MEMÒRIES VIATGERES D’ANAR PER
CASA
J.Antoni Carrasquer Artal
La casualitat va ser la causant que caiguera este llibre a les meues mans.
Si, així va ser: una cita per a una
reunió... un llarg retard involuntari de la persona que esperava... pobra!... unes
prestatgeries plenes de llibres al costat del sofà on seia... la curiositat de donar-hi
una ullada als lloms per llegir títols... la temptació de fullejar els volums que hi havia... el meu desfici per
llegir siga on siga...i... al final caure
en la temptació d’agafar sense miraments un llibre i seure per seguir esperant de
manera entretinguda.
I vaja que em vaig entretindre! El vaig agafar i ja no el vaig soltar, amb
el permís de l’ama del llibre, clar!.
Llegint sobre l’autor de “Les memòries viatgeres d’anar per casa” sé que és
bibliotecari suecà i me n’adone que ambdós tenim punts en comú. Tal volta eixos
aspectes que ens uneixen ha fet que llegira amb més ganes i curiositat. I és
que l’autor té ben enfonsat, com jo, el cuquet viatger i a més a més, com jo, és un amant de la història local i escriu sobre
ella. Fins i tot coincidim en que tenim escrit un llibre de malnoms locals!. Algun
dia el coneixeré i podrem parlar d’estes afinitats.
Al llibre, l’autor conta les experiències viatgeres viscudes durant una
temporada i mitja fent de guia assistent per a una agència de viatges. Són històries realment divertides, de veritat, si voleu passar-ho bé llegint, endavant, tan
si sou viatgers com si no ho sou. Des de la primera línia, el que escriu i com
ho escriu, trau un somriure al lector i el somriure continua, i continua fins al final.
Que el lector no espere cap trama novel·lesca, el que si trobarà són aventures i desventures viscudes. Encara que és cert que moltes podrien ser motiu per escriure una novel·la perquè ja ho diu la dita
popular en casions, “la realitat supera la ficció”
i estes memòries ho demostren.
L’autor utilitza un llenguatge col·loquial, directe, senzill... amb
paraules castellanitzades, frases fetes, locucions... perquè està parlant amb
un interlocutor que de tant en tant li talla el discurs per discutir-li sobre
la veracitat del que conta, acusant-lo sovint que està exagerant.
I ho fa amb la confiança d’amic al que se li pot dir de tot, sense pèls en la
llengua. Al capítol final l’autor explica amb deteniment sobre este
interlocutor tan crític.
Sóc viatgera i molt del que conta J. Antoni ho he vist amb els meus ulls,
sé de què parla però la meua és una perspectiva diferent, la de qui està
assegut al seient del bus. I des d’eixa posició, a l’altra part de la seua,
també podria afegir un grapat d’altres experiències de viatge en grup igual de
divertides o dramàtiques protagonitzades per guies o turistes. Els meus primers
viatgers eren molt barats i de trajectes eterns, com els que el llibre explica.
El temps i el bagatge viatger ha fet que prefereisca altres maneres d’anar pel
món i sobre tot m’ha ensenyat a mirar bé si demane algun servei d’alguna agència
de viatge.
J. Antoni descriu perfectament les diferents tipologies de "turistes", que no
és el mateix que dir "viatgers". Jo els
diferencie per l’actitud: els primers van i no saben on van ni què veuen, els
segons saben perfectament on van què veuen i què volen veure. Així resumeisc jo
el debat que hi ha entre les dues paraules. Jo he sigut turista i ara sóc
viatgera. La transició l’he feta viatjant perquè viatjar ensenya.
Llegint el llibre he recordat als típics turistes exigents i poc solidaris
que millor seria que no eixiren de casa, n’he trobat alguns i sempre es fan de
notar. Alhora m’ha vingut al cap quan vaig fer el típic circuit per Itàlia en acabar
la carrera. I el que conta dels xicots lligons italians... tot cert. En el meu
viatge uns italians amb descapotable seguiren la nostra ruta pel país perquè
anaven darrere d’unes companyes a les que van satisfer d’atencions durant una
setmana. Per cert, una d’elles es casava en un mes, així "faig l’acomiadament
de soltera", deia tota contenta. També he pensat en la màfia
italiana que vaig viure en primera persona i quan parla de personatges
estrafolaris, de sobte i no sé perquè, he
recordat una dona que intentava furtar fils d’or a les cortines de Versalles.
Per tot això m’ha agradat llegir les “Memòries viatgeres d’anar per
casa” de J. Antoni, a més a més de tindre la garantia d’estar escrit per una persona que sap i entén de viatges, m’ha
fet recordar les experiències pròpies, algunes ja quasi oblidades. És un llibre que cap amant dels viatges pot
deixar de llegir. Convé que el llisga també el viatger esporàdic que contracta
el tipus de viatge que descriu J. Antoni perquè explica l’ofici de guia i les
estratègies que s’empren en moltes agències i sempre és bo saber estes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada