RESSENYA LITERÀRIA i de cine: CAMINO A LA ESCUELA

CAMINO A LA ESCUELA

Pel•lícula i documental

De la pel•lícula: Pascal Plisson, guionista i director

Del llibre: Marie-Claire Javoy,  co-guionista de la pel•lícula

He acabat de llegir el llibre. He vist el documental. Ha estat un plaer i un goig. Si, així és, “Camino a la escuela” es pot llegir i també es pot veure. El que canvia és simplement que el llibre relata més històries. I podrien ser moltes més perquè l’equip de treball de guionistes tenia a l’abast 60 vides més, totes similars a les escollides.  Coincidint amb l’estrena del documental es publicà el llibre l’any 2014. Jo vaig començar pel llibre i a mesura que avançava en la lectura, sentia la necessitat de veure caminar i córrer,  a traves de la pantalla, a aquells protagonistes.

“Camino a la escuela” és l’aventura real d’uns xiquets i xiquetes de diferents països arreu del món per arribar a l’escola des de sa casa, una casa que està allunyada de tot i de tots. I és una aventura complicada, no pels quilòmetres, que no en són pocs, i que han de fer per arribar al lloc on van a estudiar, sinó pels perills que s’hi troben sovint i que han d’anar salvant sobre la marxa, sense adults que els ajuden, de vegades amb l’única companyia d’altres xiquets com ells que també van cap a l’escola.  L’actitud dels pares és important i meritòria perquè sabent com és d’important rebre educació, deixen els fills anar-se’n i exposar-se als entrebancs diaris que s’hi troben. I els animen i els motiven a no perdre l’ànim. En la gran majoria dels països els xiquets no van a l’escola i es queden a casa treballant i aportant guanys.

El llibre em va seduir des de la primera pàgina, està relatat de manera directa i en present, amb tant de detall,  que sembla que estàs mirant el documental.  I hi ha una raó, el llibre està escrit per la co-guionista del documental. No em va costar gents capficar-me en la lectura sobre aquells mons tan variats: el de Zahira de 12 anys, del Marroc, el de Kàtia de Siberia i de 9 anys, el de Samuel, de 12 anys i de la India, el de Trevor australià de 7 anys, el de Carlitos de la Patagonia Argentina d’11 anys i el de Jackson de Kenia d’11 anys. El llibre està més complet que la pel•lícula, en la que eixen només quatre de les històries escrites, imagine que per limitació de durada cinematogràfica. Però, de la mateixa manera que la lectura, la pel•lícula em va atrapar, la vaig veure absorta sense dir ni una paraula i en acabar, em vaig quedar amb la gana de veure als altres tres personatges i les seues peripècies per anar a l’escola. 

El llibre en va fer un efecte immediat: vaig sentir la necessitat de compartir el que anava llegint sobre la marxa...i ho feia amb qui tenia més a prop, després d’un capítol o pàgina bé fora un company de feina o un alumne... sense importar l’edat que tinguera. L’efecte de la pel•lícula va ser similar.

Conèixer “Camino a la escuela” és necessari en un món occidental on els xiquets ho tenen fàcil, en una societat en la que a la majoria els sobra de tot, en unes cases on l’educació escolar és un segon pla i on el mestre està infravalorat i la seua opinió poc compta. Esta pel•lícula i este llibre deuria de ser de visió o lectura obligatòria per mestres, per pares i per alumnes, a ser possible tots junt en una tala rodona. 

Sóc viatgera i sóc mestra, és inevitable que estes emotives històries m’enganxen perquè parlen de racons del món i parlen d’educació. Però estic segura que no cal ser mestre o viatger per emocionar-se... només cal traure el punt de sensibilitat que cadascú té. Els xiquets captiven amb la seua fortalesa i coratge, amb la seua innocència i tendresa, amb el seu dia a dia... tenen un caràcter que contínuament he anat comparant amb el dels xiquets que m’envolten cada dia. Són històries dolces i amargues, dolces per l’optimisme de qui vol i sense quasi poder fa i amargues per comprovar en quines condicions de vida passen moltes famílies.

I m’agrada la il•lusió per aprendre que demostren. Estos protagonistes tenen clar que l’educació que reben per part dels mestres val la pena, és un regal, és una oportunitat. Els xiquets des de menuts, tenen un objectiu marcat, una professió en ment que volen arribar a exercir sempre en bé de la comunitat. I tot ho fan perquè tenen uns valors arrelats, tenen una educació familiar ben assentada en pilars forts que els porten a no ser egoistes i a fer el sacrifici que fan en vistes a un futur ajudant de la mateixa que a ells els estan ajudant.

Estos xiquets i xiquetes ens donen una gran lliçó de vida: la que qui vol, pot. Són xiquets que es fan adults a pas de gegant perquè les circumstancies així obliguen i front a nosaltres, espectadors o lectors, fan el rol de mestres amb el seu exemple transmetent uns grans valors i potencials que ja voldríem molts: capacitat d’esforç, de treball, de salvar els entrebancs de la discapacitat... tenen fortalesa, auto motivació, esperit fort per superar l’adversitat, tenen  projecte de vida clar, uns somnis...esperança... Estos xiquets ens ensenyen els significat de paraules com solidaritat, valentia, constància, valor i fe en el futur.