RESSENYA de cine HOTEL TRANSILVÀNIA 3, unas vacaciones monstruosas

Hotel Transilvania 3:

unas vacaciones monstruosas

Genndy Tartakovsky

No he pogut resistir-me a veure esta pel·lícula tan plena de creativitat i bon treball, té tots els ingredients per ser ressenyada en este blog viatger perquè parla d’una part de Romania i a més a més d’un viatge en creuer. Tartakovsky la va idear després de fer un viatge en vaixell familiar, va pensar que un trajecte per mar seria un bon escenari per la “seua” família de monstres.

De la sèrie Transilvània, que ja en són tres, vaig veure la primera part, centrada només en el hotel, però no la vaig veure quan l’estrenaren, confesse que em negava perquè generalment fuig de les pel·lícules que em recorden el treball diari. Tanmateix, un dia de casualitat, en una excursió d’autobús la posaren i reconec que no vaig parar de riure de les ocurrències d’aquells monstres tan divertits, tan bojos i alhora tan tendres.

La segona part no la vaig veure però se que va nàixer un xiquet fruit de la relació de la filla de Dràcula amb l’humà rodamóns pèl-roig Johnny, amb qui tant em vaig riure aquell dia mentre anava d’excursió.

I la tercera part l’acabe de veure i m’ha agradat, malgrat haver perdut per a mi l’ ingredient de la novetat. Però ressalte la imaginació de cada imatge, de cada moviment, de cada acudit.... Fa falta molta creativitat i saber fer per traure tants matisos de cada un dels monstres, a veure qui de tots és més monstre que l’altre, més simpàtic i protagonista. També es pot dir el mateix dels humans que hi apareixen, que són els nous personatges en la tercera part. 

En esta ocasió Drac necessita un descans de tanta feina a l’hotel transilvà i se li noten ganes de trobar una parella perquè se sent sol des que enviudà. I aceptant una sorpresa de la filla se’n va a un creuer de luxe acompanyat del seus monstres i la família i  arriben a un típic creuer amb tots els tòpics del que hi ha i s’hi fa.

Tot és diversió en el gran vaixell que té el punt de partida en el triangle de els Bermudes, que generalment és lloc sinònim de misteris sense resoldre. I una vegada en marxa...hi troben de tot: esport, piscina i excursions exòtiques, com la visita a un volcà submergit, parada a una illa deserta... i acaben a la ciutat perduda de l’Atlantida representada com si fóra La Vegas.

Al principi tot és aparentment alegria i felicitat. Només hi ha uns entrebancs. El primer és saber que el creuer és una trampa del malvat humà Abraham Van Helsing i la seua atractiva descendent Ericka que és la capitana del vaixell, tots dos volen desfer-se dels monstres. La saga Van Helsing fa anys que persegueix Dràcula.

 I l’altre entrebanc, segons com es mire, és l’enamorament de Dràcula de la seua persecutora Ericka. És el que pensa la filla de Dràcula, a qui no li agrada gens la idea. En la primera pel·lícula el pare patia per l’amor de la filla amb un humà, i ara és la filla la que pateix per l’amor del pare amb una humana. El cercle és tanca.

De tots els personatges que la majoria tenen un punt de tendresa i simpatia el que més m’agrada és Dràcula, perquè és sensible i bonàs i en este creuer es mostra nerviós, i tan  maldestre davant l’estimada que quasi ni pot parlar... res a veure amb el Dràcula literari o el de les pel·lícules, tampoc té res a veure amb la barreja ficció realitat que es mostra a Romania, país que ha trobat amb el vampir un filó d’or cara al turista. També m’agrada molt la parella d’invisibles. Qui poguera! En general tots els personatges són graciosos i no desperten temor, com seria el seu rol, i eixe aspecte està molt bé perquè els xiquets ja no veuen als monstres com sers aterradors sinò com sers amables. És la por que fa riure.

La música és ingredient destacable en esta pel·lícula festiva, i les  cançons i balls formen part important. Un toc que m’ha encisat i he trobat original és la llista de les cançons de “bonaona” per combatre la maldat. Fan una batalla per veure quina cançó guanya, si la terrorífica establerta que trau del fons del mar  l’enorme monstre endimoniat o les de “bon rotllo” com “Don’t worry be happy” o La macarena que és qui a la fi, fa guanyar la lluita. Reconec que és un toc d’humor en el moment adient que va fer riure a tothom en el cine, sense excepció. I ho dic jo, que la Macarena  no és sant de la meua devoció.

Tot comporta que esta tercera pel·lícula siga més alegre que la primera, aquella estava ambientada en un escenari més sinistre, en canvi esta amb més llum i color i la incorporació de paisatges marins i els animals que hi viuen, és més refrescant i lúdica, molt adient per viure noves aventures i emocions diferents. 

Tartakovsky té una capacitat d’invenció realment envejable. No sé si copia o hi ha influències d’altres series animades o cinematogràfiques  ja fetes perquè no conec molt sobre este tema monstres, però el resultat final sense tindre un gran contingut però amb humor senzill, distrau molt,  que és la finalitat. És simple, els monstres volen passar-ho i els espectadors també. Tothom busca el mateix. El cine estava de gom a gom i la majoria eren xiquets i xiquetes.

M’alegre molt que hi haguera tanta colla de menuts perquè al capdavall la pel·lícula té un bon missatge i el repeteix sovint: la defensa de la diversitat, no mirar més enllà de les aparences i estimar tothom per igual sense mirar les diferències, és un gran missatge de tolerància i inclusió molt adient per ensenyar en l’actualitat: viure en la diversitat és possible.