MÀLAGA: ÀLORA

Àlora és un bonic poble blanc malagueny ple de costeres, que està coronat per un castell.

Acabem de fer la ruta pel “Caminito del rey” i encara estic bocabada per la bellesa natural del paisatge que hem trepitjat, sense dubte, és una experiència única.

La ruta l’hem iniciada a Ardales i l’hem acaba a Àlora, és on dinem. El poble està situat, a la Vall del Guadalhorce, a uns 40 quilòmetres de Màlaga. Després del descans omplint la panxa i reposant forces, visitem el poble coronat per un castell, fent  una passejada pels seus carrers amb cases blanques. 

Tenim una guia local, Mª José, que és una experta en història i art. Ho sap tot i ho sap explicar bé. Li dóna passió i èmfasi a cada frase. Gaudeix amb el que fa i ho transmet. Als que hi viuen se’ls anomena alorenys o perotes. Diuen que lo de perotes ve perquè en temps dels Reis Catòlics el repoblador d’eixes terrres s’anomenava Don Pedro.

Àlora té molta extensió territorial i la població viu disseminada. Té un poc més de 13.000 habitants  i limita amb Antequera, que per cert té un torcal digne de visitar. 

 Comencem el passeig seguint a Mª José. La primera parada es l’església la Veracruz construïda al segle XVI i segons conten finançada amb la venda de 12 moriscos.

Després ens dirigim cap a la plaça Fuente Arriba que és punt  neuràlgic del poble. El nom ve per la situació, donat que hi ha altra més avall. En la plaça Fuente Arriba al segle XVII,  hi havia un convent de monges franciscanes que va ser destruït durant la guerra civil.

Al carrer que ix de la plaça, calle La Parra, hi ha cases importants. La burgesia que arribà al poble amb la construcció del ferrocarril s’instal·là en este carrer. Es nota per la riquesa de les façanes, que en tot el poble són la majoria blanques. L’any 1898 l’ajuntament comprà una de les cases  i actualment és la seu consistorial.

El poble conserva algunes torres de les antigues cases, en el nostre passeig en trobem unes poques. És un poble costerut. Sortosament no anem amb presses i les costeres se les agafem amb parsimònia.

Anem cap a la plaça Baixa, nom donat, com és de suposar, per estar a la part baixa del poble. Poc es van calfar el cap els perotes buscant noms!  Però este nom ha canviat. 

Des de 1994 passà a anomenar-se plaça de la Despedia perquè és el lloc on divendres sant se celebra l’encontre entre Jesús natzarè  i la Verge dels Dolors. 

Ens conta Mª José, amb un brillo especial als ulls d’emoció, que és una gran festa que tothom viu amb gran devoció i que atrau a visitants de la comarca. Està catalogada festa d’interès turístic Nacional d’Andalusia. Continua contant que és un espectacle digne de veure quan els portadors s’agenollen tots alhora varies vegades. Mª José ho conta amb entusiasme, just la vesprada del dia d’abans a quan ens ho conta va  viure la festivitat un any més.

A la plaça la Despedia, està l’església de l’Encarnació del segle XVII, que m’agrada molt. Quan arribaren els Reis Catòlics substituïren els elements àrabs per cristians, així que sobre la mesquita construïren l’església. De l’antiga queda poc perquè un terratrèmol la va destruir. És una de les esglésies mes grans de la província de Màlaga. Es va edificar entre 1600 i 1699, numero redó, pe això ho recorda tan exactament Mjosé i tothom. Té planta rectangular i tres naus amb unes grosses columnes.

Al costat està el museu municipal Rafael Leria, menudet però acollidor. És un element més del patrimoni històric i artístic del poble. El museu està en una construcció mudèjar del segle XVI, Escuela de Cristo, que possiblement va ser capella d’un desaparegut hospital de San Sebastian constituït pels reis catòlics. Va ser seu de l’ordre sacerdotal escuela de cristo, d’ahi el nom de l’edifici.

Sembla que estem dins d’uns banys àrabs. És una sala quadrangular amb pilars que aguanten les voltes del sostre. Les parets són rajoles.

 
A la plaça també hi és el mirador de Cervantes, en un edifici construït l’any 1967 per fer homenatge del pas de Cervantes pel poble. Durant l’època de Felip II, abans d’escriure l’obra que el catapultà a la fama, va ser recaptador per a la corona d’impostos al poble durant set anys.

Des del mirador hi ha vistes a la Vall de Guadalhorce. Hi ha un mosaic del poble representant al Don Quixot i Sanxo Panza, els universals personatges creats per l’escriptor.

Anem cap al castell i hem de pujar de nou una costera, la de calle ancha, antigament la principal i més ampla del poble. De nou ens adonem que es van calfar poc el cap buscant nom als carrers i places. És un dels carrers mes antics. És molt costerut i ens conta M ª José que cada any emociona veure com divendres sant  la brigada de paracaidistes porten el tron de Jesus Natzarè  a tota pressa.

Però l’esforç de pujar el carrer empinat paga la pena. Les vistes d’Àlora són magnifiques. S’hi aprecia la disseminació de cases que hi ha. La població no està concentrada sinò que el terme ocupa molt d’espai i tots són habitants d’Àlora.

      Al castell hi ha un curiós detall. A l’interior del recinte hi ha una ermita, hi ha panteons familiars, i és que va ser cementeri fins fa poc. Els castell construït en època àrab encara que té orígens fenicis i romans, va ser declarat monument nacional l’any 1931.

Després de la reconquista, la mesquita es convertí en la primitiva església de l’Encarnació, destacant la capella del Natzarè, s’hi conserva l’altar major i la volta estrellada. Hi ha la imatge del Natzaré de 1945 que va substituir la del segle XVII i la Verge de les ànimes.

De tornada, ja baix al poble, veiem el monument a la Faenera de principi del segle XX, feta en bronze i mostra els oficis que feien antigament les dones a Alora: netejar i embolicar les taronges que exportaven. Hi ha un mosaic que mostra una part del poble.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: NO TENGO MIEDO

NO TENGO MIEDO

Autor del llibre:Niccolò Ammaniti

Director de la pel·lícula:Gabriele Salvatores

EL LLIBRE:

M’agrada viatjar, este blog ho demostra, i abans de fer-ho gaudeisc llegint sobre el lloc que vaig a visitar per fer-me una idea aproximada del que vaig a trobar. Qui em coneix sap que ho faig sempre. Les meues lectures són al voltant d'informació pràctica o històrica i també relats que em mostren o em fan imaginar el lloc on tinc intenció d’anar. És una manera de capbussar-me en la realitat que vaig a conèixer el país, els pobles o ciutats. Unes vegades em faig idea encertant i altres no, això tan se val. 
  

En este cas, sabent que en unes setmanes me n’anava a la regió italiana de la Puglia, vaig comprar i llegir el llibre “No tengo miedo” perquè sabia que estava ambientat en eixa part d’Itàlia, la zona més desconeguda del país i la que fins fa relativament poc, podem dir que estava oblidada i abandonada. A hores d’ara està canviant, la Puglia s’està valorant i cada vegada i ha més gent interessada en visitar-la. 

Però jo, al capdavall, no ho he fet, el viatge a la Puglia no ha pogut ser, el coronavirus ha estat el culpable... no cal dir més. Italia ha estat des del primer moment un dels focus més afectats. 

La història que conta el llibre, publicat en 2001, succeeix l’any 1978 i el paisatge rural que descriu, m’ha recordat als pobles de l’Espanya de la dècada de 1960 i els anys abans de postguerra que tantes vegades s’han mostrat en pel·lícules. El nom del poble on transcorre l’acció, Acqua Traverse, és fictici i és una aldea formada per quatre cases envoltades de camps de blat, alt i brillant. 

L’acció transcorre en època de calor sufocant i el text està tan ben escrit que fins i tot el calor traspassa les fulles de paper del llibre i envaeix el lector quan està llegint. A mi m’ha passat. En dies de calor tan fort tothom es queda en casa, excepte els xiquets que es passen el dia al carrer amb les bicicletes amunt o avall o jugant a les penyores, amb els seus codis de joc, que són norma sagrada que s’ha de complir sota amenaça del cap de la colla que sempre hi ha, que és qui mana i atemoreix a la resta. Hi ha paràgrafs que m’han fet recordar els meus jocs infantils al carrer, la llibertat amb la colla dels amics. Al llibre hi són. El grup d’amics i amigues són inseparables i hi  ha un que mana i altres  es deixen manar, hi ha una dèbils per menudeta i altra marginada per grosseta, totes dues sovint queden apartades perquè no poden seguir la marxa del que mana.  Els que hem crescut als pobles sabem què és jugar al carrer com ho fan estos xuquets. Una manera d’explorar el món sense pors “a tot” ni distraccions tecnològiques, que no existien. El món ha canviat molt ràpidament i tal volta algun jove no entenga estes paraules què expliquen altar manera de créixer.

I entre jocs el protagonista descobreix un terrible secret, que li canviarà la vida. No pot ni explicar-lo, no ho entén, és incomprensible per a una ment tan jove que no sap de maldats ni enganyifes, que no sap de necessitats, només vol jugar amb els amics i que el pare estiga més en casa.

El sol és protagonista i hi ha contrast amb l’enlluernadora llum del dia  i la foscor de les nits i de les vides dels protagonistes, hi ha contrast entre les mirades infantils sense picardia i les adultes malintencionades i ha lluita entre el bé i el mal.

No vull desvetllar la trama perquè és bonic anar llegint-la i desentranyar la tensió, magistralment escrita que genera, però si que puc dir, que a traves de les situacions descrites es demostra el malestar social general en Itàlia existent, que va durar unes dècades i que acabà produint diferents tipus de terrorisme com els de Nàpols o Sicília. No crec que explique molt si dic que em va fer recordar un fet que m’impactà quan era menuda, i crec que és el mateix que sent Michelle el protagonista. Parle del cas de John Paul Getty III, nét d’un multimilionari, al que en la dècada de 1970 al sud d’Itàlia, van segrestar i acabà sense orella. El que està clar és que tot el que s’escriu la majoria de les vegades està basat en la realitat, potser viscuda o no, però al capdavall  és real.

La misèria social familiar en la qual viuen immersos els protagonistes és tema important però el que més destaca és la mirada infantil del mateix context. Eixa mirada infantil és innocent i plena de dubtes i s’ajunta amb fantasia. I també és especialment important el tema del descobriment personal del protagonista principal i observar com va deixant la infantesa a banda, com va superant pors i pren decisions adultes.

“No tengo miedo” és interessant i recomanable. És de les lectures que valen per a adults i per a joves, tracta el tema dur però la manera com està escrit emociona, perquè hi ha bellesa en el text. És un llibre que commou, mostrant alegria i tristesa, nostàlgia també. És un relat que sorprèn, està ple d’humanitat, perquè sovint passa que els xiquets i xiquetes poden ser més humanitaris que els adults que es mouen per interessos. És molt fàcil de llegir perquè desperta intriga per saber el final, encara que al capdavall el final és el menys important. L’autor deixa un final obert. Ensenya que els menuts també tenen coses que ensenyar als adults, el comportament i els sentiment son més nobles. I la vertadera amistat és tot un exemple.

LA PEL.LICULA

La pel·lícula en angles es va traduir per “El secreto”, en espanyol per “El pozo”.Està rodada en la província de Potenza i als voltant de la localitat de Melfi. Analitzant-la en conjunt està bé, però el llibre m’ha agradat molt més, una vegada més el llibre supera la posada en escena. I és que es difícil transmetre en imatges tots els pensaments del protagonista. Els pensaments són molt importants en el llibre perquè donen a entendre la innocència del xiquet, la seua mirada que és diferent a la de l’adult. Es pot veure la pel·lícula sense llegir el text però com he llegit el llibre no puc evitar les comparacions.

La pel·lícula perd la intriga i el ritme ascendent del text, i he notat unes quantes situacions no resoltes que en el llibre s’entenen perfectament i en la pel.licula es queden enlaire.

M’ha sorprès veure a Aitana Sánchez Gijón, 17 anys més jove que ara,  fent un paper protagonista, el de la mare del xiquet. I ho fa molt bé creant credibilitat. També apareix en una breu escena fent de mre del segon xiquet protagonista, l’actriu espanyola Susi Sanchez, que quasi no es veu i que jo he identificat perquè sabia de bestreta que hi era.

La posada en escena està molt bé: els paisatges, la aldea, els protagonistes, el calor emprant ingredients com els ventiladors, anar amb roba lleugera, la suor relliscant per la pell i el color groc enlluernant que es veu en tot moment en els camps...i també està molt ben representada la sensació de que tot està paralitzat. El director coneixia la zona  perquè hi anava de jove.

La pel·lícula, així com el llibre van ser molt premiats.

ALEMANYA: Passeig per LÜBECK-II PART

Una de les ciutats medievals millors  conservades que manté l’elegància que ve del passat quan era rica i influent econòmicament.

I PART: LA PORTA HOLSTENTOR

Seguim visitant la ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat... A Lubeck se la coneix com la ciutat de les set torres: les de l’església de Santa María (Marienkirche), San Jacobo (Jacobikirche), San Pedro (Petrikirche) i la catedral (Dom). En el nostre passeig en veiem algunes.

Acabem de traspassar la port d’entrada a Lubeck, la porta Holstentor una porta creada com fortificació però també per ostentar la riquesa i el poder. Només creuem el canal sobre el riu Trave, i tot just al costat de la Torre, veiem una imatge que em recorda Hamburg, són els magatzems medievals construïts entre els segles XVI i XVIII, que en esta ciutat guardaven sal: “Salzspeicher”. El comerç de la sal va tindre un paper rellevant en el poder de Lübeck i en la lliga hanseàtica.

Són sis cases de rajola roja.

Encara hem vist poc però ja s’endevina que  Lübeck és especial. Anem a buscar els carrers més antics. Comencem pel carrer Petersgrube, amb 22 cases totes declarades monuments nacionals perquè hi podem trobar tots els estils arquitectònics. Observe que les finestres no tenen cortines, s’hi pot veure la vida que portes endins fan els seus habitants. El concepte de privacitat és molt diferent al que tenim en altres països. És arquitectura hanseàtica, les cases em recorden a les que vaig veure al nord de Polònia, a les ciutats bàltiques.

Tot seguit anem a la plaça del mercat. Les torres de l’església de Santa Maria, que està tot just al costat, les veiem en tot moment, dominen la ciutat, però no entrem a veure-la. Ens quedem en  la plaça. Hi ha algunes paradetes de menjar. Tambè hi ha una maqueta de la ciutat.   

     

També està l’ajuntament, edifici elegant i cridaner per ser de color negre, que contrasta amb el rajol roig que estem veient tothora. Els rajols negres eren més difícils de fabricar i conseqüentment eren més cars, demostrant, una vegada més, el poder i riquesa que tenia la ciutat. Lubeck no només era rica, sinó que ho demostrava emprant els millors materials. Es va construir a principis del segle XIII. En la part superior hi ha uns forats fets per minorar la força del vent. Veiem l’ajuntament per davant i per darrere.

Deixem la plaça i rodejant l’església de Santa Maria parem a una placeta des d’on es veu  la casa on va viure Tomas Man, era de la seua iaia. La casa va ser destruïda durant la segon guerra i fa uns anys restaurada per a arxiu  i museu de l’escriptor. És on va viure la seua infantesa i joventut fins als dènou anys.

En la placeta on estem hi ha unes porxades que ens serveixen de refugi de la pluja mentre contemplem l’exterior de l’església de Santa Maria. Alcem el cap amunt i només mirant-la es veu que és imponent, de fet és la tercera església més gran d’Alemanya. Les torres arriben a 125metres. L’edificació gòtica de rajola, va servir d’exemple per a moltes altres esglésies i catedrals dels països bàltics. I amb esta església tenim altre exemple d’ostentació. Van ser els comerciants els que a meitat del segle XIII manaren construir-la per rivalitzar amb el poder del bisbat i la seua catedral. Diu la llegenda que un dimoniet va ajudar a construir-la enganyat pels comerciants que li digueren que estaven construït un bar.  A prop de l’entrada està el dimoniet per recordar la llegenda.

Quin passeig més bonic... i sense turisme ! Em sorprèn que hi haja tants pocs visitants perquè la ciutat és realment bonica. S’hi respira tranquil·litat. Tal volta el turisme s’ha amagat per la pluja... A la porta d’entrada havíem vist uns pocs, però ara no se’n veuen. Millor per a nosaltres, el passeig és més agradable. Passem per carrers amb encant que tenen edificis on empraren tres tipus de rajoles.

De sobte trobem un lloc particular, realment bocabadant. El que impacta no és la menuda porta d’accés, sinó el que amaga...Són uns patis i carreronets amb cases, i flors...sembla que estem envaïen propietat privada, però en realitat són carrers públics. S'hi construïren en l’antiguitat quan Lübeck atreia a gent per ser una ciutat rica. Hi havia superpoblació, així que obligaren als habitats que obriren els patis per a que pogueren hi viure els treballadors més humils i pobres. Aleshores les menudes cases no disposaven de condicions adequades però actualment s’han convertit en raconets molt acollidors per a viure. Són cases sub alquilades que malgrat els pocs turistes que hi transitem per escodrinyar, gaudeixen d’una tranquil·litat diferent a la de la ciutat, és com viure en un poble amb un ambient més familiar.  

Després entrem a l’església de Sant Jacob, l’església dels mariners construïda al segle XIV. Resulta estrany trobar a l’interior, en una capella,  un bot salvavides, és el recuperat del veler “Pamir”, recordant així el tràgic enfonsament l’any 1957 a causa d’un huracà. Moriren 80 homes, entre els quals hi havia 51 joves cadets, només 6 salvaren la vida i en condicions penoses. Hi ha també informació de premsa i fotos dels mariners. Durant la guerra no va patir destrosses, i el que veiem, com l’orgue,  és històric, de fet  és un dels millor conservats del nord d’Alemanya del segle XVI.

L’esperit mariner està per tot arreu. Just enfront està la seu de la confraria dels capitans fundada l’any 1401 i que es va establir en este carrer en 1535. Actualment continua sent lloc de trobada de gent del mar i també un restaurant. Imaginem que amb preus desorbitats.

Nosaltres entrem-hi només per fer una ullada. El local està buit de gent i no interferim en cap reunió ni menjar. No tenim prou ulls per a mirar. És una taberna medieval, amb maquetes de vaixells penjades del sostre i altra decoració referent al mar. Val la pena veure-ho perquè és un lloc impregnat del món marítim que representa. 

Seguim camí per carrers acollidors.

Al capdavall, arribem a l’hospital de l’Esperit Sant i refugi de peregrins construït al segle XIV, sent un dels primers hospitals d’Europa. És bonic.

Tenia cabuda per a un centenar de malalts.

Dins s'hi poden veure algunes  habitacions.

És molt agradable passejar per esta ciutat malgrat que l’oratge no ens està  acompanyant. Ens dirigim cap a la plaça del mercat que ja hem vist abans. Passem per la casa de Willy Brant, que és actualment un museu dedicat al famós polític compromès per la democràcia,  premi Nobel de la pau l’any 1971. També passem per un edifici que és de la universitat i per la farmàcia més antiga de Lübeck.

Plou massa per a seguir caminant, estem a les porxades laterals de la plaça del mercat. La pluja no para, de lluny veiem un bon lloc per a refugiar-nos, és un café, el café Niederegger, que ja només mirar l’aparador convida a entrar.

I una vegada dins, trobem massapà per tots els costats, en pastissos o formant figures que són veritables obres d’art. El massapà de Niederegger es remunta a l’any 1806 i és famós en tota Alemanya.

L’edifici té tres plantes, pugem i ens trobem un museu bocabadant. El museu del massapà. Sembla increïble que tot el que hi ha exposat es puga menjar.

Des de la finestra veiem la part de darrere de l’ajuntament i les porxades en les que estaven esperant a que parara de ploure.

Quan para de ploure, acabem de fer la visita acomiadant-nos de Lübeck contemplant el riu Trave.

Realment, val la pena la visita de Lubeck, que va ser ciutat lliure, conservant estatus de ciutat-estat lliure fins l’any 1937. 

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019

ALEMANYA: LÜBECK I PART, LA PORTA HOLSTENTOR

Impressionant ciutat gòtica medieval envoltada d’aigua, amb una porta d’entrada que és signe d’identitat i que…malauradament va enfonsant-se.

Estem a Lübeck, lloc important que va conservar estatus de ciutat-estat  lliure fins a l’any 1937, hi radica part de la seua importància política, però també va tindre rellevància en l’àmbit comercial. Lübeck és una joia del segle XII amb més de mil edificis històrics. La menuda ciutat va tindre un paper molt important en la lliga hanseàtica, va ser la capital i se la coneixia com la reina de la hansa. La lliga hanseàtica, que va perdurar durant segles, es remunta al segle XII quan els gremis de comerciants van promoure el comerç pel Bàltic, Així va sorgir la societat que unia ciutats i comerciants del nord d’Alemanya i de ciutats i punts claus del mar Bàltic, països Baixos, Polònia, Suècia i Rússia. Ajuntava quasi 200 ciutats. Gràcies a la prosperitat del comerç, Lubeck adquirí privilegis i s’engalanà amb monuments i manté la grandesa de ciutat naviliera.

És una ciutat preciosa que actualment fascina i al passat va fascinar, entre altres,  a Tomas Man. Lübeck és ciutat per a descobrir en un dia o dos perquè és menuda, però hi ha molt a veure i bé es podria allargar l’estada durant més dies. De fet el seu casc històric va ser el primer en ser anomenat Patrimoni mundial per Unesco dient que era el prototip de ciutat del segle XII. Durant la segona guerra mundial es va mantenir quasi intacte, només es va fer malbé un 20%,  i la reconstrucció es va fer amb fidelitat i delicadesa. També hi ha elements no reconstruïts com a testimoni dels fets i que no torne a passar. He vist una fotografia presa des de l’aire i el casc antic té forma oval i està envoltat de canals.

Lübeck s’ha de passejar lentament... Comencem situant-nos front a la porta d’entrada. Lübeck en té, una i ben imponent: la porta  Holsten o Holstentor. Dos lleons vigilen l’entrada, són estàtues que hi són des de fa més de 150 anys. Un lleó està despert i l’altre està dormint, poc podrà vigilar amb els ulls tancats!

Observem de lluny algunes de les set agulles-torres de les esglésies gòtiques que dominen i configuren el perfil de la ciutat. Hi ha cinc esglésies, totes medievals, ara protestants i amb passat catòlic. Pense que dins de la ciutat les torres serviran com punt de referència i orientació. També veiem que darrere de la porta vivendes dels antics mercaders medievals.

I mentrestant, anem apropant-nos a la porta. Està inclinada? És un efecte òptic?, No ho és, conforme ens apropem la inclinació es fa més patent. Em recorda la torre de Pisa i la ciutat de Venècia que amb els anys s’enfonsa.

Quan estem davant l’observem amb deteniment. La van construir al segle XV i formava part d’un conjunt defensiu amb altres tres portes més que han desaparegut. I la Holstentor també va estar a punt de ser enderrocada al segle XIX però els habitants de Lübeck aconseguiren salvar-la.La inscripció inscrita és un al·legat de bones intencions. “CONCORDIA DOMI FORIS PAX” algo así como “Armonia en casa i pau fora”.

I traspassem el símbol més reconegut de la ciutat amb finalitat defensiva però tambè representant el poder i riquesa de la ciutat. Segurament serà el monument més fotografiat de la ciutat perquè és imponent i bonic! Hi ha uns grups de turistes, com el meu, però pocs. Dins de la porta hi ha un museu.

I una vegada traspassada la porta...el passeig continua....

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019