Rias Baixas des d’una prespectiva diferent…la marítima…
PRIMER DIA DE CREUER: Ria Arousa- Illa Sálvora- Ribeira-Ria Arousa-Illa da Toxa.
Estic
en les Ries Baixes en Galicia, una preciosa part d’Espanya a la que realment
m’abellia tornar després de més de vint anys sense visitar-la. Les vegades que
he vingut sempre m’he quedat amb ganes de gaudir més dels paratges naturals,
però era hivern o tardor i l’oratge no acompanyava. Esta vegada és estiu, així
que visite les Ríes posant-les de protagonistes, centrant-me en la costa. I que
millor que fer-ho amb vaixell?
A cada
pas, me n’adone que l’essència de la zona no ha canviat amb els anys: la
bona gent, la meravella paisatgística, el sabor mariner present tan autèntic i
el bon menjar, tanmateix este any tot sembla distint perquè la perspectiva és
diferent. Dormim en Sanxenxo i cada dia anem al port d’alguna de les ries,
embarquem, passem el dia navegant, fins i tot dinant al vaixell, i mirant el bonic paisatge. Quan arribem a la
destinació prevista desembarquem per fer visites interessants a pobles o ciutat
amb encant o als paratges naturals i illes deshabitades o quasi deshabitades
que guarden moltes històries. I al final de la jornada tornem a Sanxenxo, a
l’hotel. A que és una planificació encertada? A que és atraient? El turisme és
molt fort en Galícia i esta oferta de “cada dia en vaixell” és una més, és molt agradable i interessant. En esta ocasió
viatge amb Interrias, agencia que té la seu al mateix Sanxenxo, la qual cosa és garantia que coneix
la zona molt bé. Realment són experts i es nota en el resultat, en l’atenció
al viatger i els serveis es mereixen un deu. No cal dir que el menjar també: bon producte i bones mans per cuinar-ho. He menjat de tot: ostres, vieires,
musclos, navalles, almejes...gambes...
En
Sanxenxo, especialment, s’hi veu molta edificació nova, hotels preparats per al
turista...veig que hi ha molt més construït que fa vint anys. Tanmateix, des de
fa un temps i cada vegada més, els gallecs van tenint una cosa clara que
m’agrada: hi ha cada vegada més llocs on s’hi potencia el turisme però de
manera controlada. Per exemple, l’entrada als paratges naturals està controlada
i restringida a un nombre de persones al dia. Es necessiten permisos oficials
en alguns llocs per poder desembarcar. Em sembla una mesura previsora per
evitar massificacions i destrosses naturals.
Realment
m’abellia este viatge a les Ries Baixes, primer perquè han passat molts anys de
les altres vegades, en les que vaig visitar alguns pobles i ciutats d’interior i
segon perquè el trajecte permet veure les Ríes plenament. Esperava oratge més
fresquet, però hem tingut una ona de calor, i veient la part positiva...ha
vingut bé per gaudir millor en els trajectes amb vaixell.
El
primer dia anem al port d’O Grove. Esta
població està situada a l’entrada de la ria d’Arousa i és lloc turístic.
Nosaltres no visitem la població, el vaixell ens espera, cruceros Pelegrin, amb un capità, dos tripulants
i una cuinera a bord. Tots professionals i atents, la cuinera guisa de
meravella...i la guia Irene, demostra una gran experiència i professionalitat durant
tots els dies.
Embarquem direcció cap a l’illa
de Sálvora. Deixem enrere el port, la llotja es veu en primer pla, és el lloc
on va a parar el peix recent pescat per vendre’l. Tenim prevista la visita d’una
llotja on ens explicaran tot el procés, des que entra el peix fins que el
venen.
Navegar és un plaer. Comence a observar els diferents matisos del color de l’aigua...tenim el
dia clar i solejat. Este viatge convida a parar atenció en les coses que
normalment passen desapercebudes, les que deixem en segon lloc...i que omplin, per la bellesa que amaguen.
I de front, per la proa,
entre batees, veiem ja l’illa de Sálvora...De batees en veurem moltes durant
tots els dies i una vesprada en concret ens faran una explicació detallada en
una exposició sobre el mar.
És un goig, mirar cap
proa o cap a popa...a babord i estribord.
Arribem a
l’illa. El capità i la tripulació, cuinera inclosa, fan la rutina de col·locar
les escales per a facilitar-nos el desembarc. Són ràpids i eficients. L’illa és
un espai protegit. A l’entrada hi ha cartells informatius de rutes i normes. No
hi ha bars, ni papereres, totes les deixalles se les guardarem i les deixarem a
la península.
Des de 2002 Sálvora forma part del Parc Nacional das Illas Atlanticas. A més de Sálvora formen
part del parc, les Cies, Ons i Cortegada. A esta última no hi anirem. Sálvora és
l’única illa visitable de l’arxipèlag de Sálvora format per l’illa on acabem de
desembarcar i altres illots més.
L’illa era propietat
del marqués de Revilla, família amb títol nobiliari des del segle XVII i al
marqueé li agradava la cacera, per la qual cosa va manar portar a l’illa molts
animals per a poder gaudir de la seua afició. En 2003 l’illa fou venuda per
l’hereu del marques de Revilla, Jose
Maria Otero Goyanes. Actualment, d’animals, queden cérvols, porcs senglars i cavalls gallecs...
no en veiem cap, només els excrements dels cavall per la senda on anem. En general
hi ha molta diversitat de flora i fauna que anem observant pas a pas.
Altre
aspecte a destacar són les formacions rocoses de l’illa, totes amb histories i
llegendes. El primer
que em sorpren i m’agrada són les seues formes...em recorden molt a la senda dels duaners de la Bretanya francesa... M’agrada la tranquil·litat que hi
ha, que deixa escoltar el soroll de les gavines junt a l’aigua del mar.
Només
arribar observem de lluny una sirena...en escultura de pedra, clar! Es tracta d’una
sirena coneguda com “Mariña”. Joaquin Otero Goyanes, marqués de Revilla, descendent i hereu
dels primers propietaris de l’illa, ordenà la construcció en 1956 en honor a
una llegenda que els habitants conten des de temps immemorials. Diu la llegenda
que un cavaller naufragà i arribà a l’illa. Hi trobà la sirena, que era
muda i s’enamorà, es casaren i tingueren un fill de nom Mariño. El cognom continua en Galicia i qui el porta se sent connectat a la historia de la
sirena i il’illa. A partir d’aci hi ha diverses versions. Em limite a explicar la que hi ha en un llibret turistic publicat
per la Xunta de Galicia. Doncs la història continua en que, preocupat pel
mutisme de la sirena el cavaller demanà consell a l’abat que li digué que li havia
de donar un fort ensurt si volia que parlara. Seguint el consell, encengué una
foguera i simulà que anava a tirar el fill de la parella a les flames, la qual cosa va
provocar un crit d’espant a la sirena. Continua la llegenda que en morir el
cavaller, la sirena tornà al mar i posà com a condició que cada generació dels “Mariño”
deurien d’entregar-li un xiquet d’ulls blaus, per emortar-se'l amb ella al mar.
Veiem un edifici que és l’antiga fàbrica de secat i saladura de peix. En 1770, la família Otero Goyanes construí
en l’illa la primera fàbrica d'este tipus de Galícia. En 1958 es
transformaria en el Pazo residencial de l’illa de Salvora. La fabricà donà
treball i a l’illa s’instal·laren unes 70 persones.
Al costat està la capella de santa Catalina que fou una taverna de mariners i forasters, abans de 1960, any que es convertí en edifici religiós dedicat a la patrona de
l’illa.
Prop del moll
hi ha una platja, buida de gent però no d’animals, i és que hi ha diferents
especies d’aus. Portem una guia del parc, Ana, que ens va explicant detalls
molt interessants de tot tipus, però especialment es nota que en el que gaudeix és
parlant de diferents especies de flora i fauna que hi habiten.
Fem un passeig
sense presses observant i escoltant. Ens allunyem del moll. La guia reconeix fins i tot les gavines i les cries...algunes tenen nom. Em considere una
privilegiada perquè esta illa només la poden visitar 250 persones al dia.
Les gavines
manen del lloc. Sé que estic envaint el seu terreny i procure passar respectuosament
per no molestar. Està sensació la sentiré més d’una vegada en altres llocs. Trobem
una gran roca que sembla una iguana, és un lloc on algunes gavines fan niu, és idònia
per refugiar-se amb les cires tan si fa sol com si plou.
Continuem el camí
i arribem a la font de Santa Catalina o Fonte de Telleira, que segons conten ha
donat salut i força als que bevien de les seues aigües. No està controlada
sanitàriament, però molta gent, seguint la llegenda beu l'aigua pensant que beneficia.
Seguint la ruta
prevista arribem a l’aldea abandonada on vivien els treballadors de la fàbrica.
Les cases estan distribuïdes en forma d’u. Hi ha 8 situades al voltant d’una
plaça i dos fons. Eren cases menudes formades per una cuina i un dormitori però que acollien fins
a 12 persones. L’últim habitant fixe de l’aldea abandonà l’illa en 1972 per
falta de treball després de tancar la fabrica.
I just darrere
estan els horreos de l’aldea, quan anem a Combarro en veurem molts més. Els
horreos fan funció de magatzem del gra de panís. En este punt la guia ens conta sobre
el naufragi del Vapor Santa Isabel, una tragèdia que passà en 1921 front a la
costa de l’illa en la qual van morir 213 persones de les 268 que viatjaven al
vaixell. Anava destí Buenos aires. Fou la major tragèdia marítima de la
història de Galícia en el passat. Després passaria la tragedia del prestige, però això és altra història. Tot començà per un tall en el corrent elèctric, a saber si
intencionat o no. El buc Santa Isabel només va rebre
ajuda dels pocs veïns de l’illa que hi
havia alertats pel farer que va veure el buc accidentat. Els veïns ni s’ho
pensaren i encara aconseguiren salvar 15 o 20 persones. L’heroïcitat va ser
protagonitzada especialment per quatre dones joves de l’illa que es guanyaren
el respecte de la resta dels habitants però al capdavall ho pagaren car. La
vida en l’illa canvià a partir del naufragi. En honor a les heroïnes, en cada
horreo estan els seus noms, un en cadascú. En 2019 la directora gallega Paula Cons va fer
una pel·lícula “ Las mentiras del Santa isabel” i en 2021 obtingué 19
candidatures per al Goya. També es pot llegir una novel·la sobre el tema “La
nostalgia de la mujer amfibio” escrita per Cristia sanchez Andrade i publicada
l’any 2022.
Continuem el
passeig i passem pel safareig.
Tot seguit anem cap al far, fa calor però és un
goig caminar sense presses, sense
sorolls molestos, només la remor del mar i els crits de les gavines. Anem per una senda on s’hi respira
l’aire tan sa...
El far fou construït en 1921 i va substituir altre més antic de
1852 que estava ubicat un poc més amunt. Passem hi un ratet agradable cara al
sol, gaudint de moltes sensacions agradables, mirant el mar, és ja mar oberta. Les
aigües de l’oceà parlen quan xoquen contra les roques... tal volta conten històries
de naufragis i de pirates.
Retornem per la mateixa senda per on he anat al far, ara direcció al xicotet port, on ens espera el vaixell que té a punt el dinar. Però abans entrem a l’antiga conservera on hi ha una xicoteta exposició
relacionada al amb el món del mar. Al costat està l’ermita-taberna, que està
tancada.
Ha estat un matí genial. L’illa m’ha agradat molt, per ser un lloc sense habitants... un
indret quasi salvatge, per la tranquil·litat, per la llibertat en la que
viuen els animals...I no vaig a seguir lloant-la perquè no voldria que es massificara
i que començara a arribar gent envaint la quietud que es pot gaudir actualment.
QUADERN DE VIATGE,
mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
