JEREZ DE LA FRONTERA: visita a la ciutat

“La Camara oscura”és un invent de l’antiguitat aprofitat en l’actualitat: amb un espill i dos lents a manera de periscopi, com si fóra un efecte de  màgia, s’hi pot veure en directe la ciutat. 

Estes Pasqües ens anem a Xeres de la Frontera, l’atzar ho ha decidit i també el fet que la ciutat tinga aeroport. Encara que després de mirar preus, no fem el vol directe des de València perquè costa un ull de la cara.

I arribem a la ciutat de Xeres a la província de Cadis, un inesperat acollidor lloc que és el nostre punt d’eixida des d’on anem a visitar els pobles del voltant. És inesperat perquè tot el que trobem és nou per nosaltres i perquè poc sabem de Xeres, només que és bressol d’una afamada marca de vins i també de la cria de cavalls.

Als carrers de Xeres predominen les antigues cases senyorials, moltes de les quals restaurades i utilitzades com a vivenda o local comercial.

Però com volem saber-ne més, el primer que fem és anar a informació i turisme de la ciutat per a que ens aconselle rutes i diversió. A l’oficina trobem un entusiasta personatge que fa molt bé la promoció de la ciutat, que ens conta el que podem veure de dia i on podem anar a la nit. És informació de primera mà detallant descripcions subjectives del que hi ha. 

I amb tot el que ens diu i plànol en mà ens organitzem. La rutina diària comença cada dia quan eixim de l’hotel de bon matí amb intenció de no tornar fins la nit. Només si estem pel centre a mitjan vesprada anem a l’hotel a fer una migdiada. 

Així comencem, una vegada les maletes a l’hotel, i el que fem és passejar pel centre, observant les façanes dels palaus i cases riques. Alguns d’estos edificis són residències habituals, altres estan abandonades i moltes estan rehabilitades i són botigues. Això li dóna un encís especial a la ciutat. M’agrada este gust per conservar i no enderrocar edificis que canviaria l’ambient a aires moderns que per altra banda desentonarien i trencarien l’harmonia arquitectònica heretada del passat. 

Visitem L'Alcassar i el palau de Villacencio, família a qui Felip IV atorgà l’heretat de l' Alcassar. En 1926 els hereus el van vendre al vinater Salvador Diez, qui el va rehabilitar.

Palau Vicencio

Al mateix conjunt monumental on encara s’estan fent troballes arqueològiques, s’hi troba la mesquita. Tot està envoltat per un jardí. I és en este entorn, dins del palau, on trobem un element turístic res convencional. Dubte sobre si és un qualificatiu correcte. Potser seria millor dir estrany? Cert que és difícil de catalogar. És la CAMARA OSCURA.

A l'interior del palau Vicencio destaca una antiga farmàcia.

Ens decidim i entrem, visitem la “camara oscura” sense saber exactament què és i què anem a veure. I ens sorprèn perquè fem un recorregut turístic molt original: amb un espill i dos lents a manera de periscopi es pot veure en directe la ciutat. És màgia? No, ens conten que és un invent ja emprat pels musulmans i al renaixement per a fer art. En l’actualitat hi ha poques càmeres obscures al món, en Espanya dos, esta, de Xeres, i altra a Cadis. D’este “artilugi” salvaguardat en una menuda dependència fosca en la part alta del palau, no tenim fotos, però si ens quedarà el record d’haver gaudit de la ciutat emprant una tecnologia tan antiga.

També entrem a la mesquita i als banys àrabs. Construïda pels sobirans almohades, la mesquita de Xeres és l’única que s’hi conserva de les divuit que hi havia durant l’època islàmica. L’interior restaurat conserva els arcs de ferradura clàssics i les dependències per al ritus musulmà: el pati de les ablucions, la sala d’oració o el “mirhab”, així com un altar que recorda que hi estava la primera capella cristiana de santa Maria del Alcazar. 

Els banys àrabs conserven en bon estat les sales i des de les cúpules entra el llum solar en forma d’estrelles.

Exterior i interior de la mesquita

I donem una volta relaxada pels jardins.

Jardins que envolten el palau i la mesquita.

Tenim molts dies per davant per visitar la ciutat i els voltants. Mentre anem pels carrers, les places, els jardins i el seus palaus descobrim un mercat d’artesania. Els vestits de flamenca són un art i una tradició en Xeres.

Diferents vistes, aspectes i monuments de la ciutat.

En Xeres visitem la bodega Gonzalez Byass seguint les explicacions d’una guia. És l’única manera de no perdre detall. La bodega es va crear fruit d’una societat amb l’anglès Byass, que era el principal distribuïdor en Anglaterra. La societat es va trencar en 1988. Des d’aleshores el vi “Croft” que era exclusivitat anglesa, ja es pot beure en Espanya, sortosament...perquè cert que està molt bo.

Entrem a les bodegues i vom volem saber més esperem el torn per entrar i seguir les explicacions d'un guia que ens conta la història de les bodegues mentre ens mostra totes les dependències.

Caminem entre tonells plens de vi, impregnant-nos alhora de l’aroma que desprenen. De sobte s’hi trobem amb una sorpresa, és un tonell firmat pel meu paisà Nino Bravo, el recordat Nino Bravo que ha fet que el poble d'Aielo siga conegut arreu del món. I és que una de les sales està dedicada a les celebritats. Hi estan les firmes de personatges que van des del món de l’espectacle fins l’aristocràcia o la reialesa, famosos i famoses que en algun moment passaren per les bodegues per visitar-les de la mateixa manera com ho estem fent nosaltres en este moment.

L'any 1971 Nino Bravo va visitar les bodegues, en lloc d'honor, junt a altres personalitats està la seua firma.

I este és el moment exacte quan estava firmant, foto cedida pel museu de Nino Bravo a Aielo de Malferit.

Però el que més m’ompli d’orgull és que aquella jove guia, que segurament no hauria nascut encara quan Nino va morir, ressalta el tonell i la firma del cantant valencià i aieloner entre molts altres importants, sense saber que al grup que l’escolta hi ha dos persones que tenen el privilegi de ser del mateix poble que el cantant i haver-lo conegut en vida. I és que de tant en tant, fa moltíssims anys, quan Nino arribava al poble d’Aielo tots els xiquets i xiquetes en massa ens saltàvem les classes de l’escola per seguir-lo pels carrers per on anava.

El logotip de la bodega és la firma de Luis Perez Solera, un logotip curiós per la difusió mundial del dibuix. Es poden obervar les inicials L, P, S

Qui no ha vist alguna vegada este logotip? Estàn les inicials de Luis Perez Solera.
L en un lateral, P central i S a la part de davall.

Acabem la visita a la bodega, com toca, seguint el ritual turístic fent-se un vinet amb pernil...i  més contentes que unes Pasqües...

No seguim les recomanacions nocturnes d’aquell entusiasta marxós que hi ha a l’oficina de turisme i optem per un ritme més pausat per acabar el dia. Totes les jornades d’un lloc a altre requereix d’un merescut descans i no buscar festa, que al final en tots els llocs és la mateixa. I així les nits a Xeres són tranquil•les i també ho passem d’allò més bé, la majoria dels dies parem a  un lloc cèntric i estratègic anomenat “El gallo azul”, molt a prop de l’hotel, un  restaurant de renom i prestigi on es menja barat (perquè no sóm de menjar molt) i bé. 

Recomane la visita de Xeres, us agradarà. A més a més és un punt idoni com a seu per a moure’s per la província.

Estació de trens de Xeres.

QUADERN DE VIATGE Xeres de la Frontera (Cadis), primavera 2010

Un dia 16 d’abril, fa ara 40 anys, va  morir Nino Bravo, el cantat d’Aielo de Malferit que traspassà fronteres amb la seua potent veu. Recordant aquells moments a la bodega de Xeres vull fer-li el meu particular homenatge a aquell veí que quan arribava al poble que el va veure nàixer i on tenia la família, els carrers es tornaven llocs de festa, els xiquets i xiquetes eixíem de les classes i corríem darrere del cantant, el perseguíem seguint cada pas, Nino era un cantant ja afamat, la seua veu ja havia traspassat fronteres i per a tots nosaltres, xiquets i xiquetes d’Aielo era l’ídol més important. A les parets del seu museu estan les fotos testimoni d’estos fets, jo estic en una d’elles, corrent en grup amb els meus amics i companys.   

REFLEXIONS POSTERIORS de XERES.

nº24- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Viajes a la marginación. LLIBRE

nº24-VIAJES A LA MARGINACIÓN

De Carmen Sarmiento

Ressenya extreta del llibre editat per Mondadori España, 1990

Carmen Sarmiento periodista i en ocasions corresponsal de guerra, recull en “Viajes a la marginación”- prologat per Lidia Falcón- les seues impressionants vivències personals durant la realització d’alguns treballs per a Televisió Espanyola. En esta ocasió tots i cadascú dels capítols que conformen el llibre estan dedicats a un grup social encara hui en dia marginat en molts llocs del món: les dones. Opressió econòmica, política, social, i religiosa que milions de dones estant patint dia a dia.

Opinió personal

Este llibre és un viatge a la vida, però la vida del més pobres i apartats de la societat,  com diu el títol és un viatge a al marginació que en cada país hi ha. Com periodista i fidel feminista, Carmen Sarmiento s’endinsa en situacions extra i mostra una vida més allà de la que mostren les agencies de viatge, fins i tot mes enllà de la que un rodamóns, que no s’acull al viatja estàndard pot fer. Així mostra, entre altres, complets capítols que a mi m’han capficat sobre Tailàndia o Egipte. Perquè Carmen conta les experiències que li han passat quan està fent reportatges i com reportera busca mostrar una realitat diferent a la que tothom veu.  És la seua professió mostrar el que és més inaccessible per a la resta de la gent. Carmen ens convida a que parem l’atenció en tot el que està més apartat, més allunyat o més marginat.

 Això està molt bé.

Parla molt de Tailàndia, enfonsant-se en la part no tan idíl•lica del país. I m’ha agradat llegir els seus pensaments, perquè em sento identificada amb ells. Però hi ha algun aspecte que no comparteisc. Tal volta té massa paraules dures contra el turista que va als països exòtics. I té raó mostrant uns comportaments que es repeteixen, dóna igual el país o l’any, són comportaments perennes

.

I és que Carmen ens cataloga a tots els viatgers en dos grups: el grup al qual pertany ella, investigadors antropòlegs o periodistes que busquen la realitat social per estudiar-la o mostrar-la ; i els altres,” turistes” sense matisar entre els no conscienciats, buscant exotisme o  els conscienciats buscant coneixement personal. A molts de nosaltres, sent turistes, ens agrada viatjar i saber què estem veient, què estan pensant els que de manera transitòria ens estan envoltant. No tothom és igual, no es pot generalitzar i pense que Carmen banalitza este aspecte.

El llibre és interessant llegir-lo, i rellegir-lo també, com jo he fet. Perquè em va agradar molt la primera vegada i perquè és com un manual per a retrobar-te amb els països que el llibre mostra. També, perquè el llibre continua vigent després de tants anys escrit. Malauradament la marginació no és un tema acabat.

Este viatge a la marginació és com escodrinyar la part amagada dels documentals, descobrir què es fa abans, què pensa el reporter mentre està entrevistant o filmant. És una mirada directa i clara i en el cas de Carmen intencionadament radical, la qual cosa li sona personalitat i singularitat.

TAILANDIA NORD: Temple DOI SUTHEP en CHIANG MAI

La regla fonamental que s’aplica viatjant és la de la igualtat basada en el respecte mutu entre distintes formes de veure i viure la vida. 

Estar en contacte amb diferents maneres de viure i veure la vida obri la ment.

De Bangkok anem en tren nocturn cap a la zona nord del país volem visitar els monestirs i les tribus de les muntanyes: de les muntanyes baixes i de les muntanyes altes.

Per les finestres del tren apreciem com el paisatge es torna boscós conforme pugem i s’hi veuen els efectes devastadors d’unes inundacions que han patit estos dies a la zona. La imatge és de tragèdia, conreus inundats, cases sota les aigües…sabíem que havia plogut molt per esta part del país però no imaginàvem que havia fet tan de malbé.

Viatjant en tren de cami al nord. 
En despertar-nos ens trobem la desagradable visió d'uns pobles inundats.

Dins del tren dormim en lliteres, estem al mateix compartiment junt a altres viatgers asiàtics. Just al meu costat tinc dos monjos i dos persones més del país que, com nosaltres, se van cap a la zona nord.

Per la nit ho passem d’allò més bé. Intentant no molestar als locals muntem una espècie de festa privada amb beuratge preparat per un xic del grup que, expert en festes, ho ha previst tot a la perfecció. La intendència està super completa, menjar i beure per passar totes les hores de tren. I mentre nosaltres fem festa els altres estan silenciosos darrere les cortines que tanquen les lliteres.

A les lliteres intentàrem fer una festa silenciosa, per respecte als altres viatgers.

CHIANG MAI, situat en posició estratègica a la zona Nord de Tailàndia, és la nostra primera destinació. Hem fet 700 quilòmetres des de Bangkok. Malgrat ser la segona ciutat més gran de Tailàndia no té l’aspecte de gran. Els edificis són la majoria baixos. També es diu que és la més important culturalment de la zona nord i que s’ha modernitzat encara que no arriba a ser com la cosmopolita Bangkok. Jo la veig, al primer colp d’ull una ciutat “mes senzilla” més acollidora, menys caòtica...em sembla una capital de província, i m’agrada molt més esta mitjana simplicitat que s’hi respira. 

Chiang Mai

Per anar d’un lloc a altre per la ciutat pugem al songtaw que és com una furgoneta que fa la funció de taxi particular i comunitari perquè de vegades a meitat trajecte para i va arreplegant altres passatgers fins ocupar tots els seients. 

I amb este vehicle anem a Wat Phrathat Doi Suthep, el temple més afamat de Chiang Mai datat a l’any 1383. Conta la llegenda que els constructors elegiren el lloc col•locant la relíquia de Buda en la part darrera d’un elefant blanc i van deixar l’animal vagar. En arribar al cim de la muntanya, l’elefant va fer sonar la trompa i va caure al terra. Era el senyal que demostrava que era el lloc indicat i propici per a la construcció del temple.

És un temple molt sagrat per als tailandesos, conegut més com Doi Suthep que és en realitat el nom de la muntanya on s’hi troba, la muntanya més sagrada de Chiang Mai. També, al voltant del nom, diu la llegenda, una de les moltes que expliquen la història, que és com es deia un ermità que hi va viure. 

Ja ens estem acostumant a veure monjos amb la vestimenta de color asafranat.

No controle el temps que dura el trajecte però sé que està a 15 quilòmetres de la ciutat, i per l’ascensió de la ruta per carretera que fem, augure que hi haurà unes vistes fabuloses de Chiang Mai i farà més fresqueta que pels carrers de la ciutat. Ja es nota que estem al nord de Tailàndia i la xafogor de la capital Bangkok ara queda allunyada. 

Em conten que esta carretera d’accés es va fer durant la dècada de 1930, fins el moment no hi havia via directa, s’havia d’anar-hi pujant per la muntanya, els fidels ho feien fins que un monjo local, Srivichai, va veure la conveniència de fer la carretera i així afavorir la comunicació entre els pobles de la muntanya. Va proposar un pla, cada poble va construir 10 metres i així en sis mesos la carretera estava enllestida i a punt d’inaugurar.

Beneïda siga aquella decisió, gràcies a la qual jo estic pujant amb facilitat. Però avise, la ruta antiga continua intacta per als decidits senderistes que opten per experimentar-la

El primer que em crida l’atenció en baixar del vehicle és veure un grup de monjos que, amb càmera de foros penjada al coll també fan turisme com nosaltres. Em dóna curiositat saber com viuen, què pensem i sense pensar-ho molt més els ho preguntem. Ens conten que tot budista està obligat a passar un temps de la seua vida com monjo: dedicat a la meditació i oració.

El que ens resulta "xocant" és comprovar que els novicis es comporten com qualsevol turista.

 

Per arribar al temple Doi Suthep s’han de pujar 300 escalons, i com no? Nosaltres també ho fem, de la mateixa manera que ens llevem les sabates quan toca i ens tapem muscles i cames perquè el lloc ho requereix. Hi ha altra alternativa més còmoda per pujar, però ni ens preocupa saber quina és perquè pujar per esta escala és especial. Què són 300 escalons? Res. Així que endavant. 

I pugem les escales...el que ens espera dalt, val la pena.

I arribats dalt podem passejar lliurement pels recintes i jardins, escodrinyant tot el que ens ve de pas. Parem l’atenció en un mirador des d’on es veu la ciutat Chiang Mai i l’aeroport internacional. Veiem les dependències on viuen els monjos: monjos i aprenents conviuen al recinte. 

Crida l'atenció el conjunt de les campanes.

Edifici on dormen els monjos

Ens dediquem a observar la devoció, com fan les seues pregaries els locals i respectuosament mirem sense destorbar. Hi ha molt de turista, tailandesos també. Este és un lloc venerat. No acabe d’entendre l’art representat, hi ha elements hinduistes i budistes en una barreja d’edificis i estàtues. 

Observem tot el que ens envolta, de vegades sense entendre...

...però no importa...el magnetisme del lloc, per solemne, per religiós...és inevitable.

Front tanta diversitat, reconec que sóc una ignorant. És un lloc sagrat i no cal més, no cal entendre ni explicar, les veneracions són particulars. I viatjant arreu del món te n’adones de la immensa varietat de maneres d’invocar, de pregar...Esta diversitat és la gran joia que tenim que conservar i respectar.

L’olor a encens envaeix el recinte sagrat, també l'olor a cera de ciris cremats.

Que bonic és viatjar i poder veure tanta diversitat!!!!

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001

FOTOS i MÚSICA: població garífuna de LIVINGSTON a GUATEMALA

 Els garifuns són resultat de la mescla entre els esclaus haitians que arribaren a Amèrica  i els kalinagu, la població local que hi havia. Actualment s’escampen entre Guatemala,(solament al poble de Livingston) Beilice i Honduras i lluiten per mantenir forta la seua identitat. Tenen idioma propi mescla d’espanyol, francés anglés i criollo i viuen intensament els seus balls i danses declarades per l’Unesco be d’interès no material.

Pots llegir el text que complementa el video: LIVINGSTON

Música:
Miriam Makeba "pata pata"

BURGOS: Passeig pels grans monuments

En tota la província s’hi respira religiositat. Quants monestirs, quantes esglésies...! i en la ciutat de Burgos estan els màxims exponents. 

La joia de Burgos, i d’Espanya, és la catedral. Em va impressionar. Em va meravellar tot l’art que hi concentra i que li ha donat el merescut títol de Patrimoni de la Humanitat. Dins del passeig per la ciutat és  una visita indispensable.

La catedral

No vaig a parar-me en detalls artístics que en són molts i importants, em quedaria a mitges i no arribaria a expressar tot l’esplendor i valor. Eixa part està tractada per experts, per la qual cosa jo em limitaré a seguir fent un passeig. De la catedral no s’ha de deixar de veure la capella del “condestable”, el cimborrio”, que està damunt de la tomba del Cid i del  claustre. Em va sorprendre un detall arquitectònic a l’interior de la catedral,  i és que el desnivell  sobre el qual està construïda va fer necessària una escalinata per tal que la porta d’accés no quedara com una finestra.

El desnivell en la construcció de la catedral s'hi pot veure en esta fotografia.

En eixir de la catedral es divisava a prop l’església de san Nicolas, que també és Patrimoni Nacional. En Burgos la deixa Patrimonial, des del punt de vista artístic i històric, és molt gran.

Monestir de Las Huelgas

Visitàrem el monestir de las Huelgas, de monges cisterceses, envoltat d’uns carrers acollidors, amb cases de poca altura i façanes arreglades. La documentació de l’època explica la procedència del nom. El monestir ocupa un antic prat, que ja era conegut com “las huelgas”, que denominava al terreny que no es podia utilitzar.

Els voltants del monestir de las  Huelgas

La finalitat del monestir era convertir-lo en panteó real. Hi està entre altres, a la nau principal, la tomba de Leonor de Castella i Alfons VIII, que foren els fundadors del monestir l’any 1189.

Tomba reial

Alberga el museu de Teles de l’Edat Mitjana, moltes de les vestimentes provenen dels reis i nobles hi soterrats. A més a més conserva de gran valor algunes de  les vidrieres més antigues de España. I també el “codice musical”, que és un manuscrit copiat en la primera meitat del segle XIV i enquadernat en època recent ( principis dels segle XX) que ajunta el repertori musical que cantaven les monges del monestir.

Va ser la reina Leonor qui va fer més força per aconseguir esta fundació femenina amb l’objectiu que les dones pogueren arribar a tenir els mateixos nivells de responsabilitat que els homes, al menys dins la vida monàstica. El papa Clemente III acceptà. L’abadessa gaudia d’una autonomia i poder tan elevats que només depenia del papa i estava per damunt de la curia episcopal. No podia, per ser dona, confessar ni dir missa ni confessar, però era la que atorgava les llicències per poder fer-ho. Era ama d’un senyoriu jurídic amb poder legal i jurisdicció sobre altres monestirs i també era ama de bens materials amb vil•les, terrenys, molins amb els conseqüents privilegis fiscals. Tots els privilegis es mantingueren fins el segle XIX que foren suprimits pel papa Pio IX.

Treballades vidrieres decoren l'interior.

En l’actualitat les monges tenen preparades deu habitacions per a retirament espiritual de les dones que ho sol•liciten. A canvi de dies de silenci i oració es paga la voluntat. Ara ja no tenen els privilegis d’abans i viuen dedicades a l’oració i a atendre unes mínimes possessions. Treballen decorant porcellana,  fent rosaris o  oferint servei de rentar roba als hotels i ho fan per subsistir i el que sobra és per a repartir als pobres.

Segons els meus ulls inexperts d’art, del conjunt arquitectònic m’impressionà més l’exterior. I em va decebre l’interior quan em contaren que les monges havien fet unes reformes que li havien llevat l’autenticitat del recinte. 

Una de les reformes va ser pujar el terra un metre per tal de crear una càmera d’aire i evitar la humitat. Del claustre original quedava també poc, en voler fer unes habitacions dalt, el sostre va cedir i va caure, el claustre també va haver de tancar-se per a que fera millor de suport.

Claustre

I si de monuments de Burgos parlem, no hem d’oblidar la cartoixa de Miraflores, església gòtica de gran valor artístic feta al segle XV situada a 3 km del centre històric i envoltada d’una frondosa pinada, la cartoixa de Miraflores. En la construcció treballaren els millors arquitectes, escultors i pintors de l’època. Va ser concebuda per ser sepultura dels pares de Isabel la Catòlica.

REFLEXIONS POSTERIORS, BURGOS 2002

FRANÇA : Més del PARIS exprés...

Les inesperades hores a Paris les havíem d’aprofitar...i ho férem.

El viatge a la Bretanya i Normandia ens havia eixit rodó. Tot ell va resultar perfecte, assaborint preciosos paratges, trepitjant ciutats acollidores i agradables. I a més a més, regalant-nos hores inesperades per a Paris abans d’iniciar trajecte i altres més en acabar-lo. 

I és que de nou vam tenir hores disponibles en Paris abans d’agafar el vol de tornada a casa, així que aprofitàrem per anar a un lloc especial, un dels seus grans monuments, Sacre Coeur en un barri singular, el de Monmartre.

Sacre Coeur! m'agrada i amb els ulls tancats tornaria hi anar...

L’aeroport Charles de Gaulle és un gran recinte amb tots els serveis per als usuaris, fins i tot, si s’han de passar hores dins de l’edifici, hi ha sales d’esplai, una de jugar al ping pong i una sala plena de gandules per descansar o dormir.

L'aeroport està preparat per si s'han de passar moltes hores esperant.

Una vegada a l’aeroport, el primer objectiu era buscar lloc per deixar les maletes i després averiguar com anar a Paris. Al final tot va resultar molt fàcil. Les maletes les deixàrem a BAGAGES DU MONDE, que fàcilment trobàrem seguint les indicacions de consigna de maletes. I la línia RER de tren cap a la ciutat també la trobàrem immediatament. Res complicat, està tot senyalitzat i sinó se sap per on anar, s'hi pregunta, que per això estan els punts d’informació...per als que no saben per on van i estan despistats.

Agafàrem el RER i en mitja hora justa i puntual, ja estàvem en la Gare du nord, d’on sense eixir i amb el mateix tiquet de tren, connectarem amb dos metros per anar finalment al Sacre Coeur.

Sempre mirant els plànols, baixàrem a l’estació corresponent, i sense perdre el temps i encara que feia un calor mortal, férem el que veníem a fer, pujar les escales de Sacre Coeur fins dalt, patir calor i suar. 

El carrer que va del metro als peus de Sacre Coeur està  molt ple, hi ha un grapat de tendes souvenirs per atraure el turista que busca un record o regal. Jo prefereisc  passar el temps mirant l''edifici, pujar les escales o passejar pels carrers dels voltant.

Hi érem molts, hi havia un grapat de joves exhausts i derrotats tirats pel terra, descansant a l’ombra, buscant on posar-se a la fresca.

Fa un calor sufocant...tothom busca l'ombra...

Nosaltres fidels al nostre gust per caminar, pujàrem a peu com ens agrada, res de funicular, assaborint cada pas, encara que penosament per la xafogor. De tant en tant paràvem pel cansament i pel calor. Aleshores aprofitàvem per mirar cap amunt l’edifici i mirar cap avall les escales, els jardins i al fons la ciutat.

Hi ha  funicular,  però nosaltres pugem a peu.

Pugem les escales i cada vegada les vistes són millors

I cada vegada més amunt les vistes eren millors, malgrat que ara totes les fotos semblen iguals. Vàrem pujar i vàrem entrar a l’església, abarrotada de gent buscant la fresca del temple.

Sacre Coeur

Després vàrem baixar i vàrem menjar una gran crêpe en un lloc inmillorable per situació, un que enfronta el monument. Assegudes a l’estil fiancés, totes les cadires de cara, mirant-lo i donant mossegades al menjar típic, vàrem descansar del trot que havíem portat. 

I en acabar, veient que teníem temps abans de tornar a l’aeroport, encara anàrem a fer una curta volta pel barri de Pigalle per veure si continuava igual com anys enrere, amb el gran assortiment de llocs d’esplai: sex shops, cabarets i clubs d’alternar. 

Barri de Pigalle

Va ser una curta volta perquè ja es feia hora de tornar. Ens va vindre el temps just, sense faltar-ne ni sobrar-ne, va estar molt ben calculat. A les huit ja podíem embarcar les nostres maletes direcció València, direcció casa. I ho férem amb l’enorme satisfacció d’haver fet un viatge doble, el previst de Bretanya –Normandia i un inesperat a Paris, d’on traient-li partit a les hores havíem vist molt.  

REFLEXIONS POSTERIORS sobre PARIS, estiu 2012

En este bloc, pots llegir més sobre Paris:
-I PART Paris exprés
-Paris: en la ciutat universitària
-