’acord o no, però hi són. És l’opinió d’un gran expert.

.